El Partit
Socialista de Catalunya afronta les eleccions més decisives de la seva història
des del restabliment de la democràcia: el partit ha passat de ser la tradicional
i sòlida segona força al Parlament de Catalunya -liderant la oposició durant
vint-i-tres anys de pujolisme i governant durant els set de tripartit- a descompondre’s
a causa d’una greu crisi política i manca de projecte que l’han assetjat en el
moment menys adequat. Aquesta campanya electoral i el judici de les urnes seran
les que decidiran el pes que els catalans donen a aquesta formació en la
Catalunya que ha de venir. Les enquestes en pronostiquen una pèrdua de deu
diputats, però la davallada sembla no tenir límits. A partir del 26 de
novembre, quin és el PSC que trobarem al Parlament, una força encara destacada
o un partit residual i en descomposició interna?
EL CANDIDAT.- A qui més
ha perjudicat aquest avançament electoral pel 25N ha estat a Pere Navarro. El
cap de llista socialista és el que més feina ha hagut de fer per arribar a l’inici
de la campanya en igualtat de condicions respecte els altres candidats. Per
l’alcalde de Terrassa, fer el salt de la política municipal a dirigir el Partit
Socialista de Catalunya en les hores més baixes de la seva història ha estat
una contrarellotge per donar-se a conèixer davant l’electorat. No ho ha tingut
gens fàcil, i els resultats són, si més no, qüestionables. La falta
d’experiència a l’hora de dirigir-se al públic es fa més que evident. Per
transmetre proximitat, als mítings evita les americanes, mostrant camisa blanca
arremangada a mitja màniga i corbata vermella a joc amb el decorat. No se’l veu
còmode: baixa massa la mirada, llegeix del paper, parla amb cantarella. El seu
to i discurs no desprenen optimisme. No mostra l’actitud ni la confiança d’algú
que es vol presentar com un líder en qui confiar en moments difícils. Inclús
Montilla semblava més carismàtic.
LA CAMPANYA.- Als actes
de campanya, Pere Navarro es fa acompanyar per altres membres destacats del
partit. No és estrany: la formació necessita mostrar que els seus dirigents fan
pinya al voltant del candidat després de la divisió interna patida els últims
mesos. Igual que en el cas de CiU, els actes del PSC són esdeveniments ben
preparats, de masses, on no s’escapa cap detall. Però a diferència dels mítings
de la coalició nacionalista, els del PSC són més freds. No hi ha eufòria ni
crits, i d’aplaudiments, els justos i necessaris. Al carrer Nicaragua no passen
pel seu millor moment. Als cartells, el més destacable és el primeríssim i poc
afortunat pla de Pere Navarro acompanyat del lema “Federalisme: l’alternativa sensata”, de color vermell sobre fons
blanc, ben marcat. Depenent del format, els cartells també inclouen les
llegendes “No Independència” i “No centralisme” a banda i banda sobre
fons negre. L’objectiu és subratllar que aquest model que defensen és la via
del mig, la opció més moderada i, per tant, la correcta. L’espot televisiu
comença en una habitació fosca, on un Pere Navarro atabalat comparteix taula
amb dos tertulians que mantenen una encesa discussió sobre independència,
exèrcits i sobiranies. Tot seguit, es recuperen el fons blanc i el primeríssim
pla del cartell i el candidat socialista demana el vot amb una breu intervenció.
El to que fa servir és trist, poc convincent, fregant la súplica. L’eslògan
final es podria substituir pel d’“Ell mai
no ho faria, no l’abandonis” i no desentonaria.
EL DISCURS.- Ras i curt:
Federalisme. Aquesta claredat és la resposta a les nombroses acusacions a la
divisió i a la manca de projecte. Tot i no haver sabut llegir les preocupacions
de la societat catalana, com a mínim els socialistes han sabut fer lectura de
les crítiques rebudes els últims mesos i han respost dignament. No obstant, crida
l’atenció que es posin ara a defensar una idea per la qual no s’havien mullat
mai: cal recordar que fa menys de dos anys ocupaven el govern de la Moncloa, el
de la Generalitat, les diputacions i alcaldies de destacats ajuntaments. I mai,
excepte Pasqual Maragall en l’estatut posteriorment mutilat, van moure un sol
dit en pro del federalisme ni des de Ferraz ni des de la seva sucursal a
Catalunya. I és ara, després que el clam independentista s’hagi fet evident al
carrer, quan surten de sota les pedres els federalistes de tota la vida. Es
tracta d’una reacció a la desesperada, d’un intent de fer equilibris i no
afectar cap de les sensibilitats que el partit recull en una conjuntura de polarització
política i social. A més, el fet de presentar-lo com l’”Alternativa sensata” és
un altre argument fal·laç: l’error de defensar una opció esgrimint com argument
principal que aquesta és la més moderada. Però el més greu de tot plegat, la
deslleialtat més gran que el PSC ha comès amb els seus votants, és adoptar amb
tanta fermesa l’aposta per un Federalisme que saben perfectament que no tenen
opcions d’aconseguir, que ben poca gent vol a Espanya i que, de fet, no volen
ni ells.
A Catalunya,
molts socialistes es deuen preguntar on ha quedat el PSC que tenia la raó de
ser en la regeneració política i el catalanisme. Basats en l’afany d’entesa amb
l’Estat i la socialdemocràcia, sí, però defensant els interessos de Catalunya a
través d’un model d’Espanya basat en la pluralitat nacional. Molts d’aquests
socialistes, com Ernest Maragall, ja se n’han desentès. I igual que ell, molts
dels seus votants: probablement el sector més crític.
Un dels
grans problemes és que encara no s’ha fet net amb la mala imatge del tripartit. I
tampoc ajuden Pere Navarro els comentaris dels darreres dies d’alguns dirigents
socialistes espanyols: fa poc, Guillermo Fernández Vara, expresident socialista
d’Extremadura, demanava que una Catalunya independent hauria de tornar el
capital humà format pels qui van immigrar-hi entre els anys cinquanta i seixanta,
incloent-hi els seus fills i néts. José Montilla ironitzava fa poc sobre els
referèndums, afirmant que són les eines de consulta preferides pels dictadors;
i avui mateix, José Bono, en un acte de campanya de Ciutadans, comparava l’Independentisme
de Mas amb el Nazisme de Hitler.
Tot plegat,
amanit amb la presència de personatges de la talla moral, política i
intel·lectual de Carmen Chacón, la impossibilitat manifesta de representar una
veu diferent a la del PSOE a Madrid i la nul·la capacitat de reacció demostrada
per les últimes cúpules del partit; sembla accelerar una ràpida descomposició a
què les enquestes vaticinen nefastos resultats de cara el 25N. S’admeten
apostes.
