ERC: Decidint un nou país

ARNAU MUNIESA

Esquerra Republicana de Catalunya ha estat tradicionalment l’única formació favorable a la independència al Parlament. La greu crisi patida després del segon tripartit li va fer perdre onze dels vint-i-un escons de què disposava i, a més, va afavorir la decisió de Joan Laporta de fundar un partit i presentar-se com a cap de llista d’una nova coalició: Solidaritat Catalana per la Independència. Si aquesta competència no era suficient, en els propers comicis haurà de pugnar amb CiU –impulsor d’aquest gran gir “estatpropista” social- i les CUP per guanyar-se l’electorat independentista. ¿Després d’un treball exhaustiu de canvi d’imatge i de candidat, serà capaç Esquerra de batre rècords assolint la segona força al Parlament?

EL CANDIDAT.- La imatge no és el tret fort de l’Oriol Junqueras, gras i amb un ull per sincronitzar. Tot i la seva trajectòria a la televisió, a la ràdio, i impartint classes a la universitat, quan parla en públic gesticula de forma poc natural i adopta una cantarella en parlar, com l’actor amateur dels Pastorets de la parròquia. Tot i això, ell és conscient dels seus defectes i no se n’amaga. En política, la imatge d’un candidat és importantíssima, i que algú amb les dificultats de l’Oriol Junqueras hagi arribat a ser el cap de llista d’un partit com Esquerra Republicana quan no fa ni dos anys que hi milita, és un mèrit i diu molt de les seves capacitats polítiques i intel·lectuals. Oriol Junqueras és una persona molt hàbil mentalment, que sembla creure en allò que diu quan parla. Ha sabut vèncer de llarg la mala imatge de la primera impressió i ha aconseguit que l’electorat el vegi com allò que és: un bon polític.

EL MISSATGE.- Esquerra Republicana ha anat un pas més enllà que la resta de partits que plantegen la independència. Mentre uns es debaten sobre quin és el concepte d’Estat que volem, si l’Estat Lliure de Baviera, Massachussetts o Holanda, Esquerra ja pensa en el model, en com serà aquest nou país. En una societat tan heterogènia com la catalana, amb un 40% de castellanoparlants, Esquerra ha fet, al llarg d’aquesta campanya, una gran tasca , defensant una idea de país integradora, inclusiva. Ha deixat ben clar que el model que volen per Catalunya és aquell que accepti la cooficialitat de la llengua castellana. D’altra banda, Esquerra ha mantingut la línia de discurs basada en el dèficit fiscal, en la deslleialtat històrica a les institucions catalanes per part de l’Estat espanyol i els constants atacs a la llengua. Esquerra defensa que amb la Independència guanyaríem en qualitat de vida, reduiríem l’atur i podríem refer l’estat del benestar.

CAMPANYA.- És aquesta il·lusió allò en el que basa l’actual campanya d’ERC en tots els àmbits. En el cas del lema de campanya, la relació és evident: “un nou país per a tothom”. Denota també aquesta actitud integradora. A l’espot televisiu veiem Junqueras viatjant per diferents indrets de Catalunya, en cotxe i en tren, mirant com al seu voltant hi pengen estelades. Poc a poc, van apareixent al seu costat persones que caminen en la seva mateixa direcció, i el miren somrient, metaforitzant l’avanç de la societat cap a la independència. Els cartells són força atapeïts i segueixen la línia dels de Joan Puigcercós el 2010: Junqueras hi apareix davant un paisatge muntanyós sota un cel blau. Un paisatge natural, verd, verge, sense poblar, que representa aquest nou país que ens presenta el candidat. De la seva cara, que recorda a una senzilla foto de carnet si no fos per aquest fons, en surt una bafarada groga que cutreja força on s'hi pot llegir "Vota Independència".Tot i això, Esquerra ha comès un error de discurs durant aquesta campanya. Ha emprat el mateix argument del vot útil que CiU ha fet servir per ells amb altres formacions com Solidaritat o les CUP, al·legant que són l’únic vot independentista que té assegurat la seva traducció en escons al parlament, fet que aquests altres partits independentistes no tenen tan fàcil.

