ICV-EUiA: Una bona oposició

ARNAU MUNIESA

Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa, des dels seus orígens, ha sabut combinar un discurs basat en el compromís amb les classes baixes i mitjanes, donant suport a polítiques socials; i les propostes mediambientals a favor d’un model de societat més sostenible. Des que ens trobem immersos en aquesta greu crisi econòmica, ICV-EUiA s’ha postulat clarament a favor dels més perjudicats per les polítiques d’austeritat i les retallades, secundant vagues i reivindicacions sindicals. Ara, a més, els ha tocat pronunciar-se en un àmbit en què mai havien destacat: el del dret a decidir.

EL CANDIDAT.- Joan Herrera és com el delegat de classe a qui se li ha girat feina. El seu to és serè, excessivament fred, poc creïble quan emfatitza o es fa l’indignat. Acostuma a acabar les frases amb un somriure irònic que frega la pedanteria. Tot i que el seu discurs és, segurament, el més constructiu de tota la campanya, el to que fa servir és excessivament queixós i negatiu. La seva imatge recorda a la d’un membre de comitè d’empresa: més sindicalista que no pas polític, sempre encamisat i amb un parell de botons sense cordar. Poc l’ajuda la fama de nen de la bicicleta que s’ha guanyat, i desprendre-se’n no serà fàcil. S’ha mostrat més contundent que en la seva primera campanya com a cap de llista, ara fa dos anys, i s’ha reivindicat, de llarg, com el polític més dur amb la gestió de Mas, exercint de cap real de l’oposició.

EL DISCURS.- En comparació amb campanyes anteriors, es troben a faltar referències mediambientals en el discurs d’ICV-EUiA, segurament per la importància que han pres, d’una banda, l’eix social a causa de la crisi econòmica, i de l’altra, l’eix nacional degut al procés sobiranista català. Enmig d’un debat tan intens i suculent com l’actual, poca cosa hi pinten els tomàquets. Però malgrat tot, la coalició ecosocialista ha sabut trobar un bon espai polític per tirar endavant el seu discurs, prou contundent com per guanyar l’atenció de bona part de l’electorat. Abans de començar la campanya, era evident que els qui més explotarien el discurs nacional en pro de la independència serien Solidaritat, Esquerra Republicana i Convergència i Unió; i que si ICV-EUiA hi volia entrar tenia totes les de perdre, ja que mai n’havia dit gaire res i que entre els seus militants hi ha federalistes, independentistes i  d’altres que encara no s’ho han acabat de pensar. Però en un moment en què aquest debat crema més que mai, la coalició ha sabut adoptar una postura intel·ligent i clara: Iniciativa donarà total suport al dret a decidir –“davant l’Estat i davant els Mercats”- i apostarà per una reforma de l’actual model de relació amb l’Estat per la vida del referèndum. I un cop aclarit això, el debat es centra en una aferrissada crítica a les retallades i mesures de CiU, i en un seguit de propostes socials per preservar i consolidar l’actual estat del benestar, que és on el partit es troba més còmode: ICV-EUiA s’erigeix com la força política que fa costat a les protestes del carrer, a les vagues, als estudiants que no poden pagar la matrícula, als nens que han de dinar amb carmanyola.

LA CAMPANYA.- El d’ICV-EUiA és un dels millors cartells de l’actual campanya. Recorrent a l’ús del blanc i negre que els seus publicistes fan servir des de ja fa unes quantes legislatures, ens mostra la imatge del candidat en una postura informal i desenfadada, mirant cap a un costat amb expressió esperançadora. Els únics colors que s’hi troben són el verd del partit i els detalls vermells del logo a un lateral. L’eslògan, “...i tant si podem!” apareix en majúscules acompanyat de la frase “Dret a decidir, sí; drets socials, també!”, amb les paraules “sí” i “també” remarcades de color verd, color amb què els ecosocialistes, que ocupen l’espai situat més a l’esquerra de l’eix social al parlament, es volen identificar en detriment del vermell tradicional que han utilitzat el desaparegut PSUC o el PSC. L’espot televisiu, en canvi, no destaca per ser gaire original. Joan Herrera es dirigeix a càmera des d’una sala d’espera improvisada. A mida que el zoom li enfoca la cara, el candidat deixa anar un breu discurs sobre tot allò en què creu respecte l’actual crisi i les polítiques socials. Finalment, quan ja ha aparegut en pantalla l’eslògan de campanya sobre un fons verd i l’anunci sembla acabat, Herrera deixa anar unes últimes paraules a mode de postdata: “Per cert, tenim tot el dret a decidir”.

