L'elefant caigut

Quan el 1931 el regnat d’Alfons XIII arribava a la seva fi després de vuit anys de dictadura, el dirigent socialista Julián Besteiro afirmà que “algunos exploradores africanos cuentan haber visto, en las selvas, elefantes que permanecen en pie después de muertos, sostenidos por el enorme peso de su mole: la monarquía española es uno de esos elefantes”.

I això és exactament el que li passava a aquest Barça fins la derrota al Calderón.

Ara, però, l’elefant ha caigut. Portava temps mort, i el seu final havia estat llarg i tràgic, però ningú se n’havia volgut adonar. Perquè narcotitzats pels títols i bons resultats fruit de la inèrcia provocada per l’herència del millor Barça de la història –i no per la mediocre gestió dels interins que se n’han fet càrrec després– ningú havia volgut llevar el vel que cobria l’evidència. I la inèrcia, en no ser de nou estimulada per una junta directiva nefasta i inoperant, s’ha acabat esgotant, provocant amb el seu esgotament que el joc de l’equip acabés sumit en la quietud a la qual tendia i en la caricatura en la qual s’estava convertint.  

Després de la marxa del millor entrenador del món, de l’humiliació a Johan Cruyff en ser-li retirada de la forma més matussera la presidència d’honor, de la desaparició de la fundació benèfica més prestigiosa del planeta de la samarreta i del seu recanvi per propaganda a un règim absolutista i a les seves línies aèries, d’un 7-0 en unes semifinals de Champions, del menyspreu  a l’Eric Abidal, d’investigacions d’Hisenda a causa d’un fitxatge turbulent, de la dimissió d’un president corrupte i pròfug i de la seva substitució per un interí de baix perfil, d’una duríssima sanció de la FIFA, i, sobretot, d’un referèndum vergonyant en què el soci del Barça ha demostrat la seva baixesa de mires i la facilitat amb la qual se’l pot enganyar amb un caramelet de marca blanca; després de tot això i del que em deixo, el que ens queda encara és massa.   

Perquè si les opcions de guanyar Lliga i  Copa que encara queden a l’equip acaben solidificant-se en títols, la derrota d’avui, de la mateixa manera que el 7-0 contra el Bayern de l’any passat, no haurà servit de res. Per aquest motiu, si alguna cosa m’ha fet mal avui potser més i tot que la derrota i l’eliminació, ha sigut veure tot un capità com Xavi Hernández afirmant al final del partit davant dels micròfons que l’equip havia merescut com a mínim assolir la pròrroga.

No, Xavi, no mereixíeu res.

Foto: Joan Monfort, Sport.es

No podem seguir sent reus de la ceguesa. L’elefant ha caigut, i en els propers dies i portades es veurà fins a quin punt l’entorn blaugrana ha estat capaç de sentir el terrabastall. Si n’hi ha que, veient-lo mort, volen tornar a aixecar el cadàver per enèsima vegada, ajudeu l’elefant a caure, i un cop caigut enterreu-lo amb tota la fastuositat que mereix. I un cop superat el dol, mirem llavors sí cap al futur. Un futur que, de ben segur, ens depara noves eres glorioses i brillants. 

El clam d'un vot que no serà escoltat

FRANCESC DALMAU Sóc un vot. Un vot, estimats polítics, al que mai han escoltat, un vot que mai podran conèixer. Sempre, per vostès, seré només un mitjà per arribar al poder i no una eina per transformar, revolucionar i innovar aquesta terra que m’ha vist néixer i créixer i em veurà a morir, com tants altres ha vist.

Estimats polítics, aquest vot sempre ha estat amagat darrere seu, com el nen petit que s’amaga rere les cames del seu pare per por i vergonya d'afrontar una situació desconeguda. Però ara aquest nen ha crescut, ha madurat i mica en mica s’adona que viure en la penombra no es bo ni per ell ni per ningú. Així doncs, és el moment de fer un pas endavant i parlar clar:

Aquest vot no pot veure més com vostès, apreciats polítics, estan constantment enganyant, robant i atacant els seus companys de professió, que són la seva còpia exacta en un matís cromàtic diferent.

