De porc i de senyor, se n'ha de venir de mena

MARTÍ VALLVÉ

Rebel·lió dels animals és una faula escrita per George Orwell, en la qual els animals d'una granja expulsen al granger i creen un sistema de govern propi amb unes suposades aspiracions igualitàries que s'acaben convertint en un règim totalitari. És una sàtira de la revolució Russa i la posterior corrupció del poder a la URSS de Stalin.

A Catalunya l'independentisme es consolida, un sentiment de “fins aquí hem arribat” s'apodera dels ciutadans indignats a l'estil Jaume Barberà. Cada cop és veu més com una alternativa real: la solució a molts problemes. El que fa uns anys era cosa de provincians radicals ha passat a tendència urbana: la confessió de l'expresident Pujol, el populisme de Laporta, el nacionalisme espanyol i la crisi econòmica han convertit l'independentisme en l'objectiu de totes les classes socials.

Trasllado la situació. Rebel·lió a la granja, una majoria amplia de la població vota sí a la independència. El granger Jones és expulsat pels animals a la faula, el govern espanyol és vençut pels catalans. El gra és administrat d'una manera més equitativa si qui el reparteix són els animals, tot són avantatges si Catalunya té la clau de la caixa.

Però qui se'n beneficia d'aquest traspàs de poder? A la granja, els porcs apliquen l'ideari igualitari per la resta d'animals i ells acumulen privilegis. La resta d'animals esclaten d'alegria perquè han aconseguit l'objectiu de deslliurar-se dels humans opressors. Tot i això, a vegades senten que les coses no estan anant del tot bé però els porcs no tarden en recordar-los que com a mínim estan millor que abans i així aconseguir mantenir els animals tranquils. Si a tot això hi afegeixes la propaganda que fan els porcs de les victòries militars a l'exterior, o el que és el mateix, els triomfs del Barça a la Champions League, en surt una població dominada per un poder diferent però igual de corrupte.

Els porcs, símbol de l'elit, es comporten com l'anterior poder, adopten actituds humanes. No fa falta gaire imaginació per canviar els porcs pels polítics que ens governen o ens han governat i que tot i criticar les maneres espanyoles i defensar la singularitat catalana, actuen de la mateixa manera tot barrejant-hi en el discurs el nacionalisme català de pandereta, el mateix discurs que quan el veiem per la televisió dit per un polític espanyol ens escandalitza per espanyolista.

Parlo dels diputats del PSC votant a favor d'incloure el Corredor Central dels Pirineus com a projecte transeuropeu prioritari, en detriment de l'Eix Mediterrani, i hores més tard excusant-se en l'error per no deixar en evidència que estan subordinats al PSOE. Parlo dels vots d'ERC que han evitat que Artur Mas comparegui al parlament per donar explicacions per la decisió judicial que exigeix a CDC una fiança de 3,2 milions d'euros per lucrar-se en el cas Palau dels diners robats per l'amic Millet. Parlo dels partits de l'oposició que quan tasten el poder canvien els seus principis o dels partits minoritaris creixents que es basen en el populisme.

No pretenc avaluar la utilitat de la independència, el dret a decidir és primordial pel bon funcionament de la democràcia, i una nació ha de tenir aquest dret. El que no em vull imaginar és una Catalunya governada pels mateixos de sempre, amb la mateixa llei electoral que beneficia als partits grans, la mateixa vinculació fins a l'extrem del poder judicial amb el legislatiu, la mateixa opacitat i la mateixa impunitat davant les mentides descarades o les estafes.

Cal defensar la immersió lingüística en català, les tradicions, la cultura i la memòria històrica però no hem de deixar que els polítics utilitzin aquests ideals com a arma política per perpetuar-se en el poder.

Fixem-nos en l'escriptor de la faula política, un anglès, comunista i crític amb la URSS. Aquesta és la moralitat de tot plegat, no ens hem de perdre l'esperit crític. Sobirania nacional és un terme que apareix a la Constitució i sembla que el tinguem oblidat, els ciutadans permeten a l'estat exercir el poder en nom seu, és un "contracte social" que deia Jean-Jacques Rousseau. Per això, no hem de permetre que la classe política actual es comporti com uns porcs que, si s'aconsegueix la independència, es fotran un bon banquet a costa nostre mentre per fi, aplaudirem els èxits de la selecció catalana.

