Benvingut, mister Sheldon

Sembla ser que, més que l'estira i arronsa pel Pacte fiscal, les negociacions sobre la vaga de treballadors de TMB i les declaracions del gendre del Rei en el procés judicial en el qual està imputat; el que més interès desperta als catalans -amb permís de la renovació del Pep- és si el projecte Eurovegas acabarà sent una realitat a Catalunya.

Són moltes i diverses les opinions que intervenen en aquest debat, des dels opositors més radicals fins als que en són partidaris, passant per progres, ecologistes i ludòpates. Però l'Eurovegas només té dues opcions: Madrid o Catalunya. El govern català haurà de pugnar amb la capital del Reino per tal de persuadir el magnat Sheldon Adelson -propietari de Las Vegas Sands i possessor d'una immoral fortuna de 23.300 milions de dòlars- perquè s'acabi decantant pel Principat i alhora haurà de convèncer la ciutadania que l'aposta pel macro-complex dels luxes, el vici i els excessos serà un bon impuls per l'economia catalana.

Per tal de reprendre negociacions i emmenar Adelson a apostar per Catalunya, el president Mas el va convidar a passar un dia en la seva companyia. Coneixent els orígens jueus del multimilionari, els encarregats d'organitzar la trobada van fer bé d'ocupar-se en comptar amb diverses personalitats catalanes vinculades al judaisme. Només hi faltava Pilar Rahola. El magnat va aterrar a l'aeroport del Prat amb el seu jet particular -mostra de la seva humilitat-, va ser rebut al palau de la Generalitat pel molt honorable president i el seu seguici al més pur estil Bienvenido Mr. Marshall, va reunir-se amb el conseller d'economia Andreu Mas-Colell i va ser acompanyat a veure quatre pantans del Baix Llobregat. Pocs dies després, Mas, defensant davant els ciutadans el projecte d'instal·lació del complex, va afirmar que l'Eurovegas seria un reclam pel turisme de qualitat, contestant els qui al·legaven que el negoci es convertiria en un niu de borratxos i prostitutes. No hi esperis estudiosos de la llengua, Artur.

La primera pregunta que ens hem de fer és en què volem convertir Catalunya. Ens interessa ser un país pioner del joc, la droga i el putiferi? Val la pena carregar-se encara més un Baix Llobregat ja prou destrossat per fer-hi construir un casino? És innegable que la realització d'aquest macro-projecte repercutirà en la generació de nous llocs de treball, però amb quines condicions? Cambrers, dealers i encarregats de local cobraran dos duros i els qui realment en trauran benefici seran els de sempre. I a això sumem-hi els negocis perifèrics i il·legals que se'n beneficiaran, com les drogues o la prostitució. No té massa sentit tancar el mític Club Riviera i iniciar un procés judicial contra els propietaris del prostíbul de La Junquera -una mena de Zara de la prostitució- si amb l'altra mà s'impulsa un projecte que acabarà reforçant encara més aquest negoci. Bé, com a mínim les treballadores no quedaran sense feina.

Cal dir, d'altra banda, que si guanya Madrid -com apunten tots els pronòstics- la imatge d'una eufòrica Esperanza Aguirre cantant el 'Que viva Espanya' al Karaoke el dia de la seva inauguració ens farà una ràbia que durarà dies. I el que és més, si és així, ja ens podem anar acomiadant de la futura organització de congressos i fires com el MWC que se celebra aquesta setmana. Hem de pensar quina Catalunya volem deixar a les futures generacions, però aquesta reflexió no ens servirà de gaire: al cap i a la fi, la decisió la prendrà un iaio amb molts quartos a qui li importa un rave el que pensem els catalans.

Arnau Muniesa i Juan, 28-II-2012