CiU: la força del líder

ARNAU MUNIESA

Les eleccions del 25N, Convergència i Unió les té guanyades. Ja les tenia el 12 de setembre, l’endemà de la històrica manifestació de la diada, en què Artur Mas i el seu fidel seguici van fer un estudiadíssim pas endavant per passar a liderar el procés sobiranista del poble català cap a l’Estat Propi. En aquest moment, i tapant la més que qüestionable gestió dels dos escassos anys del govern dels millors, Mas va passar de President de la Generalitat a candidat a la presidència. ¿I com s’encara una campanya electoral quan es té tot tan guanyat que l’únic que queda és perdre-ho i en la qual l’única fita que resta per assolir és la pràcticament impossible majoria absoluta?

EL CANDIDAT.- Artur Mas és un líder innat. Pel que fa a la imatge dels candidats, el cap de llista convergent guanya per golejada: amb el seu to serè i un discurs carregat de conceptes punyents ha sabut consolidar l’electorat sobiranista i s’ha sabut fer seu l’independentista, que feia anys que capitalitzava Esquerra Republicana. Als cartells hi apareix com un líder messiànic, el guia d’un desorientat poble català després de set anys (més dos) de travessia pel desert. Igual que a l’espot televisiu, se’l pot veure amb els braços estesos, fent les quatre barres amb els dits i amb posat orgullós, sent aclamat per una massa entregada que oneja senyeres, estelades i banderes de la unió europea en proporcions ben calculades. Tot i haver afirmat en més d’una ocasió que aquest procés que ha iniciat no respon a deliris de grandesa personals, la manera com s’ha plantejat la campanya indica tot el contrari: les sigles del partit perden pes al costat de la seva figura, i és ell i només ell qui sembla donar sentit a aquest projecte. El missatge de #totsambelpresident, un dels hashtags que la coalició ha proposat a les xarxes socials, no sembla presentar Mas com un servidor del poble català, sinó que suggereix sutilment el contrari: un poble als peus del seu líder.

LA CAMPANYA.- Els diferents actes s’han organitzat com la versió ampliada de l’espot televisiu. Darrere l’escenari, de manera que pugui ser captada per les càmeres televisives, s’improvisa una grada jove –aquesta, segurament, amb el vistiplau dels mossos– que oneja les corresponents banderes. Així, quan el president, en els moments àlgids de les seves intervencions, deixa anar la frase lapidària de torn, queda envoltat d’un mar de colors, aplaudiments i crits d’aprovació. Aquest fet respon a la importància que CiU ha donat als símbols i a les metàfores: la mida, abundància i proporció de les banderes, els crits d’Independència al moment adequat, el decorat net i polit. El lema de la campanya: “la voluntat d’un poble”. Són actes de masses, mítings pensats a l’americana, on la importància del candidat és tal que tot gira al seu voltant i fins i tot el contingut del seu discurs queda eclipsat per la seva persona.

EL DISCURS.- El missatge de campanya ha estat plantejat de manera semblant a fa dos anys, substituint el caramel del Pacte Fiscal amb el de l’Estat Propi. I mantenint, en certa manera, les ambigüitats. L’única proposta clara que el candidat Artur Mas fa a la societat catalana és la convocatòria d’un referèndum o una consulta. I, com a contrapunt, fent ostentació del “seny” que caracteritza els catalans –com molt bé indica l’anunci del Sabadell- s’absté de prometre el final de les retallades. A Can Convergència se sap que sigui com sigui Mas tornarà a ser el president com a mínim quatre anys més, i que els pressupostos no s’aproven sols. I cal tenir present que molt probablement els de l’any que ve vindran acompanyats d’un nou paquet d’ajustos. No podent esgrimir propostes socials i econòmiques per convèncer l’electorat, el president recorre a la qüestió de l’eix nacional, més abstracta però més còmode de teixir i garant de bons resultats en moments d’embriaguesa independentista. En aquest sentit, una de les pedres de toc de la candidatura de CiU és presentar-se com el vot útil davant els votants d’altres formacions amb  el presumpte objectiu de front a un govern espanyol del PP amb majoria absoluta.

Convergència i Unió no representa una majoria absoluta real en la societat catalana. Però això no treu que, culminant una bona campanya, la coalició pugui assolir-la al Parlament. Si l’objectiu del partit és aquest, l’estratègia triada no pot ser millor: anestesiar l’electorat amb allò que vol sentir sobre el xoc de trens i la il·lusió històrica. Però si el que vol, com els seus destacats dirigents afirmen, és carregar el poble català d’arguments reals i raons per dur a terme el procés cap a l’Estat Propi de manera eficient i fugint d’afanys personals, Convergència comet el greu error de caure en el populisme i l’adulació al president –expressió que resumeix els seus espots–, aconseguint carregar realment de raons els partits i sectors espanyolistes que volen desautoritzar el debat legítim d’un poble sobre la seva identitat i llibertat. Aquesta imatge dóna ales als qui pretenen relacionar nacionalisme i nazisme i acusen els partidaris de la independència de voler alçar murs, trencar societats i dividir famílies.