Esquerra es troba, després dels dos tripartits i el canvi de cúpula i president, en una situació difícil: per l’electorat més proper a CiU, Esquerra és i serà sempre el partit que va permetre que Montilla fos president. I aquests votants no li perdonen. En canvi, pels sectors d’esquerres contraris a les retallades, votar Esquerra en les properes eleccions serà sinònim de votar una sucursal de CiU i, per tant, avalar els paquets d’ajustos que de segur que estan per venir.

El que Esquerra i Junqueras tenen clarament a favor, és el fet que han estat durant anys i panys l’única força que ha insistit en la necessitat de constituir un estat propi per satisfer plenament les necessitats i ambicions de Catalunya com a nació. I en aquesta línia, és possible que la formació recuperi molts dels seus votants tradicionals que després dels dos tripartits s’havien decantat per altres opcions. Els resultats esperats ronden entre els quinze i els vint diputats i la consecució o no del segon lloc, depenent de l’enquesta i el mitjà que la publica. Per saber-ho, caldrà esperar a diumenge a les vuit del vespre.

CiU: la força del líder

ARNAU MUNIESA

Les eleccions del 25N, Convergència i Unió les té guanyades. Ja les tenia el 12 de setembre, l’endemà de la històrica manifestació de la diada, en què Artur Mas i el seu fidel seguici van fer un estudiadíssim pas endavant per passar a liderar el procés sobiranista del poble català cap a l’Estat Propi. En aquest moment, i tapant la més que qüestionable gestió dels dos escassos anys del govern dels millors, Mas va passar de President de la Generalitat a candidat a la presidència. ¿I com s’encara una campanya electoral quan es té tot tan guanyat que l’únic que queda és perdre-ho i en la qual l’única fita que resta per assolir és la pràcticament impossible majoria absoluta?

EL CANDIDAT.- Artur Mas és un líder innat. Pel que fa a la imatge dels candidats, el cap de llista convergent guanya per golejada: amb el seu to serè i un discurs carregat de conceptes punyents ha sabut consolidar l’electorat sobiranista i s’ha sabut fer seu l’independentista, que feia anys que capitalitzava Esquerra Republicana. Als cartells hi apareix com un líder messiànic, el guia d’un desorientat poble català després de set anys (més dos) de travessia pel desert. Igual que a l’espot televisiu, se’l pot veure amb els braços estesos, fent les quatre barres amb els dits i amb posat orgullós, sent aclamat per una massa entregada que oneja senyeres, estelades i banderes de la unió europea en proporcions ben calculades. Tot i haver afirmat en més d’una ocasió que aquest procés que ha iniciat no respon a deliris de grandesa personals, la manera com s’ha plantejat la campanya indica tot el contrari: les sigles del partit perden pes al costat de la seva figura, i és ell i només ell qui sembla donar sentit a aquest projecte. El missatge de #totsambelpresident, un dels hashtags que la coalició ha proposat a les xarxes socials, no sembla presentar Mas com un servidor del poble català, sinó que suggereix sutilment el contrari: un poble als peus del seu líder.

LA CAMPANYA.- Els diferents actes s’han organitzat com la versió ampliada de l’espot televisiu. Darrere l’escenari, de manera que pugui ser captada per les càmeres televisives, s’improvisa una grada jove –aquesta, segurament, amb el vistiplau dels mossos– que oneja les corresponents banderes. Així, quan el president, en els moments àlgids de les seves intervencions, deixa anar la frase lapidària de torn, queda envoltat d’un mar de colors, aplaudiments i crits d’aprovació. Aquest fet respon a la importància que CiU ha donat als símbols i a les metàfores: la mida, abundància i proporció de les banderes, els crits d’Independència al moment adequat, el decorat net i polit. El lema de la campanya: “la voluntat d’un poble”. Són actes de masses, mítings pensats a l’americana, on la importància del candidat és tal que tot gira al seu voltant i fins i tot el contingut del seu discurs queda eclipsat per la seva persona.

