Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Futbol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Futbol. Mostrar tots els missatges

dissabte, 8 de setembre del 2012

Problemes d'un Catalanisme efervescent

ARNAU MUNIESA

Acaba el partit a quarts d’una, el Madrid és el nou campió de la Supercopa. Apago la tele i em disposo a anar a dormir, més emprenyat pels nous i surrealistes horaris que no pas pel resultat. De sobte, la meva somnolenta i endormiscada consciència es veu sobresaltada per un crit simiesc i primitiu que el meu afinat sistema auditiu acaba de percebre. Ve de fora, de la casa del davant. Trec el cap a la terrassa i miro: veig llum a una finestra i, a dins, un personatge mòrbid i greixós desproveït de samarreta que fa salts pel menjador de casa, ensenyant generós part de la seva quilomètrica i peluda ratlla del cul perquè entre tanta gresca els pantalons del seu club aimat han anat cedint terreny enfront una massa lípida. I el paio, en ple moment d’èxtasi i celebració, deixa anar perles com “Viva España y Puta Cataluña” o “Jodeos, putos llorones y puta tevetré”.

Mai he tingut el suficient criteri per apreciar aquesta fina prosa i, finalment, quan venço la meva temptació de deixar-li anar un renec, emprenc camí cap al jaç tot cavil·lant una nova reflexió sobre el número de cromosomes de l’individu que acabo de conèixer. I al llit, allò que valores les sensacions que t’ha deixat el dia, concloc satisfet que anem per bon camí. Que anem per molt bon camí. Que no ens ha de molestar que la flor i nata de l’Espanya rància fregui l’orgasme després que el Madrid ens guanyi 2-1, patint al seu propi camp i per culpa d’errors propis. Al contrari, ens ha d’enorgullir. I que si, pocs dies després, el coronel de torn surt de les clavegueres –com fan les rates quan plou– per escopir tanta merda i tant junta que no deixa passar la llum en unes declaracions a un diari digital neofranquista, el que hem de fer és sentir-nos afalagats. No ens hem de molestar. Mai. I encara menys preocupar-nos, perquè el fet que personatges de l’Espanya profunda mostrin actituds bel·ligerants i agressives sempre que l’encaix Catalunya-Estat trontolla és part del procés. És una reacció natural, estan sensibles i salten a la primera de canvi.

I és que l’independentisme català tendeix a ofendre’s sempre que algun espanyolet neandertaloide en fa de les seves. Tradicionalment, la postura presa per l’indepe és la indignació i queixa sempre que algun reaccionari s’ha fet sentir. Tampoc ens hem de sentir molestos perquè Sánchez-Camacho amenaci en no assistir als homenatges de la diada si aquets “adquireixen un caire independentista” o perquè Ciutadans emeti un comunicat exigint la dimissió dels alcaldes de Figueres i Girona per haver posat al servei de la ciutadania un comboi per anar a la manifestació de la diada. Ai, aquest tren... el dinamitaran al més pur estil Spaghetti Western? Ja m’imagino el bo d’en Vidal-Quadras disfressat de Gian Maria Volonté a l’estació de Massanet-Massanes –a mig camí entre Figueres i Barcelona, pels qui no estigueu avesats a les mitges distàncies de Renfe– amb un detonador a les mans i a punt de fer explotar un pont. Sortosament –o no–, el polític sempre actua amb certa diplomàcia conscient de la transcendència dels seus actes i reaccions. O gairebé sempre. Per això, en aquesta cruïlla vital pel futur de Catalunya, les decisions preses per Sánchez-Camacho, C’s i altres tendències unionistes són el que s’havia d’esperar.

Doncs la situació, entenent com a situació tot allò que envolta la actualitat política, econòmica i social de Catalunya, està més calenta que mai. Se’ns presenta un setembre calent marcat per una importantíssima manifestació el dia 11. Catalunya avança, sense opció al retorn, cap a l’autodeterminació. M’agradaria dir que avança cap a la Independència, però això encara està per veure, igual com està per veure el nivell de covardia dels que es fan dir els nostres líders i dirigents. Una cosa està directament lligada a l’altra. Amb l’autodeterminació podrem decidir per nosaltres mateixos, decidir què volem ser i quin model de societat volem establir. Si volem canviar o estem bé com estem. Amb l’autodeterminació haurem vençut la maleïda barrera dels estèrils debats sobre independència o autonomisme sempre que tinguem intenció d’abordar temes polítics. Llavors podrem parlar de política de veritat, i construir.

Hi ha qui creu que, amb una manifestació multitudinària per la diada, l’endemà dia 12 ens llevarem sent ja independents. I és molt més difícil que això. La nova societat catalana és i serà cosa de tots, i la seva construcció hauria de començar ara mateix. Podem aixecar-la i decidir com la volem. O podem seguir com fins ara, traient l’estelada al balcó un cop l’any i rebolcant-nos en la merda que de tant en tant deixen anar, entre onomatopeies i sons guturals, anacrònics personatges com el coronel Alamán. Podem seguir amb els vicis de l’independentista autonòmic. Podem seguir donant majories àmplies a Convergència. Que anem pel bon camí no vol dir que aquesta trajectòria no es pugui tòrcer i acabem deixant passar una oportunitat històrica.