Un dels contratemps que estan trobant els ecosocialistes en aquesta campanya és el salt a les autonòmiques de les Candidatures d’Unitat Popular, que s’han fet lloc de forma contundent entre l’electorat més d’esquerres. Les llistes de les CUP han rebut amplis suports entre el moviment estudiantil i les protestes del carrer: es presenten com una alternativa radical, com un “cavall de Troia” preparat per entrar al Parlament. Com diu el seu eslogan, “ho volem tot”, no només en l’àmbit nacional sinó també en el social. És el problema que es genera quan apareix una nova força a l’esquerra dels que hi ha més a l’esquerra. I aquí és on Iniciativa s’haurà de reivindicar i ensenyar les dents per, com a mínim, no perdre escons.

A diferència del PSC, ICV-EUiA ha sabut respondre a la qüestió nacional de manera clara i coherent amb el discurs tradicional del partit, sense vendre sopars de duro que després no podrien ni voldrien acomplir. ICV ha entès que l’actual fase del debat no requereix encara elegir entre autonomisme, federalisme, independència o altres models, sinó que ens trobem en una fase prèvia: si podem, o no, decidir què volem ser dins un Estat suposadament democràtic. I la resposta dels ecosocialistes és clara: i tant si podem.

Senyeres de fum

ARNAU MUNIESA

Han passat només quinze dies des de la multitudinària manifestació independentista que bloquejà el centre de Barcelona en motiu de la diada, i els efectes han sigut tants i de tal magnitud que els esdeveniments que s’han anat succeint des d’aquella data ens han conduit, molt més ràpidament del que ningú podia preveure, a una cruïlla sense precedents pel futur d’aquest país. Només quinze dies han calgut al president Mas, que s’ha deixat arrossegar pel milió i mig de persones que sortiren al carrer, per dissoldre les corts i convocar eleccions pel 25 de novembre. Dos anys més tard, els catalans tornem a les urnes.

I arribats a aquest punt, la primera pregunta que cal fer-nos és: era aquesta la millor opció pel país? El perquè del canvi de cicle que estem vivint passa per un fet clau: Independentisme i Autodeterminació han passat de ser un espectre que sobrevolava vagament l’àmbit polític fa només mig any a ser el punt destacat de l’ordre del dia al Parlament de Catalunya, la tertúlia del Divendres a TV3, el Gran Debate de Telecinco i la convenció del rifle i el sarcòfag d’Intereconomía. Quan un milió i mig de persones van fer palès que ara el debat és sobre el model de relació amb Espanya, es va evidenciar també que és necessari que el poble –que és on, en tota democràcia, rau la sobirania- torni a fer-se sentir.

Convergència i Unió, fent ús de l’astúcia política que sempre els ha caracteritzat i reforçats pels vots i suport d’una societat catalana tradicionalment mediocre i covarda políticament, ha sabut presentar el gir independentista i aquesta maniobra de final de legislatura com una heroïcitat quan realment ha estat la perfecta culminació d’una altra de les seves artimanyes. L’afer és com segueix: Artur Mas puja al govern després d’una campanya electoral basada en el caramelet del Pacte Fiscal. En els primers compassos de la legislatura, el president introdueix un nou concepte amb denominació d’origen convergent –sona molt bé, però ningú sap massa bé què vol dir-: la Transició Nacional. I un cop arribats aquí, austeritat, retallades, reajustaments, manifestacions, càrregues policials, i casos Palau. Arriba l’11 de setembre del 2012 i fa el joc als independentistes que surten al carrer. La popularitat comença a pujar. El dia 20 se’n va a Madrid a negociar el punt estrella de la seva campanya i es peta la reunió amb Rajoy en dues hores. “Això no ha anat bé” i cap a les eleccions. Senyeres de fum, estelades de fum.

