Senyeres de fum

ARNAU MUNIESA

Han passat només quinze dies des de la multitudinària manifestació independentista que bloquejà el centre de Barcelona en motiu de la diada, i els efectes han sigut tants i de tal magnitud que els esdeveniments que s’han anat succeint des d’aquella data ens han conduit, molt més ràpidament del que ningú podia preveure, a una cruïlla sense precedents pel futur d’aquest país. Només quinze dies han calgut al president Mas, que s’ha deixat arrossegar pel milió i mig de persones que sortiren al carrer, per dissoldre les corts i convocar eleccions pel 25 de novembre. Dos anys més tard, els catalans tornem a les urnes.

I arribats a aquest punt, la primera pregunta que cal fer-nos és: era aquesta la millor opció pel país? El perquè del canvi de cicle que estem vivint passa per un fet clau: Independentisme i Autodeterminació han passat de ser un espectre que sobrevolava vagament l’àmbit polític fa només mig any a ser el punt destacat de l’ordre del dia al Parlament de Catalunya, la tertúlia del Divendres a TV3, el Gran Debate de Telecinco i la convenció del rifle i el sarcòfag d’Intereconomía. Quan un milió i mig de persones van fer palès que ara el debat és sobre el model de relació amb Espanya, es va evidenciar també que és necessari que el poble –que és on, en tota democràcia, rau la sobirania- torni a fer-se sentir.

Convergència i Unió, fent ús de l’astúcia política que sempre els ha caracteritzat i reforçats pels vots i suport d’una societat catalana tradicionalment mediocre i covarda políticament, ha sabut presentar el gir independentista i aquesta maniobra de final de legislatura com una heroïcitat quan realment ha estat la perfecta culminació d’una altra de les seves artimanyes. L’afer és com segueix: Artur Mas puja al govern després d’una campanya electoral basada en el caramelet del Pacte Fiscal. En els primers compassos de la legislatura, el president introdueix un nou concepte amb denominació d’origen convergent –sona molt bé, però ningú sap massa bé què vol dir-: la Transició Nacional. I un cop arribats aquí, austeritat, retallades, reajustaments, manifestacions, càrregues policials, i casos Palau. Arriba l’11 de setembre del 2012 i fa el joc als independentistes que surten al carrer. La popularitat comença a pujar. El dia 20 se’n va a Madrid a negociar el punt estrella de la seva campanya i es peta la reunió amb Rajoy en dues hores. “Això no ha anat bé” i cap a les eleccions. Senyeres de fum, estelades de fum.

A Madrid no hi va a buscar el Pacte Fiscal, hi va a buscar el “No” com a excusa per convocar unes eleccions que l’avalin quatre anys més. És preciós veure en Mas com un salvapàtries, però darrere hi té una gran ombra que es va allargant. L’estratègia és, no obstant, excel·lent.

Aprofitem-ho, doncs. Encara som a la cruïlla, no l’hem travessada i tot està per fer. Aprofitem que, sigui per les raons que sigui, ara mateix Convergència es mira l’Independentisme amb bons ulls. Doncs és innegable que, quan Catalunya assoleixi l’Estat Propi, serà perquè els Convergents s’hi hauran posat de cara. El moment és immillorable, però caldrà esperar a veure com es planteja la campanya electoral. Serà vital que cada partit especifiqui quin és el seu model de relació –o no-relació– amb l’Estat i deixi clar que, en cas d’arribar al govern, dedicarà la legislatura a establir-lo. I, en aquest sentit, els tríptics de Convergència seran un baròmetre del seu compromís. L’electorat que es plantegi confiar-los el vot farà bé de fixar-se en si el to ha canviat i la Independència hi apareix com a projecte real i principal o si, per contra, segueix amb les seves ja típiques ambigüitats.

I pel que fa als altres partits, es preveu un canvi considerable en la distribució de l’hemicicle. El debat sobre l’Estat Propi ha alterat considerablement els colors polítics de la societat catalana, i això es veurà reflectit en els discursos electorals i en els resultats dels comicis. Esquerra, partit obertament independentista des de la instauració de la democràcia, comptarà amb ICV, que opta per una autodeterminació amb tics federalistes, com a principal aliada. A l’altra banda del ring els partits obertament espanyolistes, el PP i Ciutadans, empraran qualsevol mena de recurs per guanyar força i batre’s a les formacions que defensen l’estat propi. I enmig d’aquest foc creuat hi tindrem un PSC sense rumb liderat per Pere Navarro (aka l’anticarisma) disparant a cegues contra qualsevol cosa que es mogui. L’estratègia i els intents dels socialistes per mantenir l’equilibri  han estat lamentables i deficients. Com a partit inadaptat i cagadubtes, no s’han sabut fer seu part de l’Independentisme i ha acabat fragmentat i dividit entre els qui prefereixen la S o la C de les sigles.

Ens esperen dos mesos d’agitació social, d’ofenses, acusacions i crispació. Per l’Independentisme és moment d’argumentar i convèncer els indecisos que una Catalunya independent i socialment justa seria no només viable, sinó positiva pels seus habitants. De moment, els qui sempre havien optat pel vell mètode de no mullar-se han acabat caient a l’aigua per pressió popular. Ara falta saber què en pensen els seus patrons, Fainé, Alemany i els presidents de les altres empreses que CiU duria a la samarreta si fos un equip de futbol. I també quin grau d’influència tindran aquestes opinions –habitualment a la penombra– en el devenir del partit de la burgesia catalana a partir d’avui mateix.