Siguem conscients de la realitat, sí, del moment sense precedents en què la independència apareix com una opció real a articles, eslògans, portades, pancartes i converses quotidianes. Però siguem també conscients de les dificultats que s’alçaran a partir del dia que ens hi posem seriosament i tinguem present que ningú ens ho posarà fàcil. Espanya s’hi jugarà molt en aquesta batalla, perquè si Catalunya assoleix la independència fiscal s’haurà acabat un dels espolis territorials més atroços i premeditats de la història. Però aquest no és el problema més important. És cert que vendran la pell molt cara, i amb una mica de sort tot el planeta veurà què són capaços de fer Alamán-Castro, Monago i altres éssers depriments per mantenir a tota costa el sistema parasitari que els permet cobrar un sou a final de mes. Dissortadament, i no serà la primera vegada, em temo que quan tinguem el timó a les mans, el principal problema dels catalans serem nosaltres mateixos.

divendres, 27 de gener del 2012

L'emoció de les llotges

Des que la van posar de moda, la figura d'un president sempre ha estat objecte de supervisió, no només pels fruits que dóna -o deixa de donar- la seva gestió, sinó també per la imatge que aquest transmet de cara al públic, factor estretament lligat a la seva personalitat.

En l'àmbit públic i polític és preferible que la persona que ocupa un càrrec destacat sigui un líder sobri, serè, que doni una imatge de seguretat i control de la situació. I encara que no sigui així, ha de fer mans i mànigues perquè, com a mínim en públic, ho sembli. A mode d'exemple: si ens fixem en el recentment popular Alex Salmond, Primer Ministre d'Escòcia que ha fet pujar la mosca al nas a la casta política britànica -i espanyola- en plantejar un referèndum per la Independència pel 2014; trobem un polític amb personalitat, que sembla saber què diu i perquè ho diu i tenir uns objectius molt clars. Fent-li el contrapunt, anem a parar a l'entranyable Hugo Chavez, presidente venezolano, amb un ego inflamat i un tarannà provocador que l'ha fet donar la volta al món per episodis més polèmics que polítics. Però per buscar polèmica no cal anar tan lluny: ningú oblida el procés de decadència que va començar a patir el molt honorable expresident Aznar, arribant fins el punt de convidar el respectable a agafar el cotxe amb unes copetes de més. No podemos conducir por ti, Josemari.

En el món de l'esport, els requisits necessaris per ser un bon president canvien considerablement. El primer que s'ha de tenir clar és que l'esport és un espectacle, i això comporta l'aparició d'una figura clau que sustenta tota l'estructura d'aquest circ: l'espectador. Per més mal gust que tingui, és l'espectador a qui li ha d'agradar el que veu per tal d'entretenir-se. Així doncs, el president d'un club de futbol és un element més en tot aquest muntatge. Tots tenim al cap les ploreres de Josep Lluís Núñez, els crits de Gaspart celebrant la xilena de Rivaldo mentre un eufòric Gabriel Masfurroll bota d'alegria, la baixada de pantalons de Laporta a l'aereoport i les pixades fora de test de José María del Nido. En aquells temps teniem garantida, independentment dels resultats futbolítsics, la diversió a la llotja i a les rodes de premsa. És cert que en temps de Gaspart anar al Camp Nou feia caure en depressió el culer més entregat, però només ell tenia aquest savoir faire que el feia capaç de baixar a la gespa del Bernabéu amb la bufanda dels Boixos Nois o respondre una pregunta en un xinès que es treia de la patilla. Fins i tot de donar la mà a Florentino Pérez sense mirar-li els ulls i girant-li la cara! I no vulguem saber amb què ens hagués sorprès Laporta si hagués continuat en el càrrec uns anys més. Però l'estiu passat, de cop, ens asseuen a la trona Sandro Rosell, més descafeïnat que l'aigua de l'aixeta i envoltat d'una junta directiva amb l'humor de Mari Pau Huguet. No dubto de la seva validesa -com a mínim, no en la de tots ells- però han convertit el Barcelona en una empresa de la qual n'han esdevingut executius. No se surten mai del guió, i quan ho fan en escasses ocasions, cauen patosament de peus a la galleda.

Per sort, sobre la gespa els resultats acompanyen, i aquest Barça ens té molt ben acostumats. Però, com és sabut, res no és per sempre, i el dia en què això s'acabi -esperem que d'aquí molt de temps- trobarem a faltar aquella essència gaspartiana i genuïna dels presidents d'abans, la que ens feia viure l'esport de la gespa i l'emoció de la grada, la que alimentava polèmiques i despertava aficions.

Arnau Muniesa, 27-I-2012
Carta publicada a La Vanguardia