Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Generalitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Generalitat. Mostrar tots els missatges

dimecres, 25 de juliol del 2012

De porc i de senyor, se n'ha de venir de mena

MARTÍ VALLVÉ

Rebel·lió dels animals és una faula escrita per George Orwell, en la qual els animals d'una granja expulsen al granger i creen un sistema de govern propi amb unes suposades aspiracions igualitàries que s'acaben convertint en un règim totalitari. És una sàtira de la revolució Russa i la posterior corrupció del poder a la URSS de Stalin.

A Catalunya l'independentisme es consolida, un sentiment de “fins aquí hem arribat” s'apodera dels ciutadans indignats a l'estil Jaume Barberà. Cada cop és veu més com una alternativa real: la solució a molts problemes. El que fa uns anys era cosa de provincians radicals ha passat a tendència urbana: la confessió de l'expresident Pujol, el populisme de Laporta, el nacionalisme espanyol i la crisi econòmica han convertit l'independentisme en l'objectiu de totes les classes socials.

Trasllado la situació. Rebel·lió a la granja, una majoria amplia de la població vota sí a la independència. El granger Jones és expulsat pels animals a la faula, el govern espanyol és vençut pels catalans. El gra és administrat d'una manera més equitativa si qui el reparteix són els animals, tot són avantatges si Catalunya té la clau de la caixa.

Però qui se'n beneficia d'aquest traspàs de poder? A la granja, els porcs apliquen l'ideari igualitari per la resta d'animals i ells acumulen privilegis. La resta d'animals esclaten d'alegria perquè han aconseguit l'objectiu de deslliurar-se dels humans opressors. Tot i això, a vegades senten que les coses no estan anant del tot bé però els porcs no tarden en recordar-los que com a mínim estan millor que abans i així aconseguir mantenir els animals tranquils. Si a tot això hi afegeixes la propaganda que fan els porcs de les victòries militars a l'exterior, o el que és el mateix, els triomfs del Barça a la Champions League, en surt una població dominada per un poder diferent però igual de corrupte.

Els porcs, símbol de l'elit, es comporten com l'anterior poder, adopten actituds humanes. No fa falta gaire imaginació per canviar els porcs pels polítics que ens governen o ens han governat i que tot i criticar les maneres espanyoles i defensar la singularitat catalana, actuen de la mateixa manera tot barrejant-hi en el discurs el nacionalisme català de pandereta, el mateix discurs que quan el veiem per la televisió dit per un polític espanyol ens escandalitza per espanyolista.

Parlo dels diputats del PSC votant a favor d'incloure el Corredor Central dels Pirineus com a projecte transeuropeu prioritari, en detriment de l'Eix Mediterrani, i hores més tard excusant-se en l'error per no deixar en evidència que estan subordinats al PSOE. Parlo dels vots d'ERC que han evitat que Artur Mas comparegui al parlament per donar explicacions per la decisió judicial que exigeix a CDC una fiança de 3,2 milions d'euros per lucrar-se en el cas Palau dels diners robats per l'amic Millet. Parlo dels partits de l'oposició que quan tasten el poder canvien els seus principis o dels partits minoritaris creixents que es basen en el populisme.

No pretenc avaluar la utilitat de la independència, el dret a decidir és primordial pel bon funcionament de la democràcia, i una nació ha de tenir aquest dret. El que no em vull imaginar és una Catalunya governada pels mateixos de sempre, amb la mateixa llei electoral que beneficia als partits grans, la mateixa vinculació fins a l'extrem del poder judicial amb el legislatiu, la mateixa opacitat i la mateixa impunitat davant les mentides descarades o les estafes.

Cal defensar la immersió lingüística en català, les tradicions, la cultura i la memòria històrica però no hem de deixar que els polítics utilitzin aquests ideals com a arma política per perpetuar-se en el poder.

Fixem-nos en l'escriptor de la faula política, un anglès, comunista i crític amb la URSS. Aquesta és la moralitat de tot plegat, no ens hem de perdre l'esperit crític. Sobirania nacional és un terme que apareix a la Constitució i sembla que el tinguem oblidat, els ciutadans permeten a l'estat exercir el poder en nom seu, és un "contracte social" que deia Jean-Jacques Rousseau. Per això, no hem de permetre que la classe política actual es comporti com uns porcs que, si s'aconsegueix la independència, es fotran un bon banquet a costa nostre mentre per fi, aplaudirem els èxits de la selecció catalana.

