PP: L'home del sac

ARNAU MUNIESA

A una setmana de les eleccions, el Partit Popular veu com les enquestes li pronostiquen uns resultats al voltant dels divuit escons, en pugna amb el PSC i Esquerra Republicana per esdevenir la segona força al parlament durant la propera legislatura. Per Alícia Sánchez-Camacho, però, el repte més important d’aquesta campanya és assolir el suport suficient per frenar un procés cap a l’Estat Propi que abocaria Catalunya a la catàstrofe més absoluta. I d’exemples desoladors no li falten. Combinant el discurs tremendista amb el trauma identitari que suposaria la secessió, la cap de llista popular s’ha postulat en pro de l’unionisme com la líder més destacada de la Catalunya que vol ser espanyola.

EL CANDIDAT.- Que Alícia Sánchez-Camacho sigui l’única dona entre els caps de llista dels partits amb representació parlamentària encapçalant la candidatura de la formació més conservadora de l’hemicicle català no deixa de ser una curiositat. Després de guanyar-li les primàries l’any 2008 a Montserrat Nebrera -que ara ha resultat ser independentista-, Sánchez-Camacho ha sabut recuperar dins el Partit Popular de Catalunya el caràcter d’espanyolitat de Vidal-Quadras que Josep Piquè, amb pell de xai, havia interromput en el seu intent fracassat de gir catalanista. Amb la imatge de mestressa de casa moderna i un look aparatós i provincià, el maquillatge és l’últim recurs que li queda per esmenar uns trets facials als quals res no han pogut les múltiples sessions de quiròfan. Parla un català après amb un accent força acceptable, però és capaç de deixar anar destrosses formals, lèxiques i sintàctiques com “solsament volem dir-lis quelcom”. El seu to recorda al de les àvies que expliquen amb passió contes de llops i plagues intentant alliçonar moralment un públic infantil i innocent. Vestits ajustats, cara tibada, català forçat. Quan l’aparença s’embolcalla amb tota aquesta artificialitat, costa de creure’s la persona que hi ha al darrere.

EL DISCURS.- L’argument principal triat per aquesta campanya és el tremendisme sistemàtic –altrament dit discurs de la por- davant qualsevol proposta o hipòtesi sobre la independència de Catalunya. Un partit que va acusar el govern de manca d’ètica per l’espot institucional del 25N no s’està ara d’espantar l’electorat amb arguments dantescs com la sortida de l’Euro i de la UE, la baixada de les pensions, la invalidació dels títols universitaris o l’advertència amoral que els funcionaris de la Catalunya independent ens faran canviar els cognoms d’arrel castellana. La demagògia acostuma a ser més subtil. Pel que fa a l’encaix d’una Catalunya en el marc internacional, el PP no mostra cap mena de pudor en demostrar la seva satisfacció quan des d’òrgans com la Unió Europea se’ns afirma que la nostra permanència no hi està garantida. Una mostra més que expressions com “la maté porque era mía” també tenen sentit en l’àmbit de la política. Aquest discurs de la por s’alterna amb el debat identitari: l’argument més sòlid que ha trobat el PP per batre l’independentisme és, senzillament, que Catalunya és espanyola i que molts catalans tenen família arreu de l’Estat. Remenar els orígens per rebutjar destins. Per acabar de lligar aquestes dues línies de discurs, els populars han trobat un punt de suport en la incertesa que genera aquest procés. I és que ha quallat entre l’espanyolisme la idea que els catalans som una societat manipulada per uns mitjans de comunicació manipulats i un model educatiu adoctrinador que ens converteix en anyells sense criteri seguint el ramat a la nostra perdició. Per tant, pobres de nosaltres, el que necessitem abans que el dret a decidir, és el “dret a saber”. I en aquest sentit, no ho dubteu, el PP i Espanya hi tenen molt a dir.

LA CAMPANYA.- Plantejar aquesta campanya no haurà estat fàcil per l’Alícia i el seu equip, i encara menys sense disposar del monopoli del vot espanyolista, perdut amb l’entrada de Ciutadans al Parlament el 2006 i que rebaixa el mínim d’escons que el PP tenia garantit abans de la irrupció d’Albert Rivera a l'hemicicle. A diferència de Ciutadans, el PP no té legitimitat per atacar el govern de Mas per la mala gestió i les retallades a causa del trist paper que Rajoy i el seu gabinet de sicaris fan des de la Moncloa. I tampoc se’l pot atacar directament –sí que es fa a través de mitjans de comunicació afins i mundans- pels casos de corrupció, ja que el PP és un niu de gàngsters i corrupteles de primera categoria. Així doncs, igual que Convergència i Unió però des del bàndol oposat, als populars no els queda més que l’eix nacional per teixir l’actual campanya.