Des de ben petit que vostès, amb un sistema educatiu força deplorable, empobrit i envellit per més de dos segles d’existència i minses innovacions, ens intenten canalitzar i fer-nos pensar com la majoria i sancionen i qüestionen els infants amb pensament lliure. En aquest aspecte, vostès em diran que el problema és directament del professorat. Jo no ho crec així: el problema és del sistema educatiu que els ha format i ells, sent millors o pitjors professionals, batallen cada dia pels vostres interessos sense ser-ne conscients, ja que s’han de cenyir al marcat i pautat sistema educatiu que vostès varen dictaminar. Això si, encara no conec cap fill seu que hagi trepitjat l’escola pública que vostès han de defensar i de la qual fan bandera de ser igual o millor que les privades on vostès els eduquen. Amb aquesta reflexió no vull ni desprestigiar l’escola pública ni el seu professorat, simplement m’agradaria que des de ben petits no comencessin a separar-nos com animals: uns al seu canal per intentar donar-nos la forma que vostès volen i intentar encegar-nos, i els altres la forma que vostès com a pares creuen correcte i a la qual, molts de nosaltres, els seus vots, no podem ni podrem aspirar mai.

A part de l’educació que rebem tots els que hem estat sota el seu sistema educatiu, que retallen sense cap mena d'escrúpols, voldria fer una altre reflexió. Com vostès, figures públiques suposadament clares, directes i amb la veritat i sinceritat com a màxim exponent de la confiança envers el poble que representen, poden mirar els seus fills els ulls cada dia, desprès de mentir  i enganyar-nos en cada moment?

Per sort o per desgracia la meva família m’ha inculcat el valor de la veritat i la sinceritat, i aquest valor és la base per assentar qualsevol projecte, sigui material o emocional, així que li demano que perdi un petit instant de la seva atrafegada vida i pensi en la meva reflexió. Un cop hagi fet això miri el seu fill directament i intenti explicar-li per què ell no es com el fill de l'empleat o empleada que cada dia li neteja el despatx. Si se'n surt sense patir cap fiblada de dolor quan intenti amagar-li la veritat -fixi’s que no dic mentir-li- a un fill, és que a vostès ja no els queda cap mena de consciència i moral, així que el felicito: vostè ja ho ha aconseguit, és un perfecte manipulador.

Arribats a aquest punt, crec oportú dir per què és en aquest moment en el què decideix-ho fer aquest pas endavant i intentar fer-li arribar la meva veu.

El motiu d’aquest clam no es cap més que el desencís que vostès han creat envers una de les millors creacions del pensament racional humà, la política i la democràcia.

La política i la democràcia, eines que en essència van néixer i créixer per escoltar la veu del poble, eines que vostès han ensordit al pas dels anys i ara són com un malalt que ni escolta ni raona a causa del medicament narcòtic que el manté en vida. Són vostès aquest narcòtic: el mantenen en vida però juguen amb ell com un gat amb un cabdell de llana. Vostès han convertit aquestes eines en un tema tabú del que molta gent no vol ni sentir a parlar, vostès han creat un desencís per un dret que ha costat moltes vides i moltes revolucions. Vostès, amb el seu posat de bona persona, conciliador i a l’abast del poble quan ens necessiten per arribar al poder. I un cop allí, ja no es recorden dels que varem creure en vostès.

No m’agradaria posar-los a tots al mateix sac, però cada cop crec que sí, que els hi hauria de posar a tots: des del més destacat de tots al regidor del poble més petit, sigui quin sigui el color que el defineix.

Com veuen, no em pronunciaré pas a favor de cap partit, ja que el meu desencant es tant gran que ja no crec que els hi interessi saber que penso.

Però immers en el context actual, vivint aquestes eleccions, els diré que sóc un independentista i catalanista fins al moll de l’os, però també els diré que no hi ha cap partit que m’inspiri confiança, això sense ni plantejar els partits que deriven del marcat centralisme d’aquest país, un centralisme irracional unitari i caspós, més feudal que democràtic.

Aquí conclou aquest clam que vostès, apreciats dirigents, no escoltaran mai, ja que són com mil patrons cridant ordres en un vaixell que va a la deriva, vaixell que vostès han enfonsat i enfonsaran mentre no callin i comencin a remar junts, amb la màxima sinceritat possible. Perquè vostès no han de ser els patrons cridaners i malcarats: han de ser els rems que fan navegar la societat cap a millor port. 