Material dinterès:
Després de la independència


dimarts, 24 de juliol del 2012

Qui mana, paga

ARNAU MUNIESA


El darrer 19 de juliol, dijous, es va fer pública la fiança de 3,3 milions d’euros que Josep Maria Pijuan, jutge que investiga el saqueig i desmantellament del Palau de la Música, va imposar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) com a responsable civil “a títol lucratiu” del que es podria titllar d'un dels robatoris a mà armada més greus i escandalosos de la Catalunya dels últims anys.

La interlocutòria del jutge, que descriu amb pèls i senyals una trama circular perfecta en la qual hi intervenen la constructora Ferrovial Agroman, la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana i la societat Mail Rent conjuntament amb les seves filials, New Letter SL i Letter Graphic SL; ve a dir el següent:

CDC, des del govern d’institucions com l’ajuntament de Sant Cugat del Vallès o la Generalitat de Catalunya, va encarregar a l’empresa Ferrovial la construcció d’obra pública a canvi de sucoses comissions que la constructora pagava a la Fundació Orfeó Català en forma de patrocinis. La Fundació del Palau, després d’embutxacar-se el percentatge corresponent –i aquí hi intervenen Millet i Montull–, desviava els fons a Mail Rent i les seves filials mitjançant la facturació en concepte de lloguer de maquinària” –que no s’arribava a produir–  i finalment CDC rebia els diners a partir de donatius o entregues opaques. Presumptament.

A Can Convergència ho neguen i s’indignen, però per més que rebufin saben perfectament que han tingut una sort que no la mereixen i de la qual encara no en són conscients del tot. Saben que la interlocutòria arriba tard, que arriba després de les eleccions autonòmiques de 2010, en què si l’electorat hagués arribat a conèixer profundament les artimanyes aberrants dels que es fan dir defensors de la pàtria catalana, el cava seguiria guardat quatre anys més als congeladors del Majèstic.

No descarto que aquesta interlocutòria, presentada en la situació actual d’auge de catalanisme i replantejament de relacions entre Catalunya i Espanya, sigui una estratègia política, un as guardat a la màniga brodada dels estaments judicials espanyols. I més encara valorant la qüestionable separació de poders de l’Estat. Però una cosa no treu l’altra.

De fet, la resposta convergent també ha estat, clarament, una altra estratègia política. Per fer efectiu el pagament de la fiança, el partit ha escenificat un préstec amb les escriptures de la seu del carrer Còrsega com a aval i ha traspassat els límits establerts de la seva manca de dignitat. El partit de la burgesia catalana, una de les formacions que més comissions ha rebut dels lobbis i grups de poder catalans i espanyols, ara necessita avalar la seva seu per esquitxar tres milions.

En el seu historial recent hi apareixen el tracte de favor recíproc amb el grupoGodó, el blindatge que han proporcionat a Abertis com a favor personal a Salvador Alemany, l’escàndol del palau i el que no sabem. Al costat del pessic que en deuen haver tret de tot plegat, els 3,3 milions d’euros de la fiança deuen ser com la escassa propina que es deixa al restaurant que no et dóna bé de menjar. I haver de fer el paripé d’aquesta manera per pagar-los? Quanta misèria. Quan els caigui la propera, què avalaran? Potser l’Alemany s’ofereix a deixar-los el peatge de Martorell, però jo no hi comptaria.

Només hi tenen una cosa al cap: poder. Perquè la burgesia catalana, encarnada políticament en CDC, creu que el govern de Catalunya els pertoca i els pertocarà sempre per do diví. Els dos tripartits foren tota una travessia pel desert. Pitjor que un exili: l’electorat els desterrà de la trona a què s’havien aferrat durant vint-i-tres anys. Va ser dolorós, i saben que no ha de tornar a passar.

I si ara cal parlar d’Independència, se’n parla. Considerant-la, però, un objectiu fictici i tan inaccessible com l’horitzó. CDC mai ens hi conduiria perquè se li acabaria automàticament el xollo. Un cop assolida, es quedaria sense discurs per convèncer l’electorat i hauria de passar a organitzar xocolatades als casals d’avis, com el PSC.

Els mítings i els discursos no valen per res, per més farcits de senyeres que estiguin. Que ningú es deixi enganyar, el que realment val és allò que voten al Parlament i al costat de qui ho voten. Defensen un model elitista, i la crisi actual és la situació perfecta per imposar-lo a cop de retallada i mirada trista. Són la dreta pura, el partit de la burgesia catalana. Tan il·limitada arriba a ser la seva covardia que es defineixen com un “partit de centre que recull diverses sensibilitats” per no mullar-se i seguir fent equilibris. Per quedar bé amb tothom i obtenir les majories que necessiten.