Material dinterès:
Després de la independència

Qui mana, paga

ARNAU MUNIESA


El darrer 19 de juliol, dijous, es va fer pública la fiança de 3,3 milions d’euros que Josep Maria Pijuan, jutge que investiga el saqueig i desmantellament del Palau de la Música, va imposar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) com a responsable civil “a títol lucratiu” del que es podria titllar d'un dels robatoris a mà armada més greus i escandalosos de la Catalunya dels últims anys.

La interlocutòria del jutge, que descriu amb pèls i senyals una trama circular perfecta en la qual hi intervenen la constructora Ferrovial Agroman, la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana i la societat Mail Rent conjuntament amb les seves filials, New Letter SL i Letter Graphic SL; ve a dir el següent:

CDC, des del govern d’institucions com l’ajuntament de Sant Cugat del Vallès o la Generalitat de Catalunya, va encarregar a l’empresa Ferrovial la construcció d’obra pública a canvi de sucoses comissions que la constructora pagava a la Fundació Orfeó Català en forma de patrocinis. La Fundació del Palau, després d’embutxacar-se el percentatge corresponent –i aquí hi intervenen Millet i Montull–, desviava els fons a Mail Rent i les seves filials mitjançant la facturació “en concepte de lloguer de maquinària” –que no s’arribava a produir–  i finalment CDC rebia els diners a partir de donatius o entregues opaques. Presumptament.

A Can Convergència ho neguen i s’indignen, però per més que rebufin saben perfectament que han tingut una sort que no la mereixen i de la qual encara no en són conscients del tot. Saben que la interlocutòria arriba tard, que arriba després de les eleccions autonòmiques de 2010, en què si l’electorat hagués arribat a conèixer profundament les artimanyes aberrants dels que es fan dir defensors de la pàtria catalana, el cava seguiria guardat quatre anys més als congeladors del Majèstic.

No descarto que aquesta interlocutòria, presentada en la situació actual d’auge de catalanisme i replantejament de relacions entre Catalunya i Espanya, sigui una estratègia política, un as guardat a la màniga brodada dels estaments judicials espanyols. I més encara valorant la qüestionable separació de poders de l’Estat. Però una cosa no treu l’altra.

De fet, la resposta convergent també ha estat, clarament, una altra estratègia política. Per fer efectiu el pagament de la fiança, el partit ha escenificat un préstec amb les escriptures de la seu del carrer Còrsega com a aval i ha traspassat els límits establerts de la seva manca de dignitat. El partit de la burgesia catalana, una de les formacions que més comissions ha rebut dels lobbis i grups de poder catalans i espanyols, ara necessita avalar la seva seu per esquitxar tres milions.

En el seu historial recent hi apareixen el tracte de favor recíproc amb el grupoGodó, el blindatge que han proporcionat a Abertis com a favor personal a Salvador Alemany, l’escàndol del palau i el que no sabem. Al costat del pessic que en deuen haver tret de tot plegat, els 3,3 milions d’euros de la fiança deuen ser com la escassa propina que es deixa al restaurant que no et dóna bé de menjar. I haver de fer el paripé d’aquesta manera per pagar-los? Quanta misèria. Quan els caigui la propera, què avalaran? Potser l’Alemany s’ofereix a deixar-los el peatge de Martorell, però jo no hi comptaria.

Només hi tenen una cosa al cap: poder. Perquè la burgesia catalana, encarnada políticament en CDC, creu que el govern de Catalunya els pertoca i els pertocarà sempre per do diví. Els dos tripartits foren tota una travessia pel desert. Pitjor que un exili: l’electorat els desterrà de la trona a què s’havien aferrat durant vint-i-tres anys. Va ser dolorós, i saben que no ha de tornar a passar.

