PP: L'home del sac

ARNAU MUNIESA

A una setmana de les eleccions, el Partit Popular veu com les enquestes li pronostiquen uns resultats al voltant dels divuit escons, en pugna amb el PSC i Esquerra Republicana per esdevenir la segona força al parlament durant la propera legislatura. Per Alícia Sánchez-Camacho, però, el repte més important d’aquesta campanya és assolir el suport suficient per frenar un procés cap a l’Estat Propi que abocaria Catalunya a la catàstrofe més absoluta. I d’exemples desoladors no li falten. Combinant el discurs tremendista amb el trauma identitari que suposaria la secessió, la cap de llista popular s’ha postulat en pro de l’unionisme com la líder més destacada de la Catalunya que vol ser espanyola.

EL CANDIDAT.- Que Alícia Sánchez-Camacho sigui l’única dona entre els caps de llista dels partits amb representació parlamentària encapçalant la candidatura de la formació més conservadora de l’hemicicle català no deixa de ser una curiositat. Després de guanyar-li les primàries l’any 2008 a Montserrat Nebrera -que ara ha resultat ser independentista-, Sánchez-Camacho ha sabut recuperar dins el Partit Popular de Catalunya el caràcter d’espanyolitat de Vidal-Quadras que Josep Piquè, amb pell de xai, havia interromput en el seu intent fracassat de gir catalanista. Amb la imatge de mestressa de casa moderna i un look aparatós i provincià, el maquillatge és l’últim recurs que li queda per esmenar uns trets facials als quals res no han pogut les múltiples sessions de quiròfan. Parla un català après amb un accent força acceptable, però és capaç de deixar anar destrosses formals, lèxiques i sintàctiques com “solsament volem dir-lis quelcom”. El seu to recorda al de les àvies que expliquen amb passió contes de llops i plagues intentant alliçonar moralment un públic infantil i innocent. Vestits ajustats, cara tibada, català forçat. Quan l’aparença s’embolcalla amb tota aquesta artificialitat, costa de creure’s la persona que hi ha al darrere.

EL DISCURS.- L’argument principal triat per aquesta campanya és el tremendisme sistemàtic –altrament dit discurs de la por- davant qualsevol proposta o hipòtesi sobre la independència de Catalunya. Un partit que va acusar el govern de manca d’ètica per l’espot institucional del 25N no s’està ara d’espantar l’electorat amb arguments dantescs com la sortida de l’Euro i de la UE, la baixada de les pensions, la invalidació dels títols universitaris o l’advertència amoral que els funcionaris de la Catalunya independent ens faran canviar els cognoms d’arrel castellana. La demagògia acostuma a ser més subtil. Pel que fa a l’encaix d’una Catalunya en el marc internacional, el PP no mostra cap mena de pudor en demostrar la seva satisfacció quan des d’òrgans com la Unió Europea se’ns afirma que la nostra permanència no hi està garantida. Una mostra més que expressions com “la maté porque era mía” també tenen sentit en l’àmbit de la política. Aquest discurs de la por s’alterna amb el debat identitari: l’argument més sòlid que ha trobat el PP per batre l’independentisme és, senzillament, que Catalunya és espanyola i que molts catalans tenen família arreu de l’Estat. Remenar els orígens per rebutjar destins. Per acabar de lligar aquestes dues línies de discurs, els populars han trobat un punt de suport en la incertesa que genera aquest procés. I és que ha quallat entre l’espanyolisme la idea que els catalans som una societat manipulada per uns mitjans de comunicació manipulats i un model educatiu adoctrinador que ens converteix en anyells sense criteri seguint el ramat a la nostra perdició. Per tant, pobres de nosaltres, el que necessitem abans que el dret a decidir, és el “dret a saber”. I en aquest sentit, no ho dubteu, el PP i Espanya hi tenen molt a dir.

LA CAMPANYA.- Plantejar aquesta campanya no haurà estat fàcil per l’Alícia i el seu equip, i encara menys sense disposar del monopoli del vot espanyolista, perdut amb l’entrada de Ciutadans al Parlament el 2006 i que rebaixa el mínim d’escons que el PP tenia garantit abans de la irrupció d’Albert Rivera a l'hemicicle. A diferència de Ciutadans, el PP no té legitimitat per atacar el govern de Mas per la mala gestió i les retallades a causa del trist paper que Rajoy i el seu gabinet de sicaris fan des de la Moncloa. I tampoc se’l pot atacar directament –sí que es fa a través de mitjans de comunicació afins i mundans- pels casos de corrupció, ja que el PP és un niu de gàngsters i corrupteles de primera categoria. Així doncs, igual que Convergència i Unió però des del bàndol oposat, als populars no els queda més que l’eix nacional per teixir l’actual campanya.

