De porc i de senyor, se n'ha de venir de mena

MARTÍ VALLVÉ

Rebel·lió dels animals és una faula escrita per George Orwell, en la qual els animals d'una granja expulsen al granger i creen un sistema de govern propi amb unes suposades aspiracions igualitàries que s'acaben convertint en un règim totalitari. És una sàtira de la revolució Russa i la posterior corrupció del poder a la URSS de Stalin.

A Catalunya l'independentisme es consolida, un sentiment de “fins aquí hem arribat” s'apodera dels ciutadans indignats a l'estil Jaume Barberà. Cada cop és veu més com una alternativa real: la solució a molts problemes. El que fa uns anys era cosa de provincians radicals ha passat a tendència urbana: la confessió de l'expresident Pujol, el populisme de Laporta, el nacionalisme espanyol i la crisi econòmica han convertit l'independentisme en l'objectiu de totes les classes socials.

Trasllado la situació. Rebel·lió a la granja, una majoria amplia de la població vota sí a la independència. El granger Jones és expulsat pels animals a la faula, el govern espanyol és vençut pels catalans. El gra és administrat d'una manera més equitativa si qui el reparteix són els animals, tot són avantatges si Catalunya té la clau de la caixa.

Però qui se'n beneficia d'aquest traspàs de poder? A la granja, els porcs apliquen l'ideari igualitari per la resta d'animals i ells acumulen privilegis. La resta d'animals esclaten d'alegria perquè han aconseguit l'objectiu de deslliurar-se dels humans opressors. Tot i això, a vegades senten que les coses no estan anant del tot bé però els porcs no tarden en recordar-los que com a mínim estan millor que abans i així aconseguir mantenir els animals tranquils. Si a tot això hi afegeixes la propaganda que fan els porcs de les victòries militars a l'exterior, o el que és el mateix, els triomfs del Barça a la Champions League, en surt una població dominada per un poder diferent però igual de corrupte.

Els porcs, símbol de l'elit, es comporten com l'anterior poder, adopten actituds humanes. No fa falta gaire imaginació per canviar els porcs pels polítics que ens governen o ens han governat i que tot i criticar les maneres espanyoles i defensar la singularitat catalana, actuen de la mateixa manera tot barrejant-hi en el discurs el nacionalisme català de pandereta, el mateix discurs que quan el veiem per la televisió dit per un polític espanyol ens escandalitza per espanyolista.

Parlo dels diputats del PSC votant a favor d'incloure el Corredor Central dels Pirineus com a projecte transeuropeu prioritari, en detriment de l'Eix Mediterrani, i hores més tard excusant-se en l'error per no deixar en evidència que estan subordinats al PSOE. Parlo dels vots d'ERC que han evitat que Artur Mas comparegui al parlament per donar explicacions per la decisió judicial que exigeix a CDC una fiança de 3,2 milions d'euros per lucrar-se en el cas Palau dels diners robats per l'amic Millet. Parlo dels partits de l'oposició que quan tasten el poder canvien els seus principis o dels partits minoritaris creixents que es basen en el populisme.

No pretenc avaluar la utilitat de la independència, el dret a decidir és primordial pel bon funcionament de la democràcia, i una nació ha de tenir aquest dret. El que no em vull imaginar és una Catalunya governada pels mateixos de sempre, amb la mateixa llei electoral que beneficia als partits grans, la mateixa vinculació fins a l'extrem del poder judicial amb el legislatiu, la mateixa opacitat i la mateixa impunitat davant les mentides descarades o les estafes.

Cal defensar la immersió lingüística en català, les tradicions, la cultura i la memòria històrica però no hem de deixar que els polítics utilitzin aquests ideals com a arma política per perpetuar-se en el poder.

Fixem-nos en l'escriptor de la faula política, un anglès, comunista i crític amb la URSS. Aquesta és la moralitat de tot plegat, no ens hem de perdre l'esperit crític. Sobirania nacional és un terme que apareix a la Constitució i sembla que el tinguem oblidat, els ciutadans permeten a l'estat exercir el poder en nom seu, és un "contracte social" que deia Jean-Jacques Rousseau. Per això, no hem de permetre que la classe política actual es comporti com uns porcs que, si s'aconsegueix la independència, es fotran un bon banquet a costa nostre mentre per fi, aplaudirem els èxits de la selecció catalana.

Material dinterès:
Després de la independència

Monago para todos

ARNAU MUNIESA


Per poder sobreviure dins el panorama polític, des dels últims anys del Franquisme i amb l'arribada de la democràcia, la dreta espanyola i els notables individus que l'han compost han hagut d'anar-se reciclant, canviar d’aspecte, respondre a noves necessitats, formar nous sectors i, a grans termes, modernitzar-se. En alguns casos inclús han fet falta litres d’H&S per rematar la feina.