I si ara cal parlar d’Independència, se’n parla. Considerant-la, però, un objectiu fictici i tan inaccessible com l’horitzó. CDC mai ens hi conduiria perquè se li acabaria automàticament el xollo. Un cop assolida, es quedaria sense discurs per convèncer l’electorat i hauria de passar a organitzar xocolatades als casals d’avis, com el PSC.

Els mítings i els discursos no valen per res, per més farcits de senyeres que estiguin. Que ningú es deixi enganyar, el que realment val és allò que voten al Parlament i al costat de qui ho voten. Defensen un model elitista, i la crisi actual és la situació perfecta per imposar-lo a cop de retallada i mirada trista. Són la dreta pura, el partit de la burgesia catalana. Tan il·limitada arriba a ser la seva covardia que es defineixen com un “partit de centre que recull diverses sensibilitats” per no mullar-se i seguir fent equilibris. Per quedar bé amb tothom i obtenir les majories que necessiten.

Però la societat catalana comença a veure de quina pasta estan fets. Pijuan només ha obert una escletxa de la caixa dels trons i n’hi ha hagut prou per fer-los pagar. Ni independència ni pacte fiscal ens salvaran de res si no ens adonem que qui ens mana s’aprofita de nosaltres, que es fa d’or mentre ens exigeix que ens ajustem el cinturó.

La societat està tipa de veure com setmanalment van sortint casos de polítics corruptes de sota les pedres, ja sigui per blanqueig de diners, desviació de fons públics o tràfic il·legal de tabac. En democràcia, el fet d’introduir el vot en una urna es basa en un acte de fe, de confiança. És precisament per això, per la confiança, que als dirigents del nostre país el que se’ls hauria de demanar com a primer requisit, molt abans que el nivell C de català, és un bri d’honradesa. Avui, més que mai, tenim pressa.

Monago para todos

ARNAU MUNIESA


Per poder sobreviure dins el panorama polític, des dels últims anys del Franquisme i amb l'arribada de la democràcia, la dreta espanyola i els notables individus que l'han compost han hagut d'anar-se reciclant, canviar d’aspecte, respondre a noves necessitats, formar nous sectors i, a grans termes, modernitzar-se. En alguns casos inclús han fet falta litres d’H&S per rematar la feina.

Espanya demostrà ser un país covard i poc ambiciós deixant morir al llit un dictador responsable de crims aberrants al llarg de quaranta anys i permetent que els seus hereus polítics directes –lleugerament adaptats a les noves circumstàncies, però hereus en definitiva– fossin els encarregats de tallar el bacallà durant els primers compassos de l’etapa posterior, en què es va gestar el que avui dia coneixem com a Estat de dret i democràtic.

No va ser la passió pels ideals de modernització política els que van conduir Adolfo Suárez i la seva Unión de Centro Democrático a dirigir la transició sinó la consciència sobre la necessitat d’actualitzar-se per sobreviure. No obstant, el franquista que millor va saber aplegar i reconstruir una nova dreta espanyola sense amagar d’on venia, va ser amb tota seguretat el gran demòcrata Manuel Fraga Iribarne, aquell a qui tots lloaven després de la seva mort ara fa uns mesos, fundant l’Alianza Popular que, mica en mica i després de dotze anys de govern socialista, va assolir el poder l’any 1996 rebatejada com a Partido Popular de la mà del metamòrfic José Maria Aznar. I dic metamòrfic perquè va ser el protagonista d’una de les transformacions més radicals en la política espanyola dels últims temps, passant de parlar català en la intimitat –“l’antelameng dal mong a l’obaja dals mos”– a convertir-se en un Felip II modern, líder del nou imperi espanyol al costat de Tony Blair i George W. Bush. Una foto que sens dubte quedarà per la posteritat.