Seguint aquesta via, el lema triat es remet al conflicte identitari que suposa l’independentisme: “Catalunya sí, España también”. Un eslògan bilingüe que conté un missatge inclusiu en contraposició al trencament i l’exclusió social que suposaria l’Estat Propi. Els cartells publicitaris no tenen misteri: mostren la foto de la candidata –al bottox i al maquillatge s’hi han d’afegir filtres de Photoshop- davant un fons blanc i neutre que vol denotar netedat. I el lema, de color blanc sobre el blau del partit, apareix acompanyat d’una senyera que en mostrar el seu revers interior ens descobreix la rojigualda, bandera común de todos los españoles. És, molt probablement, el pitjor cartell de tota la campanya. Els anuncis tampoc són massa lluïts: en un, el partit ens recorda que durant l’anterior campanya ja havia avisat que hi hauria acord per celebrar un referèndum d’autodeterminació –acord, ara per ara inexistent- i aprofita per anar més enllà en les seves advertències: un avi queixós veu com, en una Catalunya independent, el president Mas ha d’endarrerir les pensions per falta de liquiditat. En un altre espot, presentat aquesta mateixa setmana, una veu en off que alterna català i castellà ens presenta un grup de persones que esmorzen en un mateix bar. El narrador explica les seves lleus diferències –un és del Barça i un altre de l’Espanyol- i dóna pas a Sánchez-Camacho, que aixecant el cap del diari, ens recorda allò que a tots uneix: Espanya.

Com li passa a Pere Navarro, els comentaris que puguin fer altres militants del seu propi partit a la resta d’Espanya poden ser molt influents el dia de les eleccions. Que José Ignacio Wert aposti per espanyolitzar els alumnes catalans o Esperanza Aguirre faci una classe sobre els tres mil anys de la història d’Espanya no depèn d’Alícia Sánchez-Camacho, però és feina seva saber-ho gestionar de cara l’electorat català.

La societat catalana, si per alguna cosa no destaca, és per ser homogènia. Es tracta d’una terra que engloba diferents maneres de fer, de pensar, diferents idiomes, diferents sensibilitats. El nombre de partits del seu hemicicle així ho corrobora. Al llarg de la seva història, ha estat terra d’acollida, zona de pas entre la península i Europa i un port obert a mercats de tot el món. I la diversitat, sovint, porta al conflicte. El conflicte suposa un xoc d’idees, un enfrontament. Però també suposa diàleg, relació i debat. Actualment, a Catalunya, hi convivim set milions i mig de catalans. Molts tenen les arrels arreu de l’Estat, molts han vingut de fora, i són ben pocs els que són d’ascendència només catalana. A Catalunya hi ha unionistes, federalistes i independentistes, monàrquics i republicans, franquistes i comunistes, hippis i xenòfobs. El dret a decidir servirà per expressar quin és el denominador comú que ens uneix a la majoria dels que hi vivim. Però de tot aquest procés el que està clar, si és que s’acaba duent a terme, és que comptarà amb tothom, serà inclusiu i construirà les bases d’un país obert i modern. Tots tranquils, que els cognoms no es tocaran.

CiU: la força del líder

ARNAU MUNIESA

Les eleccions del 25N, Convergència i Unió les té guanyades. Ja les tenia el 12 de setembre, l’endemà de la històrica manifestació de la diada, en què Artur Mas i el seu fidel seguici van fer un estudiadíssim pas endavant per passar a liderar el procés sobiranista del poble català cap a l’Estat Propi. En aquest moment, i tapant la més que qüestionable gestió dels dos escassos anys del govern dels millors, Mas va passar de President de la Generalitat a candidat a la presidència. ¿I com s’encara una campanya electoral quan es té tot tan guanyat que l’únic que queda és perdre-ho i en la qual l’única fita que resta per assolir és la pràcticament impossible majoria absoluta?

EL CANDIDAT.- Artur Mas és un líder innat. Pel que fa a la imatge dels candidats, el cap de llista convergent guanya per golejada: amb el seu to serè i un discurs carregat de conceptes punyents ha sabut consolidar l’electorat sobiranista i s’ha sabut fer seu l’independentista, que feia anys que capitalitzava Esquerra Republicana. Als cartells hi apareix com un líder messiànic, el guia d’un desorientat poble català després de set anys (més dos) de travessia pel desert. Igual que a l’espot televisiu, se’l pot veure amb els braços estesos, fent les quatre barres amb els dits i amb posat orgullós, sent aclamat per una massa entregada que oneja senyeres, estelades i banderes de la unió europea en proporcions ben calculades. Tot i haver afirmat en més d’una ocasió que aquest procés que ha iniciat no respon a deliris de grandesa personals, la manera com s’ha plantejat la campanya indica tot el contrari: les sigles del partit perden pes al costat de la seva figura, i és ell i només ell qui sembla donar sentit a aquest projecte. El missatge de #totsambelpresident, un dels hashtags que la coalició ha proposat a les xarxes socials, no sembla presentar Mas com un servidor del poble català, sinó que suggereix sutilment el contrari: un poble als peus del seu líder.

LA CAMPANYA.- Els diferents actes s’han organitzat com la versió ampliada de l’espot televisiu. Darrere l’escenari, de manera que pugui ser captada per les càmeres televisives, s’improvisa una grada jove –aquesta, segurament, amb el vistiplau dels mossos– que oneja les corresponents banderes. Així, quan el president, en els moments àlgids de les seves intervencions, deixa anar la frase lapidària de torn, queda envoltat d’un mar de colors, aplaudiments i crits d’aprovació. Aquest fet respon a la importància que CiU ha donat als símbols i a les metàfores: la mida, abundància i proporció de les banderes, els crits d’Independència al moment adequat, el decorat net i polit. El lema de la campanya: “la voluntat d’un poble”. Són actes de masses, mítings pensats a l’americana, on la importància del candidat és tal que tot gira al seu voltant i fins i tot el contingut del seu discurs queda eclipsat per la seva persona.