ERC: Decidint un nou país

ARNAU MUNIESA

Esquerra Republicana de Catalunya ha estat tradicionalment l’única formació favorable a la independència al Parlament. La greu crisi patida després del segon tripartit li va fer perdre onze dels vint-i-un escons de què disposava i, a més, va afavorir la decisió de Joan Laporta de fundar un partit i presentar-se com a cap de llista d’una nova coalició: Solidaritat Catalana per la Independència. Si aquesta competència no era suficient, en els propers comicis haurà de pugnar amb CiU –impulsor d’aquest gran gir “estatpropista” social- i les CUP per guanyar-se l’electorat independentista. ¿Després d’un treball exhaustiu de canvi d’imatge i de candidat, serà capaç Esquerra de batre rècords assolint la segona força al Parlament?

EL CANDIDAT.- La imatge no és el tret fort de l’Oriol Junqueras, gras i amb un ull per sincronitzar. Tot i la seva trajectòria a la televisió, a la ràdio, i impartint classes a la universitat, quan parla en públic gesticula de forma poc natural i adopta una cantarella en parlar, com l’actor amateur dels Pastorets de la parròquia. Tot i això, ell és conscient dels seus defectes i no se n’amaga. En política, la imatge d’un candidat és importantíssima, i que algú amb les dificultats de l’Oriol Junqueras hagi arribat a ser el cap de llista d’un partit com Esquerra Republicana quan no fa ni dos anys que hi milita, és un mèrit i diu molt de les seves capacitats polítiques i intel·lectuals. Oriol Junqueras és una persona molt hàbil mentalment, que sembla creure en allò que diu quan parla. Ha sabut vèncer de llarg la mala imatge de la primera impressió i ha aconseguit que l’electorat el vegi com allò que és: un bon polític.

EL MISSATGE.- Esquerra Republicana ha anat un pas més enllà que la resta de partits que plantegen la independència. Mentre uns es debaten sobre quin és el concepte d’Estat que volem, si l’Estat Lliure de Baviera, Massachussetts o Holanda, Esquerra ja pensa en el model, en com serà aquest nou país. En una societat tan heterogènia com la catalana, amb un 40% de castellanoparlants, Esquerra ha fet, al llarg d’aquesta campanya, una gran tasca , defensant una idea de país integradora, inclusiva. Ha deixat ben clar que el model que volen per Catalunya és aquell que accepti la cooficialitat de la llengua castellana. D’altra banda, Esquerra ha mantingut la línia de discurs basada en el dèficit fiscal, en la deslleialtat històrica a les institucions catalanes per part de l’Estat espanyol i els constants atacs a la llengua. Esquerra defensa que amb la Independència guanyaríem en qualitat de vida, reduiríem l’atur i podríem refer l’estat del benestar.

CAMPANYA.- És aquesta il·lusió allò en el que basa l’actual campanya d’ERC en tots els àmbits. En el cas del lema de campanya, la relació és evident: “un nou país per a tothom”. Denota també aquesta actitud integradora. A l’espot televisiu veiem Junqueras viatjant per diferents indrets de Catalunya, en cotxe i en tren, mirant com al seu voltant hi pengen estelades. Poc a poc, van apareixent al seu costat persones que caminen en la seva mateixa direcció, i el miren somrient, metaforitzant l’avanç de la societat cap a la independència. Els cartells són força atapeïts i segueixen la línia dels de Joan Puigcercós el 2010: Junqueras hi apareix davant un paisatge muntanyós sota un cel blau. Un paisatge natural, verd, verge, sense poblar, que representa aquest nou país que ens presenta el candidat. De la seva cara, que recorda a una senzilla foto de carnet si no fos per aquest fons, en surt una bafarada groga que cutreja força on s'hi pot llegir "Vota Independència".Tot i això, Esquerra ha comès un error de discurs durant aquesta campanya. Ha emprat el mateix argument del vot útil que CiU ha fet servir per ells amb altres formacions com Solidaritat o les CUP, al·legant que són l’únic vot independentista que té assegurat la seva traducció en escons al parlament, fet que aquests altres partits independentistes no tenen tan fàcil.