Seguint aquesta via, el lema triat es remet al conflicte identitari que suposa l’independentisme: “Catalunya sí, España también”. Un eslògan bilingüe que conté un missatge inclusiu en contraposició al trencament i l’exclusió social que suposaria l’Estat Propi. Els cartells publicitaris no tenen misteri: mostren la foto de la candidata –al bottox i al maquillatge s’hi han d’afegir filtres de Photoshop- davant un fons blanc i neutre que vol denotar netedat. I el lema, de color blanc sobre el blau del partit, apareix acompanyat d’una senyera que en mostrar el seu revers interior ens descobreix la rojigualda, bandera común de todos los españoles. És, molt probablement, el pitjor cartell de tota la campanya. Els anuncis tampoc són massa lluïts: en un, el partit ens recorda que durant l’anterior campanya ja havia avisat que hi hauria acord per celebrar un referèndum d’autodeterminació –acord, ara per ara inexistent- i aprofita per anar més enllà en les seves advertències: un avi queixós veu com, en una Catalunya independent, el president Mas ha d’endarrerir les pensions per falta de liquiditat. En un altre espot, presentat aquesta mateixa setmana, una veu en off que alterna català i castellà ens presenta un grup de persones que esmorzen en un mateix bar. El narrador explica les seves lleus diferències –un és del Barça i un altre de l’Espanyol- i dóna pas a Sánchez-Camacho, que aixecant el cap del diari, ens recorda allò que a tots uneix: Espanya.

Com li passa a Pere Navarro, els comentaris que puguin fer altres militants del seu propi partit a la resta d’Espanya poden ser molt influents el dia de les eleccions. Que José Ignacio Wert aposti per espanyolitzar els alumnes catalans o Esperanza Aguirre faci una classe sobre els tres mil anys de la història d’Espanya no depèn d’Alícia Sánchez-Camacho, però és feina seva saber-ho gestionar de cara l’electorat català.

La societat catalana, si per alguna cosa no destaca, és per ser homogènia. Es tracta d’una terra que engloba diferents maneres de fer, de pensar, diferents idiomes, diferents sensibilitats. El nombre de partits del seu hemicicle així ho corrobora. Al llarg de la seva història, ha estat terra d’acollida, zona de pas entre la península i Europa i un port obert a mercats de tot el món. I la diversitat, sovint, porta al conflicte. El conflicte suposa un xoc d’idees, un enfrontament. Però també suposa diàleg, relació i debat. Actualment, a Catalunya, hi convivim set milions i mig de catalans. Molts tenen les arrels arreu de l’Estat, molts han vingut de fora, i són ben pocs els que són d’ascendència només catalana. A Catalunya hi ha unionistes, federalistes i independentistes, monàrquics i republicans, franquistes i comunistes, hippis i xenòfobs. El dret a decidir servirà per expressar quin és el denominador comú que ens uneix a la majoria dels que hi vivim. Però de tot aquest procés el que està clar, si és que s’acaba duent a terme, és que comptarà amb tothom, serà inclusiu i construirà les bases d’un país obert i modern. Tots tranquils, que els cognoms no es tocaran.

Senyeres de fum

ARNAU MUNIESA

Han passat només quinze dies des de la multitudinària manifestació independentista que bloquejà el centre de Barcelona en motiu de la diada, i els efectes han sigut tants i de tal magnitud que els esdeveniments que s’han anat succeint des d’aquella data ens han conduit, molt més ràpidament del que ningú podia preveure, a una cruïlla sense precedents pel futur d’aquest país. Només quinze dies han calgut al president Mas, que s’ha deixat arrossegar pel milió i mig de persones que sortiren al carrer, per dissoldre les corts i convocar eleccions pel 25 de novembre. Dos anys més tard, els catalans tornem a les urnes.

I arribats a aquest punt, la primera pregunta que cal fer-nos és: era aquesta la millor opció pel país? El perquè del canvi de cicle que estem vivint passa per un fet clau: Independentisme i Autodeterminació han passat de ser un espectre que sobrevolava vagament l’àmbit polític fa només mig any a ser el punt destacat de l’ordre del dia al Parlament de Catalunya, la tertúlia del Divendres a TV3, el Gran Debate de Telecinco i la convenció del rifle i el sarcòfag d’Intereconomía. Quan un milió i mig de persones van fer palès que ara el debat és sobre el model de relació amb Espanya, es va evidenciar també que és necessari que el poble –que és on, en tota democràcia, rau la sobirania- torni a fer-se sentir.

