El clam d'un vot que no serà escoltat

FRANCESC DALMAU Sóc un vot. Un vot, estimats polítics, al que mai han escoltat, un vot que mai podran conèixer. Sempre, per vostès, seré només un mitjà per arribar al poder i no una eina per transformar, revolucionar i innovar aquesta terra que m’ha vist néixer i créixer i em veurà a morir, com tants altres ha vist.

Estimats polítics, aquest vot sempre ha estat amagat darrere seu, com el nen petit que s’amaga rere les cames del seu pare per por i vergonya d'afrontar una situació desconeguda. Però ara aquest nen ha crescut, ha madurat i mica en mica s’adona que viure en la penombra no es bo ni per ell ni per ningú. Així doncs, és el moment de fer un pas endavant i parlar clar:

Aquest vot no pot veure més com vostès, apreciats polítics, estan constantment enganyant, robant i atacant els seus companys de professió, que són la seva còpia exacta en un matís cromàtic diferent.

Des de ben petit que vostès, amb un sistema educatiu força deplorable, empobrit i envellit per més de dos segles d’existència i minses innovacions, ens intenten canalitzar i fer-nos pensar com la majoria i sancionen i qüestionen els infants amb pensament lliure. En aquest aspecte, vostès em diran que el problema és directament del professorat. Jo no ho crec així: el problema és del sistema educatiu que els ha format i ells, sent millors o pitjors professionals, batallen cada dia pels vostres interessos sense ser-ne conscients, ja que s’han de cenyir al marcat i pautat sistema educatiu que vostès varen dictaminar. Això si, encara no conec cap fill seu que hagi trepitjat l’escola pública que vostès han de defensar i de la qual fan bandera de ser igual o millor que les privades on vostès els eduquen. Amb aquesta reflexió no vull ni desprestigiar l’escola pública ni el seu professorat, simplement m’agradaria que des de ben petits no comencessin a separar-nos com animals: uns al seu canal per intentar donar-nos la forma que vostès volen i intentar encegar-nos, i els altres la forma que vostès com a pares creuen correcte i a la qual, molts de nosaltres, els seus vots, no podem ni podrem aspirar mai.

A part de l’educació que rebem tots els que hem estat sota el seu sistema educatiu, que retallen sense cap mena d'escrúpols, voldria fer una altre reflexió. Com vostès, figures públiques suposadament clares, directes i amb la veritat i sinceritat com a màxim exponent de la confiança envers el poble que representen, poden mirar els seus fills els ulls cada dia, desprès de mentir  i enganyar-nos en cada moment?

Per sort o per desgracia la meva família m’ha inculcat el valor de la veritat i la sinceritat, i aquest valor és la base per assentar qualsevol projecte, sigui material o emocional, així que li demano que perdi un petit instant de la seva atrafegada vida i pensi en la meva reflexió. Un cop hagi fet això miri el seu fill directament i intenti explicar-li per què ell no es com el fill de l'empleat o empleada que cada dia li neteja el despatx. Si se'n surt sense patir cap fiblada de dolor quan intenti amagar-li la veritat -fixi’s que no dic mentir-li- a un fill, és que a vostès ja no els queda cap mena de consciència i moral, així que el felicito: vostè ja ho ha aconseguit, és un perfecte manipulador.

Arribats a aquest punt, crec oportú dir per què és en aquest moment en el què decideix-ho fer aquest pas endavant i intentar fer-li arribar la meva veu.

El motiu d’aquest clam no es cap més que el desencís que vostès han creat envers una de les millors creacions del pensament racional humà, la política i la democràcia.

La política i la democràcia, eines que en essència van néixer i créixer per escoltar la veu del poble, eines que vostès han ensordit al pas dels anys i ara són com un malalt que ni escolta ni raona a causa del medicament narcòtic que el manté en vida. Són vostès aquest narcòtic: el mantenen en vida però juguen amb ell com un gat amb un cabdell de llana. Vostès han convertit aquestes eines en un tema tabú del que molta gent no vol ni sentir a parlar, vostès han creat un desencís per un dret que ha costat moltes vides i moltes revolucions. Vostès, amb el seu posat de bona persona, conciliador i a l’abast del poble quan ens necessiten per arribar al poder. I un cop allí, ja no es recorden dels que varem creure en vostès.

No m’agradaria posar-los a tots al mateix sac, però cada cop crec que sí, que els hi hauria de posar a tots: des del més destacat de tots al regidor del poble més petit, sigui quin sigui el color que el defineix.

Com veuen, no em pronunciaré pas a favor de cap partit, ja que el meu desencant es tant gran que ja no crec que els hi interessi saber que penso.

Però immers en el context actual, vivint aquestes eleccions, els diré que sóc un independentista i catalanista fins al moll de l’os, però també els diré que no hi ha cap partit que m’inspiri confiança, això sense ni plantejar els partits que deriven del marcat centralisme d’aquest país, un centralisme irracional unitari i caspós, més feudal que democràtic.

Aquí conclou aquest clam que vostès, apreciats dirigents, no escoltaran mai, ja que són com mil patrons cridant ordres en un vaixell que va a la deriva, vaixell que vostès han enfonsat i enfonsaran mentre no callin i comencin a remar junts, amb la màxima sinceritat possible. Perquè vostès no han de ser els patrons cridaners i malcarats: han de ser els rems que fan navegar la societat cap a millor port. 

ERC: Decidint un nou país

ARNAU MUNIESA

Esquerra Republicana de Catalunya ha estat tradicionalment l’única formació favorable a la independència al Parlament. La greu crisi patida després del segon tripartit li va fer perdre onze dels vint-i-un escons de què disposava i, a més, va afavorir la decisió de Joan Laporta de fundar un partit i presentar-se com a cap de llista d’una nova coalició: Solidaritat Catalana per la Independència. Si aquesta competència no era suficient, en els propers comicis haurà de pugnar amb CiU –impulsor d’aquest gran gir “estatpropista” social- i les CUP per guanyar-se l’electorat independentista. ¿Després d’un treball exhaustiu de canvi d’imatge i de candidat, serà capaç Esquerra de batre rècords assolint la segona força al Parlament?

EL CANDIDAT.- La imatge no és el tret fort de l’Oriol Junqueras, gras i amb un ull per sincronitzar. Tot i la seva trajectòria a la televisió, a la ràdio, i impartint classes a la universitat, quan parla en públic gesticula de forma poc natural i adopta una cantarella en parlar, com l’actor amateur dels Pastorets de la parròquia. Tot i això, ell és conscient dels seus defectes i no se n’amaga. En política, la imatge d’un candidat és importantíssima, i que algú amb les dificultats de l’Oriol Junqueras hagi arribat a ser el cap de llista d’un partit com Esquerra Republicana quan no fa ni dos anys que hi milita, és un mèrit i diu molt de les seves capacitats polítiques i intel·lectuals. Oriol Junqueras és una persona molt hàbil mentalment, que sembla creure en allò que diu quan parla. Ha sabut vèncer de llarg la mala imatge de la primera impressió i ha aconseguit que l’electorat el vegi com allò que és: un bon polític.

EL MISSATGE.- Esquerra Republicana ha anat un pas més enllà que la resta de partits que plantegen la independència. Mentre uns es debaten sobre quin és el concepte d’Estat que volem, si l’Estat Lliure de Baviera, Massachussetts o Holanda, Esquerra ja pensa en el model, en com serà aquest nou país. En una societat tan heterogènia com la catalana, amb un 40% de castellanoparlants, Esquerra ha fet, al llarg d’aquesta campanya, una gran tasca , defensant una idea de país integradora, inclusiva. Ha deixat ben clar que el model que volen per Catalunya és aquell que accepti la cooficialitat de la llengua castellana. D’altra banda, Esquerra ha mantingut la línia de discurs basada en el dèficit fiscal, en la deslleialtat històrica a les institucions catalanes per part de l’Estat espanyol i els constants atacs a la llengua. Esquerra defensa que amb la Independència guanyaríem en qualitat de vida, reduiríem l’atur i podríem refer l’estat del benestar.

CAMPANYA.- És aquesta il·lusió allò en el que basa l’actual campanya d’ERC en tots els àmbits. En el cas del lema de campanya, la relació és evident: “un nou país per a tothom”. Denota també aquesta actitud integradora. A l’espot televisiu veiem Junqueras viatjant per diferents indrets de Catalunya, en cotxe i en tren, mirant com al seu voltant hi pengen estelades. Poc a poc, van apareixent al seu costat persones que caminen en la seva mateixa direcció, i el miren somrient, metaforitzant l’avanç de la societat cap a la independència. Els cartells són força atapeïts i segueixen la línia dels de Joan Puigcercós el 2010: Junqueras hi apareix davant un paisatge muntanyós sota un cel blau. Un paisatge natural, verd, verge, sense poblar, que representa aquest nou país que ens presenta el candidat. De la seva cara, que recorda a una senzilla foto de carnet si no fos per aquest fons, en surt una bafarada groga que cutreja força on s'hi pot llegir "Vota Independència".Tot i això, Esquerra ha comès un error de discurs durant aquesta campanya. Ha emprat el mateix argument del vot útil que CiU ha fet servir per ells amb altres formacions com Solidaritat o les CUP, al·legant que són l’únic vot independentista que té assegurat la seva traducció en escons al parlament, fet que aquests altres partits independentistes no tenen tan fàcil.