Esquerra es troba, després dels dos tripartits i el canvi de cúpula i president, en una situació difícil: per l’electorat més proper a CiU, Esquerra és i serà sempre el partit que va permetre que Montilla fos president. I aquests votants no li perdonen. En canvi, pels sectors d’esquerres contraris a les retallades, votar Esquerra en les properes eleccions serà sinònim de votar una sucursal de CiU i, per tant, avalar els paquets d’ajustos que de segur que estan per venir.

El que Esquerra i Junqueras tenen clarament a favor, és el fet que han estat durant anys i panys l’única força que ha insistit en la necessitat de constituir un estat propi per satisfer plenament les necessitats i ambicions de Catalunya com a nació. I en aquesta línia, és possible que la formació recuperi molts dels seus votants tradicionals que després dels dos tripartits s’havien decantat per altres opcions. Els resultats esperats ronden entre els quinze i els vint diputats i la consecució o no del segon lloc, depenent de l’enquesta i el mitjà que la publica. Per saber-ho, caldrà esperar a diumenge a les vuit del vespre.

ICV-EUiA: Una bona oposició

ARNAU MUNIESA

Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa, des dels seus orígens, ha sabut combinar un discurs basat en el compromís amb les classes baixes i mitjanes, donant suport a polítiques socials; i les propostes mediambientals a favor d’un model de societat més sostenible. Des que ens trobem immersos en aquesta greu crisi econòmica, ICV-EUiA s’ha postulat clarament a favor dels més perjudicats per les polítiques d’austeritat i les retallades, secundant vagues i reivindicacions sindicals. Ara, a més, els ha tocat pronunciar-se en un àmbit en què mai havien destacat: el del dret a decidir.

EL CANDIDAT.- Joan Herrera és com el delegat de classe a qui se li ha girat feina. El seu to és serè, excessivament fred, poc creïble quan emfatitza o es fa l’indignat. Acostuma a acabar les frases amb un somriure irònic que frega la pedanteria. Tot i que el seu discurs és, segurament, el més constructiu de tota la campanya, el to que fa servir és excessivament queixós i negatiu. La seva imatge recorda a la d’un membre de comitè d’empresa: més sindicalista que no pas polític, sempre encamisat i amb un parell de botons sense cordar. Poc l’ajuda la fama de nen de la bicicleta que s’ha guanyat, i desprendre-se’n no serà fàcil. S’ha mostrat més contundent que en la seva primera campanya com a cap de llista, ara fa dos anys, i s’ha reivindicat, de llarg, com el polític més dur amb la gestió de Mas, exercint de cap real de l’oposició.

EL DISCURS.- En comparació amb campanyes anteriors, es troben a faltar referències mediambientals en el discurs d’ICV-EUiA, segurament per la importància que han pres, d’una banda, l’eix social a causa de la crisi econòmica, i de l’altra, l’eix nacional degut al procés sobiranista català. Enmig d’un debat tan intens i suculent com l’actual, poca cosa hi pinten els tomàquets. Però malgrat tot, la coalició ecosocialista ha sabut trobar un bon espai polític per tirar endavant el seu discurs, prou contundent com per guanyar l’atenció de bona part de l’electorat. Abans de començar la campanya, era evident que els qui més explotarien el discurs nacional en pro de la independència serien Solidaritat, Esquerra Republicana i Convergència i Unió; i que si ICV-EUiA hi volia entrar tenia totes les de perdre, ja que mai n’havia dit gaire res i que entre els seus militants hi ha federalistes, independentistes i  d’altres que encara no s’ho han acabat de pensar. Però en un moment en què aquest debat crema més que mai, la coalició ha sabut adoptar una postura intel·ligent i clara: Iniciativa donarà total suport al dret a decidir –“davant l’Estat i davant els Mercats”- i apostarà per una reforma de l’actual model de relació amb l’Estat per la vida del referèndum. I un cop aclarit això, el debat es centra en una aferrissada crítica a les retallades i mesures de CiU, i en un seguit de propostes socials per preservar i consolidar l’actual estat del benestar, que és on el partit es troba més còmode: ICV-EUiA s’erigeix com la força política que fa costat a les protestes del carrer, a les vagues, als estudiants que no poden pagar la matrícula, als nens que han de dinar amb carmanyola.