EL DISCURS.- El missatge de campanya ha estat plantejat de manera semblant a fa dos anys, substituint el caramel del Pacte Fiscal amb el de l’Estat Propi. I mantenint, en certa manera, les ambigüitats. L’única proposta clara que el candidat Artur Mas fa a la societat catalana és la convocatòria d’un referèndum o una consulta. I, com a contrapunt, fent ostentació del “seny” que caracteritza els catalans –com molt bé indica l’anunci del Sabadell- s’absté de prometre el final de les retallades. A Can Convergència se sap que sigui com sigui Mas tornarà a ser el president com a mínim quatre anys més, i que els pressupostos no s’aproven sols. I cal tenir present que molt probablement els de l’any que ve vindran acompanyats d’un nou paquet d’ajustos. No podent esgrimir propostes socials i econòmiques per convèncer l’electorat, el president recorre a la qüestió de l’eix nacional, més abstracta però més còmode de teixir i garant de bons resultats en moments d’embriaguesa independentista. En aquest sentit, una de les pedres de toc de la candidatura de CiU és presentar-se com el vot útil davant els votants d’altres formacions amb  el presumpte objectiu de front a un govern espanyol del PP amb majoria absoluta.

Convergència i Unió no representa una majoria absoluta real en la societat catalana. Però això no treu que, culminant una bona campanya, la coalició pugui assolir-la al Parlament. Si l’objectiu del partit és aquest, l’estratègia triada no pot ser millor: anestesiar l’electorat amb allò que vol sentir sobre el xoc de trens i la il·lusió històrica. Però si el que vol, com els seus destacats dirigents afirmen, és carregar el poble català d’arguments reals i raons per dur a terme el procés cap a l’Estat Propi de manera eficient i fugint d’afanys personals, Convergència comet el greu error de caure en el populisme i l’adulació al president –expressió que resumeix els seus espots–, aconseguint carregar realment de raons els partits i sectors espanyolistes que volen desautoritzar el debat legítim d’un poble sobre la seva identitat i llibertat. Aquesta imatge dóna ales als qui pretenen relacionar nacionalisme i nazisme i acusen els partidaris de la independència de voler alçar murs, trencar societats i dividir famílies.

Tot apunta que Convergència no ha canviat en res, que segueix venent la moto i posant per davant els interessos del partit enlloc de l’interès col·lectiu del poble que afirma defensar. Pel que és necessària una majoria absoluta és per governar –i retallar- sense ser necessari pactar res amb ningú, no per consolidar el projecte nacional davant el govern de la Moncloa. La solidesa d’aquest projecte es reflectirà en la mesura que les forces partidàries del dret a decidir tinguin la voluntat i capacitat de presentar-se com un sol bloc, i per això no és necessària cap majoria absoluta. Un cop acabada la campanya, celebrades les eleccions i reafirmat Mas a la presidència caldrà veure si el camí cap a l’Estat propi segueix en peu i se’n concreten els punts o només es queda en allò que de moment és: una gran estelada de fum.

Senyeres de fum

ARNAU MUNIESA

Han passat només quinze dies des de la multitudinària manifestació independentista que bloquejà el centre de Barcelona en motiu de la diada, i els efectes han sigut tants i de tal magnitud que els esdeveniments que s’han anat succeint des d’aquella data ens han conduit, molt més ràpidament del que ningú podia preveure, a una cruïlla sense precedents pel futur d’aquest país. Només quinze dies han calgut al president Mas, que s’ha deixat arrossegar pel milió i mig de persones que sortiren al carrer, per dissoldre les corts i convocar eleccions pel 25 de novembre. Dos anys més tard, els catalans tornem a les urnes.