Esquerra es troba, després dels dos tripartits i el canvi de cúpula i president, en una situació difícil: per l’electorat més proper a CiU, Esquerra és i serà sempre el partit que va permetre que Montilla fos president. I aquests votants no li perdonen. En canvi, pels sectors d’esquerres contraris a les retallades, votar Esquerra en les properes eleccions serà sinònim de votar una sucursal de CiU i, per tant, avalar els paquets d’ajustos que de segur que estan per venir.

El que Esquerra i Junqueras tenen clarament a favor, és el fet que han estat durant anys i panys l’única força que ha insistit en la necessitat de constituir un estat propi per satisfer plenament les necessitats i ambicions de Catalunya com a nació. I en aquesta línia, és possible que la formació recuperi molts dels seus votants tradicionals que després dels dos tripartits s’havien decantat per altres opcions. Els resultats esperats ronden entre els quinze i els vint diputats i la consecució o no del segon lloc, depenent de l’enquesta i el mitjà que la publica. Per saber-ho, caldrà esperar a diumenge a les vuit del vespre.

ICV-EUiA: Una bona oposició

ARNAU MUNIESA

Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa, des dels seus orígens, ha sabut combinar un discurs basat en el compromís amb les classes baixes i mitjanes, donant suport a polítiques socials; i les propostes mediambientals a favor d’un model de societat més sostenible. Des que ens trobem immersos en aquesta greu crisi econòmica, ICV-EUiA s’ha postulat clarament a favor dels més perjudicats per les polítiques d’austeritat i les retallades, secundant vagues i reivindicacions sindicals. Ara, a més, els ha tocat pronunciar-se en un àmbit en què mai havien destacat: el del dret a decidir.

EL CANDIDAT.- Joan Herrera és com el delegat de classe a qui se li ha girat feina. El seu to és serè, excessivament fred, poc creïble quan emfatitza o es fa l’indignat. Acostuma a acabar les frases amb un somriure irònic que frega la pedanteria. Tot i que el seu discurs és, segurament, el més constructiu de tota la campanya, el to que fa servir és excessivament queixós i negatiu. La seva imatge recorda a la d’un membre de comitè d’empresa: més sindicalista que no pas polític, sempre encamisat i amb un parell de botons sense cordar. Poc l’ajuda la fama de nen de la bicicleta que s’ha guanyat, i desprendre-se’n no serà fàcil. S’ha mostrat més contundent que en la seva primera campanya com a cap de llista, ara fa dos anys, i s’ha reivindicat, de llarg, com el polític més dur amb la gestió de Mas, exercint de cap real de l’oposició.

EL DISCURS.- En comparació amb campanyes anteriors, es troben a faltar referències mediambientals en el discurs d’ICV-EUiA, segurament per la importància que han pres, d’una banda, l’eix social a causa de la crisi econòmica, i de l’altra, l’eix nacional degut al procés sobiranista català. Enmig d’un debat tan intens i suculent com l’actual, poca cosa hi pinten els tomàquets. Però malgrat tot, la coalició ecosocialista ha sabut trobar un bon espai polític per tirar endavant el seu discurs, prou contundent com per guanyar l’atenció de bona part de l’electorat. Abans de començar la campanya, era evident que els qui més explotarien el discurs nacional en pro de la independència serien Solidaritat, Esquerra Republicana i Convergència i Unió; i que si ICV-EUiA hi volia entrar tenia totes les de perdre, ja que mai n’havia dit gaire res i que entre els seus militants hi ha federalistes, independentistes i  d’altres que encara no s’ho han acabat de pensar. Però en un moment en què aquest debat crema més que mai, la coalició ha sabut adoptar una postura intel·ligent i clara: Iniciativa donarà total suport al dret a decidir –“davant l’Estat i davant els Mercats”- i apostarà per una reforma de l’actual model de relació amb l’Estat per la vida del referèndum. I un cop aclarit això, el debat es centra en una aferrissada crítica a les retallades i mesures de CiU, i en un seguit de propostes socials per preservar i consolidar l’actual estat del benestar, que és on el partit es troba més còmode: ICV-EUiA s’erigeix com la força política que fa costat a les protestes del carrer, a les vagues, als estudiants que no poden pagar la matrícula, als nens que han de dinar amb carmanyola.

LA CAMPANYA.- El d’ICV-EUiA és un dels millors cartells de l’actual campanya. Recorrent a l’ús del blanc i negre que els seus publicistes fan servir des de ja fa unes quantes legislatures, ens mostra la imatge del candidat en una postura informal i desenfadada, mirant cap a un costat amb expressió esperançadora. Els únics colors que s’hi troben són el verd del partit i els detalls vermells del logo a un lateral. L’eslògan, “...i tant si podem!” apareix en majúscules acompanyat de la frase “Dret a decidir, sí; drets socials, també!”, amb les paraules “sí” i “també” remarcades de color verd, color amb què els ecosocialistes, que ocupen l’espai situat més a l’esquerra de l’eix social al parlament, es volen identificar en detriment del vermell tradicional que han utilitzat el desaparegut PSUC o el PSC. L’espot televisiu, en canvi, no destaca per ser gaire original. Joan Herrera es dirigeix a càmera des d’una sala d’espera improvisada. A mida que el zoom li enfoca la cara, el candidat deixa anar un breu discurs sobre tot allò en què creu respecte l’actual crisi i les polítiques socials. Finalment, quan ja ha aparegut en pantalla l’eslògan de campanya sobre un fons verd i l’anunci sembla acabat, Herrera deixa anar unes últimes paraules a mode de postdata: “Per cert, tenim tot el dret a decidir”.

Un dels contratemps que estan trobant els ecosocialistes en aquesta campanya és el salt a les autonòmiques de les Candidatures d’Unitat Popular, que s’han fet lloc de forma contundent entre l’electorat més d’esquerres. Les llistes de les CUP han rebut amplis suports entre el moviment estudiantil i les protestes del carrer: es presenten com una alternativa radical, com un “cavall de Troia” preparat per entrar al Parlament. Com diu el seu eslogan, “ho volem tot”, no només en l’àmbit nacional sinó també en el social. És el problema que es genera quan apareix una nova força a l’esquerra dels que hi ha més a l’esquerra. I aquí és on Iniciativa s’haurà de reivindicar i ensenyar les dents per, com a mínim, no perdre escons.

A diferència del PSC, ICV-EUiA ha sabut respondre a la qüestió nacional de manera clara i coherent amb el discurs tradicional del partit, sense vendre sopars de duro que després no podrien ni voldrien acomplir. ICV ha entès que l’actual fase del debat no requereix encara elegir entre autonomisme, federalisme, independència o altres models, sinó que ens trobem en una fase prèvia: si podem, o no, decidir què volem ser dins un Estat suposadament democràtic. I la resposta dels ecosocialistes és clara: i tant si podem.

PP: L'home del sac

ARNAU MUNIESA

A una setmana de les eleccions, el Partit Popular veu com les enquestes li pronostiquen uns resultats al voltant dels divuit escons, en pugna amb el PSC i Esquerra Republicana per esdevenir la segona força al parlament durant la propera legislatura. Per Alícia Sánchez-Camacho, però, el repte més important d’aquesta campanya és assolir el suport suficient per frenar un procés cap a l’Estat Propi que abocaria Catalunya a la catàstrofe més absoluta. I d’exemples desoladors no li falten. Combinant el discurs tremendista amb el trauma identitari que suposaria la secessió, la cap de llista popular s’ha postulat en pro de l’unionisme com la líder més destacada de la Catalunya que vol ser espanyola.

EL CANDIDAT.- Que Alícia Sánchez-Camacho sigui l’única dona entre els caps de llista dels partits amb representació parlamentària encapçalant la candidatura de la formació més conservadora de l’hemicicle català no deixa de ser una curiositat. Després de guanyar-li les primàries l’any 2008 a Montserrat Nebrera -que ara ha resultat ser independentista-, Sánchez-Camacho ha sabut recuperar dins el Partit Popular de Catalunya el caràcter d’espanyolitat de Vidal-Quadras que Josep Piquè, amb pell de xai, havia interromput en el seu intent fracassat de gir catalanista. Amb la imatge de mestressa de casa moderna i un look aparatós i provincià, el maquillatge és l’últim recurs que li queda per esmenar uns trets facials als quals res no han pogut les múltiples sessions de quiròfan. Parla un català après amb un accent força acceptable, però és capaç de deixar anar destrosses formals, lèxiques i sintàctiques com “solsament volem dir-lis quelcom”. El seu to recorda al de les àvies que expliquen amb passió contes de llops i plagues intentant alliçonar moralment un públic infantil i innocent. Vestits ajustats, cara tibada, català forçat. Quan l’aparença s’embolcalla amb tota aquesta artificialitat, costa de creure’s la persona que hi ha al darrere.