I va ser durant la segona legislatura d’Aznar, la legislatura de l’“España va bien”, quan les cares de la dreta actual espanyola van passar de retrat a caricatura. Es van treure la careta i van mostrar al món quina classe de polítics eren –i són– realment. D’una banda, un ampli sector es va mostrar com l’espanyolisme rapinyaire, caspós i franquistòfil que mai havia acabat de desaparèixer, representat per Esperanza Aguirre i Ángel Acebes i amb capital espiritual a Salamanca. Però a València, i en extensió a tot el litoral mediterrani, va emergir amb força un circ nou, el de la corruptela i l’especulació, el del totxo i la bombolla immobiliària, amb Paco Camps i Eduardo Zaplana com a principals figures visibles. 

© ABC

Des dels últims mesos, potser per la por de ser extingit i les ganes d’auto-reivindicar-se, ha emergit un tercer grup que, com diria el bo d’en Mourinho, de moment només té un únic component. I aquest component és José Antonio Monago, el president extremeny. Sí, el vell amic de Xavier Trias que quan l’alcalde de Barcelona va afirmar amb tota la raó que construir un AVE de Madrid a Extremadura en la conjuntura de crisi actual era una catàstrofe, va entonar el ja famós “si ten cojong, dímelo a la cara”, una versió pseudo-catalanitzada del tipical spanish “dímelo a la cara y te la rompo”. Més enllà de l’obsessió malaltissa que tenen alguns dels dirigents del PP en demostrar les seves inigualables dots de pronunciació en llengua catalana, les declaracions van ser una demostració populista i prepotent pròpia dels matons caciquistes de finals de segle XIX. Mossegar la mà del qui et dóna de menjar.

Monago trepitja fort, fent-se lloc entre els polítics mediàtics però oblidant que és un mediocre president de baix perfil d’una comunitat que viu de la subvenció gràcies al café para todos i del dèficit fiscal que altres han de patir demanant, a més, unes infraestructures completament innecessàries que només serviran per alimentar aquesta presumptuositat provinciana. S’està confonent solidaritat amb abús. I aquest café para todos, que es va inaugurar concedint règim d’autonomia a tot Déu l’any 1977, es segueix aplicant avui cada cop que Catalunya assoleix alguna fita després de dures i llargues negociacions. Perquè acte seguit el privilegi, estatut o infraestructura en qüestió també és concedit a les comunitats restants que la reclamen per emulació. “no queremos ser más que nadie pero tampoco menos que nadie”. Que Catalunya té AVE? No pateixin, ara en tindrà tothom.

I aquesta situació engendra Monagos, polítics ploraners que tot ho exigeixen mastegat i subvencionat amb els diners d’altri. L’últim minut de glòria del molt deplorable president va tenir lloc fa poc, quan afirmà com a rèplica al senyor Trias i emprant una estructura sintàctica similar, que seria catastròfic per Extremadura concedir el concert econòmic a Catalunya. Evidentment que seria catastròfic, per la simple raó que els catalans començarien a beneficiar-se del capital que ells mateixos produeixen en comptes de contemplar com altres se’ls gasten. Sembla que Monago va entenent la pel·lícula.

L’Estat Espanyol s’enfonsa, i l’actual crisi i imminent rescat només són les dues puntes de l’iceberg que evidencien que a sota hi ha tota una estructura que fa anys que està podrida. Que ja va néixer podrida. Monago només és un trist personatge amb esmòquing que toca un violí a coberta, apartat a un lateral, provocant i entretenint mentre d’altres proposen estèrils solucions o, directament, fugen a veure la final de la Eurocopa. Amb dos cojongs.

Albert Rivera: "El veritable peatge que tenim a Catalunya és Convergència"

Em dirigeixo al Parlament un dia de ple. M’avisen que el diputat amb qui m’he citat té programada una roda de premsa i és probable que haguem d’interrompre l’entrevista. És l’Albert Rivera, president de Ciutadans, partit que contra tot pronòstic va obtenir tres parlamentaris durant la darrera legislatura i que en les passades eleccions va tenir la capacitat de mantenir-los. No trigo a adonar-me de per què té la fama de ser un dels millors oradors de l’hemicicle.

Per Albert Rivera, Catalunya és…

Catalunya és la terra on he nascut, és una comunitat autònoma i ha de ser el motor d’Espanya i una regió molt important d’Europa.

I els habitants d’aquesta Catalunya-motor-d’Espanya, han de tenir dret a decidir?