LA CAMPANYA.- El d’ICV-EUiA és un dels millors cartells de l’actual campanya. Recorrent a l’ús del blanc i negre que els seus publicistes fan servir des de ja fa unes quantes legislatures, ens mostra la imatge del candidat en una postura informal i desenfadada, mirant cap a un costat amb expressió esperançadora. Els únics colors que s’hi troben són el verd del partit i els detalls vermells del logo a un lateral. L’eslògan, “...i tant si podem!” apareix en majúscules acompanyat de la frase “Dret a decidir, sí; drets socials, també!”, amb les paraules “sí” i “també” remarcades de color verd, color amb què els ecosocialistes, que ocupen l’espai situat més a l’esquerra de l’eix social al parlament, es volen identificar en detriment del vermell tradicional que han utilitzat el desaparegut PSUC o el PSC. L’espot televisiu, en canvi, no destaca per ser gaire original. Joan Herrera es dirigeix a càmera des d’una sala d’espera improvisada. A mida que el zoom li enfoca la cara, el candidat deixa anar un breu discurs sobre tot allò en què creu respecte l’actual crisi i les polítiques socials. Finalment, quan ja ha aparegut en pantalla l’eslògan de campanya sobre un fons verd i l’anunci sembla acabat, Herrera deixa anar unes últimes paraules a mode de postdata: “Per cert, tenim tot el dret a decidir”.

Un dels contratemps que estan trobant els ecosocialistes en aquesta campanya és el salt a les autonòmiques de les Candidatures d’Unitat Popular, que s’han fet lloc de forma contundent entre l’electorat més d’esquerres. Les llistes de les CUP han rebut amplis suports entre el moviment estudiantil i les protestes del carrer: es presenten com una alternativa radical, com un “cavall de Troia” preparat per entrar al Parlament. Com diu el seu eslogan, “ho volem tot”, no només en l’àmbit nacional sinó també en el social. És el problema que es genera quan apareix una nova força a l’esquerra dels que hi ha més a l’esquerra. I aquí és on Iniciativa s’haurà de reivindicar i ensenyar les dents per, com a mínim, no perdre escons.

A diferència del PSC, ICV-EUiA ha sabut respondre a la qüestió nacional de manera clara i coherent amb el discurs tradicional del partit, sense vendre sopars de duro que després no podrien ni voldrien acomplir. ICV ha entès que l’actual fase del debat no requereix encara elegir entre autonomisme, federalisme, independència o altres models, sinó que ens trobem en una fase prèvia: si podem, o no, decidir què volem ser dins un Estat suposadament democràtic. I la resposta dels ecosocialistes és clara: i tant si podem.

PP: L'home del sac

ARNAU MUNIESA

A una setmana de les eleccions, el Partit Popular veu com les enquestes li pronostiquen uns resultats al voltant dels divuit escons, en pugna amb el PSC i Esquerra Republicana per esdevenir la segona força al parlament durant la propera legislatura. Per Alícia Sánchez-Camacho, però, el repte més important d’aquesta campanya és assolir el suport suficient per frenar un procés cap a l’Estat Propi que abocaria Catalunya a la catàstrofe més absoluta. I d’exemples desoladors no li falten. Combinant el discurs tremendista amb el trauma identitari que suposaria la secessió, la cap de llista popular s’ha postulat en pro de l’unionisme com la líder més destacada de la Catalunya que vol ser espanyola.

EL CANDIDAT.- Que Alícia Sánchez-Camacho sigui l’única dona entre els caps de llista dels partits amb representació parlamentària encapçalant la candidatura de la formació més conservadora de l’hemicicle català no deixa de ser una curiositat. Després de guanyar-li les primàries l’any 2008 a Montserrat Nebrera -que ara ha resultat ser independentista-, Sánchez-Camacho ha sabut recuperar dins el Partit Popular de Catalunya el caràcter d’espanyolitat de Vidal-Quadras que Josep Piquè, amb pell de xai, havia interromput en el seu intent fracassat de gir catalanista. Amb la imatge de mestressa de casa moderna i un look aparatós i provincià, el maquillatge és l’últim recurs que li queda per esmenar uns trets facials als quals res no han pogut les múltiples sessions de quiròfan. Parla un català après amb un accent força acceptable, però és capaç de deixar anar destrosses formals, lèxiques i sintàctiques com “solsament volem dir-lis quelcom”. El seu to recorda al de les àvies que expliquen amb passió contes de llops i plagues intentant alliçonar moralment un públic infantil i innocent. Vestits ajustats, cara tibada, català forçat. Quan l’aparença s’embolcalla amb tota aquesta artificialitat, costa de creure’s la persona que hi ha al darrere.