Espanya demostrà ser un país covard i poc ambiciós deixant morir al llit un dictador responsable de crims aberrants al llarg de quaranta anys i permetent que els seus hereus polítics directes –lleugerament adaptats a les noves circumstàncies, però hereus en definitiva– fossin els encarregats de tallar el bacallà durant els primers compassos de l’etapa posterior, en què es va gestar el que avui dia coneixem com a Estat de dret i democràtic.

No va ser la passió pels ideals de modernització política els que van conduir Adolfo Suárez i la seva Unión de Centro Democrático a dirigir la transició sinó la consciència sobre la necessitat d’actualitzar-se per sobreviure. No obstant, el franquista que millor va saber aplegar i reconstruir una nova dreta espanyola sense amagar d’on venia, va ser amb tota seguretat el gran demòcrata Manuel Fraga Iribarne, aquell a qui tots lloaven després de la seva mort ara fa uns mesos, fundant l’Alianza Popular que, mica en mica i després de dotze anys de govern socialista, va assolir el poder l’any 1996 rebatejada com a Partido Popular de la mà del metamòrfic José Maria Aznar. I dic metamòrfic perquè va ser el protagonista d’una de les transformacions més radicals en la política espanyola dels últims temps, passant de parlar català en la intimitat –“l’antelameng dal mong a l’obaja dals mos”– a convertir-se en un Felip II modern, líder del nou imperi espanyol al costat de Tony Blair i George W. Bush. Una foto que sens dubte quedarà per la posteritat.

I va ser durant la segona legislatura d’Aznar, la legislatura de l’“España va bien”, quan les cares de la dreta actual espanyola van passar de retrat a caricatura. Es van treure la careta i van mostrar al món quina classe de polítics eren –i són– realment. D’una banda, un ampli sector es va mostrar com l’espanyolisme rapinyaire, caspós i franquistòfil que mai havia acabat de desaparèixer, representat per Esperanza Aguirre i Ángel Acebes i amb capital espiritual a Salamanca. Però a València, i en extensió a tot el litoral mediterrani, va emergir amb força un circ nou, el de la corruptela i l’especulació, el del totxo i la bombolla immobiliària, amb Paco Camps i Eduardo Zaplana com a principals figures visibles. 

© ABC

Des dels últims mesos, potser per la por de ser extingit i les ganes d’auto-reivindicar-se, ha emergit un tercer grup que, com diria el bo d’en Mourinho, de moment només té un únic component. I aquest component és José Antonio Monago, el president extremeny. Sí, el vell amic de Xavier Trias que quan l’alcalde de Barcelona va afirmar amb tota la raó que construir un AVE de Madrid a Extremadura en la conjuntura de crisi actual era una catàstrofe, va entonar el ja famós “si ten cojong, dímelo a la cara”, una versió pseudo-catalanitzada del tipical spanish “dímelo a la cara y te la rompo”. Més enllà de l’obsessió malaltissa que tenen alguns dels dirigents del PP en demostrar les seves inigualables dots de pronunciació en llengua catalana, les declaracions van ser una demostració populista i prepotent pròpia dels matons caciquistes de finals de segle XIX. Mossegar la mà del qui et dóna de menjar.

Monago trepitja fort, fent-se lloc entre els polítics mediàtics però oblidant que és un mediocre president de baix perfil d’una comunitat que viu de la subvenció gràcies al café para todos i del dèficit fiscal que altres han de patir demanant, a més, unes infraestructures completament innecessàries que només serviran per alimentar aquesta presumptuositat provinciana. S’està confonent solidaritat amb abús. I aquest café para todos, que es va inaugurar concedint règim d’autonomia a tot Déu l’any 1977, es segueix aplicant avui cada cop que Catalunya assoleix alguna fita després de dures i llargues negociacions. Perquè acte seguit el privilegi, estatut o infraestructura en qüestió també és concedit a les comunitats restants que la reclamen per emulació. “no queremos ser más que nadie pero tampoco menos que nadie”. Que Catalunya té AVE? No pateixin, ara en tindrà tothom.

I aquesta situació engendra Monagos, polítics ploraners que tot ho exigeixen mastegat i subvencionat amb els diners d’altri. L’últim minut de glòria del molt deplorable president va tenir lloc fa poc, quan afirmà com a rèplica al senyor Trias i emprant una estructura sintàctica similar, que seria catastròfic per Extremadura concedir el concert econòmic a Catalunya. Evidentment que seria catastròfic, per la simple raó que els catalans començarien a beneficiar-se del capital que ells mateixos produeixen en comptes de contemplar com altres se’ls gasten. Sembla que Monago va entenent la pel·lícula.

L’Estat Espanyol s’enfonsa, i l’actual crisi i imminent rescat només són les dues puntes de l’iceberg que evidencien que a sota hi ha tota una estructura que fa anys que està podrida. Que ja va néixer podrida. Monago només és un trist personatge amb esmòquing que toca un violí a coberta, apartat a un lateral, provocant i entretenint mentre d’altres proposen estèrils solucions o, directament, fugen a veure la final de la Eurocopa. Amb dos cojongs.