Hem de tenir dret a decidir quan hi ha eleccions i amb les competències que tenim. Si hem de decidir coses que afecten tot Espanya ho hem de decidir entre tots els espanyols. Això és així, ho diu la Constitució. Qui vulgui canviar-ho –és a dir, els partits que defensen la independència a Catalunya– ha de ser conscient que el marc jurídic és aquest.

Tampoc han de tenir dret a decidir com es gestionen els recursos i el capital que generen?

Tenen dret a decidir els recursos que van a la Generalitat. Per exemple, jo visc a la Garriga i el meu alcalde no pot confiscar i quedar-se els recursos dels habitants que hi vivim: una part va a la Generalitat, una va a la mateixa Garriga, una part a la Diputació i una altra va a l’Estat. El que un no pot fer és dir tot allò que es recupera, es genera i es guanya a Catalunya només va a una administració. Tenim un país descentralitzat, per sort, i hi ha Estat, Generalitat, ajuntaments... Els recursos s’han de repartir entre les administracions.

I en aquest sentit, què en pensa del Pacte fiscal?

Nosaltres, a Ciutadans, sempre hem defensat un model federal on hi participi la descentralització però on hi hagi una hisenda comuna, i en aquest sentit, doncs, estem en contra dels sistemes forals navarresos i bascos.

És a dir que, a part d’estar en contra del pacte fiscal proposat a Catalunya, també està a favor de derogar el pacte establert a Navarra i al País Basc?

Nosaltres volem un model com l’alemany, que té una hisenda comuna, unes competències descentralitzades, uns impostos recaptats una part pels länders i una altra per la federació... Hi ha länders que tenen més pes econòmic dintre d’Alemanya i d’altres que menys. Jo prefereixo que dins d’Espanya, Catalunya sigui un motor i no un vagó de cua. En aquest sentit, Ciutadans demana una millora de l’actual Pacte Fiscal. També demanem que hi hagi un fons únic, i no quatre com fins ara, que sigui finalista per garantir un mínim comú de sanitat, educació, serveis socials i justícia, però no per pagar la festa de ningú.

I què en pensa de la hisenda pròpia que planteja Mas?

Des de Ciutadans defensem la hisenda compartida, no com ara en què hi ha una Agencia Tributaria i una hisenda catalana amb molt poques competències. Volem un model federal de llibre.

Si Catalunya ha de ser el motor, no troba injustos els atacs que rebem els catalans en termes de nacionalisme espanyol?

Crec que no hem de barrejar sentiments legítims amb temes econòmics. Al capdavall, que un se senti més català o més espanyol, les dues coses alhora o cap de les dues, és una cosa molt individual i legítima. Dit això, hem de buscar mecanismes d’equilibri econòmic, mecanismes que garanteixin per una banda la corresponsabilitat fiscal, l’autonomia de Catalunya i alhora mecanismes de redistribució de riquesa a tot Espanya. No veig incompatible sentir-se català i espanyol, el que se’n diu sentiment dual, però penso que aquests sentiments no tenen res a veure amb el model autonòmic i en com l’hem de millorar.

I si aquest model autonòmic acaba fracassant i es proclama la independència de Catalunya, quin és el paper que adoptaria Ciutadans?

No m’ho he plantejat mai. No puc dir què faríem com a partit, perquè es tracta d’una situació hipotètica poc concreta, no sabem ni com seria, ni quin règim polític tindria. Però personalment em sentiria molt decebut que dins el meu país, que és Espanya, i de la meva terra, Catalunya, decidíssim fer fronteres i canviar els passaports. Crec que Catalunya és molt més forta dins Espanya i Europa que no pas fora. Avui dia el debat europeu és sobre com trobar mecanismes d’unió i de coordinació. No crec que sigui millor una Catalunya independent. Però ja dic, tot és millorable i l’estat autonòmic té moltes coses a canviar.

Per exemple?

