Acaba el partit a quarts d’una, el Madrid és el nou campió de la Supercopa.
Apago la tele i em disposo a anar a dormir, més emprenyat pels nous i
surrealistes horaris que no pas pel resultat. De sobte, la meva somnolenta i
endormiscada consciència es veu sobresaltada per un crit simiesc i primitiu que
el meu afinat sistema auditiu acaba de percebre. Ve de fora, de la casa del
davant. Trec el cap a la terrassa i miro: veig llum a una finestra i, a dins,
un personatge mòrbid i greixós desproveït de samarreta que fa salts pel menjador
de casa, ensenyant generós part de la seva quilomètrica i peluda ratlla del cul
perquè entre tanta gresca els pantalons del seu club aimat han anat cedint
terreny enfront una massa lípida. I el paio, en ple moment d’èxtasi i celebració,
deixa anar perles com “Viva España y Puta Cataluña” o “Jodeos, putos llorones y
puta tevetré”.
Mai he tingut el suficient criteri per apreciar aquesta fina prosa i, finalment,
quan venço la meva temptació de deixar-li anar un renec, emprenc camí cap al
jaç tot cavil·lant una nova reflexió sobre el número de cromosomes de
l’individu que acabo de conèixer. I al llit, allò que valores les sensacions
que t’ha deixat el dia, concloc satisfet que anem per bon camí. Que anem per molt bon camí. Que no ens ha de molestar que la flor i nata de l’Espanya rància
fregui l’orgasme després que el Madrid ens guanyi 2-1, patint al seu propi camp
i per culpa d’errors propis. Al contrari, ens ha d’enorgullir. I que si, pocs
dies després, el coronel de torn surt de les clavegueres –com fan les rates
quan plou– per escopir tanta merda i tant junta que no deixa passar la llum en
unes declaracions a un diari digital neofranquista, el que hem de fer és sentir-nos
afalagats. No ens hem de molestar. Mai. I encara menys preocupar-nos, perquè el
fet que personatges de l’Espanya profunda mostrin actituds bel·ligerants i
agressives sempre que l’encaix Catalunya-Estat trontolla és part del procés. És
una reacció natural, estan sensibles i salten a la primera de canvi.
I és que l’independentisme català tendeix a ofendre’s sempre que algun
espanyolet neandertaloide en fa de les seves. Tradicionalment, la postura presa
per l’indepe és la indignació i queixa
sempre que algun reaccionari s’ha fet sentir. Tampoc ens hem de sentir molestos
perquè Sánchez-Camacho amenaci en no assistir als homenatges de la diada si
aquets “adquireixen un caire independentista” o perquè Ciutadans emeti un
comunicat exigint la dimissió dels alcaldes de Figueres i Girona per haver
posat al servei de la ciutadania un comboi per anar a la manifestació de la
diada. Ai, aquest tren... el dinamitaran al més pur estil Spaghetti Western? Ja m’imagino el bo d’en Vidal-Quadras disfressat
de Gian Maria Volonté a l’estació de Massanet-Massanes –a mig camí entre
Figueres i Barcelona, pels qui no estigueu avesats a les mitges distàncies de
Renfe– amb un detonador a les mans i a punt de fer explotar un pont. Sortosament
–o no–, el polític sempre actua amb certa diplomàcia conscient de la transcendència
dels seus actes i reaccions. O gairebé sempre. Per això, en aquesta cruïlla
vital pel futur de Catalunya, les decisions preses per Sánchez-Camacho, C’s i
altres tendències unionistes són el que s’havia d’esperar.
Doncs la situació, entenent com a situació tot allò que envolta la
actualitat política, econòmica i social de Catalunya, està més calenta que mai.
Se’ns presenta un setembre calent marcat per una importantíssima manifestació
el dia 11. Catalunya avança, sense opció al retorn, cap a l’autodeterminació.
M’agradaria dir que avança cap a la Independència, però això encara està per
veure, igual com està per veure el nivell de covardia dels que es fan dir els
nostres líders i dirigents. Una cosa està directament lligada a l’altra. Amb
l’autodeterminació podrem decidir per nosaltres mateixos, decidir què volem ser
i quin model de societat volem establir. Si volem canviar o estem bé com estem.
Amb l’autodeterminació haurem vençut la maleïda barrera dels estèrils debats
sobre independència o autonomisme sempre que tinguem intenció d’abordar temes
polítics. Llavors podrem parlar de política de veritat, i construir.
Hi ha qui creu que, amb una manifestació multitudinària per la diada,
l’endemà dia 12 ens llevarem sent ja independents. I és molt més difícil que
això. La nova societat catalana és i serà cosa de tots, i la seva construcció
hauria de començar ara mateix. Podem aixecar-la i decidir com la volem. O podem
seguir com fins ara, traient l’estelada al balcó un cop l’any i rebolcant-nos
en la merda que de tant en tant deixen anar, entre onomatopeies i sons
guturals, anacrònics personatges com el coronel Alamán. Podem seguir amb els
vicis de l’independentista autonòmic. Podem seguir donant majories àmplies a
Convergència. Que anem pel bon camí no vol dir que aquesta trajectòria no es pugui tòrcer i acabem deixant passar una oportunitat històrica.
Siguem conscients de la realitat, sí, del moment sense precedents en què la
independència apareix com una opció real a articles, eslògans, portades, pancartes
i converses quotidianes. Però siguem també conscients de les dificultats que s’alçaran
a partir del dia que ens hi posem seriosament i tinguem present que ningú ens
ho posarà fàcil. Espanya s’hi jugarà molt en aquesta batalla, perquè si
Catalunya assoleix la independència fiscal s’haurà acabat un dels espolis territorials
més atroços i premeditats de la història. Però aquest no és el problema més important. És cert que vendran la pell molt cara, i amb una mica de sort tot el
planeta veurà què són capaços de fer Alamán-Castro, Monago i altres éssers
depriments per mantenir a tota costa el sistema parasitari que els permet
cobrar un sou a final de mes. Dissortadament, i no serà la primera vegada, em temo que quan tinguem el timó a les mans, el principal problema dels catalans serem nosaltres mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada