Després
d’estar governant amb el tripartit, què
pot fer Iniciativa per Catalunya des de la oposició tenint en compte els
governs de dretes a Catalunya, amb Convergència i Unió; i a Espanya amb el Partit Popular?
Podeu realment influir en decisions?
És fonamental que un país, en
les seves institucions, tingui govern i oposició. Que uns plantegin un programa
de govern i d’altres plantegin que hi ha alternativa. És de salut democràtica
que aquesta oposició, molt present al carrer, es traslladi a les institucions.
Això no vol dir que no hi hagi punts d’acord en aspectes concrets. La oposició
és fonamental, sobretot en la situació actual, en què predomina un discurs únic
que diu que en un context de crisi l’únic que es pot fer és retallar. I això és
fals! A ICV defensem que, a banda de polítiques
d’austeritat, reduint despesa també es
poden augmentar ingressos. Però d’això no en volen sentir parlar... Per tant,
des de la nostra posició hem de denunciar i assenyalar allò que ens sembla
inadequat i millorar fent aportacions en casos de coincidència amb el govern
però també des de la divergència.
I
com us sentiu a l’oposició? Us sentiu menystinguts pel grup de CiU?
Convergència és un grup
parlamentari amb 62 diputats però actua com si tingués majoria absoluta. Això
ho pot fer perquè compta amb el grup popular, el grup socialista i ERC, que
recolzen alternativament algunes de les seves propostes. Això els permet jugar
a la geometria variable. A Iniciativa no hem entrat en aquest joc.
No
han comptat amb vosaltres?
Vam estendre la mà al president
per defensar l’estatut, l’autogovern i els drets nacionals dels catalans, però
també hem mostrat bel·ligerància quan s’ha tractat de debatre les seves
polítiques econòmiques i socials.
Tot
i això, no és cert també que Iniciativa se sent més còmoda a l’oposició podent
opinar sobre qualsevol tema i participant de manifestacions?
No, crec que som un partit molt
conscient que les coses es canvien governant. Des de l’oposició es poden fer
coses, sí; però se’n poden fer més des del govern. És cert que amb el tripartit
ens trobàvem en moltes contradiccions, i ara podem actuar més lliurement. Però
les contradiccions, en política, es donen si governes i si tens principis. Si
no governes, és cert, tens un marge d’acció més gran. I si no tens valors,
només cal governar guiant-te pel baròmetre d’opinió del ciutadà, fent allò que
doni més vots.
Cal
recordar que va ser el conseller Saura qui va reprimir amb càrregues les
protestes estudiantils pel pla de Bolonya. Va ser això una d’aquestes
contradiccions?
En la gestió d’un departament
conflictiu com la conselleria d’Interior, que regula i gestiona les forces
d’ordre públic, es poden donar situacions no gaire agradables. Però és un jutge
qui ordena una acció judicial, la feina del conseller és determinar el mode en
què es durà a terme. L’ordre del què
es fa sempre ve donada pel jutge, però al conseller li toca decidir el com. Si el jutge ordena el
desallotjament de la Universitat de Barcelona, el conseller només pot donar
instruccions sobre les condicions en què els mossos ho han d’aplicar.
Així
doncs, el grau de responsabilitat d’un Conseller d’Interior en una intervenció
judicial no és tant elevat com es creu?
Al contrari, les seves decisions
són importantíssimes! Hi ha una escala jeràrquica de comandaments per decidir
com es duran a terme les intervencions, però el conseller és el responsable en
última instància. En el cas del conseller Saura, per exemple, va decidir
executar el desallotjament de la UB en ple dia i no de matinada. En aquell cas
també es va establir un diàleg amb els manifestants que estaven tancats per
decidir com s’efectuarien els desallotjaments. La mediació permetia que la gran
majoria de les manifestacions no acabessin amb incidents. Una de les coses que
ha fet el conseller Puig és desmantellar aquest programa de mediació perquè el
considera innecessari. I això es nota! Són dues maneres diferents d’enfocar-ho.
Tens
la sensació que la dreta minva el dret de manifestació?
La dreta, en situacions de crisi
i augment del conflicte social, té com a reacció natural la reducció del dret
de manifestació. I en això, el ministre Fernández-Diaz i el conseller Puig
coincideixen. Clar que no sempre es pot mediar, perquè hi ha sectors que
busquen la violència per la violència, i això és intolerable, però són una
minoria. El carrer és un espai d’opinió pública i la desobediència civil és un
element de pressió política. El carrer ha de ser un espai de reivindicació.