A Madrid no hi va a buscar el Pacte Fiscal, hi va a buscar el “No” com a excusa per convocar unes eleccions que l’avalin quatre anys més. És preciós veure en Mas com un salvapàtries, però darrere hi té una gran ombra que es va allargant. L’estratègia és, no obstant, excel·lent.

Aprofitem-ho, doncs. Encara som a la cruïlla, no l’hem travessada i tot està per fer. Aprofitem que, sigui per les raons que sigui, ara mateix Convergència es mira l’Independentisme amb bons ulls. Doncs és innegable que, quan Catalunya assoleixi l’Estat Propi, serà perquè els Convergents s’hi hauran posat de cara. El moment és immillorable, però caldrà esperar a veure com es planteja la campanya electoral. Serà vital que cada partit especifiqui quin és el seu model de relació –o no-relació– amb l’Estat i deixi clar que, en cas d’arribar al govern, dedicarà la legislatura a establir-lo. I, en aquest sentit, els tríptics de Convergència seran un baròmetre del seu compromís. L’electorat que es plantegi confiar-los el vot farà bé de fixar-se en si el to ha canviat i la Independència hi apareix com a projecte real i principal o si, per contra, segueix amb les seves ja típiques ambigüitats.

I pel que fa als altres partits, es preveu un canvi considerable en la distribució de l’hemicicle. El debat sobre l’Estat Propi ha alterat considerablement els colors polítics de la societat catalana, i això es veurà reflectit en els discursos electorals i en els resultats dels comicis. Esquerra, partit obertament independentista des de la instauració de la democràcia, comptarà amb ICV, que opta per una autodeterminació amb tics federalistes, com a principal aliada. A l’altra banda del ring els partits obertament espanyolistes, el PP i Ciutadans, empraran qualsevol mena de recurs per guanyar força i batre’s a les formacions que defensen l’estat propi. I enmig d’aquest foc creuat hi tindrem un PSC sense rumb liderat per Pere Navarro (aka l’anticarisma) disparant a cegues contra qualsevol cosa que es mogui. L’estratègia i els intents dels socialistes per mantenir l’equilibri  han estat lamentables i deficients. Com a partit inadaptat i cagadubtes, no s’han sabut fer seu part de l’Independentisme i ha acabat fragmentat i dividit entre els qui prefereixen la S o la C de les sigles.

Ens esperen dos mesos d’agitació social, d’ofenses, acusacions i crispació. Per l’Independentisme és moment d’argumentar i convèncer els indecisos que una Catalunya independent i socialment justa seria no només viable, sinó positiva pels seus habitants. De moment, els qui sempre havien optat pel vell mètode de no mullar-se han acabat caient a l’aigua per pressió popular. Ara falta saber què en pensen els seus patrons, Fainé, Alemany i els presidents de les altres empreses que CiU duria a la samarreta si fos un equip de futbol. I també quin grau d’influència tindran aquestes opinions –habitualment a la penombra– en el devenir del partit de la burgesia catalana a partir d’avui mateix.

Dolors Camats: “El carrer ha de ser un espai de reivindicació”

Arribem a l'hora exacta de la cita al deu seu despatx, després de passar pel protocol d'entrada al Parlament. Encara està reunida, l'esperem en una sala i quan surt ens convida a un refresc. És la nostra primera entrevista, i abans de començar ens dóna quatre consells. Dolors Camats, portaveu del grup d'ICV-EUiA al Parlament, parla amb calma i té les idees clares.

Després d’estar governant amb el  tripartit, què pot fer Iniciativa per Catalunya des de la oposició tenint en compte els governs de dretes a Catalunya, amb Convergència i  Unió; i a Espanya amb el Partit Popular? Podeu realment influir en decisions?