EL DISCURS.- El missatge de campanya ha estat plantejat de manera semblant a fa dos anys, substituint el caramel del Pacte Fiscal amb el de l’Estat Propi. I mantenint, en certa manera, les ambigüitats. L’única proposta clara que el candidat Artur Mas fa a la societat catalana és la convocatòria d’un referèndum o una consulta. I, com a contrapunt, fent ostentació del “seny” que caracteritza els catalans –com molt bé indica l’anunci del Sabadell- s’absté de prometre el final de les retallades. A Can Convergència se sap que sigui com sigui Mas tornarà a ser el president com a mínim quatre anys més, i que els pressupostos no s’aproven sols. I cal tenir present que molt probablement els de l’any que ve vindran acompanyats d’un nou paquet d’ajustos. No podent esgrimir propostes socials i econòmiques per convèncer l’electorat, el president recorre a la qüestió de l’eix nacional, més abstracta però més còmode de teixir i garant de bons resultats en moments d’embriaguesa independentista. En aquest sentit, una de les pedres de toc de la candidatura de CiU és presentar-se com el vot útil davant els votants d’altres formacions amb  el presumpte objectiu de front a un govern espanyol del PP amb majoria absoluta.

Convergència i Unió no representa una majoria absoluta real en la societat catalana. Però això no treu que, culminant una bona campanya, la coalició pugui assolir-la al Parlament. Si l’objectiu del partit és aquest, l’estratègia triada no pot ser millor: anestesiar l’electorat amb allò que vol sentir sobre el xoc de trens i la il·lusió històrica. Però si el que vol, com els seus destacats dirigents afirmen, és carregar el poble català d’arguments reals i raons per dur a terme el procés cap a l’Estat Propi de manera eficient i fugint d’afanys personals, Convergència comet el greu error de caure en el populisme i l’adulació al president –expressió que resumeix els seus espots–, aconseguint carregar realment de raons els partits i sectors espanyolistes que volen desautoritzar el debat legítim d’un poble sobre la seva identitat i llibertat. Aquesta imatge dóna ales als qui pretenen relacionar nacionalisme i nazisme i acusen els partidaris de la independència de voler alçar murs, trencar societats i dividir famílies.

Tot apunta que Convergència no ha canviat en res, que segueix venent la moto i posant per davant els interessos del partit enlloc de l’interès col·lectiu del poble que afirma defensar. Pel que és necessària una majoria absoluta és per governar –i retallar- sense ser necessari pactar res amb ningú, no per consolidar el projecte nacional davant el govern de la Moncloa. La solidesa d’aquest projecte es reflectirà en la mesura que les forces partidàries del dret a decidir tinguin la voluntat i capacitat de presentar-se com un sol bloc, i per això no és necessària cap majoria absoluta. Un cop acabada la campanya, celebrades les eleccions i reafirmat Mas a la presidència caldrà veure si el camí cap a l’Estat propi segueix en peu i se’n concreten els punts o només es queda en allò que de moment és: una gran estelada de fum.

Senyeres de fum

ARNAU MUNIESA

Han passat només quinze dies des de la multitudinària manifestació independentista que bloquejà el centre de Barcelona en motiu de la diada, i els efectes han sigut tants i de tal magnitud que els esdeveniments que s’han anat succeint des d’aquella data ens han conduit, molt més ràpidament del que ningú podia preveure, a una cruïlla sense precedents pel futur d’aquest país. Només quinze dies han calgut al president Mas, que s’ha deixat arrossegar pel milió i mig de persones que sortiren al carrer, per dissoldre les corts i convocar eleccions pel 25 de novembre. Dos anys més tard, els catalans tornem a les urnes.

I arribats a aquest punt, la primera pregunta que cal fer-nos és: era aquesta la millor opció pel país? El perquè del canvi de cicle que estem vivint passa per un fet clau: Independentisme i Autodeterminació han passat de ser un espectre que sobrevolava vagament l’àmbit polític fa només mig any a ser el punt destacat de l’ordre del dia al Parlament de Catalunya, la tertúlia del Divendres a TV3, el Gran Debate de Telecinco i la convenció del rifle i el sarcòfag d’Intereconomía. Quan un milió i mig de persones van fer palès que ara el debat és sobre el model de relació amb Espanya, es va evidenciar també que és necessari que el poble –que és on, en tota democràcia, rau la sobirania- torni a fer-se sentir.

Convergència i Unió, fent ús de l’astúcia política que sempre els ha caracteritzat i reforçats pels vots i suport d’una societat catalana tradicionalment mediocre i covarda políticament, ha sabut presentar el gir independentista i aquesta maniobra de final de legislatura com una heroïcitat quan realment ha estat la perfecta culminació d’una altra de les seves artimanyes. L’afer és com segueix: Artur Mas puja al govern després d’una campanya electoral basada en el caramelet del Pacte Fiscal. En els primers compassos de la legislatura, el president introdueix un nou concepte amb denominació d’origen convergent –sona molt bé, però ningú sap massa bé què vol dir-: la Transició Nacional. I un cop arribats aquí, austeritat, retallades, reajustaments, manifestacions, càrregues policials, i casos Palau. Arriba l’11 de setembre del 2012 i fa el joc als independentistes que surten al carrer. La popularitat comença a pujar. El dia 20 se’n va a Madrid a negociar el punt estrella de la seva campanya i es peta la reunió amb Rajoy en dues hores. “Això no ha anat bé” i cap a les eleccions. Senyeres de fum, estelades de fum.