En
quin sentit?
Avui dia hi ha sectors de
pressió que amb només una trucada poden incidir en decisions polítiques. Però
la immensa majoria de la societat no ho podem fer, no se’ns posarien al
telèfon! Per tant, hem d’utilitzar altres vies: si no tenim el telèfon d’un
conseller que ens faci cas, el carrer és un espai per fer-nos sentir.
Realment
estan tan buides les arques de la generalitat com ens estan dient per arribar a
imposar tot aquest sistema de retallades?
Les
arques estan buides perquè no es volen omplir, en gran mesura. Però també
perquè part del que recaptava la Generalitat en els darrers anys era fruit de
la construcció i aquests ingressos han caigut en picat. Per tant si que hi ha una part de la crisi
incideix directament en la arques del govern. Un altre tema és el deute que
s'ha de pagar i el preu del qual no para d'augmentar perquè ens costa més
col·locar-lo.
Tot i
això, hi ha un marge d'alternativa, que certament la Generalitat el té més
petit que l'estat i la UE: augmentar els ingressos. Però quan la primera
decisió del govern de la Generalitat és treure l'impost de successions, és a
dir, prescindir de l'herència de les famílies més riques de Catalunya, estan
donant un missatge molt clar: tenen altres prioritats.
L'impost
de successions no afecta també a les famílies pobres?
No.
L'impost de successions que quedava -perquè ja hi havia una part que havia
estat reformat pel tripartit- deia que l'herència de pares a fills quedava
exempta de l'impost de successions sempre i quan fos inferior a 500.000 € de
valor cadastral. No hi ha cap família de classe mitjana que deixi en herència
als seus fills un immoble de 500.000 € de valor cadastral. Per tant, és evident
que la gran majoria d'herències de Catalunya ja estaven fora d'aquest impost,
quedaven les herències de 100 famílies. A més a més, el 60% de les famílies de
Catalunya quan moren no deixa un pis en
herència.
O
fins i tot deixa deutes...
Exacte.
Per tant és un impost que afecta a una minoria de la gent i dins d'aquesta
minoria ja n'havíem exclòs una gran majoria: la classe mitjana. Se n'ha fet
molta demagògia sobre aquest impost.
El
president de la Generalitat va anunciar en el debat de política general del mes
de novembre que ell estava a favor d'un impost sobre la riquesa. Això va ser
portada a tot arreu, especialment a La Vanguardia, i a partir d'aquí es va retirar l'impost de successions i d'aquest anunci sobre la riquesa no se n'ha sabut res més. A més a més, en els anys anteriors, CiU va votar totes les reformes fiscals del
PSOE fetes per treure pressió fiscal a les rendes més altes. Per exemple la
creació de la SICAP, societats patrimonials de gent que té més d'un milió
d'euros i que només tributen l'1%. Això existeix gràcies a CiU
Com
s'haurien d'omplir, doncs, les arques de la Generalitat?
La
nostra proposta fiscal consisteix en augmentar impostos de diversos formes:
recuperar una part de l'impost de successions i gravar l'energia nuclear, per
exemple. Nosaltres parlem de fiscalitat redistributiva i verda: redistributiva
perquè gravem les rendes més altres, i verda, perquè apliquem desgravacions
fiscals per aquells qui no contaminen. A més, la fiscalitat verda té les dues
cares: paga qui contamina i qui no contamina rep bonificacions fiscals. S'ha
demostrat que en països com Alemanya, aquesta fiscalitat verda no només ajuda a ingressar més diners, ajuda l'economia i l'empresa a millorar i
modernitzar-se.
No
creus que el marge de decisió del govern català
és poc?
A
Catalunya s'han començat a dur a terme les retallades dels serveis públics molt
abans que a la resta d'Espanya, i fins i tot han exigit que el govern espanyol
vagi més enllà. El conseller Mas-Colell ha proposat a l'Estat que el decret de
Salut ha d'anar més enllà en el copagament, que no només ha de ser dels medicaments sinó que una persona que estigui
hospitalitzada ha de pagar cinc euros al dia, o que les persones amb rendes de més de
100.000€ paguin la totalitat del preu dels medicaments.