EL DISCURS.- L’argument principal triat per aquesta campanya és el tremendisme sistemàtic –altrament dit discurs de la por- davant qualsevol proposta o hipòtesi sobre la independència de Catalunya. Un partit que va acusar el govern de manca d’ètica per l’espot institucional del 25N no s’està ara d’espantar l’electorat amb arguments dantescs com la sortida de l’Euro i de la UE, la baixada de les pensions, la invalidació dels títols universitaris o l’advertència amoral que els funcionaris de la Catalunya independent ens faran canviar els cognoms d’arrel castellana. La demagògia acostuma a ser més subtil. Pel que fa a l’encaix d’una Catalunya en el marc internacional, el PP no mostra cap mena de pudor en demostrar la seva satisfacció quan des d’òrgans com la Unió Europea se’ns afirma que la nostra permanència no hi està garantida. Una mostra més que expressions com “la maté porque era mía” també tenen sentit en l’àmbit de la política. Aquest discurs de la por s’alterna amb el debat identitari: l’argument més sòlid que ha trobat el PP per batre l’independentisme és, senzillament, que Catalunya és espanyola i que molts catalans tenen família arreu de l’Estat. Remenar els orígens per rebutjar destins. Per acabar de lligar aquestes dues línies de discurs, els populars han trobat un punt de suport en la incertesa que genera aquest procés. I és que ha quallat entre l’espanyolisme la idea que els catalans som una societat manipulada per uns mitjans de comunicació manipulats i un model educatiu adoctrinador que ens converteix en anyells sense criteri seguint el ramat a la nostra perdició. Per tant, pobres de nosaltres, el que necessitem abans que el dret a decidir, és el “dret a saber”. I en aquest sentit, no ho dubteu, el PP i Espanya hi tenen molt a dir.

LA CAMPANYA.- Plantejar aquesta campanya no haurà estat fàcil per l’Alícia i el seu equip, i encara menys sense disposar del monopoli del vot espanyolista, perdut amb l’entrada de Ciutadans al Parlament el 2006 i que rebaixa el mínim d’escons que el PP tenia garantit abans de la irrupció d’Albert Rivera a l'hemicicle. A diferència de Ciutadans, el PP no té legitimitat per atacar el govern de Mas per la mala gestió i les retallades a causa del trist paper que Rajoy i el seu gabinet de sicaris fan des de la Moncloa. I tampoc se’l pot atacar directament –sí que es fa a través de mitjans de comunicació afins i mundans- pels casos de corrupció, ja que el PP és un niu de gàngsters i corrupteles de primera categoria. Així doncs, igual que Convergència i Unió però des del bàndol oposat, als populars no els queda més que l’eix nacional per teixir l’actual campanya.

Seguint aquesta via, el lema triat es remet al conflicte identitari que suposa l’independentisme: “Catalunya sí, España también”. Un eslògan bilingüe que conté un missatge inclusiu en contraposició al trencament i l’exclusió social que suposaria l’Estat Propi. Els cartells publicitaris no tenen misteri: mostren la foto de la candidata –al bottox i al maquillatge s’hi han d’afegir filtres de Photoshop- davant un fons blanc i neutre que vol denotar netedat. I el lema, de color blanc sobre el blau del partit, apareix acompanyat d’una senyera que en mostrar el seu revers interior ens descobreix la rojigualda, bandera común de todos los españoles. És, molt probablement, el pitjor cartell de tota la campanya. Els anuncis tampoc són massa lluïts: en un, el partit ens recorda que durant l’anterior campanya ja havia avisat que hi hauria acord per celebrar un referèndum d’autodeterminació –acord, ara per ara inexistent- i aprofita per anar més enllà en les seves advertències: un avi queixós veu com, en una Catalunya independent, el president Mas ha d’endarrerir les pensions per falta de liquiditat. En un altre espot, presentat aquesta mateixa setmana, una veu en off que alterna català i castellà ens presenta un grup de persones que esmorzen en un mateix bar. El narrador explica les seves lleus diferències –un és del Barça i un altre de l’Espanyol- i dóna pas a Sánchez-Camacho, que aixecant el cap del diari, ens recorda allò que a tots uneix: Espanya.

Com li passa a Pere Navarro, els comentaris que puguin fer altres militants del seu propi partit a la resta d’Espanya poden ser molt influents el dia de les eleccions. Que José Ignacio Wert aposti per espanyolitzar els alumnes catalans o Esperanza Aguirre faci una classe sobre els tres mil anys de la història d’Espanya no depèn d’Alícia Sánchez-Camacho, però és feina seva saber-ho gestionar de cara l’electorat català.

La societat catalana, si per alguna cosa no destaca, és per ser homogènia. Es tracta d’una terra que engloba diferents maneres de fer, de pensar, diferents idiomes, diferents sensibilitats. El nombre de partits del seu hemicicle així ho corrobora. Al llarg de la seva història, ha estat terra d’acollida, zona de pas entre la península i Europa i un port obert a mercats de tot el món. I la diversitat, sovint, porta al conflicte. El conflicte suposa un xoc d’idees, un enfrontament. Però també suposa diàleg, relació i debat. Actualment, a Catalunya, hi convivim set milions i mig de catalans. Molts tenen les arrels arreu de l’Estat, molts han vingut de fora, i són ben pocs els que són d’ascendència només catalana. A Catalunya hi ha unionistes, federalistes i independentistes, monàrquics i republicans, franquistes i comunistes, hippis i xenòfobs. El dret a decidir servirà per expressar quin és el denominador comú que ens uneix a la majoria dels que hi vivim. Però de tot aquest procés el que està clar, si és que s’acaba duent a terme, és que comptarà amb tothom, serà inclusiu i construirà les bases d’un país obert i modern. Tots tranquils, que els cognoms no es tocaran.

PSC: El Federalisme en què ningú creu

ARNAU MUNIESA

El Partit Socialista de Catalunya afronta les eleccions més decisives de la seva història des del restabliment de la democràcia: el partit ha passat de ser la tradicional i sòlida segona força al Parlament de Catalunya -liderant la oposició durant vint-i-tres anys de pujolisme i governant durant els set de tripartit- a descompondre’s a causa d’una greu crisi política i manca de projecte que l’han assetjat en el moment menys adequat. Aquesta campanya electoral i el judici de les urnes seran les que decidiran el pes que els catalans donen a aquesta formació en la Catalunya que ha de venir. Les enquestes en pronostiquen una pèrdua de deu diputats, però la davallada sembla no tenir límits. A partir del 26 de novembre, quin és el PSC que trobarem al Parlament, una força encara destacada o un partit residual i en descomposició interna?

EL CANDIDAT.- A qui més ha perjudicat aquest avançament electoral pel 25N ha estat a Pere Navarro. El cap de llista socialista és el que més feina ha hagut de fer per arribar a l’inici de la campanya en igualtat de condicions respecte els altres candidats. Per l’alcalde de Terrassa, fer el salt de la política municipal a dirigir el Partit Socialista de Catalunya en les hores més baixes de la seva història ha estat una contrarellotge per donar-se a conèixer davant l’electorat. No ho ha tingut gens fàcil, i els resultats són, si més no, qüestionables. La falta d’experiència a l’hora de dirigir-se al públic es fa més que evident. Per transmetre proximitat, als mítings evita les americanes, mostrant camisa blanca arremangada a mitja màniga i corbata vermella a joc amb el decorat. No se’l veu còmode: baixa massa la mirada, llegeix del paper, parla amb cantarella. El seu to i discurs no desprenen optimisme. No mostra l’actitud ni la confiança d’algú que es vol presentar com un líder en qui confiar en moments difícils. Inclús Montilla semblava més carismàtic.

LA CAMPANYA.- Als actes de campanya, Pere Navarro es fa acompanyar per altres membres destacats del partit. No és estrany: la formació necessita mostrar que els seus dirigents fan pinya al voltant del candidat després de la divisió interna patida els últims mesos. Igual que en el cas de CiU, els actes del PSC són esdeveniments ben preparats, de masses, on no s’escapa cap detall. Però a diferència dels mítings de la coalició nacionalista, els del PSC són més freds. No hi ha eufòria ni crits, i d’aplaudiments, els justos i necessaris. Al carrer Nicaragua no passen pel seu millor moment. Als cartells, el més destacable és el primeríssim i poc afortunat pla de Pere Navarro acompanyat del lema “Federalisme: l’alternativa sensata”, de color vermell sobre fons blanc, ben marcat. Depenent del format, els cartells també inclouen les llegendes “No Independència” i “No centralisme” a banda i banda sobre fons negre. L’objectiu és subratllar que aquest model que defensen és la via del mig, la opció més moderada i, per tant, la correcta. L’espot televisiu comença en una habitació fosca, on un Pere Navarro atabalat comparteix taula amb dos tertulians que mantenen una encesa discussió sobre independència, exèrcits i sobiranies. Tot seguit, es recuperen el fons blanc i el primeríssim pla del cartell i el candidat socialista demana el vot amb una breu intervenció. El to que fa servir és trist, poc convincent, fregant la súplica. L’eslògan final es podria substituir pel d’“Ell mai no ho faria, no l’abandonis” i no desentonaria.

EL DISCURS.- Ras i curt: Federalisme. Aquesta claredat és la resposta a les nombroses acusacions a la divisió i a la manca de projecte. Tot i no haver sabut llegir les preocupacions de la societat catalana, com a mínim els socialistes han sabut fer lectura de les crítiques rebudes els últims mesos i han respost dignament. No obstant, crida l’atenció que es posin ara a defensar una idea per la qual no s’havien mullat mai: cal recordar que fa menys de dos anys ocupaven el govern de la Moncloa, el de la Generalitat, les diputacions i alcaldies de destacats ajuntaments. I mai, excepte Pasqual Maragall en l’estatut posteriorment mutilat, van moure un sol dit en pro del federalisme ni des de Ferraz ni des de la seva sucursal a Catalunya. I és ara, després que el clam independentista s’hagi fet evident al carrer, quan surten de sota les pedres els federalistes de tota la vida. Es tracta d’una reacció a la desesperada, d’un intent de fer equilibris i no afectar cap de les sensibilitats que el partit recull en una conjuntura de polarització política i social. A més, el fet de presentar-lo com l’”Alternativa sensata” és un altre argument fal·laç: l’error de defensar una opció esgrimint com argument principal que aquesta és la més moderada. Però el més greu de tot plegat, la deslleialtat més gran que el PSC ha comès amb els seus votants, és adoptar amb tanta fermesa l’aposta per un Federalisme que saben perfectament que no tenen opcions d’aconseguir, que ben poca gent vol a Espanya i que, de fet, no volen ni ells.