A Madrid no hi va a buscar el Pacte Fiscal, hi va a buscar el “No” com a excusa per convocar unes eleccions que l’avalin quatre anys més. És preciós veure en Mas com un salvapàtries, però darrere hi té una gran ombra que es va allargant. L’estratègia és, no obstant, excel·lent.

Aprofitem-ho, doncs. Encara som a la cruïlla, no l’hem travessada i tot està per fer. Aprofitem que, sigui per les raons que sigui, ara mateix Convergència es mira l’Independentisme amb bons ulls. Doncs és innegable que, quan Catalunya assoleixi l’Estat Propi, serà perquè els Convergents s’hi hauran posat de cara. El moment és immillorable, però caldrà esperar a veure com es planteja la campanya electoral. Serà vital que cada partit especifiqui quin és el seu model de relació –o no-relació– amb l’Estat i deixi clar que, en cas d’arribar al govern, dedicarà la legislatura a establir-lo. I, en aquest sentit, els tríptics de Convergència seran un baròmetre del seu compromís. L’electorat que es plantegi confiar-los el vot farà bé de fixar-se en si el to ha canviat i la Independència hi apareix com a projecte real i principal o si, per contra, segueix amb les seves ja típiques ambigüitats.

I pel que fa als altres partits, es preveu un canvi considerable en la distribució de l’hemicicle. El debat sobre l’Estat Propi ha alterat considerablement els colors polítics de la societat catalana, i això es veurà reflectit en els discursos electorals i en els resultats dels comicis. Esquerra, partit obertament independentista des de la instauració de la democràcia, comptarà amb ICV, que opta per una autodeterminació amb tics federalistes, com a principal aliada. A l’altra banda del ring els partits obertament espanyolistes, el PP i Ciutadans, empraran qualsevol mena de recurs per guanyar força i batre’s a les formacions que defensen l’estat propi. I enmig d’aquest foc creuat hi tindrem un PSC sense rumb liderat per Pere Navarro (aka l’anticarisma) disparant a cegues contra qualsevol cosa que es mogui. L’estratègia i els intents dels socialistes per mantenir l’equilibri  han estat lamentables i deficients. Com a partit inadaptat i cagadubtes, no s’han sabut fer seu part de l’Independentisme i ha acabat fragmentat i dividit entre els qui prefereixen la S o la C de les sigles.

Ens esperen dos mesos d’agitació social, d’ofenses, acusacions i crispació. Per l’Independentisme és moment d’argumentar i convèncer els indecisos que una Catalunya independent i socialment justa seria no només viable, sinó positiva pels seus habitants. De moment, els qui sempre havien optat pel vell mètode de no mullar-se han acabat caient a l’aigua per pressió popular. Ara falta saber què en pensen els seus patrons, Fainé, Alemany i els presidents de les altres empreses que CiU duria a la samarreta si fos un equip de futbol. I també quin grau d’influència tindran aquestes opinions –habitualment a la penombra– en el devenir del partit de la burgesia catalana a partir d’avui mateix.

Problemes d'un Catalanisme efervescent

ARNAU MUNIESA

Acaba el partit a quarts d’una, el Madrid és el nou campió de la Supercopa. Apago la tele i em disposo a anar a dormir, més emprenyat pels nous i surrealistes horaris que no pas pel resultat. De sobte, la meva somnolenta i endormiscada consciència es veu sobresaltada per un crit simiesc i primitiu que el meu afinat sistema auditiu acaba de percebre. Ve de fora, de la casa del davant. Trec el cap a la terrassa i miro: veig llum a una finestra i, a dins, un personatge mòrbid i greixós desproveït de samarreta que fa salts pel menjador de casa, ensenyant generós part de la seva quilomètrica i peluda ratlla del cul perquè entre tanta gresca els pantalons del seu club aimat han anat cedint terreny enfront una massa lípida. I el paio, en ple moment d’èxtasi i celebració, deixa anar perles com “Viva España y Puta Cataluña” o “Jodeos, putos llorones y puta tevetré”.

Mai he tingut el suficient criteri per apreciar aquesta fina prosa i, finalment, quan venço la meva temptació de deixar-li anar un renec, emprenc camí cap al jaç tot cavil·lant una nova reflexió sobre el número de cromosomes de l’individu que acabo de conèixer. I al llit, allò que valores les sensacions que t’ha deixat el dia, concloc satisfet que anem per bon camí. Que anem per molt bon camí. Que no ens ha de molestar que la flor i nata de l’Espanya rància fregui l’orgasme després que el Madrid ens guanyi 2-1, patint al seu propi camp i per culpa d’errors propis. Al contrari, ens ha d’enorgullir. I que si, pocs dies després, el coronel de torn surt de les clavegueres –com fan les rates quan plou– per escopir tanta merda i tant junta que no deixa passar la llum en unes declaracions a un diari digital neofranquista, el que hem de fer és sentir-nos afalagats. No ens hem de molestar. Mai. I encara menys preocupar-nos, perquè el fet que personatges de l’Espanya profunda mostrin actituds bel·ligerants i agressives sempre que l’encaix Catalunya-Estat trontolla és part del procés. És una reacció natural, estan sensibles i salten a la primera de canvi.