EL DISCURS.- L’argument principal triat per aquesta campanya és el tremendisme sistemàtic –altrament dit discurs de la por- davant qualsevol proposta o hipòtesi sobre la independència de Catalunya. Un partit que va acusar el govern de manca d’ètica per l’espot institucional del 25N no s’està ara d’espantar l’electorat amb arguments dantescs com la sortida de l’Euro i de la UE, la baixada de les pensions, la invalidació dels títols universitaris o l’advertència amoral que els funcionaris de la Catalunya independent ens faran canviar els cognoms d’arrel castellana. La demagògia acostuma a ser més subtil. Pel que fa a l’encaix d’una Catalunya en el marc internacional, el PP no mostra cap mena de pudor en demostrar la seva satisfacció quan des d’òrgans com la Unió Europea se’ns afirma que la nostra permanència no hi està garantida. Una mostra més que expressions com “la maté porque era mía” també tenen sentit en l’àmbit de la política. Aquest discurs de la por s’alterna amb el debat identitari: l’argument més sòlid que ha trobat el PP per batre l’independentisme és, senzillament, que Catalunya és espanyola i que molts catalans tenen família arreu de l’Estat. Remenar els orígens per rebutjar destins. Per acabar de lligar aquestes dues línies de discurs, els populars han trobat un punt de suport en la incertesa que genera aquest procés. I és que ha quallat entre l’espanyolisme la idea que els catalans som una societat manipulada per uns mitjans de comunicació manipulats i un model educatiu adoctrinador que ens converteix en anyells sense criteri seguint el ramat a la nostra perdició. Per tant, pobres de nosaltres, el que necessitem abans que el dret a decidir, és el “dret a saber”. I en aquest sentit, no ho dubteu, el PP i Espanya hi tenen molt a dir.

LA CAMPANYA.- Plantejar aquesta campanya no haurà estat fàcil per l’Alícia i el seu equip, i encara menys sense disposar del monopoli del vot espanyolista, perdut amb l’entrada de Ciutadans al Parlament el 2006 i que rebaixa el mínim d’escons que el PP tenia garantit abans de la irrupció d’Albert Rivera a l'hemicicle. A diferència de Ciutadans, el PP no té legitimitat per atacar el govern de Mas per la mala gestió i les retallades a causa del trist paper que Rajoy i el seu gabinet de sicaris fan des de la Moncloa. I tampoc se’l pot atacar directament –sí que es fa a través de mitjans de comunicació afins i mundans- pels casos de corrupció, ja que el PP és un niu de gàngsters i corrupteles de primera categoria. Així doncs, igual que Convergència i Unió però des del bàndol oposat, als populars no els queda més que l’eix nacional per teixir l’actual campanya.

Seguint aquesta via, el lema triat es remet al conflicte identitari que suposa l’independentisme: “Catalunya sí, España también”. Un eslògan bilingüe que conté un missatge inclusiu en contraposició al trencament i l’exclusió social que suposaria l’Estat Propi. Els cartells publicitaris no tenen misteri: mostren la foto de la candidata –al bottox i al maquillatge s’hi han d’afegir filtres de Photoshop- davant un fons blanc i neutre que vol denotar netedat. I el lema, de color blanc sobre el blau del partit, apareix acompanyat d’una senyera que en mostrar el seu revers interior ens descobreix la rojigualda, bandera común de todos los españoles. És, molt probablement, el pitjor cartell de tota la campanya. Els anuncis tampoc són massa lluïts: en un, el partit ens recorda que durant l’anterior campanya ja havia avisat que hi hauria acord per celebrar un referèndum d’autodeterminació –acord, ara per ara inexistent- i aprofita per anar més enllà en les seves advertències: un avi queixós veu com, en una Catalunya independent, el president Mas ha d’endarrerir les pensions per falta de liquiditat. En un altre espot, presentat aquesta mateixa setmana, una veu en off que alterna català i castellà ens presenta un grup de persones que esmorzen en un mateix bar. El narrador explica les seves lleus diferències –un és del Barça i un altre de l’Espanyol- i dóna pas a Sánchez-Camacho, que aixecant el cap del diari, ens recorda allò que a tots uneix: Espanya.

