Anar fent, anar retallant

Allò, com qui no vol la cosa. Ells en diuen ajustar, que queda més maco. En ho presenten amb la veu trencada, entonant el vell “no ens queda més remei”. Ho fan, diuen, pel nostre bé. I els ciutadans, els que ho patim, ens ho mirem com si no anés amb nosaltres.

Reforçat per una victòria electoral a les darreres eleccions generals, el govern dels millors ens sorprén amb un nou pla de reajustaments per l'any vinent. Retallen uns serveis socials públics que mai els han calgut. Ens encareixen un transport públic on no hi posen els peus. I ens deixaran una educació pública de pena. Paguem més per rebre menys, i aquesta tendència s'accentuarà. Ho faràn de forma suau, sense que es noti. Un 5% d'aquí, deu cèntims més d'allà. I anar fent, anar retallant. I nosaltres, anar callant. Envoltats de senyeres i amb retòrica sobiranista ens parlen de concert econòmic com si fos la solució als nostres mals, i ens ho creiem. A vegades, fins i tot, hi deixen caure el mot independència, matant-lo sempre amb l'“això no toca” que ja han fet tant seu. Però 60 milions d'Euros segueixen creuant l'Ebre cada dia per no tornar. Aquest camí ens condueix a una pèrdua progressiva de drets i garanties socials. Potser ja seria hora que intentéssim fer alguna cosa de profit per millorar la situació. Stéphane Hessel ens va convidar a indignar-nos, i milers de persones ho van interpretar entre els mesos maig i juny acampant a diferents punts del país. La majoria han anat tornant a casa i els que s'hi han quedat aniran marxant pel fred o les intervencions policials. No és moment de demostrar la nostra indignació, és moment de fer un pas més i actuar. Actuar amb seny i responsabilitat, però també amb contundència. D'exigir als qui ja disposen de sanitat privada i cotxe oficial que no serem nosaltres els qui omplirem el buit que ells ens han deixat.

Hi ha moltes vies de caminar cap endevant, de millorar com a societat. El govern dels millors, aprofitant el context de crisi, ha optat per la política de la retallada. Farà recaure tot el pes de les tisores en el sector públic, posant en perill l'estat del benestar del que sempre havien presumit. Qui paga podrà gaudir d'un sector privat que aprofita el marc actual per sortir-ne beneficiat. Els altres ens haurem de repartir el que en resta, productes d'unes desigualtats que ens faran caure en la precarietat. Ells ja ens han demostrat quina és la tendència a seguir. I nosaltres, què farem? Potser és que, de moment, encara vivim prou bé.

Arnau Muniesa, 25-XI-2011

Carta Publicada a La Vanguardia