A Catalunya, molts socialistes es deuen preguntar on ha quedat el PSC que tenia la raó de ser en la regeneració política i el catalanisme. Basats en l’afany d’entesa amb l’Estat i la socialdemocràcia, sí, però defensant els interessos de Catalunya a través d’un model d’Espanya basat en la pluralitat nacional. Molts d’aquests socialistes, com Ernest Maragall, ja se n’han desentès. I igual que ell, molts dels seus votants: probablement el sector més crític.

Un dels grans problemes és que encara no s’ha fet net amb la mala imatge del tripartit. I tampoc ajuden Pere Navarro els comentaris dels darreres dies d’alguns dirigents socialistes espanyols: fa poc, Guillermo Fernández Vara, expresident socialista d’Extremadura, demanava que una Catalunya independent hauria de tornar el capital humà format pels qui van immigrar-hi entre els anys cinquanta i seixanta, incloent-hi els seus fills i néts. José Montilla ironitzava fa poc sobre els referèndums, afirmant que són les eines de consulta preferides pels dictadors; i avui mateix, José Bono, en un acte de campanya de Ciutadans, comparava l’Independentisme de Mas amb el Nazisme de Hitler.

Tot plegat, amanit amb la presència de personatges de la talla moral, política i intel·lectual de Carmen Chacón, la impossibilitat manifesta de representar una veu diferent a la del PSOE a Madrid i la nul·la capacitat de reacció demostrada per les últimes cúpules del partit; sembla accelerar una ràpida descomposició a què les enquestes vaticinen nefastos resultats de cara el 25N. S’admeten apostes. 

CiU: la força del líder

ARNAU MUNIESA

Les eleccions del 25N, Convergència i Unió les té guanyades. Ja les tenia el 12 de setembre, l’endemà de la històrica manifestació de la diada, en què Artur Mas i el seu fidel seguici van fer un estudiadíssim pas endavant per passar a liderar el procés sobiranista del poble català cap a l’Estat Propi. En aquest moment, i tapant la més que qüestionable gestió dels dos escassos anys del govern dels millors, Mas va passar de President de la Generalitat a candidat a la presidència. ¿I com s’encara una campanya electoral quan es té tot tan guanyat que l’únic que queda és perdre-ho i en la qual l’única fita que resta per assolir és la pràcticament impossible majoria absoluta?

EL CANDIDAT.- Artur Mas és un líder innat. Pel que fa a la imatge dels candidats, el cap de llista convergent guanya per golejada: amb el seu to serè i un discurs carregat de conceptes punyents ha sabut consolidar l’electorat sobiranista i s’ha sabut fer seu l’independentista, que feia anys que capitalitzava Esquerra Republicana. Als cartells hi apareix com un líder messiànic, el guia d’un desorientat poble català després de set anys (més dos) de travessia pel desert. Igual que a l’espot televisiu, se’l pot veure amb els braços estesos, fent les quatre barres amb els dits i amb posat orgullós, sent aclamat per una massa entregada que oneja senyeres, estelades i banderes de la unió europea en proporcions ben calculades. Tot i haver afirmat en més d’una ocasió que aquest procés que ha iniciat no respon a deliris de grandesa personals, la manera com s’ha plantejat la campanya indica tot el contrari: les sigles del partit perden pes al costat de la seva figura, i és ell i només ell qui sembla donar sentit a aquest projecte. El missatge de #totsambelpresident, un dels hashtags que la coalició ha proposat a les xarxes socials, no sembla presentar Mas com un servidor del poble català, sinó que suggereix sutilment el contrari: un poble als peus del seu líder.

LA CAMPANYA.- Els diferents actes s’han organitzat com la versió ampliada de l’espot televisiu. Darrere l’escenari, de manera que pugui ser captada per les càmeres televisives, s’improvisa una grada jove –aquesta, segurament, amb el vistiplau dels mossos– que oneja les corresponents banderes. Així, quan el president, en els moments àlgids de les seves intervencions, deixa anar la frase lapidària de torn, queda envoltat d’un mar de colors, aplaudiments i crits d’aprovació. Aquest fet respon a la importància que CiU ha donat als símbols i a les metàfores: la mida, abundància i proporció de les banderes, els crits d’Independència al moment adequat, el decorat net i polit. El lema de la campanya: “la voluntat d’un poble”. Són actes de masses, mítings pensats a l’americana, on la importància del candidat és tal que tot gira al seu voltant i fins i tot el contingut del seu discurs queda eclipsat per la seva persona.

EL DISCURS.- El missatge de campanya ha estat plantejat de manera semblant a fa dos anys, substituint el caramel del Pacte Fiscal amb el de l’Estat Propi. I mantenint, en certa manera, les ambigüitats. L’única proposta clara que el candidat Artur Mas fa a la societat catalana és la convocatòria d’un referèndum o una consulta. I, com a contrapunt, fent ostentació del “seny” que caracteritza els catalans –com molt bé indica l’anunci del Sabadell- s’absté de prometre el final de les retallades. A Can Convergència se sap que sigui com sigui Mas tornarà a ser el president com a mínim quatre anys més, i que els pressupostos no s’aproven sols. I cal tenir present que molt probablement els de l’any que ve vindran acompanyats d’un nou paquet d’ajustos. No podent esgrimir propostes socials i econòmiques per convèncer l’electorat, el president recorre a la qüestió de l’eix nacional, més abstracta però més còmode de teixir i garant de bons resultats en moments d’embriaguesa independentista. En aquest sentit, una de les pedres de toc de la candidatura de CiU és presentar-se com el vot útil davant els votants d’altres formacions amb  el presumpte objectiu de front a un govern espanyol del PP amb majoria absoluta.

Convergència i Unió no representa una majoria absoluta real en la societat catalana. Però això no treu que, culminant una bona campanya, la coalició pugui assolir-la al Parlament. Si l’objectiu del partit és aquest, l’estratègia triada no pot ser millor: anestesiar l’electorat amb allò que vol sentir sobre el xoc de trens i la il·lusió històrica. Però si el que vol, com els seus destacats dirigents afirmen, és carregar el poble català d’arguments reals i raons per dur a terme el procés cap a l’Estat Propi de manera eficient i fugint d’afanys personals, Convergència comet el greu error de caure en el populisme i l’adulació al president –expressió que resumeix els seus espots–, aconseguint carregar realment de raons els partits i sectors espanyolistes que volen desautoritzar el debat legítim d’un poble sobre la seva identitat i llibertat. Aquesta imatge dóna ales als qui pretenen relacionar nacionalisme i nazisme i acusen els partidaris de la independència de voler alçar murs, trencar societats i dividir famílies.

Tot apunta que Convergència no ha canviat en res, que segueix venent la moto i posant per davant els interessos del partit enlloc de l’interès col·lectiu del poble que afirma defensar. Pel que és necessària una majoria absoluta és per governar –i retallar- sense ser necessari pactar res amb ningú, no per consolidar el projecte nacional davant el govern de la Moncloa. La solidesa d’aquest projecte es reflectirà en la mesura que les forces partidàries del dret a decidir tinguin la voluntat i capacitat de presentar-se com un sol bloc, i per això no és necessària cap majoria absoluta. Un cop acabada la campanya, celebrades les eleccions i reafirmat Mas a la presidència caldrà veure si el camí cap a l’Estat propi segueix en peu i se’n concreten els punts o només es queda en allò que de moment és: una gran estelada de fum.

Senyeres de fum

ARNAU MUNIESA

Han passat només quinze dies des de la multitudinària manifestació independentista que bloquejà el centre de Barcelona en motiu de la diada, i els efectes han sigut tants i de tal magnitud que els esdeveniments que s’han anat succeint des d’aquella data ens han conduit, molt més ràpidament del que ningú podia preveure, a una cruïlla sense precedents pel futur d’aquest país. Només quinze dies han calgut al president Mas, que s’ha deixat arrossegar pel milió i mig de persones que sortiren al carrer, per dissoldre les corts i convocar eleccions pel 25 de novembre. Dos anys més tard, els catalans tornem a les urnes.

I arribats a aquest punt, la primera pregunta que cal fer-nos és: era aquesta la millor opció pel país? El perquè del canvi de cicle que estem vivint passa per un fet clau: Independentisme i Autodeterminació han passat de ser un espectre que sobrevolava vagament l’àmbit polític fa només mig any a ser el punt destacat de l’ordre del dia al Parlament de Catalunya, la tertúlia del Divendres a TV3, el Gran Debate de Telecinco i la convenció del rifle i el sarcòfag d’Intereconomía. Quan un milió i mig de persones van fer palès que ara el debat és sobre el model de relació amb Espanya, es va evidenciar també que és necessari que el poble –que és on, en tota democràcia, rau la sobirania- torni a fer-se sentir.

