Rebel·lió dels animals és una faula escrita per George Orwell, en la qual els animals d'una granja expulsen al granger i creen un sistema de govern propi amb unes suposades aspiracions igualitàries que s'acaben convertint en un règim totalitari. És una sàtira de la revolució Russa i la posterior corrupció del poder a la URSS de Stalin.
A Catalunya l'independentisme es consolida, un sentiment de “fins aquí hem arribat” s'apodera dels ciutadans indignats a l'estil Jaume Barberà. Cada cop és veu més com una alternativa real: la solució a molts problemes. El que fa uns anys era cosa de provincians radicals ha passat a tendència urbana: la confessió de l'expresident Pujol, el populisme de Laporta, el nacionalisme espanyol i la crisi econòmica han convertit l'independentisme en l'objectiu de totes les classes socials.
Trasllado la situació. Rebel·lió a la granja, una majoria amplia de la població vota sí a la independència. El granger Jones és expulsat pels animals a la faula, el govern espanyol és vençut pels catalans. El gra és administrat d'una manera més equitativa si qui el reparteix són els animals, tot són avantatges si Catalunya té la clau de la caixa.
Però qui se'n beneficia d'aquest traspàs de poder? A la granja, els porcs apliquen l'ideari igualitari per la resta d'animals i ells acumulen privilegis. La resta d'animals esclaten d'alegria perquè han aconseguit l'objectiu de deslliurar-se dels humans opressors. Tot i això, a vegades senten que les coses no estan anant del tot bé però els porcs no tarden en recordar-los que com a mínim estan millor que abans i així aconseguir mantenir els animals tranquils. Si a tot això hi afegeixes la propaganda que fan els porcs de les victòries militars a l'exterior, o el que és el mateix, els triomfs del Barça a la Champions League, en surt una població dominada per un poder diferent però igual de corrupte.
Parlo dels diputats del PSC votant a favor d'incloure el Corredor Central dels Pirineus com a projecte transeuropeu prioritari, en detriment de l'Eix Mediterrani, i hores més tard excusant-se en l'error per no deixar en evidència que estan subordinats al PSOE. Parlo dels vots d'ERC que han evitat que Artur Mas comparegui al parlament per donar explicacions per la decisió judicial que exigeix a CDC una fiança de 3,2 milions d'euros per lucrar-se en el cas Palau dels diners robats per l'amic Millet. Parlo dels partits de l'oposició que quan tasten el poder canvien els seus principis o dels partits minoritaris creixents que es basen en el populisme.
No pretenc avaluar la utilitat de la independència, el dret a decidir és primordial pel bon funcionament de la democràcia, i una nació ha de tenir aquest dret. El que no em vull imaginar és una Catalunya governada pels mateixos de sempre, amb la mateixa llei electoral que beneficia als partits grans, la mateixa vinculació fins a l'extrem del poder judicial amb el legislatiu, la mateixa opacitat i la mateixa impunitat davant les mentides descarades o les estafes.
Cal defensar la immersió lingüística en català, les tradicions, la cultura i la memòria històrica però no hem de deixar que els polítics utilitzin aquests ideals com a arma política per perpetuar-se en el poder.
Fixem-nos en l'escriptor de la faula política, un anglès, comunista i crític amb la URSS. Aquesta és la moralitat de tot plegat, no ens hem de perdre l'esperit crític. Sobirania nacional és un terme que apareix a la Constitució i sembla que el tinguem oblidat, els ciutadans permeten a l'estat exercir el poder en nom seu, és un "contracte social" que deia Jean-Jacques Rousseau. Per això, no hem de permetre que la classe política actual es comporti com uns porcs que, si s'aconsegueix la independència, es fotran un bon banquet a costa nostre mentre per fi, aplaudirem els èxits de la selecció catalana.
Material dinterès:
Després de la independència
Després de la independència