Tot apunta que Convergència no ha canviat en res, que segueix venent la moto i posant per davant els interessos del partit enlloc de l’interès col·lectiu del poble que afirma defensar. Pel que és necessària una majoria absoluta és per governar –i retallar- sense ser necessari pactar res amb ningú, no per consolidar el projecte nacional davant el govern de la Moncloa. La solidesa d’aquest projecte es reflectirà en la mesura que les forces partidàries del dret a decidir tinguin la voluntat i capacitat de presentar-se com un sol bloc, i per això no és necessària cap majoria absoluta. Un cop acabada la campanya, celebrades les eleccions i reafirmat Mas a la presidència caldrà veure si el camí cap a l’Estat propi segueix en peu i se’n concreten els punts o només es queda en allò que de moment és: una gran estelada de fum.

Senyeres de fum

ARNAU MUNIESA

Han passat només quinze dies des de la multitudinària manifestació independentista que bloquejà el centre de Barcelona en motiu de la diada, i els efectes han sigut tants i de tal magnitud que els esdeveniments que s’han anat succeint des d’aquella data ens han conduit, molt més ràpidament del que ningú podia preveure, a una cruïlla sense precedents pel futur d’aquest país. Només quinze dies han calgut al president Mas, que s’ha deixat arrossegar pel milió i mig de persones que sortiren al carrer, per dissoldre les corts i convocar eleccions pel 25 de novembre. Dos anys més tard, els catalans tornem a les urnes.

I arribats a aquest punt, la primera pregunta que cal fer-nos és: era aquesta la millor opció pel país? El perquè del canvi de cicle que estem vivint passa per un fet clau: Independentisme i Autodeterminació han passat de ser un espectre que sobrevolava vagament l’àmbit polític fa només mig any a ser el punt destacat de l’ordre del dia al Parlament de Catalunya, la tertúlia del Divendres a TV3, el Gran Debate de Telecinco i la convenció del rifle i el sarcòfag d’Intereconomía. Quan un milió i mig de persones van fer palès que ara el debat és sobre el model de relació amb Espanya, es va evidenciar també que és necessari que el poble –que és on, en tota democràcia, rau la sobirania- torni a fer-se sentir.

Convergència i Unió, fent ús de l’astúcia política que sempre els ha caracteritzat i reforçats pels vots i suport d’una societat catalana tradicionalment mediocre i covarda políticament, ha sabut presentar el gir independentista i aquesta maniobra de final de legislatura com una heroïcitat quan realment ha estat la perfecta culminació d’una altra de les seves artimanyes. L’afer és com segueix: Artur Mas puja al govern després d’una campanya electoral basada en el caramelet del Pacte Fiscal. En els primers compassos de la legislatura, el president introdueix un nou concepte amb denominació d’origen convergent –sona molt bé, però ningú sap massa bé què vol dir-: la Transició Nacional. I un cop arribats aquí, austeritat, retallades, reajustaments, manifestacions, càrregues policials, i casos Palau. Arriba l’11 de setembre del 2012 i fa el joc als independentistes que surten al carrer. La popularitat comença a pujar. El dia 20 se’n va a Madrid a negociar el punt estrella de la seva campanya i es peta la reunió amb Rajoy en dues hores. “Això no ha anat bé” i cap a les eleccions. Senyeres de fum, estelades de fum.

A Madrid no hi va a buscar el Pacte Fiscal, hi va a buscar el “No” com a excusa per convocar unes eleccions que l’avalin quatre anys més. És preciós veure en Mas com un salvapàtries, però darrere hi té una gran ombra que es va allargant. L’estratègia és, no obstant, excel·lent.

Aprofitem-ho, doncs. Encara som a la cruïlla, no l’hem travessada i tot està per fer. Aprofitem que, sigui per les raons que sigui, ara mateix Convergència es mira l’Independentisme amb bons ulls. Doncs és innegable que, quan Catalunya assoleixi l’Estat Propi, serà perquè els Convergents s’hi hauran posat de cara. El moment és immillorable, però caldrà esperar a veure com es planteja la campanya electoral. Serà vital que cada partit especifiqui quin és el seu model de relació –o no-relació– amb l’Estat i deixi clar que, en cas d’arribar al govern, dedicarà la legislatura a establir-lo. I, en aquest sentit, els tríptics de Convergència seran un baròmetre del seu compromís. L’electorat que es plantegi confiar-los el vot farà bé de fixar-se en si el to ha canviat i la Independència hi apareix com a projecte real i principal o si, per contra, segueix amb les seves ja típiques ambigüitats.

I pel que fa als altres partits, es preveu un canvi considerable en la distribució de l’hemicicle. El debat sobre l’Estat Propi ha alterat considerablement els colors polítics de la societat catalana, i això es veurà reflectit en els discursos electorals i en els resultats dels comicis. Esquerra, partit obertament independentista des de la instauració de la democràcia, comptarà amb ICV, que opta per una autodeterminació amb tics federalistes, com a principal aliada. A l’altra banda del ring els partits obertament espanyolistes, el PP i Ciutadans, empraran qualsevol mena de recurs per guanyar força i batre’s a les formacions que defensen l’estat propi. I enmig d’aquest foc creuat hi tindrem un PSC sense rumb liderat per Pere Navarro (aka l’anticarisma) disparant a cegues contra qualsevol cosa que es mogui. L’estratègia i els intents dels socialistes per mantenir l’equilibri  han estat lamentables i deficients. Com a partit inadaptat i cagadubtes, no s’han sabut fer seu part de l’Independentisme i ha acabat fragmentat i dividit entre els qui prefereixen la S o la C de les sigles.