És fonamental que un país, en les seves institucions, tingui govern i oposició. Que uns plantegin un programa de govern i d’altres plantegin que hi ha alternativa. És de salut democràtica que aquesta oposició, molt present al carrer, es traslladi a les institucions. Això no vol dir que no hi hagi punts d’acord en aspectes concrets. La oposició és fonamental, sobretot en la situació actual, en què predomina un discurs únic que diu que en un context de crisi l’únic que es pot fer és retallar. I això és fals! A ICV defensem que, a banda de  polítiques d’austeritat, reduint despesa  també es poden augmentar ingressos. Però d’això no en volen sentir parlar... Per tant, des de la nostra posició hem de denunciar i assenyalar allò que ens sembla inadequat i millorar fent aportacions en casos de coincidència amb el govern però també des de la divergència.

I com us sentiu a l’oposició? Us sentiu menystinguts pel grup de CiU?

Convergència és un grup parlamentari amb 62 diputats però actua com si tingués majoria absoluta. Això ho pot fer perquè compta amb el grup popular, el grup socialista i ERC, que recolzen alternativament algunes de les seves propostes. Això els permet jugar a la geometria variable. A Iniciativa no hem entrat en aquest joc.

No han comptat amb vosaltres?

Vam estendre la mà al president per defensar l’estatut, l’autogovern i els drets nacionals dels catalans, però també hem mostrat bel·ligerància quan s’ha tractat de debatre les seves polítiques econòmiques i socials.

Tot i això, no és cert també que Iniciativa se sent més còmoda a l’oposició podent opinar sobre qualsevol tema i participant de manifestacions?

No, crec que som un partit molt conscient que les coses es canvien governant. Des de l’oposició es poden fer coses, sí; però se’n poden fer més des del govern. És cert que amb el tripartit ens trobàvem en moltes contradiccions, i ara podem actuar més lliurement. Però les contradiccions, en política, es donen si governes i si tens principis. Si no governes, és cert, tens un marge d’acció més gran. I si no tens valors, només cal governar guiant-te pel baròmetre d’opinió del ciutadà, fent allò que doni més vots.

Cal recordar que va ser el conseller Saura qui va reprimir amb càrregues les protestes estudiantils pel pla de Bolonya. Va ser això una d’aquestes contradiccions?

En la gestió d’un departament conflictiu com la conselleria d’Interior, que regula i gestiona les forces d’ordre públic, es poden donar situacions no gaire agradables. Però és un jutge qui ordena una acció judicial, la feina del conseller és determinar el mode en què es durà a terme. L’ordre del què es fa sempre ve donada pel jutge, però al conseller li toca decidir el com. Si el jutge ordena el desallotjament de la Universitat de Barcelona, el conseller només pot donar instruccions sobre les condicions en què els mossos ho han d’aplicar.

Així doncs, el grau de responsabilitat d’un Conseller d’Interior en una intervenció judicial no és tant elevat com es creu?

Al contrari, les seves decisions són importantíssimes! Hi ha una escala jeràrquica de comandaments per decidir com es duran a terme les intervencions, però el conseller és el responsable en última instància. En el cas del conseller Saura, per exemple, va decidir executar el desallotjament de la UB en ple dia i no de matinada. En aquell cas també es va establir un diàleg amb els manifestants que estaven tancats per decidir com s’efectuarien els desallotjaments. La mediació permetia que la gran majoria de les manifestacions no acabessin amb incidents. Una de les coses que ha fet el conseller Puig és desmantellar aquest programa de mediació perquè el considera innecessari. I això es nota! Són dues maneres diferents d’enfocar-ho.

Tens la sensació que la dreta minva el dret de manifestació?

La dreta, en situacions de crisi i augment del conflicte social, té com a reacció natural la reducció del dret de manifestació. I en això, el ministre Fernández-Diaz i el conseller Puig coincideixen. Clar que no sempre es pot mediar, perquè hi ha sectors que busquen la violència per la violència, i això és intolerable, però són una minoria. El carrer és un espai d’opinió pública i la desobediència civil és un element de pressió política. El carrer ha de ser un espai de reivindicació.

En quin sentit?

