L'eufemisme ha fet molt mal

Darrerament s'ha posat de moda per part de sectors de protesta del xiringuito de la barricada modificar fins i tot el registre lingüístic en pro de la igualtat de gèneres. Així doncs, a l'hora de referir-se als individus d'un col·lectiu, en comptes de fer servir el plural masculí de tota la vida, han adoptat el plural femení.

Aquesta mesura tant útil i pionera té una senzilla explicació sintàctica: segons ells, el plural femení es refereix a “persones”, que faria de subjecte elidit amb l'objectiu que ningú se senti exclòs. Potser algú, molt amablement, els hauria d'explicar que en català el plural es forma a partir del masculí tot i que comprèn els dos gèneres sense que això comporti una discriminació. I en el cas que algú se senti ofès, això vol dir que el personatge en qüestió té un greu complex identitari.

No arribo a entendre quin cap cèlebre va poder gestar una idea tant blana i ridícula, ni tampoc com és que aquesta va acabar sent acceptada per tota la claca de defensors del dret col·lectiu. En un marc de crisi ideològica i intel·lectual tant greu sembla ser que per donar una imatge de correcció, evitant realment buscar solucions eficients als problemes socials, hi ha qui agafa a la primera imbecilitat proposada com qui agafa un autobús sense mirar on va.

I alerta, que aquest només és un dels nombrosos casos: el Bonisme, com a gran aparador d'imbecilitats, ha deixat una herència que malauradament mai ens traurem del damunt. La correcció política, l'eufemisme, el parlar molt i no dir res. Les polítiques de discriminació positiva, l'actitud tova i ambigua envers allò que és intolerable, milions d'euros en subvencions que han acabat de cap a l'abocador. El bonisme va arribar de forma contundent el 2004, expandint-se com una pandèmia per totes les esferes i institucions polítiques de l'Estat durant les legislatures de Zapatero -aquell president que va negar la crisi i que ara es dedica a voltar pel món oferint conferències sobre economia a tant el quilo- i els dos tripartits. Però ha acabat sent una farsa, un fracàs.

Ens hem omplert la boca parlant d'igualtat de gènere, de tolerància zero contra el racisme, d'integració dels grups d'exclusió social. Els prejudicis, però, són els mateixos que fa deu anys. Tota mesura que treballi per una societat més justa hauria de ser clara i eficaç, amb pautes estratègiques marcades per aconseguir i consolidar els objectius que es proposen, sobretot a llarg termini. El bonisme, en canvi, representa la bona cara i el posat tou, la manca d'ambició, la falsa modernitat i el quedar bé amb tothom a curt plaç girant l'esquena a un problema real travat que no avança cap a la solució. La lluita per la igualtat social s'acaba convertint en un flam tou, caducat i poc convincent.

Hem d'entendre que la llengua té com a funció principal l'entesa entre tots els individus que formen una societat. Com més rica és una llengua més conceptes es poden transmetre i compartir. La correcció és evidentment necessària per garantir el respecte i mantenir una certa formalitat, però excedir-se és perillós, perquè tanta retòrica i eufemisme acaba esdevenint una barrera lingüística per tothom i compondre una frase es converteix en una tasca complicada. Les idees, perquè s'entenguin, s'han d'explicar dient les coses pel seu nom, sense patètics maquillatges.

Totes vosaltres, floretes eufemístiques, hauríeu de deixar-vos d'hòsties -sí, hòsties- i buscar realment on rau el problema real de les desigualtats socials per buscar una solució eficient.

El Rapinyerisme

 “Rapinyaire: Dit de l'ocell que té el bec ganxut i urpes ben desenvolupades amb els quals mata les seves preses”

-Diccionari de la Llengua Catalana

Sembla una definició prou acceptable. Potser oblida el fet que el rapinyaire acostuma a aprofitar-se d'animals morts per menjar en comptes de caçar-los, tot i així la donarem per bona. Però un rapinyaire ha de ser necessàriament un ocell? Rotundament no.

És més, l'Espanya pepera i casposa en què vivim ara mateix n'està plena. Ésser un rapinyaire està de moda, s'està començant a notar, i cada dia serà més evident. Que ningú s'espanti, era un fet previsible. Vuit anys d'un socialisme que -seguint aquell discurs tant aznarià- ens presentava l'Estat Espanyol com un estat modern, van fer que comencéssim a pensar que sí, que definitivament l'Espanya rància estava morta. Però no, pobres infeliços. Que les rates s'amaguin a la claveguera no significa que no puguin tornar a treure el cap. Permetre que els hereus polítics directes d'una dura dictadura feixista de quaranta anys tornin a manar el país després de dues legislatures a l'armari té efectes, i un d'ells és que la caspa brolli com mai. De fet, la popularització d'Intereconomía en va ser un preludi, donant veu per primer cop en molt de temps a éssers llefiscosos i corrosius que fins llavors, tancats al sarcòfag, semblava que la havíen perduda.

L'última prova de l'ascens de tota aquesta calanya es va fer palesa diumenge, en els dos actes commemoratius que familiars, amics i víctimes de terrorisme van celebrar, dividits. Perquè sí, si Espanya està dividida, les víctimes del terrorisme també. I el que hauria de ser un solemne acte de record va esdevenir, a causa de l'actitud rapinyaire d'alguns, un xou polític en què ambdues parts -una notablement més que l'altra- es van dedicar a llençar-se merda fermentada des de la distància. Pilar Manjón, presidenta de la Asociación 11-M afectados por el Terrorismo, acompanyada de CCOO i la UGT -altres estils de rapinyerisme oportunista-, va fer un clam a la unió i va recordar que l'autoria dels atemptats de fa vuit anys va ser reconeguda per l'islamisme yihadista i que, per tant, al seu entendre el cas està tancat. Però a l'altra banda del taulell, la presidenta de la Asociación Víctimas del Terrorismo (AVT), Ángeles Pedraza, recolzada pels il·lustríssims Ministre de Justícia senyor Alberto Ruiz-Gallardón, l'alcaldessa de Madrid senyora Ana Botella i el Fiscal General de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, va aprofitar per recordar que el cas està més obert que mai i que es tornarà a obrir una investigació que apunti ETA. En termes generals: els atemptats d'Atocha, els morts, ferits i la tristesa d'amics i familiars, seran aprofitats un altre cop com a instrument polític per carregar-se allò que molesta els rapinyaires casposos, sigui ETA, el PSOE o el ridícul Zapatero. Els mateixos corbs que no deixen destapar les fosses del Franquisme -amb l'excusa d'evitar reobrir ferides- per por que els seus avis hi acabin esquitxats, són els mateixos que ara es decideixen a tornar a furgar uns successos que ja van quedar tancats en el seu moment. Perquè al cap i a la fi, les funcions d'una entitat de víctimes del terrorisme han de ser les bàsiques: lluitar contra aquesta amenaça, preservar el record dels que han mort i reclamar-ne el reconeixement. Buscar la tranquil·litat dels afectats al marge de la opinió política dels que la componen.

I sí, és trist, però el Rapinyerisme ha arrelat fort a tot arreu. És fàcil de reconèixer: La mateixa actitud, les mateixes males arts, els mateixos gests. La roba fosca, els pins d'agulla, els cabells llepats, la caspa, la pudor de ranci. Els mateixos voltors sobrevolant de cadàver en cadàver per treure'n el seu propi benefici. I, abans d'acabar, un ultim missatge per als catalanets pamfletaris que creuen tenir en la Independència la solució de tots els seus mals, que no els enganyin. No per grallar en català es deixa de ser un corb.

Arnau Muniesa i Juan

14-III-2012