Convergència i Unió, fent ús de l’astúcia política que sempre els ha caracteritzat i reforçats pels vots i suport d’una societat catalana tradicionalment mediocre i covarda políticament, ha sabut presentar el gir independentista i aquesta maniobra de final de legislatura com una heroïcitat quan realment ha estat la perfecta culminació d’una altra de les seves artimanyes. L’afer és com segueix: Artur Mas puja al govern després d’una campanya electoral basada en el caramelet del Pacte Fiscal. En els primers compassos de la legislatura, el president introdueix un nou concepte amb denominació d’origen convergent –sona molt bé, però ningú sap massa bé què vol dir-: la Transició Nacional. I un cop arribats aquí, austeritat, retallades, reajustaments, manifestacions, càrregues policials, i casos Palau. Arriba l’11 de setembre del 2012 i fa el joc als independentistes que surten al carrer. La popularitat comença a pujar. El dia 20 se’n va a Madrid a negociar el punt estrella de la seva campanya i es peta la reunió amb Rajoy en dues hores. “Això no ha anat bé” i cap a les eleccions. Senyeres de fum, estelades de fum.

A Madrid no hi va a buscar el Pacte Fiscal, hi va a buscar el “No” com a excusa per convocar unes eleccions que l’avalin quatre anys més. És preciós veure en Mas com un salvapàtries, però darrere hi té una gran ombra que es va allargant. L’estratègia és, no obstant, excel·lent.

Aprofitem-ho, doncs. Encara som a la cruïlla, no l’hem travessada i tot està per fer. Aprofitem que, sigui per les raons que sigui, ara mateix Convergència es mira l’Independentisme amb bons ulls. Doncs és innegable que, quan Catalunya assoleixi l’Estat Propi, serà perquè els Convergents s’hi hauran posat de cara. El moment és immillorable, però caldrà esperar a veure com es planteja la campanya electoral. Serà vital que cada partit especifiqui quin és el seu model de relació –o no-relació– amb l’Estat i deixi clar que, en cas d’arribar al govern, dedicarà la legislatura a establir-lo. I, en aquest sentit, els tríptics de Convergència seran un baròmetre del seu compromís. L’electorat que es plantegi confiar-los el vot farà bé de fixar-se en si el to ha canviat i la Independència hi apareix com a projecte real i principal o si, per contra, segueix amb les seves ja típiques ambigüitats.

I pel que fa als altres partits, es preveu un canvi considerable en la distribució de l’hemicicle. El debat sobre l’Estat Propi ha alterat considerablement els colors polítics de la societat catalana, i això es veurà reflectit en els discursos electorals i en els resultats dels comicis. Esquerra, partit obertament independentista des de la instauració de la democràcia, comptarà amb ICV, que opta per una autodeterminació amb tics federalistes, com a principal aliada. A l’altra banda del ring els partits obertament espanyolistes, el PP i Ciutadans, empraran qualsevol mena de recurs per guanyar força i batre’s a les formacions que defensen l’estat propi. I enmig d’aquest foc creuat hi tindrem un PSC sense rumb liderat per Pere Navarro (aka l’anticarisma) disparant a cegues contra qualsevol cosa que es mogui. L’estratègia i els intents dels socialistes per mantenir l’equilibri  han estat lamentables i deficients. Com a partit inadaptat i cagadubtes, no s’han sabut fer seu part de l’Independentisme i ha acabat fragmentat i dividit entre els qui prefereixen la S o la C de les sigles.

Ens esperen dos mesos d’agitació social, d’ofenses, acusacions i crispació. Per l’Independentisme és moment d’argumentar i convèncer els indecisos que una Catalunya independent i socialment justa seria no només viable, sinó positiva pels seus habitants. De moment, els qui sempre havien optat pel vell mètode de no mullar-se han acabat caient a l’aigua per pressió popular. Ara falta saber què en pensen els seus patrons, Fainé, Alemany i els presidents de les altres empreses que CiU duria a la samarreta si fos un equip de futbol. I també quin grau d’influència tindran aquestes opinions –habitualment a la penombra– en el devenir del partit de la burgesia catalana a partir d’avui mateix.

Problemes d'un Catalanisme efervescent

ARNAU MUNIESA

Acaba el partit a quarts d’una, el Madrid és el nou campió de la Supercopa. Apago la tele i em disposo a anar a dormir, més emprenyat pels nous i surrealistes horaris que no pas pel resultat. De sobte, la meva somnolenta i endormiscada consciència es veu sobresaltada per un crit simiesc i primitiu que el meu afinat sistema auditiu acaba de percebre. Ve de fora, de la casa del davant. Trec el cap a la terrassa i miro: veig llum a una finestra i, a dins, un personatge mòrbid i greixós desproveït de samarreta que fa salts pel menjador de casa, ensenyant generós part de la seva quilomètrica i peluda ratlla del cul perquè entre tanta gresca els pantalons del seu club aimat han anat cedint terreny enfront una massa lípida. I el paio, en ple moment d’èxtasi i celebració, deixa anar perles com “Viva España y Puta Cataluña” o “Jodeos, putos llorones y puta tevetré”.

Mai he tingut el suficient criteri per apreciar aquesta fina prosa i, finalment, quan venço la meva temptació de deixar-li anar un renec, emprenc camí cap al jaç tot cavil·lant una nova reflexió sobre el número de cromosomes de l’individu que acabo de conèixer. I al llit, allò que valores les sensacions que t’ha deixat el dia, concloc satisfet que anem per bon camí. Que anem per molt bon camí. Que no ens ha de molestar que la flor i nata de l’Espanya rància fregui l’orgasme després que el Madrid ens guanyi 2-1, patint al seu propi camp i per culpa d’errors propis. Al contrari, ens ha d’enorgullir. I que si, pocs dies després, el coronel de torn surt de les clavegueres –com fan les rates quan plou– per escopir tanta merda i tant junta que no deixa passar la llum en unes declaracions a un diari digital neofranquista, el que hem de fer és sentir-nos afalagats. No ens hem de molestar. Mai. I encara menys preocupar-nos, perquè el fet que personatges de l’Espanya profunda mostrin actituds bel·ligerants i agressives sempre que l’encaix Catalunya-Estat trontolla és part del procés. És una reacció natural, estan sensibles i salten a la primera de canvi.

I és que l’independentisme català tendeix a ofendre’s sempre que algun espanyolet neandertaloide en fa de les seves. Tradicionalment, la postura presa per l’indepe és la indignació i queixa sempre que algun reaccionari s’ha fet sentir. Tampoc ens hem de sentir molestos perquè Sánchez-Camacho amenaci en no assistir als homenatges de la diada si aquets “adquireixen un caire independentista” o perquè Ciutadans emeti un comunicat exigint la dimissió dels alcaldes de Figueres i Girona per haver posat al servei de la ciutadania un comboi per anar a la manifestació de la diada. Ai, aquest tren... el dinamitaran al més pur estil Spaghetti Western? Ja m’imagino el bo d’en Vidal-Quadras disfressat de Gian Maria Volonté a l’estació de Massanet-Massanes –a mig camí entre Figueres i Barcelona, pels qui no estigueu avesats a les mitges distàncies de Renfe– amb un detonador a les mans i a punt de fer explotar un pont. Sortosament –o no–, el polític sempre actua amb certa diplomàcia conscient de la transcendència dels seus actes i reaccions. O gairebé sempre. Per això, en aquesta cruïlla vital pel futur de Catalunya, les decisions preses per Sánchez-Camacho, C’s i altres tendències unionistes són el que s’havia d’esperar.

Doncs la situació, entenent com a situació tot allò que envolta la actualitat política, econòmica i social de Catalunya, està més calenta que mai. Se’ns presenta un setembre calent marcat per una importantíssima manifestació el dia 11. Catalunya avança, sense opció al retorn, cap a l’autodeterminació. M’agradaria dir que avança cap a la Independència, però això encara està per veure, igual com està per veure el nivell de covardia dels que es fan dir els nostres líders i dirigents. Una cosa està directament lligada a l’altra. Amb l’autodeterminació podrem decidir per nosaltres mateixos, decidir què volem ser i quin model de societat volem establir. Si volem canviar o estem bé com estem. Amb l’autodeterminació haurem vençut la maleïda barrera dels estèrils debats sobre independència o autonomisme sempre que tinguem intenció d’abordar temes polítics. Llavors podrem parlar de política de veritat, i construir.

Hi ha qui creu que, amb una manifestació multitudinària per la diada, l’endemà dia 12 ens llevarem sent ja independents. I és molt més difícil que això. La nova societat catalana és i serà cosa de tots, i la seva construcció hauria de començar ara mateix. Podem aixecar-la i decidir com la volem. O podem seguir com fins ara, traient l’estelada al balcó un cop l’any i rebolcant-nos en la merda que de tant en tant deixen anar, entre onomatopeies i sons guturals, anacrònics personatges com el coronel Alamán. Podem seguir amb els vicis de l’independentista autonòmic. Podem seguir donant majories àmplies a Convergència. Que anem pel bon camí no vol dir que aquesta trajectòria no es pugui tòrcer i acabem deixant passar una oportunitat històrica.

Siguem conscients de la realitat, sí, del moment sense precedents en què la independència apareix com una opció real a articles, eslògans, portades, pancartes i converses quotidianes. Però siguem també conscients de les dificultats que s’alçaran a partir del dia que ens hi posem seriosament i tinguem present que ningú ens ho posarà fàcil. Espanya s’hi jugarà molt en aquesta batalla, perquè si Catalunya assoleix la independència fiscal s’haurà acabat un dels espolis territorials més atroços i premeditats de la història. Però aquest no és el problema més important. És cert que vendran la pell molt cara, i amb una mica de sort tot el planeta veurà què són capaços de fer Alamán-Castro, Monago i altres éssers depriments per mantenir a tota costa el sistema parasitari que els permet cobrar un sou a final de mes. Dissortadament, i no serà la primera vegada, em temo que quan tinguem el timó a les mans, el principal problema dels catalans serem nosaltres mateixos.