I arribats a aquest punt, la primera pregunta que cal fer-nos és: era aquesta la millor opció pel país? El perquè del canvi de cicle que estem vivint passa per un fet clau: Independentisme i Autodeterminació han passat de ser un espectre que sobrevolava vagament l’àmbit polític fa només mig any a ser el punt destacat de l’ordre del dia al Parlament de Catalunya, la tertúlia del Divendres a TV3, el Gran Debate de Telecinco i la convenció del rifle i el sarcòfag d’Intereconomía. Quan un milió i mig de persones van fer palès que ara el debat és sobre el model de relació amb Espanya, es va evidenciar també que és necessari que el poble –que és on, en tota democràcia, rau la sobirania- torni a fer-se sentir.

Convergència i Unió, fent ús de l’astúcia política que sempre els ha caracteritzat i reforçats pels vots i suport d’una societat catalana tradicionalment mediocre i covarda políticament, ha sabut presentar el gir independentista i aquesta maniobra de final de legislatura com una heroïcitat quan realment ha estat la perfecta culminació d’una altra de les seves artimanyes. L’afer és com segueix: Artur Mas puja al govern després d’una campanya electoral basada en el caramelet del Pacte Fiscal. En els primers compassos de la legislatura, el president introdueix un nou concepte amb denominació d’origen convergent –sona molt bé, però ningú sap massa bé què vol dir-: la Transició Nacional. I un cop arribats aquí, austeritat, retallades, reajustaments, manifestacions, càrregues policials, i casos Palau. Arriba l’11 de setembre del 2012 i fa el joc als independentistes que surten al carrer. La popularitat comença a pujar. El dia 20 se’n va a Madrid a negociar el punt estrella de la seva campanya i es peta la reunió amb Rajoy en dues hores. “Això no ha anat bé” i cap a les eleccions. Senyeres de fum, estelades de fum.

A Madrid no hi va a buscar el Pacte Fiscal, hi va a buscar el “No” com a excusa per convocar unes eleccions que l’avalin quatre anys més. És preciós veure en Mas com un salvapàtries, però darrere hi té una gran ombra que es va allargant. L’estratègia és, no obstant, excel·lent.

Aprofitem-ho, doncs. Encara som a la cruïlla, no l’hem travessada i tot està per fer. Aprofitem que, sigui per les raons que sigui, ara mateix Convergència es mira l’Independentisme amb bons ulls. Doncs és innegable que, quan Catalunya assoleixi l’Estat Propi, serà perquè els Convergents s’hi hauran posat de cara. El moment és immillorable, però caldrà esperar a veure com es planteja la campanya electoral. Serà vital que cada partit especifiqui quin és el seu model de relació –o no-relació– amb l’Estat i deixi clar que, en cas d’arribar al govern, dedicarà la legislatura a establir-lo. I, en aquest sentit, els tríptics de Convergència seran un baròmetre del seu compromís. L’electorat que es plantegi confiar-los el vot farà bé de fixar-se en si el to ha canviat i la Independència hi apareix com a projecte real i principal o si, per contra, segueix amb les seves ja típiques ambigüitats.

I pel que fa als altres partits, es preveu un canvi considerable en la distribució de l’hemicicle. El debat sobre l’Estat Propi ha alterat considerablement els colors polítics de la societat catalana, i això es veurà reflectit en els discursos electorals i en els resultats dels comicis. Esquerra, partit obertament independentista des de la instauració de la democràcia, comptarà amb ICV, que opta per una autodeterminació amb tics federalistes, com a principal aliada. A l’altra banda del ring els partits obertament espanyolistes, el PP i Ciutadans, empraran qualsevol mena de recurs per guanyar força i batre’s a les formacions que defensen l’estat propi. I enmig d’aquest foc creuat hi tindrem un PSC sense rumb liderat per Pere Navarro (aka l’anticarisma) disparant a cegues contra qualsevol cosa que es mogui. L’estratègia i els intents dels socialistes per mantenir l’equilibri  han estat lamentables i deficients. Com a partit inadaptat i cagadubtes, no s’han sabut fer seu part de l’Independentisme i ha acabat fragmentat i dividit entre els qui prefereixen la S o la C de les sigles.