Aposto per un model federal nítid, en què siguin Estat i autonomies qui participin de forma corresponsable. Necessitem mecanismes de coordinació, treballar de la mà. Si s’ha de prendre una decisió sobre educació i sanitat, les comunitats que tenim la competència som qui ha de dir com i de quina manera, com a mínim des del punt de vista pràctic. El ministeri ha de quadrar comptes, sí, perquè ha de justificar els números a la Unió Europea.

#nacionalismoescrisis és un lema que feu servir molt. Expliqui’m per què.

Hi ha una percepció d’Espanya que no entén que un estat descentralitzat necessita respectar, comptar amb l’altre, respectar l’autonomia i alhora combinar-se; i n’hi ha una altra, la nacionalista, que es pensa que el que s’ha de fer és un cercle al costat de la comunitat autònoma i viure-hi al mig. Els dos punts de vista fallen perquè necessitem autonomia però alhora coordinació. I això no és aplicable només a Espanya, penso que avui dia és un debat molt europeu.

I, parlant de nacionalisme, es creu la retòrica sobiranista de CiU?

Home, jo em crec el que llegeixo en les seves ponències electorals. I en aquest cas, la ponència que han aprovat parla obertament d‘aconseguir un Estat Català, i en aquest sentit hi ha una part de convergència, el nucli dur, el piñón, els mateixos que estaven amb el Catalonia is not Spain durant els anys 90 –Oriol Pujol, Quico Homs, Josep Rull–, que són els mateixos que avui governen. Per tant, sí que em crec la seva voluntat independentista, tot i que és cert que el fet de ser una federació amb moltes sensibilitats que pretén obtenir majories molt àmplies els obligui a haver de fer molts equilibris.

No ho veu com una cortina de fum?

Crec que el nacionalisme de convergència no és massa coherent. Efectivament, l’altre dia parlavem sobre si també calia retallar els privilegis dels expresidents de la Generalitat i s’omplien la boca parlant de la bandera, la història de la Generalitat, Guifré el Pilós... Però del que estavem parlant realment és sobre si un expresident s’ha d’emportar 120.000 euros de pensió, tenir tres assessors en un despatx i un cotxe ofial. Ells s’emboliquen amb tot això sempre. Per una banda pacten amb el PP i després parlen de xoc de trens. Juguen molt amb la retòrica pròpia del nacionalisme, d’indentitat, símbols. Per no parlar de retallades millor que parlem de pacte fiscal. Ara farem cimeres cada mes, però aquí encara no han donat la cara per explicar les últimes retallades en polítiques socials.

Com veu la relació entre CiU i determinats grups de pressió?

Veient els informes policials sobre el Cas Palau on es vinculen les renovacions de peatges, les concessions d’aigües, de la ITV, d’altres coses; i tenint en compte el llistat de comissions i de percentatges, es pot dir sense equivocar-se que el veritable peatge que tenim a Catalunya és convergència. Jo mateix els hi he preguntat molts cops si serveixen els ciutadans de Catalunya o els nuclis de poder. Fa poc defensaven que s’indemnitzi a les concessionàries per tots aquells cotxes que no passen per les radials de Madrid! Què hi fa convergència a Madrid? Però a qui defensen?

Ara que parla dels peatges, quin fonament tenen les multes de cent euros imposades als qui han fet un #novullpagar? 

Hi ha un buit legal. Abertis ho va confirmar, ells s’estan acollint a una norma de saltar-se la barrera, que representa una multa de 100€; però la gent no s’està saltant la barrera: la gent està arribant a un peatge i està dient a la concessionària que no vol pagar. Posant multes, el que s’intenta és frenar la voluntat de gent de diferents ideologies que estan farts d’aquesta situació. Jo les recorreria totes. El #novullpagar serveix per destapar la correlació entre els peatges renovats pel govern de CiU: Pujol i el seu govern van deixar els peatges lligats per anys i panys, i és vergonyós veure com hi ha peatges que han estat amortitzats fins a quaranta vegades, com el Terrassa-Manresa. No deixa de ser curiós que mentre diuen que no es pot pagar ajuntaments ni proveïdors diguin també que és intocable renegociar un contracte i posar-lo al dia de la situació econòmica actual de Catalunya i Espanya. Quan veus aquest vincles penses que potser sí que hi ha algú que és intocable.

