Mossos i manifestacions

Entre els temes sobre els que vull escriure, avui ho faig sobre el recent acte subversiu dels Mossos d'esquadra, que manifestant-se contra les retallades del govern de la Generalitat han decidit deixar d'emplear el català en el seu ofici.

Com en l'anterior text (i de ben segur que en molts de futurs) posaré entremig les reaccions que he observat a les xarxes socials (facebook i twitter), un mitjà pel qual s'expressa gent ben diversa en tots els sentits i penso jo, digne de tenir en compte a l'hora de parlar de qualsevol tema en aquest bloc.
Així doncs, el que he observat generalment és un rebuig envers aquest cos policial amb l'argument que viola el dret dels ciutadans a ser atesos en català, la llengua de molta gent a Catalunya, jo inclòs.
Aquesta mesura també m'ofen a mi com a catalanoparlant habitual que sóc i també sóc conscient de l'escopinada que suposa a una llengua sense estat i de futur incert. Deixem tots aquests factors sociolingüístics de banda però.

El debat el trobo en què el sector indignat (valgui la generalització), que generalment fa el crit al cel per la decisió dels Mossos, també va violar al seu moment un fet tan senzill com el de no parlar català: obstruir vies de circulació públiques com la Gran Via de Barcelona, l'AP-7 i la línea de S2 dels FGC, un acte amb el patrimoni públic també com a escenari i que a diferència de la reacció dels Mossos, pot implicar conseqüències bastant més greus que no parlar una llengua.

No em poso a favor de cap dels dos sectors i tampoc entro en el debat de la legitimitat (el trobo innecesari), però està clar que els dos col·lectius necessiten trepitjar les llibertats de la resta de ciutadans, com tota manifestació ho necessita.
Així doncs, el que vinc a dir és que segons el meu parer, el sector indignat no admet aquesta faceta de les manifestacions quan se'n veu afectat (tot i que es manifesten en contra de les retallades del govern com també ho fan els Mossos), cosa que em suggereix un interès per part seva tan despullat i gens innocent com tots els dels col·lectius d'aquesta societat.

Finalment, també diria que val la pena tenir en compte que tenint 5,3 milions d'aturats (menys segons Artur Mas), no podem esperar manifestacions calmoses properament.

Raimon Salas, 26 - I - 2011

L'emoció de les llotges

Des que la van posar de moda, la figura d'un president sempre ha estat objecte de supervisió, no només pels fruits que dóna -o deixa de donar- la seva gestió, sinó també per la imatge que aquest transmet de cara al públic, factor estretament lligat a la seva personalitat.

En l'àmbit públic i polític és preferible que la persona que ocupa un càrrec destacat sigui un líder sobri, serè, que doni una imatge de seguretat i control de la situació. I encara que no sigui així, ha de fer mans i mànigues perquè, com a mínim en públic, ho sembli. A mode d'exemple: si ens fixem en el recentment popular Alex Salmond, Primer Ministre d'Escòcia que ha fet pujar la mosca al nas a la casta política britànica -i espanyola- en plantejar un referèndum per la Independència pel 2014; trobem un polític amb personalitat, que sembla saber què diu i perquè ho diu i tenir uns objectius molt clars. Fent-li el contrapunt, anem a parar a l'entranyable Hugo Chavez, presidente venezolano, amb un ego inflamat i un tarannà provocador que l'ha fet donar la volta al món per episodis més polèmics que polítics. Però per buscar polèmica no cal anar tan lluny: ningú oblida el procés de decadència que va començar a patir el molt honorable expresident Aznar, arribant fins el punt de convidar el respectable a agafar el cotxe amb unes copetes de més. No podemos conducir por ti, Josemari.

En el món de l'esport, els requisits necessaris per ser un bon president canvien considerablement. El primer que s'ha de tenir clar és que l'esport és un espectacle, i això comporta l'aparició d'una figura clau que sustenta tota l'estructura d'aquest circ: l'espectador. Per més mal gust que tingui, és l'espectador a qui li ha d'agradar el que veu per tal d'entretenir-se. Així doncs, el president d'un club de futbol és un element més en tot aquest muntatge. Tots tenim al cap les ploreres de Josep Lluís Núñez, els crits de Gaspart celebrant la xilena de Rivaldo mentre un eufòric Gabriel Masfurroll bota d'alegria, la baixada de pantalons de Laporta a l'aereoport i les pixades fora de test de José María del Nido. En aquells temps teniem garantida, independentment dels resultats futbolítsics, la diversió a la llotja i a les rodes de premsa. És cert que en temps de Gaspart anar al Camp Nou feia caure en depressió el culer més entregat, però només ell tenia aquest savoir faire que el feia capaç de baixar a la gespa del Bernabéu amb la bufanda dels Boixos Nois o respondre una pregunta en un xinès que es treia de la patilla. Fins i tot de donar la mà a Florentino Pérez sense mirar-li els ulls i girant-li la cara! I no vulguem saber amb què ens hagués sorprès Laporta si hagués continuat en el càrrec uns anys més. Però l'estiu passat, de cop, ens asseuen a la trona Sandro Rosell, més descafeïnat que l'aigua de l'aixeta i envoltat d'una junta directiva amb l'humor de Mari Pau Huguet. No dubto de la seva validesa -com a mínim, no en la de tots ells- però han convertit el Barcelona en una empresa de la qual n'han esdevingut executius. No se surten mai del guió, i quan ho fan en escasses ocasions, cauen patosament de peus a la galleda.