Com li passa a Pere Navarro, els comentaris que puguin fer altres militants del seu propi partit a la resta d’Espanya poden ser molt influents el dia de les eleccions. Que José Ignacio Wert aposti per espanyolitzar els alumnes catalans o Esperanza Aguirre faci una classe sobre els tres mil anys de la història d’Espanya no depèn d’Alícia Sánchez-Camacho, però és feina seva saber-ho gestionar de cara l’electorat català.

La societat catalana, si per alguna cosa no destaca, és per ser homogènia. Es tracta d’una terra que engloba diferents maneres de fer, de pensar, diferents idiomes, diferents sensibilitats. El nombre de partits del seu hemicicle així ho corrobora. Al llarg de la seva història, ha estat terra d’acollida, zona de pas entre la península i Europa i un port obert a mercats de tot el món. I la diversitat, sovint, porta al conflicte. El conflicte suposa un xoc d’idees, un enfrontament. Però també suposa diàleg, relació i debat. Actualment, a Catalunya, hi convivim set milions i mig de catalans. Molts tenen les arrels arreu de l’Estat, molts han vingut de fora, i són ben pocs els que són d’ascendència només catalana. A Catalunya hi ha unionistes, federalistes i independentistes, monàrquics i republicans, franquistes i comunistes, hippis i xenòfobs. El dret a decidir servirà per expressar quin és el denominador comú que ens uneix a la majoria dels que hi vivim. Però de tot aquest procés el que està clar, si és que s’acaba duent a terme, és que comptarà amb tothom, serà inclusiu i construirà les bases d’un país obert i modern. Tots tranquils, que els cognoms no es tocaran.

PSC: El Federalisme en què ningú creu

ARNAU MUNIESA

El Partit Socialista de Catalunya afronta les eleccions més decisives de la seva història des del restabliment de la democràcia: el partit ha passat de ser la tradicional i sòlida segona força al Parlament de Catalunya -liderant la oposició durant vint-i-tres anys de pujolisme i governant durant els set de tripartit- a descompondre’s a causa d’una greu crisi política i manca de projecte que l’han assetjat en el moment menys adequat. Aquesta campanya electoral i el judici de les urnes seran les que decidiran el pes que els catalans donen a aquesta formació en la Catalunya que ha de venir. Les enquestes en pronostiquen una pèrdua de deu diputats, però la davallada sembla no tenir límits. A partir del 26 de novembre, quin és el PSC que trobarem al Parlament, una força encara destacada o un partit residual i en descomposició interna?

EL CANDIDAT.- A qui més ha perjudicat aquest avançament electoral pel 25N ha estat a Pere Navarro. El cap de llista socialista és el que més feina ha hagut de fer per arribar a l’inici de la campanya en igualtat de condicions respecte els altres candidats. Per l’alcalde de Terrassa, fer el salt de la política municipal a dirigir el Partit Socialista de Catalunya en les hores més baixes de la seva història ha estat una contrarellotge per donar-se a conèixer davant l’electorat. No ho ha tingut gens fàcil, i els resultats són, si més no, qüestionables. La falta d’experiència a l’hora de dirigir-se al públic es fa més que evident. Per transmetre proximitat, als mítings evita les americanes, mostrant camisa blanca arremangada a mitja màniga i corbata vermella a joc amb el decorat. No se’l veu còmode: baixa massa la mirada, llegeix del paper, parla amb cantarella. El seu to i discurs no desprenen optimisme. No mostra l’actitud ni la confiança d’algú que es vol presentar com un líder en qui confiar en moments difícils. Inclús Montilla semblava més carismàtic.