Ens esperen dos mesos d’agitació social, d’ofenses, acusacions i crispació. Per l’Independentisme és moment d’argumentar i convèncer els indecisos que una Catalunya independent i socialment justa seria no només viable, sinó positiva pels seus habitants. De moment, els qui sempre havien optat pel vell mètode de no mullar-se han acabat caient a l’aigua per pressió popular. Ara falta saber què en pensen els seus patrons, Fainé, Alemany i els presidents de les altres empreses que CiU duria a la samarreta si fos un equip de futbol. I també quin grau d’influència tindran aquestes opinions –habitualment a la penombra– en el devenir del partit de la burgesia catalana a partir d’avui mateix.

Problemes d'un Catalanisme efervescent

ARNAU MUNIESA

Acaba el partit a quarts d’una, el Madrid és el nou campió de la Supercopa. Apago la tele i em disposo a anar a dormir, més emprenyat pels nous i surrealistes horaris que no pas pel resultat. De sobte, la meva somnolenta i endormiscada consciència es veu sobresaltada per un crit simiesc i primitiu que el meu afinat sistema auditiu acaba de percebre. Ve de fora, de la casa del davant. Trec el cap a la terrassa i miro: veig llum a una finestra i, a dins, un personatge mòrbid i greixós desproveït de samarreta que fa salts pel menjador de casa, ensenyant generós part de la seva quilomètrica i peluda ratlla del cul perquè entre tanta gresca els pantalons del seu club aimat han anat cedint terreny enfront una massa lípida. I el paio, en ple moment d’èxtasi i celebració, deixa anar perles com “Viva España y Puta Cataluña” o “Jodeos, putos llorones y puta tevetré”.

Mai he tingut el suficient criteri per apreciar aquesta fina prosa i, finalment, quan venço la meva temptació de deixar-li anar un renec, emprenc camí cap al jaç tot cavil·lant una nova reflexió sobre el número de cromosomes de l’individu que acabo de conèixer. I al llit, allò que valores les sensacions que t’ha deixat el dia, concloc satisfet que anem per bon camí. Que anem per molt bon camí. Que no ens ha de molestar que la flor i nata de l’Espanya rància fregui l’orgasme després que el Madrid ens guanyi 2-1, patint al seu propi camp i per culpa d’errors propis. Al contrari, ens ha d’enorgullir. I que si, pocs dies després, el coronel de torn surt de les clavegueres –com fan les rates quan plou– per escopir tanta merda i tant junta que no deixa passar la llum en unes declaracions a un diari digital neofranquista, el que hem de fer és sentir-nos afalagats. No ens hem de molestar. Mai. I encara menys preocupar-nos, perquè el fet que personatges de l’Espanya profunda mostrin actituds bel·ligerants i agressives sempre que l’encaix Catalunya-Estat trontolla és part del procés. És una reacció natural, estan sensibles i salten a la primera de canvi.

I és que l’independentisme català tendeix a ofendre’s sempre que algun espanyolet neandertaloide en fa de les seves. Tradicionalment, la postura presa per l’indepe és la indignació i queixa sempre que algun reaccionari s’ha fet sentir. Tampoc ens hem de sentir molestos perquè Sánchez-Camacho amenaci en no assistir als homenatges de la diada si aquets “adquireixen un caire independentista” o perquè Ciutadans emeti un comunicat exigint la dimissió dels alcaldes de Figueres i Girona per haver posat al servei de la ciutadania un comboi per anar a la manifestació de la diada. Ai, aquest tren... el dinamitaran al més pur estil Spaghetti Western? Ja m’imagino el bo d’en Vidal-Quadras disfressat de Gian Maria Volonté a l’estació de Massanet-Massanes –a mig camí entre Figueres i Barcelona, pels qui no estigueu avesats a les mitges distàncies de Renfe– amb un detonador a les mans i a punt de fer explotar un pont. Sortosament –o no–, el polític sempre actua amb certa diplomàcia conscient de la transcendència dels seus actes i reaccions. O gairebé sempre. Per això, en aquesta cruïlla vital pel futur de Catalunya, les decisions preses per Sánchez-Camacho, C’s i altres tendències unionistes són el que s’havia d’esperar.

Doncs la situació, entenent com a situació tot allò que envolta la actualitat política, econòmica i social de Catalunya, està més calenta que mai. Se’ns presenta un setembre calent marcat per una importantíssima manifestació el dia 11. Catalunya avança, sense opció al retorn, cap a l’autodeterminació. M’agradaria dir que avança cap a la Independència, però això encara està per veure, igual com està per veure el nivell de covardia dels que es fan dir els nostres líders i dirigents. Una cosa està directament lligada a l’altra. Amb l’autodeterminació podrem decidir per nosaltres mateixos, decidir què volem ser i quin model de societat volem establir. Si volem canviar o estem bé com estem. Amb l’autodeterminació haurem vençut la maleïda barrera dels estèrils debats sobre independència o autonomisme sempre que tinguem intenció d’abordar temes polítics. Llavors podrem parlar de política de veritat, i construir.

