Senyeres de fum

ARNAU MUNIESA

Han passat només quinze dies des de la multitudinària manifestació independentista que bloquejà el centre de Barcelona en motiu de la diada, i els efectes han sigut tants i de tal magnitud que els esdeveniments que s’han anat succeint des d’aquella data ens han conduit, molt més ràpidament del que ningú podia preveure, a una cruïlla sense precedents pel futur d’aquest país. Només quinze dies han calgut al president Mas, que s’ha deixat arrossegar pel milió i mig de persones que sortiren al carrer, per dissoldre les corts i convocar eleccions pel 25 de novembre. Dos anys més tard, els catalans tornem a les urnes.

I arribats a aquest punt, la primera pregunta que cal fer-nos és: era aquesta la millor opció pel país? El perquè del canvi de cicle que estem vivint passa per un fet clau: Independentisme i Autodeterminació han passat de ser un espectre que sobrevolava vagament l’àmbit polític fa només mig any a ser el punt destacat de l’ordre del dia al Parlament de Catalunya, la tertúlia del Divendres a TV3, el Gran Debate de Telecinco i la convenció del rifle i el sarcòfag d’Intereconomía. Quan un milió i mig de persones van fer palès que ara el debat és sobre el model de relació amb Espanya, es va evidenciar també que és necessari que el poble –que és on, en tota democràcia, rau la sobirania- torni a fer-se sentir.

Convergència i Unió, fent ús de l’astúcia política que sempre els ha caracteritzat i reforçats pels vots i suport d’una societat catalana tradicionalment mediocre i covarda políticament, ha sabut presentar el gir independentista i aquesta maniobra de final de legislatura com una heroïcitat quan realment ha estat la perfecta culminació d’una altra de les seves artimanyes. L’afer és com segueix: Artur Mas puja al govern després d’una campanya electoral basada en el caramelet del Pacte Fiscal. En els primers compassos de la legislatura, el president introdueix un nou concepte amb denominació d’origen convergent –sona molt bé, però ningú sap massa bé què vol dir-: la Transició Nacional. I un cop arribats aquí, austeritat, retallades, reajustaments, manifestacions, càrregues policials, i casos Palau. Arriba l’11 de setembre del 2012 i fa el joc als independentistes que surten al carrer. La popularitat comença a pujar. El dia 20 se’n va a Madrid a negociar el punt estrella de la seva campanya i es peta la reunió amb Rajoy en dues hores. “Això no ha anat bé” i cap a les eleccions. Senyeres de fum, estelades de fum.

A Madrid no hi va a buscar el Pacte Fiscal, hi va a buscar el “No” com a excusa per convocar unes eleccions que l’avalin quatre anys més. És preciós veure en Mas com un salvapàtries, però darrere hi té una gran ombra que es va allargant. L’estratègia és, no obstant, excel·lent.

Aprofitem-ho, doncs. Encara som a la cruïlla, no l’hem travessada i tot està per fer. Aprofitem que, sigui per les raons que sigui, ara mateix Convergència es mira l’Independentisme amb bons ulls. Doncs és innegable que, quan Catalunya assoleixi l’Estat Propi, serà perquè els Convergents s’hi hauran posat de cara. El moment és immillorable, però caldrà esperar a veure com es planteja la campanya electoral. Serà vital que cada partit especifiqui quin és el seu model de relació –o no-relació– amb l’Estat i deixi clar que, en cas d’arribar al govern, dedicarà la legislatura a establir-lo. I, en aquest sentit, els tríptics de Convergència seran un baròmetre del seu compromís. L’electorat que es plantegi confiar-los el vot farà bé de fixar-se en si el to ha canviat i la Independència hi apareix com a projecte real i principal o si, per contra, segueix amb les seves ja típiques ambigüitats.

I pel que fa als altres partits, es preveu un canvi considerable en la distribució de l’hemicicle. El debat sobre l’Estat Propi ha alterat considerablement els colors polítics de la societat catalana, i això es veurà reflectit en els discursos electorals i en els resultats dels comicis. Esquerra, partit obertament independentista des de la instauració de la democràcia, comptarà amb ICV, que opta per una autodeterminació amb tics federalistes, com a principal aliada. A l’altra banda del ring els partits obertament espanyolistes, el PP i Ciutadans, empraran qualsevol mena de recurs per guanyar força i batre’s a les formacions que defensen l’estat propi. I enmig d’aquest foc creuat hi tindrem un PSC sense rumb liderat per Pere Navarro (aka l’anticarisma) disparant a cegues contra qualsevol cosa que es mogui. L’estratègia i els intents dels socialistes per mantenir l’equilibri  han estat lamentables i deficients. Com a partit inadaptat i cagadubtes, no s’han sabut fer seu part de l’Independentisme i ha acabat fragmentat i dividit entre els qui prefereixen la S o la C de les sigles.

Ens esperen dos mesos d’agitació social, d’ofenses, acusacions i crispació. Per l’Independentisme és moment d’argumentar i convèncer els indecisos que una Catalunya independent i socialment justa seria no només viable, sinó positiva pels seus habitants. De moment, els qui sempre havien optat pel vell mètode de no mullar-se han acabat caient a l’aigua per pressió popular. Ara falta saber què en pensen els seus patrons, Fainé, Alemany i els presidents de les altres empreses que CiU duria a la samarreta si fos un equip de futbol. I també quin grau d’influència tindran aquestes opinions –habitualment a la penombra– en el devenir del partit de la burgesia catalana a partir d’avui mateix.