Avui dia hi ha sectors de pressió que amb només una trucada poden incidir en decisions polítiques. Però la immensa majoria de la societat no ho podem fer, no se’ns posarien al telèfon! Per tant, hem d’utilitzar altres vies: si no tenim el telèfon d’un conseller que ens faci cas, el carrer és un espai per fer-nos sentir.

Realment estan tan buides les arques de la generalitat com ens estan dient per arribar a imposar tot aquest sistema de retallades?

Les arques estan buides perquè no es volen omplir, en gran mesura. Però també perquè part del que recaptava la Generalitat en els darrers anys era fruit de la construcció i  aquests ingressos  han caigut en picat.  Per tant si que hi ha una part de la crisi incideix directament en la arques del govern. Un altre tema és el deute que s'ha de pagar i el preu del qual no para d'augmentar perquè ens costa més col·locar-lo.

Tot i això, hi ha un marge d'alternativa, que certament la Generalitat el té més petit que l'estat i la UE: augmentar els ingressos. Però quan la primera decisió del govern de la Generalitat és treure l'impost de successions, és a dir, prescindir de l'herència de les famílies més riques de Catalunya, estan donant un missatge molt clar: tenen altres prioritats.

L'impost de successions no afecta també a les famílies pobres?

No. L'impost de successions que quedava -perquè ja hi havia una part que havia estat reformat pel tripartit- deia que l'herència de pares a fills quedava exempta de l'impost de successions sempre i quan fos inferior a 500.000 € de valor cadastral. No hi ha cap família de classe mitjana que deixi en herència als seus fills un immoble de 500.000 € de valor cadastral. Per tant, és evident que la gran majoria d'herències de Catalunya ja estaven fora d'aquest impost, quedaven les herències de 100 famílies. A més a més, el 60% de les famílies de Catalunya quan moren  no deixa un pis en herència.

O fins i tot deixa deutes...

Exacte. Per tant és un impost que afecta a una minoria de la gent i dins d'aquesta minoria ja n'havíem exclòs una gran majoria: la classe mitjana. Se n'ha fet molta demagògia sobre aquest impost.

El president de la Generalitat va anunciar en el debat de política general del mes de novembre que ell estava a favor d'un impost sobre la riquesa. Això va ser portada a tot arreu, especialment a La Vanguardia, i a partir d'aquí es va retirar l'impost de successions i d'aquest anunci sobre la riquesa no se n'ha sabut res més. A més a més, en els anys anteriors, CiU va votar totes les reformes fiscals del PSOE fetes per treure pressió fiscal a les rendes més altes. Per exemple la creació de la SICAP, societats patrimonials de gent que té més d'un milió d'euros i que només tributen l'1%. Això existeix gràcies a CiU

Com s'haurien d'omplir, doncs, les arques de la Generalitat?

La nostra proposta fiscal consisteix en augmentar impostos de diversos formes: recuperar una part de l'impost de successions i gravar l'energia nuclear, per exemple. Nosaltres parlem de fiscalitat redistributiva i verda: redistributiva perquè gravem les rendes més altres, i verda, perquè apliquem desgravacions fiscals per aquells qui no contaminen. A més, la fiscalitat verda té les dues cares: paga qui contamina i qui no contamina rep bonificacions fiscals. S'ha demostrat que en països com Alemanya, aquesta fiscalitat verda no només ajuda a ingressar més diners, ajuda l'economia i l'empresa a millorar i modernitzar-se.

No creus que el marge de decisió del govern català  és poc?

A Catalunya s'han començat a dur a terme les retallades dels serveis públics molt abans que a la resta d'Espanya, i fins i tot han exigit que el govern espanyol vagi més enllà. El conseller Mas-Colell ha proposat a l'Estat que el decret de Salut ha d'anar més enllà en el copagament, que no només ha de ser dels medicaments sinó que una persona que estigui hospitalitzada ha de pagar cinc euros al dia, o que les persones amb rendes de més de 100.000€ paguin la totalitat del preu dels medicaments.