De porc i de senyor, se n'ha de venir de mena

MARTÍ VALLVÉ

Rebel·lió dels animals és una faula escrita per George Orwell, en la qual els animals d'una granja expulsen al granger i creen un sistema de govern propi amb unes suposades aspiracions igualitàries que s'acaben convertint en un règim totalitari. És una sàtira de la revolució Russa i la posterior corrupció del poder a la URSS de Stalin.

A Catalunya l'independentisme es consolida, un sentiment de “fins aquí hem arribat” s'apodera dels ciutadans indignats a l'estil Jaume Barberà. Cada cop és veu més com una alternativa real: la solució a molts problemes. El que fa uns anys era cosa de provincians radicals ha passat a tendència urbana: la confessió de l'expresident Pujol, el populisme de Laporta, el nacionalisme espanyol i la crisi econòmica han convertit l'independentisme en l'objectiu de totes les classes socials.

Trasllado la situació. Rebel·lió a la granja, una majoria amplia de la població vota sí a la independència. El granger Jones és expulsat pels animals a la faula, el govern espanyol és vençut pels catalans. El gra és administrat d'una manera més equitativa si qui el reparteix són els animals, tot són avantatges si Catalunya té la clau de la caixa.

Però qui se'n beneficia d'aquest traspàs de poder? A la granja, els porcs apliquen l'ideari igualitari per la resta d'animals i ells acumulen privilegis. La resta d'animals esclaten d'alegria perquè han aconseguit l'objectiu de deslliurar-se dels humans opressors. Tot i això, a vegades senten que les coses no estan anant del tot bé però els porcs no tarden en recordar-los que com a mínim estan millor que abans i així aconseguir mantenir els animals tranquils. Si a tot això hi afegeixes la propaganda que fan els porcs de les victòries militars a l'exterior, o el que és el mateix, els triomfs del Barça a la Champions League, en surt una població dominada per un poder diferent però igual de corrupte.

Els porcs, símbol de l'elit, es comporten com l'anterior poder, adopten actituds humanes. No fa falta gaire imaginació per canviar els porcs pels polítics que ens governen o ens han governat i que tot i criticar les maneres espanyoles i defensar la singularitat catalana, actuen de la mateixa manera tot barrejant-hi en el discurs el nacionalisme català de pandereta, el mateix discurs que quan el veiem per la televisió dit per un polític espanyol ens escandalitza per espanyolista.

Parlo dels diputats del PSC votant a favor d'incloure el Corredor Central dels Pirineus com a projecte transeuropeu prioritari, en detriment de l'Eix Mediterrani, i hores més tard excusant-se en l'error per no deixar en evidència que estan subordinats al PSOE. Parlo dels vots d'ERC que han evitat que Artur Mas comparegui al parlament per donar explicacions per la decisió judicial que exigeix a CDC una fiança de 3,2 milions d'euros per lucrar-se en el cas Palau dels diners robats per l'amic Millet. Parlo dels partits de l'oposició que quan tasten el poder canvien els seus principis o dels partits minoritaris creixents que es basen en el populisme.

No pretenc avaluar la utilitat de la independència, el dret a decidir és primordial pel bon funcionament de la democràcia, i una nació ha de tenir aquest dret. El que no em vull imaginar és una Catalunya governada pels mateixos de sempre, amb la mateixa llei electoral que beneficia als partits grans, la mateixa vinculació fins a l'extrem del poder judicial amb el legislatiu, la mateixa opacitat i la mateixa impunitat davant les mentides descarades o les estafes.

Cal defensar la immersió lingüística en català, les tradicions, la cultura i la memòria històrica però no hem de deixar que els polítics utilitzin aquests ideals com a arma política per perpetuar-se en el poder.

Fixem-nos en l'escriptor de la faula política, un anglès, comunista i crític amb la URSS. Aquesta és la moralitat de tot plegat, no ens hem de perdre l'esperit crític. Sobirania nacional és un terme que apareix a la Constitució i sembla que el tinguem oblidat, els ciutadans permeten a l'estat exercir el poder en nom seu, és un "contracte social" que deia Jean-Jacques Rousseau. Per això, no hem de permetre que la classe política actual es comporti com uns porcs que, si s'aconsegueix la independència, es fotran un bon banquet a costa nostre mentre per fi, aplaudirem els èxits de la selecció catalana.

Material dinterès:
Després de la independència

Qui mana, paga

ARNAU MUNIESA


El darrer 19 de juliol, dijous, es va fer pública la fiança de 3,3 milions d’euros que Josep Maria Pijuan, jutge que investiga el saqueig i desmantellament del Palau de la Música, va imposar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) com a responsable civil “a títol lucratiu” del que es podria titllar d'un dels robatoris a mà armada més greus i escandalosos de la Catalunya dels últims anys.

La interlocutòria del jutge, que descriu amb pèls i senyals una trama circular perfecta en la qual hi intervenen la constructora Ferrovial Agroman, la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana i la societat Mail Rent conjuntament amb les seves filials, New Letter SL i Letter Graphic SL; ve a dir el següent:

CDC, des del govern d’institucions com l’ajuntament de Sant Cugat del Vallès o la Generalitat de Catalunya, va encarregar a l’empresa Ferrovial la construcció d’obra pública a canvi de sucoses comissions que la constructora pagava a la Fundació Orfeó Català en forma de patrocinis. La Fundació del Palau, després d’embutxacar-se el percentatge corresponent –i aquí hi intervenen Millet i Montull–, desviava els fons a Mail Rent i les seves filials mitjançant la facturació “en concepte de lloguer de maquinària” –que no s’arribava a produir–  i finalment CDC rebia els diners a partir de donatius o entregues opaques. Presumptament.

A Can Convergència ho neguen i s’indignen, però per més que rebufin saben perfectament que han tingut una sort que no la mereixen i de la qual encara no en són conscients del tot. Saben que la interlocutòria arriba tard, que arriba després de les eleccions autonòmiques de 2010, en què si l’electorat hagués arribat a conèixer profundament les artimanyes aberrants dels que es fan dir defensors de la pàtria catalana, el cava seguiria guardat quatre anys més als congeladors del Majèstic.

No descarto que aquesta interlocutòria, presentada en la situació actual d’auge de catalanisme i replantejament de relacions entre Catalunya i Espanya, sigui una estratègia política, un as guardat a la màniga brodada dels estaments judicials espanyols. I més encara valorant la qüestionable separació de poders de l’Estat. Però una cosa no treu l’altra.

De fet, la resposta convergent també ha estat, clarament, una altra estratègia política. Per fer efectiu el pagament de la fiança, el partit ha escenificat un préstec amb les escriptures de la seu del carrer Còrsega com a aval i ha traspassat els límits establerts de la seva manca de dignitat. El partit de la burgesia catalana, una de les formacions que més comissions ha rebut dels lobbis i grups de poder catalans i espanyols, ara necessita avalar la seva seu per esquitxar tres milions.

En el seu historial recent hi apareixen el tracte de favor recíproc amb el grupoGodó, el blindatge que han proporcionat a Abertis com a favor personal a Salvador Alemany, l’escàndol del palau i el que no sabem. Al costat del pessic que en deuen haver tret de tot plegat, els 3,3 milions d’euros de la fiança deuen ser com la escassa propina que es deixa al restaurant que no et dóna bé de menjar. I haver de fer el paripé d’aquesta manera per pagar-los? Quanta misèria. Quan els caigui la propera, què avalaran? Potser l’Alemany s’ofereix a deixar-los el peatge de Martorell, però jo no hi comptaria.

Només hi tenen una cosa al cap: poder. Perquè la burgesia catalana, encarnada políticament en CDC, creu que el govern de Catalunya els pertoca i els pertocarà sempre per do diví. Els dos tripartits foren tota una travessia pel desert. Pitjor que un exili: l’electorat els desterrà de la trona a què s’havien aferrat durant vint-i-tres anys. Va ser dolorós, i saben que no ha de tornar a passar.

I si ara cal parlar d’Independència, se’n parla. Considerant-la, però, un objectiu fictici i tan inaccessible com l’horitzó. CDC mai ens hi conduiria perquè se li acabaria automàticament el xollo. Un cop assolida, es quedaria sense discurs per convèncer l’electorat i hauria de passar a organitzar xocolatades als casals d’avis, com el PSC.

Els mítings i els discursos no valen per res, per més farcits de senyeres que estiguin. Que ningú es deixi enganyar, el que realment val és allò que voten al Parlament i al costat de qui ho voten. Defensen un model elitista, i la crisi actual és la situació perfecta per imposar-lo a cop de retallada i mirada trista. Són la dreta pura, el partit de la burgesia catalana. Tan il·limitada arriba a ser la seva covardia que es defineixen com un “partit de centre que recull diverses sensibilitats” per no mullar-se i seguir fent equilibris. Per quedar bé amb tothom i obtenir les majories que necessiten.

Però la societat catalana comença a veure de quina pasta estan fets. Pijuan només ha obert una escletxa de la caixa dels trons i n’hi ha hagut prou per fer-los pagar. Ni independència ni pacte fiscal ens salvaran de res si no ens adonem que qui ens mana s’aprofita de nosaltres, que es fa d’or mentre ens exigeix que ens ajustem el cinturó.