Per sort, sobre la gespa els resultats acompanyen, i aquest Barça ens té molt ben acostumats. Però, com és sabut, res no és per sempre, i el dia en què això s'acabi -esperem que d'aquí molt de temps- trobarem a faltar aquella essència gaspartiana i genuïna dels presidents d'abans, la que ens feia viure l'esport de la gespa i l'emoció de la grada, la que alimentava polèmiques i despertava aficions.

Arnau Muniesa, 27-I-2012
Carta publicada a La Vanguardia

Megaupload i Somàlia

Fa pocs dies van desmantellar la web de descàrregues directes de Megaupload i com ja sabem, tots els seus socis acabaran entre barrots. Com és d'esperar, la grandíssima majoria de gent es posiciona en contra de tal gest de la policia dels EEUU, motivada pels interessos d'entitats com Hollywood, per exemple; però no parlarem ara de la SOPA, SINDE ni d'arguments a favor o en contra de la pirateria.

Com hem dit, molta gent s'ha molestat, ja que s'ha tancat un accés a la música, sèries de televisió, pel·lícules, etc... Jo mateix aprofitava aquesta web com molta gent, i com tothom, preferiria que hi seguís sent.

A partir d'aquí el que he observat és un grandíssim rebombori i moviment a les xarxes socials; com no, si ens retiren una web que ens proporciona material audiovisual gratuït quan volem?

Tot plegat suposa un episodi que recordarem als recopilatoris televisius a finals del 2012 com un succés destacable de l'any.

Deixant de banda el cas de Megaupload, la situació actual de Somàlia i la resta del Corn d'Àfrica va ser al seu torn un episodi que va marcar el 2011 i segueix vigent encara. El moviment a les xarxes socials envers Somàlia em van semblar patètiques almoines: publiquem una foto de nens negritos malvivint i una frase trista i quedem solidaris, lliures de pecat.

Havent estudiat prehistòria ve a tomb parlar del nivell humanitari de l'espècie a classe, i el parer del professor era que tot desastre patit per qualsevol comunitat se'ns en fum a menys que hi compartim ferms lligams, relacions i trets en comú.

Jo no he fingit sentir llàstima ni pena pel que passa arreu del món, però tampoc he llançat el crit al cel pel tancament d'una pàgina web com si fos un dels màxims crims de les perverses autoritats i corporacions.

Sóc ben conscient que em mouen uns interessos condicionats per la condició laboral de la meva família, que és qui em manté; ignorar-ho seria hipòcrita i penso que molta gent fa suficient pel món treballant cada dia al màxim i complint les seves obligacions.

Aquest text va dirigit als que se senten moderns per publicar fotos de la misèria sub-sahariana fent veure que senten una profunda filantropia i purificar-se l'ànima com un catòlic de l'Edat Mitjana i criticar l'estupidesa de l'ésser humà com si ells no en fossin partíceps mentre quan realment s'indignen és pel que realment els toca les butxaques, com la resta de mortals.

Raimon Salas, 24/I/2012

La socialista d'enlloc

Benvolguda Carmen. Sí, em nego a anomenar-te Carme, reforçant l'espanyolitat amb la qual et reivindiques ara que vols liderar el PSOE. T'escric a dies vista del teu fracàs estrepitós, quan Alfredo Pérez-Rubalcaba, aquest company l'admiració pel qual no t'has cansat de repetir, et passi la mà per la cara al trenta-vuitè congrès del teu partit.