Hi ha qui creu que, amb una manifestació multitudinària per la diada, l’endemà dia 12 ens llevarem sent ja independents. I és molt més difícil que això. La nova societat catalana és i serà cosa de tots, i la seva construcció hauria de començar ara mateix. Podem aixecar-la i decidir com la volem. O podem seguir com fins ara, traient l’estelada al balcó un cop l’any i rebolcant-nos en la merda que de tant en tant deixen anar, entre onomatopeies i sons guturals, anacrònics personatges com el coronel Alamán. Podem seguir amb els vicis de l’independentista autonòmic. Podem seguir donant majories àmplies a Convergència. Que anem pel bon camí no vol dir que aquesta trajectòria no es pugui tòrcer i acabem deixant passar una oportunitat històrica.

Siguem conscients de la realitat, sí, del moment sense precedents en què la independència apareix com una opció real a articles, eslògans, portades, pancartes i converses quotidianes. Però siguem també conscients de les dificultats que s’alçaran a partir del dia que ens hi posem seriosament i tinguem present que ningú ens ho posarà fàcil. Espanya s’hi jugarà molt en aquesta batalla, perquè si Catalunya assoleix la independència fiscal s’haurà acabat un dels espolis territorials més atroços i premeditats de la història. Però aquest no és el problema més important. És cert que vendran la pell molt cara, i amb una mica de sort tot el planeta veurà què són capaços de fer Alamán-Castro, Monago i altres éssers depriments per mantenir a tota costa el sistema parasitari que els permet cobrar un sou a final de mes. Dissortadament, i no serà la primera vegada, em temo que quan tinguem el timó a les mans, el principal problema dels catalans serem nosaltres mateixos.

Qui mana, paga

ARNAU MUNIESA


El darrer 19 de juliol, dijous, es va fer pública la fiança de 3,3 milions d’euros que Josep Maria Pijuan, jutge que investiga el saqueig i desmantellament del Palau de la Música, va imposar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) com a responsable civil “a títol lucratiu” del que es podria titllar d'un dels robatoris a mà armada més greus i escandalosos de la Catalunya dels últims anys.

La interlocutòria del jutge, que descriu amb pèls i senyals una trama circular perfecta en la qual hi intervenen la constructora Ferrovial Agroman, la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana i la societat Mail Rent conjuntament amb les seves filials, New Letter SL i Letter Graphic SL; ve a dir el següent:

CDC, des del govern d’institucions com l’ajuntament de Sant Cugat del Vallès o la Generalitat de Catalunya, va encarregar a l’empresa Ferrovial la construcció d’obra pública a canvi de sucoses comissions que la constructora pagava a la Fundació Orfeó Català en forma de patrocinis. La Fundació del Palau, després d’embutxacar-se el percentatge corresponent –i aquí hi intervenen Millet i Montull–, desviava els fons a Mail Rent i les seves filials mitjançant la facturació “en concepte de lloguer de maquinària” –que no s’arribava a produir–  i finalment CDC rebia els diners a partir de donatius o entregues opaques. Presumptament.

A Can Convergència ho neguen i s’indignen, però per més que rebufin saben perfectament que han tingut una sort que no la mereixen i de la qual encara no en són conscients del tot. Saben que la interlocutòria arriba tard, que arriba després de les eleccions autonòmiques de 2010, en què si l’electorat hagués arribat a conèixer profundament les artimanyes aberrants dels que es fan dir defensors de la pàtria catalana, el cava seguiria guardat quatre anys més als congeladors del Majèstic.

No descarto que aquesta interlocutòria, presentada en la situació actual d’auge de catalanisme i replantejament de relacions entre Catalunya i Espanya, sigui una estratègia política, un as guardat a la màniga brodada dels estaments judicials espanyols. I més encara valorant la qüestionable separació de poders de l’Estat. Però una cosa no treu l’altra.

De fet, la resposta convergent també ha estat, clarament, una altra estratègia política. Per fer efectiu el pagament de la fiança, el partit ha escenificat un préstec amb les escriptures de la seu del carrer Còrsega com a aval i ha traspassat els límits establerts de la seva manca de dignitat. El partit de la burgesia catalana, una de les formacions que més comissions ha rebut dels lobbis i grups de poder catalans i espanyols, ara necessita avalar la seva seu per esquitxar tres milions.

En el seu historial recent hi apareixen el tracte de favor recíproc amb el grupoGodó, el blindatge que han proporcionat a Abertis com a favor personal a Salvador Alemany, l’escàndol del palau i el que no sabem. Al costat del pessic que en deuen haver tret de tot plegat, els 3,3 milions d’euros de la fiança deuen ser com la escassa propina que es deixa al restaurant que no et dóna bé de menjar. I haver de fer el paripé d’aquesta manera per pagar-los? Quanta misèria. Quan els caigui la propera, què avalaran? Potser l’Alemany s’ofereix a deixar-los el peatge de Martorell, però jo no hi comptaria.