La societat està tipa de veure com setmanalment van sortint casos de polítics corruptes de sota les pedres, ja sigui per blanqueig de diners, desviació de fons públics o tràfic il·legal de tabac. En democràcia, el fet d’introduir el vot en una urna es basa en un acte de fe, de confiança. És precisament per això, per la confiança, que als dirigents del nostre país el que se’ls hauria de demanar com a primer requisit, molt abans que el nivell C de català, és un bri d’honradesa. Avui, més que mai, tenim pressa.

Monago para todos

ARNAU MUNIESA


Per poder sobreviure dins el panorama polític, des dels últims anys del Franquisme i amb l'arribada de la democràcia, la dreta espanyola i els notables individus que l'han compost han hagut d'anar-se reciclant, canviar d’aspecte, respondre a noves necessitats, formar nous sectors i, a grans termes, modernitzar-se. En alguns casos inclús han fet falta litres d’H&S per rematar la feina.

Espanya demostrà ser un país covard i poc ambiciós deixant morir al llit un dictador responsable de crims aberrants al llarg de quaranta anys i permetent que els seus hereus polítics directes –lleugerament adaptats a les noves circumstàncies, però hereus en definitiva– fossin els encarregats de tallar el bacallà durant els primers compassos de l’etapa posterior, en què es va gestar el que avui dia coneixem com a Estat de dret i democràtic.

No va ser la passió pels ideals de modernització política els que van conduir Adolfo Suárez i la seva Unión de Centro Democrático a dirigir la transició sinó la consciència sobre la necessitat d’actualitzar-se per sobreviure. No obstant, el franquista que millor va saber aplegar i reconstruir una nova dreta espanyola sense amagar d’on venia, va ser amb tota seguretat el gran demòcrata Manuel Fraga Iribarne, aquell a qui tots lloaven després de la seva mort ara fa uns mesos, fundant l’Alianza Popular que, mica en mica i després de dotze anys de govern socialista, va assolir el poder l’any 1996 rebatejada com a Partido Popular de la mà del metamòrfic José Maria Aznar. I dic metamòrfic perquè va ser el protagonista d’una de les transformacions més radicals en la política espanyola dels últims temps, passant de parlar català en la intimitat –“l’antelameng dal mong a l’obaja dals mos”– a convertir-se en un Felip II modern, líder del nou imperi espanyol al costat de Tony Blair i George W. Bush. Una foto que sens dubte quedarà per la posteritat.

I va ser durant la segona legislatura d’Aznar, la legislatura de l’“España va bien”, quan les cares de la dreta actual espanyola van passar de retrat a caricatura. Es van treure la careta i van mostrar al món quina classe de polítics eren –i són– realment. D’una banda, un ampli sector es va mostrar com l’espanyolisme rapinyaire, caspós i franquistòfil que mai havia acabat de desaparèixer, representat per Esperanza Aguirre i Ángel Acebes i amb capital espiritual a Salamanca. Però a València, i en extensió a tot el litoral mediterrani, va emergir amb força un circ nou, el de la corruptela i l’especulació, el del totxo i la bombolla immobiliària, amb Paco Camps i Eduardo Zaplana com a principals figures visibles. 

© ABC

Des dels últims mesos, potser per la por de ser extingit i les ganes d’auto-reivindicar-se, ha emergit un tercer grup que, com diria el bo d’en Mourinho, de moment només té un únic component. I aquest component és José Antonio Monago, el president extremeny. Sí, el vell amic de Xavier Trias que quan l’alcalde de Barcelona va afirmar amb tota la raó que construir un AVE de Madrid a Extremadura en la conjuntura de crisi actual era una catàstrofe, va entonar el ja famós “si ten cojong, dímelo a la cara”, una versió pseudo-catalanitzada del tipical spanish “dímelo a la cara y te la rompo”. Més enllà de l’obsessió malaltissa que tenen alguns dels dirigents del PP en demostrar les seves inigualables dots de pronunciació en llengua catalana, les declaracions van ser una demostració populista i prepotent pròpia dels matons caciquistes de finals de segle XIX. Mossegar la mà del qui et dóna de menjar.

Monago trepitja fort, fent-se lloc entre els polítics mediàtics però oblidant que és un mediocre president de baix perfil d’una comunitat que viu de la subvenció gràcies al café para todos i del dèficit fiscal que altres han de patir demanant, a més, unes infraestructures completament innecessàries que només serviran per alimentar aquesta presumptuositat provinciana. S’està confonent solidaritat amb abús. I aquest café para todos, que es va inaugurar concedint règim d’autonomia a tot Déu l’any 1977, es segueix aplicant avui cada cop que Catalunya assoleix alguna fita després de dures i llargues negociacions. Perquè acte seguit el privilegi, estatut o infraestructura en qüestió també és concedit a les comunitats restants que la reclamen per emulació. “no queremos ser más que nadie pero tampoco menos que nadie”. Que Catalunya té AVE? No pateixin, ara en tindrà tothom.

I aquesta situació engendra Monagos, polítics ploraners que tot ho exigeixen mastegat i subvencionat amb els diners d’altri. L’últim minut de glòria del molt deplorable president va tenir lloc fa poc, quan afirmà com a rèplica al senyor Trias i emprant una estructura sintàctica similar, que seria catastròfic per Extremadura concedir el concert econòmic a Catalunya. Evidentment que seria catastròfic, per la simple raó que els catalans començarien a beneficiar-se del capital que ells mateixos produeixen en comptes de contemplar com altres se’ls gasten. Sembla que Monago va entenent la pel·lícula.

L’Estat Espanyol s’enfonsa, i l’actual crisi i imminent rescat només són les dues puntes de l’iceberg que evidencien que a sota hi ha tota una estructura que fa anys que està podrida. Que ja va néixer podrida. Monago només és un trist personatge amb esmòquing que toca un violí a coberta, apartat a un lateral, provocant i entretenint mentre d’altres proposen estèrils solucions o, directament, fugen a veure la final de la Eurocopa. Amb dos cojongs.

Albert Rivera: "El veritable peatge que tenim a Catalunya és Convergència"

Em dirigeixo al Parlament un dia de ple. M’avisen que el diputat amb qui m’he citat té programada una roda de premsa i és probable que haguem d’interrompre l’entrevista. És l’Albert Rivera, president de Ciutadans, partit que contra tot pronòstic va obtenir tres parlamentaris durant la darrera legislatura i que en les passades eleccions va tenir la capacitat de mantenir-los. No trigo a adonar-me de per què té la fama de ser un dels millors oradors de l’hemicicle.

Per Albert Rivera, Catalunya és…

Catalunya és la terra on he nascut, és una comunitat autònoma i ha de ser el motor d’Espanya i una regió molt important d’Europa.

I els habitants d’aquesta Catalunya-motor-d’Espanya, han de tenir dret a decidir?

Hem de tenir dret a decidir quan hi ha eleccions i amb les competències que tenim. Si hem de decidir coses que afecten tot Espanya ho hem de decidir entre tots els espanyols. Això és així, ho diu la Constitució. Qui vulgui canviar-ho –és a dir, els partits que defensen la independència a Catalunya– ha de ser conscient que el marc jurídic és aquest.

Tampoc han de tenir dret a decidir com es gestionen els recursos i el capital que generen?

Tenen dret a decidir els recursos que van a la Generalitat. Per exemple, jo visc a la Garriga i el meu alcalde no pot confiscar i quedar-se els recursos dels habitants que hi vivim: una part va a la Generalitat, una va a la mateixa Garriga, una part a la Diputació i una altra va a l’Estat. El que un no pot fer és dir tot allò que es recupera, es genera i es guanya a Catalunya només va a una administració. Tenim un país descentralitzat, per sort, i hi ha Estat, Generalitat, ajuntaments... Els recursos s’han de repartir entre les administracions.

I en aquest sentit, què en pensa del Pacte fiscal?

Nosaltres, a Ciutadans, sempre hem defensat un model federal on hi participi la descentralització però on hi hagi una hisenda comuna, i en aquest sentit, doncs, estem en contra dels sistemes forals navarresos i bascos.

És a dir que, a part d’estar en contra del pacte fiscal proposat a Catalunya, també està a favor de derogar el pacte establert a Navarra i al País Basc?

Nosaltres volem un model com l’alemany, que té una hisenda comuna, unes competències descentralitzades, uns impostos recaptats una part pels länders i una altra per la federació... Hi ha länders que tenen més pes econòmic dintre d’Alemanya i d’altres que menys. Jo prefereixo que dins d’Espanya, Catalunya sigui un motor i no un vagó de cua. En aquest sentit, Ciutadans demana una millora de l’actual Pacte Fiscal. També demanem que hi hagi un fons únic, i no quatre com fins ara, que sigui finalista per garantir un mínim comú de sanitat, educació, serveis socials i justícia, però no per pagar la festa de ningú.

I què en pensa de la hisenda pròpia que planteja Mas?

Des de Ciutadans defensem la hisenda compartida, no com ara en què hi ha una Agencia Tributaria i una hisenda catalana amb molt poques competències. Volem un model federal de llibre.

Si Catalunya ha de ser el motor, no troba injustos els atacs que rebem els catalans en termes de nacionalisme espanyol?