I és que l’independentisme català tendeix a ofendre’s sempre que algun espanyolet neandertaloide en fa de les seves. Tradicionalment, la postura presa per l’indepe és la indignació i queixa sempre que algun reaccionari s’ha fet sentir. Tampoc ens hem de sentir molestos perquè Sánchez-Camacho amenaci en no assistir als homenatges de la diada si aquets “adquireixen un caire independentista” o perquè Ciutadans emeti un comunicat exigint la dimissió dels alcaldes de Figueres i Girona per haver posat al servei de la ciutadania un comboi per anar a la manifestació de la diada. Ai, aquest tren... el dinamitaran al més pur estil Spaghetti Western? Ja m’imagino el bo d’en Vidal-Quadras disfressat de Gian Maria Volonté a l’estació de Massanet-Massanes –a mig camí entre Figueres i Barcelona, pels qui no estigueu avesats a les mitges distàncies de Renfe– amb un detonador a les mans i a punt de fer explotar un pont. Sortosament –o no–, el polític sempre actua amb certa diplomàcia conscient de la transcendència dels seus actes i reaccions. O gairebé sempre. Per això, en aquesta cruïlla vital pel futur de Catalunya, les decisions preses per Sánchez-Camacho, C’s i altres tendències unionistes són el que s’havia d’esperar.

Doncs la situació, entenent com a situació tot allò que envolta la actualitat política, econòmica i social de Catalunya, està més calenta que mai. Se’ns presenta un setembre calent marcat per una importantíssima manifestació el dia 11. Catalunya avança, sense opció al retorn, cap a l’autodeterminació. M’agradaria dir que avança cap a la Independència, però això encara està per veure, igual com està per veure el nivell de covardia dels que es fan dir els nostres líders i dirigents. Una cosa està directament lligada a l’altra. Amb l’autodeterminació podrem decidir per nosaltres mateixos, decidir què volem ser i quin model de societat volem establir. Si volem canviar o estem bé com estem. Amb l’autodeterminació haurem vençut la maleïda barrera dels estèrils debats sobre independència o autonomisme sempre que tinguem intenció d’abordar temes polítics. Llavors podrem parlar de política de veritat, i construir.

Hi ha qui creu que, amb una manifestació multitudinària per la diada, l’endemà dia 12 ens llevarem sent ja independents. I és molt més difícil que això. La nova societat catalana és i serà cosa de tots, i la seva construcció hauria de començar ara mateix. Podem aixecar-la i decidir com la volem. O podem seguir com fins ara, traient l’estelada al balcó un cop l’any i rebolcant-nos en la merda que de tant en tant deixen anar, entre onomatopeies i sons guturals, anacrònics personatges com el coronel Alamán. Podem seguir amb els vicis de l’independentista autonòmic. Podem seguir donant majories àmplies a Convergència. Que anem pel bon camí no vol dir que aquesta trajectòria no es pugui tòrcer i acabem deixant passar una oportunitat històrica.

Siguem conscients de la realitat, sí, del moment sense precedents en què la independència apareix com una opció real a articles, eslògans, portades, pancartes i converses quotidianes. Però siguem també conscients de les dificultats que s’alçaran a partir del dia que ens hi posem seriosament i tinguem present que ningú ens ho posarà fàcil. Espanya s’hi jugarà molt en aquesta batalla, perquè si Catalunya assoleix la independència fiscal s’haurà acabat un dels espolis territorials més atroços i premeditats de la història. Però aquest no és el problema més important. És cert que vendran la pell molt cara, i amb una mica de sort tot el planeta veurà què són capaços de fer Alamán-Castro, Monago i altres éssers depriments per mantenir a tota costa el sistema parasitari que els permet cobrar un sou a final de mes. Dissortadament, i no serà la primera vegada, em temo que quan tinguem el timó a les mans, el principal problema dels catalans serem nosaltres mateixos.

De porc i de senyor, se n'ha de venir de mena

MARTÍ VALLVÉ

Rebel·lió dels animals és una faula escrita per George Orwell, en la qual els animals d'una granja expulsen al granger i creen un sistema de govern propi amb unes suposades aspiracions igualitàries que s'acaben convertint en un règim totalitari. És una sàtira de la revolució Russa i la posterior corrupció del poder a la URSS de Stalin.

A Catalunya l'independentisme es consolida, un sentiment de “fins aquí hem arribat” s'apodera dels ciutadans indignats a l'estil Jaume Barberà. Cada cop és veu més com una alternativa real: la solució a molts problemes. El que fa uns anys era cosa de provincians radicals ha passat a tendència urbana: la confessió de l'expresident Pujol, el populisme de Laporta, el nacionalisme espanyol i la crisi econòmica han convertit l'independentisme en l'objectiu de totes les classes socials.