Ens esperen dos mesos d’agitació social, d’ofenses, acusacions i crispació. Per l’Independentisme és moment d’argumentar i convèncer els indecisos que una Catalunya independent i socialment justa seria no només viable, sinó positiva pels seus habitants. De moment, els qui sempre havien optat pel vell mètode de no mullar-se han acabat caient a l’aigua per pressió popular. Ara falta saber què en pensen els seus patrons, Fainé, Alemany i els presidents de les altres empreses que CiU duria a la samarreta si fos un equip de futbol. I també quin grau d’influència tindran aquestes opinions –habitualment a la penombra– en el devenir del partit de la burgesia catalana a partir d’avui mateix.

El Divorci Nacional

Per escalfar la prèvia de la reunió d'aquesta tarda a la Moncloa entre Artur Mas i Mariano Rajoy, la revista alemanya Frankfurter Allgemeine ha publicat una entrevista al president de la Generalitat en què es recullen les impressions que Mas vol traslladar al seu fals homòleg espanyol pel que fa, sobretot, a la situació de les presents relacions entre l'Estat i la -ara per ara- comunitat autònoma.

Entre els fragments extrets de les sensacions que el president ha transmès als periodistes de la publicació alemanya, crida especialment l'atenció el concepte d'emancipació nacional; és a dir, la comparació de les relacions entre Catalunya i Espanya amb l'escena familiar del fill que, sense trencar relacions amb els papes, diu que marxa de casa. Convida, si més no, a la reflexió. Per què en aquesta comparació Mas situa Catalunya en un estrat inferior? Per què la defineix com a descendent d'una Espanya que realment aprofita qualsevol mostra de feblesa per atemptar contra la seva identitat? No cal anar gens lluny: aquests darrers dies, un consell de Ministres que semblava més aviat discret durant els primers mesos de govern del PP, ha començat a bombardejar-nos de sobte amb la càrrega pesada. Wert ha constatat l'intenció d'incrementar la presència del castellà a les escoles catalanes i Arias-Cañete -més sinistre que ministre- ja ha anunciat un projecte de pla hidrològic solidari, o el que és el mateix, el transvasament de l'Ebre 2.0. Clars casos d'amor paternofilial.

Considerant d'on venim, tenint en compte el trajecte que les dues nacions -una de les quals subordinada a l'altra i en clar desavantatge- han recorregut, l'abundància d'episodis en què el desenllaç ha estat la crua imposició unilateral de l'Estat i la continuïtat d'intents de minvar les competències i el poder del poble català; no sembla massa escaient comparar la situació amb una relació de pares a fills. Seria més adequat, per exemple, assimilar-ho als maltractaments, també en l'àmbit familiar, d'una persona malcarada i ambiciosa al seu cònjuge, coaccionant-lo amb amenaces legals perquè no l'abandoni i, a més, obligant-lo a quedar-se per poder-se'n beneficiar econòmicament.

Òbviament, un càrrec polític com el que ostenta el president Mas l'impossibilita d'emprar aquests termes pel ressò que adquiririen les seves declaracions, però si s'analitzen bé la història i els precedents és evident que allò que el President titlla d'emancipació seria més aviat un divorci. No és que el nen se'ns faci gran: és el matrimoni, que es trenca. I pel tema de la canalla, que no es preocupin: València se la poden quedar, que ha sortit pastada a la mare.

Arnau Muniesa, 1-II-2012