Només hi tenen una cosa al cap: poder. Perquè la burgesia catalana, encarnada políticament en CDC, creu que el govern de Catalunya els pertoca i els pertocarà sempre per do diví. Els dos tripartits foren tota una travessia pel desert. Pitjor que un exili: l’electorat els desterrà de la trona a què s’havien aferrat durant vint-i-tres anys. Va ser dolorós, i saben que no ha de tornar a passar.

I si ara cal parlar d’Independència, se’n parla. Considerant-la, però, un objectiu fictici i tan inaccessible com l’horitzó. CDC mai ens hi conduiria perquè se li acabaria automàticament el xollo. Un cop assolida, es quedaria sense discurs per convèncer l’electorat i hauria de passar a organitzar xocolatades als casals d’avis, com el PSC.

Els mítings i els discursos no valen per res, per més farcits de senyeres que estiguin. Que ningú es deixi enganyar, el que realment val és allò que voten al Parlament i al costat de qui ho voten. Defensen un model elitista, i la crisi actual és la situació perfecta per imposar-lo a cop de retallada i mirada trista. Són la dreta pura, el partit de la burgesia catalana. Tan il·limitada arriba a ser la seva covardia que es defineixen com un “partit de centre que recull diverses sensibilitats” per no mullar-se i seguir fent equilibris. Per quedar bé amb tothom i obtenir les majories que necessiten.

Però la societat catalana comença a veure de quina pasta estan fets. Pijuan només ha obert una escletxa de la caixa dels trons i n’hi ha hagut prou per fer-los pagar. Ni independència ni pacte fiscal ens salvaran de res si no ens adonem que qui ens mana s’aprofita de nosaltres, que es fa d’or mentre ens exigeix que ens ajustem el cinturó.

La societat està tipa de veure com setmanalment van sortint casos de polítics corruptes de sota les pedres, ja sigui per blanqueig de diners, desviació de fons públics o tràfic il·legal de tabac. En democràcia, el fet d’introduir el vot en una urna es basa en un acte de fe, de confiança. És precisament per això, per la confiança, que als dirigents del nostre país el que se’ls hauria de demanar com a primer requisit, molt abans que el nivell C de català, és un bri d’honradesa. Avui, més que mai, tenim pressa.

Transaccions transsilvanes

ARNAU MUNIESA 


Nosferatu és el nom de l'adaptació que Friedrich Wilhem Murnau va fer a la gran pantalla de la novel·la Dracula, de Bram Stoker. Nosferatu, estrenada l'any 1922, és una mostra de la bellesa del cinema mut i de terror de l'expressionisme alemany. Cada escena, cada pla, estan rodats de forma curosa i artística de la mà d'Albin Grau, que va potenciar la sinistralitat dels ambients i els personatges dotant-los d'una gran personalitat.

Però com sempre que algú culmina un projecte amb èxits i beneficis i, en aquest cas, a més, contribuint al patrimoni cultural humà; la frustració de terceres persones fracassades i envejoses va fer trontollar els resultats de l'excel·lent treball de Murnau i el seu equip. Va ser la vídua d'Stoker, que en veure que els productors de la pel·lícula no pagaven ni un ral per adquirir els drets d'autor que havia heretat del seu difunt marit -fet pel qual tant el títol de la pel·lícula com el nom dels personatges van ser modificats respecte la novel·la-, va decidir imposar una demanda i va aconseguir una ordre de destrucció de totes les còpies del film.

Per sort, l'excel·lent tasca de restauració de les cintes que aquesta repugnant inquisició no va aconseguir destruir han fet arribar Nosferatu als nostres dies i em permetran establir exemples per exposar el tema del que em decideixo a tractar. Si a Godó o els interessos transsilvans parlava de la conxorxa entre el GrupoGodó i CiU (i en extensió, el govern), avui detallaré l'entramat del tracte de favor entre el mateix govern d’Artur Mas i la concessionària Abertis. Com a mínim, fins on les meves humils percepcions em permetin arribar.

Pels qui no el coneguin, el president del grup Abertis –grup que ens cobra la major part dels peatges de les autopistes catalanes– és Salvador Alemany, qui curiosament és també el cap del consell assessor del President de la Generalitat. El president a l’hora de repartir les conselleries i abans d’oferir la cartera d’economia a Andreu Mas-Colell va tantejar el propi Alemany, però s’hi va negar. I el per què d’aquesta negativa és ben senzill: com a cap del consell assessor del President, Alemany era conscient que podia influir igual o més que des d’una conselleria sense, a més, haver de ser el blanc de totes les mirades. I és que, com tot personatge transsilvà, prefereix estar a l’ombra.