Transaccions transsilvanes

ARNAU MUNIESA 


Nosferatu és el nom de l'adaptació que Friedrich Wilhem Murnau va fer a la gran pantalla de la novel·la Dracula, de Bram Stoker. Nosferatu, estrenada l'any 1922, és una mostra de la bellesa del cinema mut i de terror de l'expressionisme alemany. Cada escena, cada pla, estan rodats de forma curosa i artística de la mà d'Albin Grau, que va potenciar la sinistralitat dels ambients i els personatges dotant-los d'una gran personalitat.

Però com sempre que algú culmina un projecte amb èxits i beneficis i, en aquest cas, a més, contribuint al patrimoni cultural humà; la frustració de terceres persones fracassades i envejoses va fer trontollar els resultats de l'excel·lent treball de Murnau i el seu equip. Va ser la vídua d'Stoker, que en veure que els productors de la pel·lícula no pagaven ni un ral per adquirir els drets d'autor que havia heretat del seu difunt marit -fet pel qual tant el títol de la pel·lícula com el nom dels personatges van ser modificats respecte la novel·la-, va decidir imposar una demanda i va aconseguir una ordre de destrucció de totes les còpies del film.

Per sort, l'excel·lent tasca de restauració de les cintes que aquesta repugnant inquisició no va aconseguir destruir han fet arribar Nosferatu als nostres dies i em permetran establir exemples per exposar el tema del que em decideixo a tractar. Si a Godó o els interessos transsilvans parlava de la conxorxa entre el GrupoGodó i CiU (i en extensió, el govern), avui detallaré l'entramat del tracte de favor entre el mateix govern d’Artur Mas i la concessionària Abertis. Com a mínim, fins on les meves humils percepcions em permetin arribar.

Pels qui no el coneguin, el president del grup Abertis –grup que ens cobra la major part dels peatges de les autopistes catalanes– és Salvador Alemany, qui curiosament és també el cap del consell assessor del President de la Generalitat. El president a l’hora de repartir les conselleries i abans d’oferir la cartera d’economia a Andreu Mas-Colell va tantejar el propi Alemany, però s’hi va negar. I el per què d’aquesta negativa és ben senzill: com a cap del consell assessor del President, Alemany era conscient que podia influir igual o més que des d’una conselleria sense, a més, haver de ser el blanc de totes les mirades. I és que, com tot personatge transsilvà, prefereix estar a l’ombra.

L’autèntic càncer que hi ha avui dia a Catalunya és la corrupció, entesa com a tràfic il·legal d’influències, poder i diners, molts diners. L'amor entre CiU i Abertis no és cosa d'ara, ve de lluny. El grup concessionari, com a empresa privada, és lliure de finançar amb el seu capital el partit que vulgui. Però si el partit, en aquest cas CiU, rep un finançament  de 150.000 euros a canvi d'una prorrogació dels peatges no estem parlant de donatiu, estem parlant de suborn. Quan, mitjançant la difusió de les xarxes socials, es va posar en marxa el moviment #novullpagar, Felip Puig va manifestar en unes declaracions que el govern s'hi sentia proper. Però no es va trigar ni un mes en amenaçar amb multes de 100 euros a tots aquells qui havien marxat d'un peatge sense pagar i als qui tenien intenció de fer-ho. Una multa fruit d'una més que rigorosa interpretació de l'article 153 del codi de circulació.

Fotograma de la pel·lícula  Nosferatu (1922)

A tall informatiu vull fer constar que Abertis pertany en un 31% a la Caixa, entitat financera vicepresidida pel vell amic Javier de Godó i Valls, Conde de Godó. Si a tots aquests ingredients afegim que alguns excàrrecs de CiU, com Miquel Roca i Junyent, formen part de la direcció de la concessionària, ja tenim el pastís llest per servir i repartir-ne els talls. No cal pensar malament, només pensar.

L'últim capítol va tenir lloc quan el govern de la Generalitat, entonant el ja típic no-hi-ha-diners, va anunciar que privatitzaria TABASA, empresa pública gestora d'infraestructures com, per exemple, el túnel del Cadí. El procés es faria mitjançant una subhasta, en la qual Abertis s'ha col·locat en posició preferent. I això em recorda a una de les primeres escenes de Nosferatu, quan el grotesc senyor Knock, propietari d’una firma immobiliària, envia el protagonista al castell del Comte per tancar una transacció de deu finques. “Només us costarà una mica de sang”. És evident que quan li diu què ha de fer, sap perfectament on l’està enviant i quines conseqüències tindrà. I quan Salvador Alemany, amb una mà li diu al President Mas que privatitzi TABASA, sap perfectament que serà ell amb l’altra mà, la d’Abertis, qui la comprarà.

Evidentment CiU mai parlarà d'aquestes transaccions subterrànies en veu alta. S’amagaran al cau i quan surtin per fer un míting s’enarboraran en la senyera i la dignitat de Catalunya per enganyar els seus votants amb la patuleia del xoc de trens i la transició nacional. És fum. Fum per tapar el què realment voten al Parlament i al costat de qui ho voten.

No creieu que la culpa que els catalans paguem peatges és a Madrid, no cal mirar tant lluny. CiU és qui va concedir i prorrogar els peatges a Abertis a canvi de finançament, i Abertis és de la Caixa. Tots ells amb accent català. Aneu, doncs, amb compte: són sinistres i nocius, i posant alls al capçal del llit no en tindreu prou, perquè a vosaltres no us costarà la sang, el que us volen fotre és la cartera.

Material d'interès:

Nosferatu (1922)

Godó o els interessos transsilvans