Trasllado la situació. Rebel·lió a la granja, una majoria amplia de la població vota sí a la independència. El granger Jones és expulsat pels animals a la faula, el govern espanyol és vençut pels catalans. El gra és administrat d'una manera més equitativa si qui el reparteix són els animals, tot són avantatges si Catalunya té la clau de la caixa.

Però qui se'n beneficia d'aquest traspàs de poder? A la granja, els porcs apliquen l'ideari igualitari per la resta d'animals i ells acumulen privilegis. La resta d'animals esclaten d'alegria perquè han aconseguit l'objectiu de deslliurar-se dels humans opressors. Tot i això, a vegades senten que les coses no estan anant del tot bé però els porcs no tarden en recordar-los que com a mínim estan millor que abans i així aconseguir mantenir els animals tranquils. Si a tot això hi afegeixes la propaganda que fan els porcs de les victòries militars a l'exterior, o el que és el mateix, els triomfs del Barça a la Champions League, en surt una població dominada per un poder diferent però igual de corrupte.

Els porcs, símbol de l'elit, es comporten com l'anterior poder, adopten actituds humanes. No fa falta gaire imaginació per canviar els porcs pels polítics que ens governen o ens han governat i que tot i criticar les maneres espanyoles i defensar la singularitat catalana, actuen de la mateixa manera tot barrejant-hi en el discurs el nacionalisme català de pandereta, el mateix discurs que quan el veiem per la televisió dit per un polític espanyol ens escandalitza per espanyolista.

Parlo dels diputats del PSC votant a favor d'incloure el Corredor Central dels Pirineus com a projecte transeuropeu prioritari, en detriment de l'Eix Mediterrani, i hores més tard excusant-se en l'error per no deixar en evidència que estan subordinats al PSOE. Parlo dels vots d'ERC que han evitat que Artur Mas comparegui al parlament per donar explicacions per la decisió judicial que exigeix a CDC una fiança de 3,2 milions d'euros per lucrar-se en el cas Palau dels diners robats per l'amic Millet. Parlo dels partits de l'oposició que quan tasten el poder canvien els seus principis o dels partits minoritaris creixents que es basen en el populisme.

No pretenc avaluar la utilitat de la independència, el dret a decidir és primordial pel bon funcionament de la democràcia, i una nació ha de tenir aquest dret. El que no em vull imaginar és una Catalunya governada pels mateixos de sempre, amb la mateixa llei electoral que beneficia als partits grans, la mateixa vinculació fins a l'extrem del poder judicial amb el legislatiu, la mateixa opacitat i la mateixa impunitat davant les mentides descarades o les estafes.

Cal defensar la immersió lingüística en català, les tradicions, la cultura i la memòria històrica però no hem de deixar que els polítics utilitzin aquests ideals com a arma política per perpetuar-se en el poder.

Fixem-nos en l'escriptor de la faula política, un anglès, comunista i crític amb la URSS. Aquesta és la moralitat de tot plegat, no ens hem de perdre l'esperit crític. Sobirania nacional és un terme que apareix a la Constitució i sembla que el tinguem oblidat, els ciutadans permeten a l'estat exercir el poder en nom seu, és un "contracte social" que deia Jean-Jacques Rousseau. Per això, no hem de permetre que la classe política actual es comporti com uns porcs que, si s'aconsegueix la independència, es fotran un bon banquet a costa nostre mentre per fi, aplaudirem els èxits de la selecció catalana.

Material dinterès:
Després de la independència

Monago para todos

ARNAU MUNIESA


Per poder sobreviure dins el panorama polític, des dels últims anys del Franquisme i amb l'arribada de la democràcia, la dreta espanyola i els notables individus que l'han compost han hagut d'anar-se reciclant, canviar d’aspecte, respondre a noves necessitats, formar nous sectors i, a grans termes, modernitzar-se. En alguns casos inclús han fet falta litres d’H&S per rematar la feina.

Espanya demostrà ser un país covard i poc ambiciós deixant morir al llit un dictador responsable de crims aberrants al llarg de quaranta anys i permetent que els seus hereus polítics directes –lleugerament adaptats a les noves circumstàncies, però hereus en definitiva– fossin els encarregats de tallar el bacallà durant els primers compassos de l’etapa posterior, en què es va gestar el que avui dia coneixem com a Estat de dret i democràtic.

No va ser la passió pels ideals de modernització política els que van conduir Adolfo Suárez i la seva Unión de Centro Democrático a dirigir la transició sinó la consciència sobre la necessitat d’actualitzar-se per sobreviure. No obstant, el franquista que millor va saber aplegar i reconstruir una nova dreta espanyola sense amagar d’on venia, va ser amb tota seguretat el gran demòcrata Manuel Fraga Iribarne, aquell a qui tots lloaven després de la seva mort ara fa uns mesos, fundant l’Alianza Popular que, mica en mica i després de dotze anys de govern socialista, va assolir el poder l’any 1996 rebatejada com a Partido Popular de la mà del metamòrfic José Maria Aznar. I dic metamòrfic perquè va ser el protagonista d’una de les transformacions més radicals en la política espanyola dels últims temps, passant de parlar català en la intimitat –“l’antelameng dal mong a l’obaja dals mos”– a convertir-se en un Felip II modern, líder del nou imperi espanyol al costat de Tony Blair i George W. Bush. Una foto que sens dubte quedarà per la posteritat.