L’autèntic càncer que hi ha avui dia a Catalunya és la corrupció, entesa com a tràfic il·legal d’influències, poder i diners, molts diners. L'amor entre CiU i Abertis no és cosa d'ara, ve de lluny. El grup concessionari, com a empresa privada, és lliure de finançar amb el seu capital el partit que vulgui. Però si el partit, en aquest cas CiU, rep un finançament  de 150.000 euros a canvi d'una prorrogació dels peatges no estem parlant de donatiu, estem parlant de suborn. Quan, mitjançant la difusió de les xarxes socials, es va posar en marxa el moviment #novullpagar, Felip Puig va manifestar en unes declaracions que el govern s'hi sentia proper. Però no es va trigar ni un mes en amenaçar amb multes de 100 euros a tots aquells qui havien marxat d'un peatge sense pagar i als qui tenien intenció de fer-ho. Una multa fruit d'una més que rigorosa interpretació de l'article 153 del codi de circulació.

Fotograma de la pel·lícula  Nosferatu (1922)

A tall informatiu vull fer constar que Abertis pertany en un 31% a la Caixa, entitat financera vicepresidida pel vell amic Javier de Godó i Valls, Conde de Godó. Si a tots aquests ingredients afegim que alguns excàrrecs de CiU, com Miquel Roca i Junyent, formen part de la direcció de la concessionària, ja tenim el pastís llest per servir i repartir-ne els talls. No cal pensar malament, només pensar.

L'últim capítol va tenir lloc quan el govern de la Generalitat, entonant el ja típic no-hi-ha-diners, va anunciar que privatitzaria TABASA, empresa pública gestora d'infraestructures com, per exemple, el túnel del Cadí. El procés es faria mitjançant una subhasta, en la qual Abertis s'ha col·locat en posició preferent. I això em recorda a una de les primeres escenes de Nosferatu, quan el grotesc senyor Knock, propietari d’una firma immobiliària, envia el protagonista al castell del Comte per tancar una transacció de deu finques. “Només us costarà una mica de sang”. És evident que quan li diu què ha de fer, sap perfectament on l’està enviant i quines conseqüències tindrà. I quan Salvador Alemany, amb una mà li diu al President Mas que privatitzi TABASA, sap perfectament que serà ell amb l’altra mà, la d’Abertis, qui la comprarà.

Evidentment CiU mai parlarà d'aquestes transaccions subterrànies en veu alta. S’amagaran al cau i quan surtin per fer un míting s’enarboraran en la senyera i la dignitat de Catalunya per enganyar els seus votants amb la patuleia del xoc de trens i la transició nacional. És fum. Fum per tapar el què realment voten al Parlament i al costat de qui ho voten.

No creieu que la culpa que els catalans paguem peatges és a Madrid, no cal mirar tant lluny. CiU és qui va concedir i prorrogar els peatges a Abertis a canvi de finançament, i Abertis és de la Caixa. Tots ells amb accent català. Aneu, doncs, amb compte: són sinistres i nocius, i posant alls al capçal del llit no en tindreu prou, perquè a vosaltres no us costarà la sang, el que us volen fotre és la cartera.

Material d'interès:

Nosferatu (1922)

Godó o els interessos transsilvans

Benvingut, mister Sheldon

Sembla ser que, més que l'estira i arronsa pel Pacte fiscal, les negociacions sobre la vaga de treballadors de TMB i les declaracions del gendre del Rei en el procés judicial en el qual està imputat; el que més interès desperta als catalans -amb permís de la renovació del Pep- és si el projecte Eurovegas acabarà sent una realitat a Catalunya.

Són moltes i diverses les opinions que intervenen en aquest debat, des dels opositors més radicals fins als que en són partidaris, passant per progres, ecologistes i ludòpates. Però l'Eurovegas només té dues opcions: Madrid o Catalunya. El govern català haurà de pugnar amb la capital del Reino per tal de persuadir el magnat Sheldon Adelson -propietari de Las Vegas Sands i possessor d'una immoral fortuna de 23.300 milions de dòlars- perquè s'acabi decantant pel Principat i alhora haurà de convèncer la ciutadania que l'aposta pel macro-complex dels luxes, el vici i els excessos serà un bon impuls per l'economia catalana.

Per tal de reprendre negociacions i emmenar Adelson a apostar per Catalunya, el president Mas el va convidar a passar un dia en la seva companyia. Coneixent els orígens jueus del multimilionari, els encarregats d'organitzar la trobada van fer bé d'ocupar-se en comptar amb diverses personalitats catalanes vinculades al judaisme. Només hi faltava Pilar Rahola. El magnat va aterrar a l'aeroport del Prat amb el seu jet particular -mostra de la seva humilitat-, va ser rebut al palau de la Generalitat pel molt honorable president i el seu seguici al més pur estil Bienvenido Mr. Marshall, va reunir-se amb el conseller d'economia Andreu Mas-Colell i va ser acompanyat a veure quatre pantans del Baix Llobregat. Pocs dies després, Mas, defensant davant els ciutadans el projecte d'instal·lació del complex, va afirmar que l'Eurovegas seria un reclam pel turisme de qualitat, contestant els qui al·legaven que el negoci es convertiria en un niu de borratxos i prostitutes. No hi esperis estudiosos de la llengua, Artur.