Lobbis de poder?

Sí, això és una cosa que existeix a tot arreu, però a Catalunya passa que la burgesia catalana i els seus representants històricament són els mateixos que durant el tardofranquisme estaven en el poder i, ara, hi segueixen estant. Amb altres noms, amb altres etiquetes, amb altres històries... però a Convergència i Unió hi ha molta presència d’això. En el fons representen un nucli de cent famílies, no representen a tots els ciutadans de Catalunya.

Quin és el model lingüístic que proposeu?

En l’àmbit públic demanem que s’acompleixi el bilingüisme institucional que està aprovat en la Constitució. En l’àmbit privat, tenint en compte que el català és una llengua amb menys parlants i que ha de ser protegida, defensem que l’ús del català s’ha de fomentar.

I quina és la millor manera de fomentar-lo?

Fomentar el català no vol dir posar multes, vol dir fer cursos de català, oferir possibilitats d’aprendre’l a la gent que ve des de fora de Catalunya. Una cosa molt paradoxal que ha demanat Ciutadans i que la gent no sap, és que s’ajudi econòmicament a la gent que es vulgui treure el nivell C, que és en moltes ocasions un requisit laboral i és molt car. No és el mateix ajudar a que la gent se’l tregui que no pas dir “si no el tens, no treballes”. És una política equivocada: és millor seduir que imposar. Ja hem viscut a Catalunya que significa una imposició, i no dóna resultats. No hem de fer del català una llengua oficialista i antipàtica, ha de ser una llengua social, i en això queda molta feina per fer.

És normal que només hi hagi un 3% de cinema en català?

No és normal, però no podem pretendre que el propietari d’un cinema que es juga els seus diners hagi de tenir les sales buides. Ciutadans proposava un acord amb el sector del cinema que consistia en digitalitzar les sales i que, en funció del territori, la demanda, els horaris i el tipus de pel·lícula, es pogués canviar l’idioma amb un sol botó. Avui dia el cinema encara funciona amb el sistema analògic, i comprar una pel·lícula en un sol idioma costa uns mil cinc-cents euros. Si en vols dos, el preu es multiplica. El que fan les sales, en veure que la majoria de la demanda és en castellà, és comprar les cintes només en aquesta llengua. Una bona iniciativa que va tenir el sector del cinema va ser demanar ajuda per finançar la digitalització de les sales catalanes en quatre anys. Això dóna flexibilitat al món del cinema i alhora dóna una solució pràctica al problema lingüístic del cinema. Estic convençut que així s’avançaria molt.

I en aquest problema lingüístic, què et sembla el paper que fa TV3?

TV3 ha tingut fins ara un paper fonamental en això, però crec que també s’ha confós el paper important de normalització. Partíem d’una base en què a Catalunya no hi havia ni ràdios ni televisions en català. Però ara això s’ha sobredimensionat en costos i estructures. TV3 no pot ser només una escola de català! TV3 és una televisió pública i, per tant, ha de ser plural, ha de tenir en compte com de diversa és Catalunya. Gràcies a TV3 tenim televisió en català, però no es pot posar al costat d’una ideologia i al servei d’una “construcció nacional”. Una cosa és fer televisió en català i una altra és que posis el mapa dels països catalans a l’espai del temps.

Però si vols veure el mapa d’Espanya també pots posar TVE.

Sí, però TV3 és la televisió pública de Catalunya, i el més lògic és que surtin els mapes de Catalunya, Espanya i Europa. És un exemple simbòlic. TV3 s’ha convertit en una eina al servei de la ideologia nacionalista que ha governat Catalunya. Fins que TV3 no es reconegui com un ens comú, molta gent no sentirà que TV3 és la seva. També hauríem de començar a estructurar un sistema sostenible de televisions: no pot ser que actualment hi hagi sis canals temàtics a Televisió de Catalunya i tota una xarxa de televisions comarcals. Els propis professionals t’ho reconeixen.


Arnau Muniesa.