I va ser durant la segona legislatura d’Aznar, la legislatura de l’“España va bien”, quan les cares de la dreta actual espanyola van passar de retrat a caricatura. Es van treure la careta i van mostrar al món quina classe de polítics eren –i són– realment. D’una banda, un ampli sector es va mostrar com l’espanyolisme rapinyaire, caspós i franquistòfil que mai havia acabat de desaparèixer, representat per Esperanza Aguirre i Ángel Acebes i amb capital espiritual a Salamanca. Però a València, i en extensió a tot el litoral mediterrani, va emergir amb força un circ nou, el de la corruptela i l’especulació, el del totxo i la bombolla immobiliària, amb Paco Camps i Eduardo Zaplana com a principals figures visibles. 

© ABC

Des dels últims mesos, potser per la por de ser extingit i les ganes d’auto-reivindicar-se, ha emergit un tercer grup que, com diria el bo d’en Mourinho, de moment només té un únic component. I aquest component és José Antonio Monago, el president extremeny. Sí, el vell amic de Xavier Trias que quan l’alcalde de Barcelona va afirmar amb tota la raó que construir un AVE de Madrid a Extremadura en la conjuntura de crisi actual era una catàstrofe, va entonar el ja famós “si ten cojong, dímelo a la cara”, una versió pseudo-catalanitzada del tipical spanish “dímelo a la cara y te la rompo”. Més enllà de l’obsessió malaltissa que tenen alguns dels dirigents del PP en demostrar les seves inigualables dots de pronunciació en llengua catalana, les declaracions van ser una demostració populista i prepotent pròpia dels matons caciquistes de finals de segle XIX. Mossegar la mà del qui et dóna de menjar.

Monago trepitja fort, fent-se lloc entre els polítics mediàtics però oblidant que és un mediocre president de baix perfil d’una comunitat que viu de la subvenció gràcies al café para todos i del dèficit fiscal que altres han de patir demanant, a més, unes infraestructures completament innecessàries que només serviran per alimentar aquesta presumptuositat provinciana. S’està confonent solidaritat amb abús. I aquest café para todos, que es va inaugurar concedint règim d’autonomia a tot Déu l’any 1977, es segueix aplicant avui cada cop que Catalunya assoleix alguna fita després de dures i llargues negociacions. Perquè acte seguit el privilegi, estatut o infraestructura en qüestió també és concedit a les comunitats restants que la reclamen per emulació. “no queremos ser más que nadie pero tampoco menos que nadie”. Que Catalunya té AVE? No pateixin, ara en tindrà tothom.

I aquesta situació engendra Monagos, polítics ploraners que tot ho exigeixen mastegat i subvencionat amb els diners d’altri. L’últim minut de glòria del molt deplorable president va tenir lloc fa poc, quan afirmà com a rèplica al senyor Trias i emprant una estructura sintàctica similar, que seria catastròfic per Extremadura concedir el concert econòmic a Catalunya. Evidentment que seria catastròfic, per la simple raó que els catalans començarien a beneficiar-se del capital que ells mateixos produeixen en comptes de contemplar com altres se’ls gasten. Sembla que Monago va entenent la pel·lícula.

L’Estat Espanyol s’enfonsa, i l’actual crisi i imminent rescat només són les dues puntes de l’iceberg que evidencien que a sota hi ha tota una estructura que fa anys que està podrida. Que ja va néixer podrida. Monago només és un trist personatge amb esmòquing que toca un violí a coberta, apartat a un lateral, provocant i entretenint mentre d’altres proposen estèrils solucions o, directament, fugen a veure la final de la Eurocopa. Amb dos cojongs.

El Rapinyerisme

 “Rapinyaire: Dit de l'ocell que té el bec ganxut i urpes ben desenvolupades amb els quals mata les seves preses”

-Diccionari de la Llengua Catalana

Sembla una definició prou acceptable. Potser oblida el fet que el rapinyaire acostuma a aprofitar-se d'animals morts per menjar en comptes de caçar-los, tot i així la donarem per bona. Però un rapinyaire ha de ser necessàriament un ocell? Rotundament no.

És més, l'Espanya pepera i casposa en què vivim ara mateix n'està plena. Ésser un rapinyaire està de moda, s'està començant a notar, i cada dia serà més evident. Que ningú s'espanti, era un fet previsible. Vuit anys d'un socialisme que -seguint aquell discurs tant aznarià- ens presentava l'Estat Espanyol com un estat modern, van fer que comencéssim a pensar que sí, que definitivament l'Espanya rància estava morta. Però no, pobres infeliços. Que les rates s'amaguin a la claveguera no significa que no puguin tornar a treure el cap. Permetre que els hereus polítics directes d'una dura dictadura feixista de quaranta anys tornin a manar el país després de dues legislatures a l'armari té efectes, i un d'ells és que la caspa brolli com mai. De fet, la popularització d'Intereconomía en va ser un preludi, donant veu per primer cop en molt de temps a éssers llefiscosos i corrosius que fins llavors, tancats al sarcòfag, semblava que la havíen perduda.