La primera pregunta que ens hem de fer és en què volem convertir Catalunya. Ens interessa ser un país pioner del joc, la droga i el putiferi? Val la pena carregar-se encara més un Baix Llobregat ja prou destrossat per fer-hi construir un casino? És innegable que la realització d'aquest macro-projecte repercutirà en la generació de nous llocs de treball, però amb quines condicions? Cambrers, dealers i encarregats de local cobraran dos duros i els qui realment en trauran benefici seran els de sempre. I a això sumem-hi els negocis perifèrics i il·legals que se'n beneficiaran, com les drogues o la prostitució. No té massa sentit tancar el mític Club Riviera i iniciar un procés judicial contra els propietaris del prostíbul de La Junquera -una mena de Zara de la prostitució- si amb l'altra mà s'impulsa un projecte que acabarà reforçant encara més aquest negoci. Bé, com a mínim les treballadores no quedaran sense feina.

Cal dir, d'altra banda, que si guanya Madrid -com apunten tots els pronòstics- la imatge d'una eufòrica Esperanza Aguirre cantant el 'Que viva Espanya' al Karaoke el dia de la seva inauguració ens farà una ràbia que durarà dies. I el que és més, si és així, ja ens podem anar acomiadant de la futura organització de congressos i fires com el MWC que se celebra aquesta setmana. Hem de pensar quina Catalunya volem deixar a les futures generacions, però aquesta reflexió no ens servirà de gaire: al cap i a la fi, la decisió la prendrà un iaio amb molts quartos a qui li importa un rave el que pensem els catalans.

Arnau Muniesa i Juan, 28-II-2012

Godó o els interessos transsilvans

ARNAU MUNIESA

El 10 de setembre de 1983, un joveníssim Joan Pera apareixia en la primera emissió de Televisió de Catalunya per donar la benvinguda a un públic que de temps ençà reclamava un canal amb programació de qualitat i en català. Des d'aquell mateix dia TV3 es va convertir en un projecte de caire nacional, esdevenint una eina per revifar un catalanisme afeblit per quaranta anys de dictadura franquista. Amb el temps, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), de la qual en formen part Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio, s'ha anat guanyant la fidelitat de sectors ben diversos de la societat, situant la llengua catalana com a referent i convertint-la en un idioma de primera categoria.  

La CCMA, com a òrgan públic, a part de finançar-se amb els ingressos de la publicitat que apareix als seus mitjans, rep fons de les arques de la Generalitat. Però ja fa força temps que el grupoGodó, grup privat de telecomunicacions propietari de mitjans com La Vanguardia, RAC1 i 8TV, intenta fer-se amb la propietat d'aquests beneficis. Javier Godó, Conde de Godó i president del grup, està fent mans i mànigues per situar líders els seus mitjans: La Vanguardia sempre ha estat un diari de referència i RAC1 ha guanyat l'audiència nacionalista que els darrers anys ha perdut una Catalunya Ràdio en hores baixes. La llaga al dit petit del peu del Conde és 8TV. Cal més que una bona empenta per fer competitiva una televisió que basa la seva graella en Walker Texas Ranger i películes de sèrie B. El recent fitxatge de Josep Cuní pot ser un bon primer pas.

La qüestió és que durant el segon tripartit el Conde -no em negaran que els elements semblen extrets d'una novel·la de terror- va adreçar-se a Joan Puigcercós demanant-li la retirada de la publicitat de Catalunya Ràdio amb l'argument que, tractant-se d'un mitjà públic, ja en tenia prou nodrint-se de les aportacions del contribuent en forma d'impostos i que, per tant, no necessitava d'anunciants. És a dir, el Conde reclamava un tall de pastís més gran del que disposava en aquells moments. Puigcercós va contestar les reiterades demandes d'aquest grup al·legant que no tenia competències en aquest àmbit ni necessitat de moure fitxa al respecte. Però tot va canviar amb el triomf de CiU a finals de 2010 i l'arribada d'Artur Mas a la presidència de la Generalitat, després del tracte de favor que els mitjans del Conde havien prestat a la seva candidatura. Un cop al poder, el nou govern dels millors només havia de tornar les ajudes, però trobant-se en majoria casi-absoluta, necessitava una parella de ball per pactar els pressupostos. I en aquest tema, el PP no va necessitar ni que els anessin a buscar. Veient la ocasió com la oportunitat definitiva de tombar una televisió independent i, segons la dreta, promotora del nacionalisme català separatista; la firma dels populars no es va fer esperar. Així doncs, immersos en un context de crisi i amb la llagrimeta del no tenir-ne més remei, fa pocs dies es va aprovar la nova llei de la CCMA començant, de moment, per la retirada de la publicitat de Catalunya Ràdio. Tocats de mort.

Per TV3, la retallada d'un 30% dels pressupostos suposa haver de renunciar a diferents ofertes de la seva programació, com el Banda Ampla o la Lliga de Futbol Professional -posats a sacrificar, podrien petar-se també la Fòrmula1- però una retirada total de publicitat com la que haurà d'afrontar Catalunya Radio podria voler dir l'adéu a altres espais de gran audiència i interès nacional com, per exemple, l'APM? o el Polònia, que de ben segur no seria tan ben rebut. I aquest buit que deixin, qui l'omplirà? Un altre vuit.