Nosaltres
creiem que els medicaments s'han de pagar a través dels impostos, no per
“guixeta”, ja que sinó el que fa és expulsar a les classes mitjanes del sistema
públic d'atenció a la salut. I si tu ja tens fora del sistema públic sanitari
totes les classes mitjanes, que es paguen una assistència privada, el pas
següent és bonificar-los la seva assistència privada amb desgravacions a la
renda, per tant, acabem amb un sistema públic només per pobres i finançat
pobrament.
Fins on arriben les retallades?
Fins on arriben les retallades?
Les estan
aplicant en educació, salut, mitjans de comunicació...
Els mitjans públics s'estan quedant sense finançament i ara, a més, treuran la
publicitat a Catalunya Radio. Tothom acabarà per escoltar les ràdios i les teles
privades.
No
creus que les decisions econòmiques de Catalunya i Espanya ja venen donades des
d'Alemanya degut al deute dels bancs espanyols amb els alemanys?
Hi ha
un marge de maniobra tot i que reconeixem que és petit. Nosaltres hem demanat
des del primer dia tan al govern català com a l'espanyol que vagin a Brussel·les
a dir que és intolerable que plantegin
objectius del dèficit per un estat amb cinc milions d'aturats. S'han posat els primers a dir que calia retallar i
reduir dèficit, avui comencen a dir que també s'ha d'estimular el creixement,
però aquí no s'està fent res: cap dels pressupostos del govern de la
Generalitat ni dels recentment aprovats pressupostos del govern Rajoy van en la
línia de donar crèdit a les empreses, d'obligar als bancs a donar crèdit a els
famílies, d'incentivar l'economia, de canviar el model productiu o incentivar
l'ocupació. Al revés: tot deprimeix l'economia, i hi ha una voluntat premeditada per afavorir un
model enlloc d'un altre que nosaltres portem anys defensant.
Dit
així sembla una conspiració!
No és
una conspiració, és clarament intencionat! La crisi és la millor excusa per
aplicar un programa de desmantellament de l'estat del benestar. Els que no
creuen en un estat del benestar fort són els lliberals, justament són els que
ens estan governant avui des de Barcelona, Madrid i Brussel·les.
Es
vol acabar amb l'estat del benestar?
En
aquesta situació de crisi hi ha una necessitat real de posposar inversions,
però també existeix la voluntat d'acabar amb un sistema públic d'educació,
salut i assistència social per afavorir la mercantilització de tots aquests
serveis. Hi ha hagut gent que durant
molts anys va fer diners amb el totxo, això ara s'ha acabat i s'acabarà per
dècades, per tant, el diner ara podrà fer negoci amb els serveis públics que
deixaran de tenir la qualitat i la universalitat que tenien fins ara i la gent
els haurà de pagar.
Com
veu Dolors Camats el futur de Catalunya com a nació?
Jo
sóc independentista, som una nació i crec que la millor manera de garantir-ho
és tenint un estat propi. Probablement hauria d'estar federat a Espanya ja que
hi ha molts vincles entre els dos territoris.
Des
d'aquest punt de partida, un sentiment personal identitari, crec que tot el
marasme de discurs sobiranista en el que estem és una pantalla atiada per CiU
per embolcallar la seva ideologia com a partit de dretes lliberal-conservador -lliberal Convergència, conservador Unió-. És a dir, posant sempre la pantalla
nacional: primer l'estatut, els drets històrics, el pacte fiscal, la transició
nacional, per amagar la realitat ideològica del partit que actua com un gran
lobby i fins ara els ha funcionat bastant bé.
Però
entens que la independència és el camí perquè Catalunya s'administri
millor?
Dubto
que sent independents siguem un país més o menys assenyat, és indiferent. Jo hi
penso en una clau molt personal, no em sento espanyola però puc entendre
perfectament que algú s'hi senti i visqui a Catalunya, per tant no m'atreviria
a posar per llei allò que forma part del meu sentiment. L'avenç de l'estatut va
ser possible perquè hi havia una immensa majoria a Catalunya que ho recolzava,
el pacte fiscal caurà pel seu propi pes perquè també hi ha molta gent que el
reclama. Més que la independència jo
parlaria del dret a l'autodeterminació, del dret a decidir en el sentit que una
immensa majoria a Catalunya decideixi avançar cap a una direcció o cap a una
altre. No crec que es pugui plantejar la independència amb el 51% a favor, seria absurd, irreal i conflictiu.
Marti Vallvé i Arnau Muniesa.