L'estratègia no és dolenta del tot, Carmen. Des que es va donar el tret de sortida a Almería has campejat per les espanyes sense voler ni sentir parlar de Catalunya, com si la nostra terra fos l'escenari d'un passat fosc que t'avergonyeix. T'has vestit de progressista, d'innovadora, d'espanyola que mira el futur il·lusionada. T'has disfressat de tot això i més, excepte quan l'afer català s'ha plantejat sobre la taula: en aquest cas, com tu mateixa vas dir, has tret ungles i dents -i també l'àlien que portes dins- per demostrar als que dubtaven de la teva ma ferma que ets tan rància com ells i que, amb tu, el catalanisme estarà control·lat. I per tapar totes aquestes maniobres a Catalunya, la nova cúpula del decadent PSC, intentant transmetre una imatge d'estabilitat, surt en defensa teva. I què tenim? Una estratègia que trontolla d'inseguretat i que a Sevilla, entre els dies 3 i 5 de febrer, s'ensorrarà causant un sorollós terrabestall.

I quan això passi, Carmen, què penses fer? Cal admetre que vas ser prou astuta quan, ensumant la que se't cau a sobre, vas allargar la ma a Rubalcaba en el cas d'una més que fictícia victòria de la teva candidatura. Bona maniobra, potser ell farà el mateix. Però, i si això no passa? I si l'Espanya Plural que defenses no respon com esperes? I si no es deixa bastir amb els teus ideals? Allà sempre seràs la socialista catalana -fins i tot als del Diario de Sevilla sels va ocòrrer el disbarat de dir que defenses el Pacte Fiscal!- i aquí seràs la socialista espanyola que va vendre Catalunya per ambició. Seràs la socialista d'enlloc, les aspiracions màximes de la qual seran representar un sector crític dins el mateix PSOE. Amb una mica de sort els que ara et defensen, com Manuel Marín o Leyre Pajín, seguiran al teu costat. O potser no: potser es passaran al sector majoritari i t'adonaràs que has quedat relegada a segon terme. Potser aleshores tornes al PSC i intentes refer la teva carrera des d'allà. I llavors, en el moment en què el polític mira enrere i fa balanç de la seva carrera, et preguntaràs si ha valgut la pena.

Haurà valgut la pena vendre, no només la “C” de les sigles del partit on et vas formar, sinó una nació sencera per intentar arribar al capdamunt i acabar enfonsada en la mediocritat? La resposta és evident.

Arnau Muniesa, 24-I-2012
Carta Publicada a La Vanguardia

Anar fent, anar retallant

Allò, com qui no vol la cosa. Ells en diuen ajustar, que queda més maco. En ho presenten amb la veu trencada, entonant el vell “no ens queda més remei”. Ho fan, diuen, pel nostre bé. I els ciutadans, els que ho patim, ens ho mirem com si no anés amb nosaltres.

Reforçat per una victòria electoral a les darreres eleccions generals, el govern dels millors ens sorprén amb un nou pla de reajustaments per l'any vinent. Retallen uns serveis socials públics que mai els han calgut. Ens encareixen un transport públic on no hi posen els peus. I ens deixaran una educació pública de pena. Paguem més per rebre menys, i aquesta tendència s'accentuarà. Ho faràn de forma suau, sense que es noti. Un 5% d'aquí, deu cèntims més d'allà. I anar fent, anar retallant. I nosaltres, anar callant. Envoltats de senyeres i amb retòrica sobiranista ens parlen de concert econòmic com si fos la solució als nostres mals, i ens ho creiem. A vegades, fins i tot, hi deixen caure el mot independència, matant-lo sempre amb l'“això no toca” que ja han fet tant seu. Però 60 milions d'Euros segueixen creuant l'Ebre cada dia per no tornar. Aquest camí ens condueix a una pèrdua progressiva de drets i garanties socials. Potser ja seria hora que intentéssim fer alguna cosa de profit per millorar la situació. Stéphane Hessel ens va convidar a indignar-nos, i milers de persones ho van interpretar entre els mesos maig i juny acampant a diferents punts del país. La majoria han anat tornant a casa i els que s'hi han quedat aniran marxant pel fred o les intervencions policials. No és moment de demostrar la nostra indignació, és moment de fer un pas més i actuar. Actuar amb seny i responsabilitat, però també amb contundència. D'exigir als qui ja disposen de sanitat privada i cotxe oficial que no serem nosaltres els qui omplirem el buit que ells ens han deixat.

Hi ha moltes vies de caminar cap endevant, de millorar com a societat. El govern dels millors, aprofitant el context de crisi, ha optat per la política de la retallada. Farà recaure tot el pes de les tisores en el sector públic, posant en perill l'estat del benestar del que sempre havien presumit. Qui paga podrà gaudir d'un sector privat que aprofita el marc actual per sortir-ne beneficiat. Els altres ens haurem de repartir el que en resta, productes d'unes desigualtats que ens faran caure en la precarietat. Ells ja ens han demostrat quina és la tendència a seguir. I nosaltres, què farem? Potser és que, de moment, encara vivim prou bé.

Arnau Muniesa, 25-XI-2011

Carta Publicada a La Vanguardia