Nosaltres creiem que els medicaments s'han de pagar a través dels impostos, no per “guixeta”, ja que sinó el que fa és expulsar a les classes mitjanes del sistema públic d'atenció a la salut. I si tu ja tens fora del sistema públic sanitari totes les classes mitjanes, que es paguen una assistència privada, el pas següent és bonificar-los la seva assistència privada amb desgravacions a la renda, per tant, acabem amb un sistema públic només per pobres i finançat pobrament.


Fins on arriben les retallades?

Les estan aplicant en educació, salut, mitjans de comunicació... Els mitjans públics s'estan quedant sense finançament i ara, a més, treuran la publicitat a Catalunya Radio. Tothom acabarà per escoltar les ràdios i les teles privades.

No creus que les decisions econòmiques de Catalunya i Espanya ja venen donades des d'Alemanya degut al deute dels bancs espanyols amb els alemanys?

Hi ha un marge de maniobra tot i que reconeixem que és petit. Nosaltres hem demanat des del primer dia tan al govern català com a l'espanyol que vagin a Brussel·les a dir que és intolerable que  plantegin objectius del dèficit per un estat amb cinc milions d'aturats. S'han posat els primers a dir que calia retallar i reduir dèficit, avui comencen a dir que també s'ha d'estimular el creixement, però aquí no s'està fent res: cap dels pressupostos del govern de la Generalitat ni dels recentment aprovats pressupostos del govern Rajoy van en la línia de donar crèdit a les empreses, d'obligar als bancs a donar crèdit a els famílies, d'incentivar l'economia, de canviar el model productiu o incentivar l'ocupació. Al revés: tot deprimeix l'economia, i hi ha una voluntat premeditada per afavorir un model enlloc d'un altre que nosaltres portem anys defensant.

Dit així sembla una conspiració!

No és una conspiració, és clarament intencionat! La crisi és la millor excusa per aplicar un programa de desmantellament de l'estat del benestar. Els que no creuen en un estat del benestar fort són els lliberals, justament són els que ens estan governant avui des de Barcelona, Madrid i Brussel·les.

Es vol acabar amb l'estat del benestar?

En aquesta situació de crisi hi ha una necessitat real de posposar inversions, però també existeix la voluntat d'acabar amb un sistema públic d'educació, salut i assistència social per afavorir la mercantilització de tots aquests serveis.  Hi ha hagut gent que durant molts anys va fer diners amb el totxo, això ara s'ha acabat i s'acabarà per dècades, per tant, el diner ara podrà fer negoci amb els serveis públics que deixaran de tenir la qualitat i la universalitat que tenien fins ara i la gent els haurà de pagar.

Com veu Dolors Camats el futur de Catalunya com a nació?

Jo sóc independentista, som una nació i crec que la millor manera de garantir-ho és tenint un estat propi. Probablement hauria d'estar federat a Espanya ja que hi ha molts vincles entre els dos territoris.

Des d'aquest punt de partida, un sentiment personal identitari, crec que tot el marasme de discurs sobiranista en el que estem és una pantalla atiada per CiU per embolcallar la seva ideologia com a partit de dretes lliberal-conservador -lliberal Convergència, conservador Unió-. És a dir, posant sempre la pantalla nacional: primer l'estatut, els drets històrics, el pacte fiscal, la transició nacional, per amagar la realitat ideològica del partit que actua com un gran lobby i fins ara els ha funcionat bastant bé.

Però entens que la independència és el camí perquè Catalunya s'administri millor?

Dubto que sent independents siguem un país més o menys assenyat, és indiferent. Jo hi penso en una clau molt personal, no em sento espanyola però puc entendre perfectament que algú s'hi senti i visqui a Catalunya, per tant no m'atreviria a posar per llei allò que forma part del meu sentiment. L'avenç de l'estatut va ser possible perquè hi havia una immensa majoria a Catalunya que ho recolzava, el pacte fiscal caurà pel seu propi pes perquè també hi ha molta gent que el reclama.  Més que la independència jo parlaria del dret a l'autodeterminació, del dret a decidir en el sentit que una immensa majoria a Catalunya decideixi avançar cap a una direcció o cap a una altre. No crec que es pugui plantejar la independència amb el 51% a favor, seria absurd, irreal i conflictiu.

Marti Vallvé i Arnau Muniesa.