LA CAMPANYA.- Als actes de campanya, Pere Navarro es fa acompanyar per altres membres destacats del partit. No és estrany: la formació necessita mostrar que els seus dirigents fan pinya al voltant del candidat després de la divisió interna patida els últims mesos. Igual que en el cas de CiU, els actes del PSC són esdeveniments ben preparats, de masses, on no s’escapa cap detall. Però a diferència dels mítings de la coalició nacionalista, els del PSC són més freds. No hi ha eufòria ni crits, i d’aplaudiments, els justos i necessaris. Al carrer Nicaragua no passen pel seu millor moment. Als cartells, el més destacable és el primeríssim i poc afortunat pla de Pere Navarro acompanyat del lema “Federalisme: l’alternativa sensata”, de color vermell sobre fons blanc, ben marcat. Depenent del format, els cartells també inclouen les llegendes “No Independència” i “No centralisme” a banda i banda sobre fons negre. L’objectiu és subratllar que aquest model que defensen és la via del mig, la opció més moderada i, per tant, la correcta. L’espot televisiu comença en una habitació fosca, on un Pere Navarro atabalat comparteix taula amb dos tertulians que mantenen una encesa discussió sobre independència, exèrcits i sobiranies. Tot seguit, es recuperen el fons blanc i el primeríssim pla del cartell i el candidat socialista demana el vot amb una breu intervenció. El to que fa servir és trist, poc convincent, fregant la súplica. L’eslògan final es podria substituir pel d’“Ell mai no ho faria, no l’abandonis” i no desentonaria.

EL DISCURS.- Ras i curt: Federalisme. Aquesta claredat és la resposta a les nombroses acusacions a la divisió i a la manca de projecte. Tot i no haver sabut llegir les preocupacions de la societat catalana, com a mínim els socialistes han sabut fer lectura de les crítiques rebudes els últims mesos i han respost dignament. No obstant, crida l’atenció que es posin ara a defensar una idea per la qual no s’havien mullat mai: cal recordar que fa menys de dos anys ocupaven el govern de la Moncloa, el de la Generalitat, les diputacions i alcaldies de destacats ajuntaments. I mai, excepte Pasqual Maragall en l’estatut posteriorment mutilat, van moure un sol dit en pro del federalisme ni des de Ferraz ni des de la seva sucursal a Catalunya. I és ara, després que el clam independentista s’hagi fet evident al carrer, quan surten de sota les pedres els federalistes de tota la vida. Es tracta d’una reacció a la desesperada, d’un intent de fer equilibris i no afectar cap de les sensibilitats que el partit recull en una conjuntura de polarització política i social. A més, el fet de presentar-lo com l’”Alternativa sensata” és un altre argument fal·laç: l’error de defensar una opció esgrimint com argument principal que aquesta és la més moderada. Però el més greu de tot plegat, la deslleialtat més gran que el PSC ha comès amb els seus votants, és adoptar amb tanta fermesa l’aposta per un Federalisme que saben perfectament que no tenen opcions d’aconseguir, que ben poca gent vol a Espanya i que, de fet, no volen ni ells.

A Catalunya, molts socialistes es deuen preguntar on ha quedat el PSC que tenia la raó de ser en la regeneració política i el catalanisme. Basats en l’afany d’entesa amb l’Estat i la socialdemocràcia, sí, però defensant els interessos de Catalunya a través d’un model d’Espanya basat en la pluralitat nacional. Molts d’aquests socialistes, com Ernest Maragall, ja se n’han desentès. I igual que ell, molts dels seus votants: probablement el sector més crític.

Un dels grans problemes és que encara no s’ha fet net amb la mala imatge del tripartit. I tampoc ajuden Pere Navarro els comentaris dels darreres dies d’alguns dirigents socialistes espanyols: fa poc, Guillermo Fernández Vara, expresident socialista d’Extremadura, demanava que una Catalunya independent hauria de tornar el capital humà format pels qui van immigrar-hi entre els anys cinquanta i seixanta, incloent-hi els seus fills i néts. José Montilla ironitzava fa poc sobre els referèndums, afirmant que són les eines de consulta preferides pels dictadors; i avui mateix, José Bono, en un acte de campanya de Ciutadans, comparava l’Independentisme de Mas amb el Nazisme de Hitler.

Tot plegat, amanit amb la presència de personatges de la talla moral, política i intel·lectual de Carmen Chacón, la impossibilitat manifesta de representar una veu diferent a la del PSOE a Madrid i la nul·la capacitat de reacció demostrada per les últimes cúpules del partit; sembla accelerar una ràpida descomposició a què les enquestes vaticinen nefastos resultats de cara el 25N. S’admeten apostes.