L'última prova de l'ascens de tota aquesta calanya es va fer palesa diumenge, en els dos actes commemoratius que familiars, amics i víctimes de terrorisme van celebrar, dividits. Perquè sí, si Espanya està dividida, les víctimes del terrorisme també. I el que hauria de ser un solemne acte de record va esdevenir, a causa de l'actitud rapinyaire d'alguns, un xou polític en què ambdues parts -una notablement més que l'altra- es van dedicar a llençar-se merda fermentada des de la distància. Pilar Manjón, presidenta de la Asociación 11-M afectados por el Terrorismo, acompanyada de CCOO i la UGT -altres estils de rapinyerisme oportunista-, va fer un clam a la unió i va recordar que l'autoria dels atemptats de fa vuit anys va ser reconeguda per l'islamisme yihadista i que, per tant, al seu entendre el cas està tancat. Però a l'altra banda del taulell, la presidenta de la Asociación Víctimas del Terrorismo (AVT), Ángeles Pedraza, recolzada pels il·lustríssims Ministre de Justícia senyor Alberto Ruiz-Gallardón, l'alcaldessa de Madrid senyora Ana Botella i el Fiscal General de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, va aprofitar per recordar que el cas està més obert que mai i que es tornarà a obrir una investigació que apunti ETA. En termes generals: els atemptats d'Atocha, els morts, ferits i la tristesa d'amics i familiars, seran aprofitats un altre cop com a instrument polític per carregar-se allò que molesta els rapinyaires casposos, sigui ETA, el PSOE o el ridícul Zapatero. Els mateixos corbs que no deixen destapar les fosses del Franquisme -amb l'excusa d'evitar reobrir ferides- per por que els seus avis hi acabin esquitxats, són els mateixos que ara es decideixen a tornar a furgar uns successos que ja van quedar tancats en el seu moment. Perquè al cap i a la fi, les funcions d'una entitat de víctimes del terrorisme han de ser les bàsiques: lluitar contra aquesta amenaça, preservar el record dels que han mort i reclamar-ne el reconeixement. Buscar la tranquil·litat dels afectats al marge de la opinió política dels que la componen.

I sí, és trist, però el Rapinyerisme ha arrelat fort a tot arreu. És fàcil de reconèixer: La mateixa actitud, les mateixes males arts, els mateixos gests. La roba fosca, els pins d'agulla, els cabells llepats, la caspa, la pudor de ranci. Els mateixos voltors sobrevolant de cadàver en cadàver per treure'n el seu propi benefici. I, abans d'acabar, un ultim missatge per als catalanets pamfletaris que creuen tenir en la Independència la solució de tots els seus mals, que no els enganyin. No per grallar en català es deixa de ser un corb.

Arnau Muniesa i Juan

14-III-2012

El Divorci Nacional

Per escalfar la prèvia de la reunió d'aquesta tarda a la Moncloa entre Artur Mas i Mariano Rajoy, la revista alemanya Frankfurter Allgemeine ha publicat una entrevista al president de la Generalitat en què es recullen les impressions que Mas vol traslladar al seu fals homòleg espanyol pel que fa, sobretot, a la situació de les presents relacions entre l'Estat i la -ara per ara- comunitat autònoma.

Entre els fragments extrets de les sensacions que el president ha transmès als periodistes de la publicació alemanya, crida especialment l'atenció el concepte d'emancipació nacional; és a dir, la comparació de les relacions entre Catalunya i Espanya amb l'escena familiar del fill que, sense trencar relacions amb els papes, diu que marxa de casa. Convida, si més no, a la reflexió. Per què en aquesta comparació Mas situa Catalunya en un estrat inferior? Per què la defineix com a descendent d'una Espanya que realment aprofita qualsevol mostra de feblesa per atemptar contra la seva identitat? No cal anar gens lluny: aquests darrers dies, un consell de Ministres que semblava més aviat discret durant els primers mesos de govern del PP, ha començat a bombardejar-nos de sobte amb la càrrega pesada. Wert ha constatat l'intenció d'incrementar la presència del castellà a les escoles catalanes i Arias-Cañete -més sinistre que ministre- ja ha anunciat un projecte de pla hidrològic solidari, o el que és el mateix, el transvasament de l'Ebre 2.0. Clars casos d'amor paternofilial.

Considerant d'on venim, tenint en compte el trajecte que les dues nacions -una de les quals subordinada a l'altra i en clar desavantatge- han recorregut, l'abundància d'episodis en què el desenllaç ha estat la crua imposició unilateral de l'Estat i la continuïtat d'intents de minvar les competències i el poder del poble català; no sembla massa escaient comparar la situació amb una relació de pares a fills. Seria més adequat, per exemple, assimilar-ho als maltractaments, també en l'àmbit familiar, d'una persona malcarada i ambiciosa al seu cònjuge, coaccionant-lo amb amenaces legals perquè no l'abandoni i, a més, obligant-lo a quedar-se per poder-se'n beneficiar econòmicament.

Òbviament, un càrrec polític com el que ostenta el president Mas l'impossibilita d'emprar aquests termes pel ressò que adquiririen les seves declaracions, però si s'analitzen bé la història i els precedents és evident que allò que el President titlla d'emancipació seria més aviat un divorci. No és que el nen se'ns faci gran: és el matrimoni, que es trenca. I pel tema de la canalla, que no es preocupin: València se la poden quedar, que ha sortit pastada a la mare.

Arnau Muniesa, 1-II-2012