Senyeres de fum

ARNAU MUNIESA

Han passat només quinze dies des de la multitudinària manifestació independentista que bloquejà el centre de Barcelona en motiu de la diada, i els efectes han sigut tants i de tal magnitud que els esdeveniments que s’han anat succeint des d’aquella data ens han conduit, molt més ràpidament del que ningú podia preveure, a una cruïlla sense precedents pel futur d’aquest país. Només quinze dies han calgut al president Mas, que s’ha deixat arrossegar pel milió i mig de persones que sortiren al carrer, per dissoldre les corts i convocar eleccions pel 25 de novembre. Dos anys més tard, els catalans tornem a les urnes.

I arribats a aquest punt, la primera pregunta que cal fer-nos és: era aquesta la millor opció pel país? El perquè del canvi de cicle que estem vivint passa per un fet clau: Independentisme i Autodeterminació han passat de ser un espectre que sobrevolava vagament l’àmbit polític fa només mig any a ser el punt destacat de l’ordre del dia al Parlament de Catalunya, la tertúlia del Divendres a TV3, el Gran Debate de Telecinco i la convenció del rifle i el sarcòfag d’Intereconomía. Quan un milió i mig de persones van fer palès que ara el debat és sobre el model de relació amb Espanya, es va evidenciar també que és necessari que el poble –que és on, en tota democràcia, rau la sobirania- torni a fer-se sentir.

Convergència i Unió, fent ús de l’astúcia política que sempre els ha caracteritzat i reforçats pels vots i suport d’una societat catalana tradicionalment mediocre i covarda políticament, ha sabut presentar el gir independentista i aquesta maniobra de final de legislatura com una heroïcitat quan realment ha estat la perfecta culminació d’una altra de les seves artimanyes. L’afer és com segueix: Artur Mas puja al govern després d’una campanya electoral basada en el caramelet del Pacte Fiscal. En els primers compassos de la legislatura, el president introdueix un nou concepte amb denominació d’origen convergent –sona molt bé, però ningú sap massa bé què vol dir-: la Transició Nacional. I un cop arribats aquí, austeritat, retallades, reajustaments, manifestacions, càrregues policials, i casos Palau. Arriba l’11 de setembre del 2012 i fa el joc als independentistes que surten al carrer. La popularitat comença a pujar. El dia 20 se’n va a Madrid a negociar el punt estrella de la seva campanya i es peta la reunió amb Rajoy en dues hores. “Això no ha anat bé” i cap a les eleccions. Senyeres de fum, estelades de fum.

A Madrid no hi va a buscar el Pacte Fiscal, hi va a buscar el “No” com a excusa per convocar unes eleccions que l’avalin quatre anys més. És preciós veure en Mas com un salvapàtries, però darrere hi té una gran ombra que es va allargant. L’estratègia és, no obstant, excel·lent.

Aprofitem-ho, doncs. Encara som a la cruïlla, no l’hem travessada i tot està per fer. Aprofitem que, sigui per les raons que sigui, ara mateix Convergència es mira l’Independentisme amb bons ulls. Doncs és innegable que, quan Catalunya assoleixi l’Estat Propi, serà perquè els Convergents s’hi hauran posat de cara. El moment és immillorable, però caldrà esperar a veure com es planteja la campanya electoral. Serà vital que cada partit especifiqui quin és el seu model de relació –o no-relació– amb l’Estat i deixi clar que, en cas d’arribar al govern, dedicarà la legislatura a establir-lo. I, en aquest sentit, els tríptics de Convergència seran un baròmetre del seu compromís. L’electorat que es plantegi confiar-los el vot farà bé de fixar-se en si el to ha canviat i la Independència hi apareix com a projecte real i principal o si, per contra, segueix amb les seves ja típiques ambigüitats.

I pel que fa als altres partits, es preveu un canvi considerable en la distribució de l’hemicicle. El debat sobre l’Estat Propi ha alterat considerablement els colors polítics de la societat catalana, i això es veurà reflectit en els discursos electorals i en els resultats dels comicis. Esquerra, partit obertament independentista des de la instauració de la democràcia, comptarà amb ICV, que opta per una autodeterminació amb tics federalistes, com a principal aliada. A l’altra banda del ring els partits obertament espanyolistes, el PP i Ciutadans, empraran qualsevol mena de recurs per guanyar força i batre’s a les formacions que defensen l’estat propi. I enmig d’aquest foc creuat hi tindrem un PSC sense rumb liderat per Pere Navarro (aka l’anticarisma) disparant a cegues contra qualsevol cosa que es mogui. L’estratègia i els intents dels socialistes per mantenir l’equilibri  han estat lamentables i deficients. Com a partit inadaptat i cagadubtes, no s’han sabut fer seu part de l’Independentisme i ha acabat fragmentat i dividit entre els qui prefereixen la S o la C de les sigles.

Ens esperen dos mesos d’agitació social, d’ofenses, acusacions i crispació. Per l’Independentisme és moment d’argumentar i convèncer els indecisos que una Catalunya independent i socialment justa seria no només viable, sinó positiva pels seus habitants. De moment, els qui sempre havien optat pel vell mètode de no mullar-se han acabat caient a l’aigua per pressió popular. Ara falta saber què en pensen els seus patrons, Fainé, Alemany i els presidents de les altres empreses que CiU duria a la samarreta si fos un equip de futbol. I també quin grau d’influència tindran aquestes opinions –habitualment a la penombra– en el devenir del partit de la burgesia catalana a partir d’avui mateix.