Crec que no hem de barrejar sentiments legítims amb temes econòmics. Al capdavall, que un se senti més català o més espanyol, les dues coses alhora o cap de les dues, és una cosa molt individual i legítima. Dit això, hem de buscar mecanismes d’equilibri econòmic, mecanismes que garanteixin per una banda la corresponsabilitat fiscal, l’autonomia de Catalunya i alhora mecanismes de redistribució de riquesa a tot Espanya. No veig incompatible sentir-se català i espanyol, el que se’n diu sentiment dual, però penso que aquests sentiments no tenen res a veure amb el model autonòmic i en com l’hem de millorar.

I si aquest model autonòmic acaba fracassant i es proclama la independència de Catalunya, quin és el paper que adoptaria Ciutadans?

No m’ho he plantejat mai. No puc dir què faríem com a partit, perquè es tracta d’una situació hipotètica poc concreta, no sabem ni com seria, ni quin règim polític tindria. Però personalment em sentiria molt decebut que dins el meu país, que és Espanya, i de la meva terra, Catalunya, decidíssim fer fronteres i canviar els passaports. Crec que Catalunya és molt més forta dins Espanya i Europa que no pas fora. Avui dia el debat europeu és sobre com trobar mecanismes d’unió i de coordinació. No crec que sigui millor una Catalunya independent. Però ja dic, tot és millorable i l’estat autonòmic té moltes coses a canviar.

Per exemple?

Aposto per un model federal nítid, en què siguin Estat i autonomies qui participin de forma corresponsable. Necessitem mecanismes de coordinació, treballar de la mà. Si s’ha de prendre una decisió sobre educació i sanitat, les comunitats que tenim la competència som qui ha de dir com i de quina manera, com a mínim des del punt de vista pràctic. El ministeri ha de quadrar comptes, sí, perquè ha de justificar els números a la Unió Europea.

#nacionalismoescrisis és un lema que feu servir molt. Expliqui’m per què.

Hi ha una percepció d’Espanya que no entén que un estat descentralitzat necessita respectar, comptar amb l’altre, respectar l’autonomia i alhora combinar-se; i n’hi ha una altra, la nacionalista, que es pensa que el que s’ha de fer és un cercle al costat de la comunitat autònoma i viure-hi al mig. Els dos punts de vista fallen perquè necessitem autonomia però alhora coordinació. I això no és aplicable només a Espanya, penso que avui dia és un debat molt europeu.

I, parlant de nacionalisme, es creu la retòrica sobiranista de CiU?

Home, jo em crec el que llegeixo en les seves ponències electorals. I en aquest cas, la ponència que han aprovat parla obertament d‘aconseguir un Estat Català, i en aquest sentit hi ha una part de convergència, el nucli dur, el piñón, els mateixos que estaven amb el Catalonia is not Spain durant els anys 90 –Oriol Pujol, Quico Homs, Josep Rull–, que són els mateixos que avui governen. Per tant, sí que em crec la seva voluntat independentista, tot i que és cert que el fet de ser una federació amb moltes sensibilitats que pretén obtenir majories molt àmplies els obligui a haver de fer molts equilibris.

No ho veu com una cortina de fum?

Crec que el nacionalisme de convergència no és massa coherent. Efectivament, l’altre dia parlavem sobre si també calia retallar els privilegis dels expresidents de la Generalitat i s’omplien la boca parlant de la bandera, la història de la Generalitat, Guifré el Pilós... Però del que estavem parlant realment és sobre si un expresident s’ha d’emportar 120.000 euros de pensió, tenir tres assessors en un despatx i un cotxe ofial. Ells s’emboliquen amb tot això sempre. Per una banda pacten amb el PP i després parlen de xoc de trens. Juguen molt amb la retòrica pròpia del nacionalisme, d’indentitat, símbols. Per no parlar de retallades millor que parlem de pacte fiscal. Ara farem cimeres cada mes, però aquí encara no han donat la cara per explicar les últimes retallades en polítiques socials.

Com veu la relació entre CiU i determinats grups de pressió?

Veient els informes policials sobre el Cas Palau on es vinculen les renovacions de peatges, les concessions d’aigües, de la ITV, d’altres coses; i tenint en compte el llistat de comissions i de percentatges, es pot dir sense equivocar-se que el veritable peatge que tenim a Catalunya és convergència. Jo mateix els hi he preguntat molts cops si serveixen els ciutadans de Catalunya o els nuclis de poder. Fa poc defensaven que s’indemnitzi a les concessionàries per tots aquells cotxes que no passen per les radials de Madrid! Què hi fa convergència a Madrid? Però a qui defensen?

Ara que parla dels peatges, quin fonament tenen les multes de cent euros imposades als qui han fet un #novullpagar? 

Hi ha un buit legal. Abertis ho va confirmar, ells s’estan acollint a una norma de saltar-se la barrera, que representa una multa de 100€; però la gent no s’està saltant la barrera: la gent està arribant a un peatge i està dient a la concessionària que no vol pagar. Posant multes, el que s’intenta és frenar la voluntat de gent de diferents ideologies que estan farts d’aquesta situació. Jo les recorreria totes. El #novullpagar serveix per destapar la correlació entre els peatges renovats pel govern de CiU: Pujol i el seu govern van deixar els peatges lligats per anys i panys, i és vergonyós veure com hi ha peatges que han estat amortitzats fins a quaranta vegades, com el Terrassa-Manresa. No deixa de ser curiós que mentre diuen que no es pot pagar ajuntaments ni proveïdors diguin també que és intocable renegociar un contracte i posar-lo al dia de la situació econòmica actual de Catalunya i Espanya. Quan veus aquest vincles penses que potser sí que hi ha algú que és intocable.

Lobbis de poder?

Sí, això és una cosa que existeix a tot arreu, però a Catalunya passa que la burgesia catalana i els seus representants històricament són els mateixos que durant el tardofranquisme estaven en el poder i, ara, hi segueixen estant. Amb altres noms, amb altres etiquetes, amb altres històries... però a Convergència i Unió hi ha molta presència d’això. En el fons representen un nucli de cent famílies, no representen a tots els ciutadans de Catalunya.

Quin és el model lingüístic que proposeu?

En l’àmbit públic demanem que s’acompleixi el bilingüisme institucional que està aprovat en la Constitució. En l’àmbit privat, tenint en compte que el català és una llengua amb menys parlants i que ha de ser protegida, defensem que l’ús del català s’ha de fomentar.

I quina és la millor manera de fomentar-lo?

Fomentar el català no vol dir posar multes, vol dir fer cursos de català, oferir possibilitats d’aprendre’l a la gent que ve des de fora de Catalunya. Una cosa molt paradoxal que ha demanat Ciutadans i que la gent no sap, és que s’ajudi econòmicament a la gent que es vulgui treure el nivell C, que és en moltes ocasions un requisit laboral i és molt car. No és el mateix ajudar a que la gent se’l tregui que no pas dir “si no el tens, no treballes”. És una política equivocada: és millor seduir que imposar. Ja hem viscut a Catalunya que significa una imposició, i no dóna resultats. No hem de fer del català una llengua oficialista i antipàtica, ha de ser una llengua social, i en això queda molta feina per fer.

És normal que només hi hagi un 3% de cinema en català?

No és normal, però no podem pretendre que el propietari d’un cinema que es juga els seus diners hagi de tenir les sales buides. Ciutadans proposava un acord amb el sector del cinema que consistia en digitalitzar les sales i que, en funció del territori, la demanda, els horaris i el tipus de pel·lícula, es pogués canviar l’idioma amb un sol botó. Avui dia el cinema encara funciona amb el sistema analògic, i comprar una pel·lícula en un sol idioma costa uns mil cinc-cents euros. Si en vols dos, el preu es multiplica. El que fan les sales, en veure que la majoria de la demanda és en castellà, és comprar les cintes només en aquesta llengua. Una bona iniciativa que va tenir el sector del cinema va ser demanar ajuda per finançar la digitalització de les sales catalanes en quatre anys. Això dóna flexibilitat al món del cinema i alhora dóna una solució pràctica al problema lingüístic del cinema. Estic convençut que així s’avançaria molt.

I en aquest problema lingüístic, què et sembla el paper que fa TV3?

TV3 ha tingut fins ara un paper fonamental en això, però crec que també s’ha confós el paper important de normalització. Partíem d’una base en què a Catalunya no hi havia ni ràdios ni televisions en català. Però ara això s’ha sobredimensionat en costos i estructures. TV3 no pot ser només una escola de català! TV3 és una televisió pública i, per tant, ha de ser plural, ha de tenir en compte com de diversa és Catalunya. Gràcies a TV3 tenim televisió en català, però no es pot posar al costat d’una ideologia i al servei d’una “construcció nacional”. Una cosa és fer televisió en català i una altra és que posis el mapa dels països catalans a l’espai del temps.

Però si vols veure el mapa d’Espanya també pots posar TVE.

Sí, però TV3 és la televisió pública de Catalunya, i el més lògic és que surtin els mapes de Catalunya, Espanya i Europa. És un exemple simbòlic. TV3 s’ha convertit en una eina al servei de la ideologia nacionalista que ha governat Catalunya. Fins que TV3 no es reconegui com un ens comú, molta gent no sentirà que TV3 és la seva. També hauríem de començar a estructurar un sistema sostenible de televisions: no pot ser que actualment hi hagi sis canals temàtics a Televisió de Catalunya i tota una xarxa de televisions comarcals. Els propis professionals t’ho reconeixen.


Arnau Muniesa.