Però la societat catalana comença a veure de quina pasta estan fets. Pijuan només ha obert una escletxa de la caixa dels trons i n’hi ha hagut prou per fer-los pagar. Ni independència ni pacte fiscal ens salvaran de res si no ens adonem que qui ens mana s’aprofita de nosaltres, que es fa d’or mentre ens exigeix que ens ajustem el cinturó.

La societat està tipa de veure com setmanalment van sortint casos de polítics corruptes de sota les pedres, ja sigui per blanqueig de diners, desviació de fons públics o tràfic il·legal de tabac. En democràcia, el fet d’introduir el vot en una urna es basa en un acte de fe, de confiança. És precisament per això, per la confiança, que als dirigents del nostre país el que se’ls hauria de demanar com a primer requisit, molt abans que el nivell C de català, és un bri d’honradesa. Avui, més que mai, tenim pressa.

dimarts, 28 de febrer del 2012

Benvingut, mister Sheldon

Sembla ser que, més que l'estira i arronsa pel Pacte fiscal, les negociacions sobre la vaga de treballadors de TMB i les declaracions del gendre del Rei en el procés judicial en el qual està imputat; el que més interès desperta als catalans -amb permís de la renovació del Pep- és si el projecte Eurovegas acabarà sent una realitat a Catalunya.

Són moltes i diverses les opinions que intervenen en aquest debat, des dels opositors més radicals fins als que en són partidaris, passant per progres, ecologistes i ludòpates. Però l'Eurovegas només té dues opcions: Madrid o Catalunya. El govern català haurà de pugnar amb la capital del Reino per tal de persuadir el magnat Sheldon Adelson -propietari de Las Vegas Sands i possessor d'una immoral fortuna de 23.300 milions de dòlars- perquè s'acabi decantant pel Principat i alhora haurà de convèncer la ciutadania que l'aposta pel macro-complex dels luxes, el vici i els excessos serà un bon impuls per l'economia catalana.

Per tal de reprendre negociacions i emmenar Adelson a apostar per Catalunya, el president Mas el va convidar a passar un dia en la seva companyia. Coneixent els orígens jueus del multimilionari, els encarregats d'organitzar la trobada van fer bé d'ocupar-se en comptar amb diverses personalitats catalanes vinculades al judaisme. Només hi faltava Pilar Rahola. El magnat va aterrar a l'aeroport del Prat amb el seu jet particular -mostra de la seva humilitat-, va ser rebut al palau de la Generalitat pel molt honorable president i el seu seguici al més pur estil Bienvenido Mr. Marshall, va reunir-se amb el conseller d'economia Andreu Mas-Colell i va ser acompanyat a veure quatre pantans del Baix Llobregat. Pocs dies després, Mas, defensant davant els ciutadans el projecte d'instal·lació del complex, va afirmar que l'Eurovegas seria un reclam pel turisme de qualitat, contestant els qui al·legaven que el negoci es convertiria en un niu de borratxos i prostitutes. No hi esperis estudiosos de la llengua, Artur.

La primera pregunta que ens hem de fer és en què volem convertir Catalunya. Ens interessa ser un país pioner del joc, la droga i el putiferi? Val la pena carregar-se encara més un Baix Llobregat ja prou destrossat per fer-hi construir un casino? És innegable que la realització d'aquest macro-projecte repercutirà en la generació de nous llocs de treball, però amb quines condicions? Cambrers, dealers i encarregats de local cobraran dos duros i els qui realment en trauran benefici seran els de sempre. I a això sumem-hi els negocis perifèrics i il·legals que se'n beneficiaran, com les drogues o la prostitució. No té massa sentit tancar el mític Club Riviera i iniciar un procés judicial contra els propietaris del prostíbul de La Junquera -una mena de Zara de la prostitució- si amb l'altra mà s'impulsa un projecte que acabarà reforçant encara més aquest negoci. Bé, com a mínim les treballadores no quedaran sense feina.

Cal dir, d'altra banda, que si guanya Madrid -com apunten tots els pronòstics- la imatge d'una eufòrica Esperanza Aguirre cantant el 'Que viva Espanya' al Karaoke el dia de la seva inauguració ens farà una ràbia que durarà dies. I el que és més, si és així, ja ens podem anar acomiadant de la futura organització de congressos i fires com el MWC que se celebra aquesta setmana. Hem de pensar quina Catalunya volem deixar a les futures generacions, però aquesta reflexió no ens servirà de gaire: al cap i a la fi, la decisió la prendrà un iaio amb molts quartos a qui li importa un rave el que pensem els catalans.

Arnau Muniesa i Juan, 28-II-2012