Problemes d'un Catalanisme efervescent

ARNAU MUNIESA

Acaba el partit a quarts d’una, el Madrid és el nou campió de la Supercopa. Apago la tele i em disposo a anar a dormir, més emprenyat pels nous i surrealistes horaris que no pas pel resultat. De sobte, la meva somnolenta i endormiscada consciència es veu sobresaltada per un crit simiesc i primitiu que el meu afinat sistema auditiu acaba de percebre. Ve de fora, de la casa del davant. Trec el cap a la terrassa i miro: veig llum a una finestra i, a dins, un personatge mòrbid i greixós desproveït de samarreta que fa salts pel menjador de casa, ensenyant generós part de la seva quilomètrica i peluda ratlla del cul perquè entre tanta gresca els pantalons del seu club aimat han anat cedint terreny enfront una massa lípida. I el paio, en ple moment d’èxtasi i celebració, deixa anar perles com “Viva España y Puta Cataluña” o “Jodeos, putos llorones y puta tevetré”.

Mai he tingut el suficient criteri per apreciar aquesta fina prosa i, finalment, quan venço la meva temptació de deixar-li anar un renec, emprenc camí cap al jaç tot cavil·lant una nova reflexió sobre el número de cromosomes de l’individu que acabo de conèixer. I al llit, allò que valores les sensacions que t’ha deixat el dia, concloc satisfet que anem per bon camí. Que anem per molt bon camí. Que no ens ha de molestar que la flor i nata de l’Espanya rància fregui l’orgasme després que el Madrid ens guanyi 2-1, patint al seu propi camp i per culpa d’errors propis. Al contrari, ens ha d’enorgullir. I que si, pocs dies després, el coronel de torn surt de les clavegueres –com fan les rates quan plou– per escopir tanta merda i tant junta que no deixa passar la llum en unes declaracions a un diari digital neofranquista, el que hem de fer és sentir-nos afalagats. No ens hem de molestar. Mai. I encara menys preocupar-nos, perquè el fet que personatges de l’Espanya profunda mostrin actituds bel·ligerants i agressives sempre que l’encaix Catalunya-Estat trontolla és part del procés. És una reacció natural, estan sensibles i salten a la primera de canvi.

I és que l’independentisme català tendeix a ofendre’s sempre que algun espanyolet neandertaloide en fa de les seves. Tradicionalment, la postura presa per l’indepe és la indignació i queixa sempre que algun reaccionari s’ha fet sentir. Tampoc ens hem de sentir molestos perquè Sánchez-Camacho amenaci en no assistir als homenatges de la diada si aquets “adquireixen un caire independentista” o perquè Ciutadans emeti un comunicat exigint la dimissió dels alcaldes de Figueres i Girona per haver posat al servei de la ciutadania un comboi per anar a la manifestació de la diada. Ai, aquest tren... el dinamitaran al més pur estil Spaghetti Western? Ja m’imagino el bo d’en Vidal-Quadras disfressat de Gian Maria Volonté a l’estació de Massanet-Massanes –a mig camí entre Figueres i Barcelona, pels qui no estigueu avesats a les mitges distàncies de Renfe– amb un detonador a les mans i a punt de fer explotar un pont. Sortosament –o no–, el polític sempre actua amb certa diplomàcia conscient de la transcendència dels seus actes i reaccions. O gairebé sempre. Per això, en aquesta cruïlla vital pel futur de Catalunya, les decisions preses per Sánchez-Camacho, C’s i altres tendències unionistes són el que s’havia d’esperar.

Doncs la situació, entenent com a situació tot allò que envolta la actualitat política, econòmica i social de Catalunya, està més calenta que mai. Se’ns presenta un setembre calent marcat per una importantíssima manifestació el dia 11. Catalunya avança, sense opció al retorn, cap a l’autodeterminació. M’agradaria dir que avança cap a la Independència, però això encara està per veure, igual com està per veure el nivell de covardia dels que es fan dir els nostres líders i dirigents. Una cosa està directament lligada a l’altra. Amb l’autodeterminació podrem decidir per nosaltres mateixos, decidir què volem ser i quin model de societat volem establir. Si volem canviar o estem bé com estem. Amb l’autodeterminació haurem vençut la maleïda barrera dels estèrils debats sobre independència o autonomisme sempre que tinguem intenció d’abordar temes polítics. Llavors podrem parlar de política de veritat, i construir.

Hi ha qui creu que, amb una manifestació multitudinària per la diada, l’endemà dia 12 ens llevarem sent ja independents. I és molt més difícil que això. La nova societat catalana és i serà cosa de tots, i la seva construcció hauria de començar ara mateix. Podem aixecar-la i decidir com la volem. O podem seguir com fins ara, traient l’estelada al balcó un cop l’any i rebolcant-nos en la merda que de tant en tant deixen anar, entre onomatopeies i sons guturals, anacrònics personatges com el coronel Alamán. Podem seguir amb els vicis de l’independentista autonòmic. Podem seguir donant majories àmplies a Convergència. Que anem pel bon camí no vol dir que aquesta trajectòria no es pugui tòrcer i acabem deixant passar una oportunitat històrica.

Siguem conscients de la realitat, sí, del moment sense precedents en què la independència apareix com una opció real a articles, eslògans, portades, pancartes i converses quotidianes. Però siguem també conscients de les dificultats que s’alçaran a partir del dia que ens hi posem seriosament i tinguem present que ningú ens ho posarà fàcil. Espanya s’hi jugarà molt en aquesta batalla, perquè si Catalunya assoleix la independència fiscal s’haurà acabat un dels espolis territorials més atroços i premeditats de la història. Però aquest no és el problema més important. És cert que vendran la pell molt cara, i amb una mica de sort tot el planeta veurà què són capaços de fer Alamán-Castro, Monago i altres éssers depriments per mantenir a tota costa el sistema parasitari que els permet cobrar un sou a final de mes. Dissortadament, i no serà la primera vegada, em temo que quan tinguem el timó a les mans, el principal problema dels catalans serem nosaltres mateixos.