El Divorci Nacional

Per escalfar la prèvia de la reunió d'aquesta tarda a la Moncloa entre Artur Mas i Mariano Rajoy, la revista alemanya Frankfurter Allgemeine ha publicat una entrevista al president de la Generalitat en què es recullen les impressions que Mas vol traslladar al seu fals homòleg espanyol pel que fa, sobretot, a la situació de les presents relacions entre l'Estat i la -ara per ara- comunitat autònoma.

Entre els fragments extrets de les sensacions que el president ha transmès als periodistes de la publicació alemanya, crida especialment l'atenció el concepte d'emancipació nacional; és a dir, la comparació de les relacions entre Catalunya i Espanya amb l'escena familiar del fill que, sense trencar relacions amb els papes, diu que marxa de casa. Convida, si més no, a la reflexió. Per què en aquesta comparació Mas situa Catalunya en un estrat inferior? Per què la defineix com a descendent d'una Espanya que realment aprofita qualsevol mostra de feblesa per atemptar contra la seva identitat? No cal anar gens lluny: aquests darrers dies, un consell de Ministres que semblava més aviat discret durant els primers mesos de govern del PP, ha començat a bombardejar-nos de sobte amb la càrrega pesada. Wert ha constatat l'intenció d'incrementar la presència del castellà a les escoles catalanes i Arias-Cañete -més sinistre que ministre- ja ha anunciat un projecte de pla hidrològic solidari, o el que és el mateix, el transvasament de l'Ebre 2.0. Clars casos d'amor paternofilial.

Considerant d'on venim, tenint en compte el trajecte que les dues nacions -una de les quals subordinada a l'altra i en clar desavantatge- han recorregut, l'abundància d'episodis en què el desenllaç ha estat la crua imposició unilateral de l'Estat i la continuïtat d'intents de minvar les competències i el poder del poble català; no sembla massa escaient comparar la situació amb una relació de pares a fills. Seria més adequat, per exemple, assimilar-ho als maltractaments, també en l'àmbit familiar, d'una persona malcarada i ambiciosa al seu cònjuge, coaccionant-lo amb amenaces legals perquè no l'abandoni i, a més, obligant-lo a quedar-se per poder-se'n beneficiar econòmicament.

Òbviament, un càrrec polític com el que ostenta el president Mas l'impossibilita d'emprar aquests termes pel ressò que adquiririen les seves declaracions, però si s'analitzen bé la història i els precedents és evident que allò que el President titlla d'emancipació seria més aviat un divorci. No és que el nen se'ns faci gran: és el matrimoni, que es trenca. I pel tema de la canalla, que no es preocupin: València se la poden quedar, que ha sortit pastada a la mare.

Arnau Muniesa, 1-II-2012

Anar fent, anar retallant

Allò, com qui no vol la cosa. Ells en diuen ajustar, que queda més maco. En ho presenten amb la veu trencada, entonant el vell “no ens queda més remei”. Ho fan, diuen, pel nostre bé. I els ciutadans, els que ho patim, ens ho mirem com si no anés amb nosaltres.

Reforçat per una victòria electoral a les darreres eleccions generals, el govern dels millors ens sorprén amb un nou pla de reajustaments per l'any vinent. Retallen uns serveis socials públics que mai els han calgut. Ens encareixen un transport públic on no hi posen els peus. I ens deixaran una educació pública de pena. Paguem més per rebre menys, i aquesta tendència s'accentuarà. Ho faràn de forma suau, sense que es noti. Un 5% d'aquí, deu cèntims més d'allà. I anar fent, anar retallant. I nosaltres, anar callant. Envoltats de senyeres i amb retòrica sobiranista ens parlen de concert econòmic com si fos la solució als nostres mals, i ens ho creiem. A vegades, fins i tot, hi deixen caure el mot independència, matant-lo sempre amb l'“això no toca” que ja han fet tant seu. Però 60 milions d'Euros segueixen creuant l'Ebre cada dia per no tornar. Aquest camí ens condueix a una pèrdua progressiva de drets i garanties socials. Potser ja seria hora que intentéssim fer alguna cosa de profit per millorar la situació. Stéphane Hessel ens va convidar a indignar-nos, i milers de persones ho van interpretar entre els mesos maig i juny acampant a diferents punts del país. La majoria han anat tornant a casa i els que s'hi han quedat aniran marxant pel fred o les intervencions policials. No és moment de demostrar la nostra indignació, és moment de fer un pas més i actuar. Actuar amb seny i responsabilitat, però també amb contundència. D'exigir als qui ja disposen de sanitat privada i cotxe oficial que no serem nosaltres els qui omplirem el buit que ells ens han deixat.

Hi ha moltes vies de caminar cap endevant, de millorar com a societat. El govern dels millors, aprofitant el context de crisi, ha optat per la política de la retallada. Farà recaure tot el pes de les tisores en el sector públic, posant en perill l'estat del benestar del que sempre havien presumit. Qui paga podrà gaudir d'un sector privat que aprofita el marc actual per sortir-ne beneficiat. Els altres ens haurem de repartir el que en resta, productes d'unes desigualtats que ens faran caure en la precarietat. Ells ja ens han demostrat quina és la tendència a seguir. I nosaltres, què farem? Potser és que, de moment, encara vivim prou bé.

Arnau Muniesa, 25-XI-2011

Carta Publicada a La Vanguardia