Convergència i Unió, fent ús de l’astúcia política que sempre els ha caracteritzat i reforçats pels vots i suport d’una societat catalana tradicionalment mediocre i covarda políticament, ha sabut presentar el gir independentista i aquesta maniobra de final de legislatura com una heroïcitat quan realment ha estat la perfecta culminació d’una altra de les seves artimanyes. L’afer és com segueix: Artur Mas puja al govern després d’una campanya electoral basada en el caramelet del Pacte Fiscal. En els primers compassos de la legislatura, el president introdueix un nou concepte amb denominació d’origen convergent –sona molt bé, però ningú sap massa bé què vol dir-: la Transició Nacional. I un cop arribats aquí, austeritat, retallades, reajustaments, manifestacions, càrregues policials, i casos Palau. Arriba l’11 de setembre del 2012 i fa el joc als independentistes que surten al carrer. La popularitat comença a pujar. El dia 20 se’n va a Madrid a negociar el punt estrella de la seva campanya i es peta la reunió amb Rajoy en dues hores. “Això no ha anat bé” i cap a les eleccions. Senyeres de fum, estelades de fum.

A Madrid no hi va a buscar el Pacte Fiscal, hi va a buscar el “No” com a excusa per convocar unes eleccions que l’avalin quatre anys més. És preciós veure en Mas com un salvapàtries, però darrere hi té una gran ombra que es va allargant. L’estratègia és, no obstant, excel·lent.

Aprofitem-ho, doncs. Encara som a la cruïlla, no l’hem travessada i tot està per fer. Aprofitem que, sigui per les raons que sigui, ara mateix Convergència es mira l’Independentisme amb bons ulls. Doncs és innegable que, quan Catalunya assoleixi l’Estat Propi, serà perquè els Convergents s’hi hauran posat de cara. El moment és immillorable, però caldrà esperar a veure com es planteja la campanya electoral. Serà vital que cada partit especifiqui quin és el seu model de relació –o no-relació– amb l’Estat i deixi clar que, en cas d’arribar al govern, dedicarà la legislatura a establir-lo. I, en aquest sentit, els tríptics de Convergència seran un baròmetre del seu compromís. L’electorat que es plantegi confiar-los el vot farà bé de fixar-se en si el to ha canviat i la Independència hi apareix com a projecte real i principal o si, per contra, segueix amb les seves ja típiques ambigüitats.

I pel que fa als altres partits, es preveu un canvi considerable en la distribució de l’hemicicle. El debat sobre l’Estat Propi ha alterat considerablement els colors polítics de la societat catalana, i això es veurà reflectit en els discursos electorals i en els resultats dels comicis. Esquerra, partit obertament independentista des de la instauració de la democràcia, comptarà amb ICV, que opta per una autodeterminació amb tics federalistes, com a principal aliada. A l’altra banda del ring els partits obertament espanyolistes, el PP i Ciutadans, empraran qualsevol mena de recurs per guanyar força i batre’s a les formacions que defensen l’estat propi. I enmig d’aquest foc creuat hi tindrem un PSC sense rumb liderat per Pere Navarro (aka l’anticarisma) disparant a cegues contra qualsevol cosa que es mogui. L’estratègia i els intents dels socialistes per mantenir l’equilibri  han estat lamentables i deficients. Com a partit inadaptat i cagadubtes, no s’han sabut fer seu part de l’Independentisme i ha acabat fragmentat i dividit entre els qui prefereixen la S o la C de les sigles.

Ens esperen dos mesos d’agitació social, d’ofenses, acusacions i crispació. Per l’Independentisme és moment d’argumentar i convèncer els indecisos que una Catalunya independent i socialment justa seria no només viable, sinó positiva pels seus habitants. De moment, els qui sempre havien optat pel vell mètode de no mullar-se han acabat caient a l’aigua per pressió popular. Ara falta saber què en pensen els seus patrons, Fainé, Alemany i els presidents de les altres empreses que CiU duria a la samarreta si fos un equip de futbol. I també quin grau d’influència tindran aquestes opinions –habitualment a la penombra– en el devenir del partit de la burgesia catalana a partir d’avui mateix.

Monago para todos

ARNAU MUNIESA


Per poder sobreviure dins el panorama polític, des dels últims anys del Franquisme i amb l'arribada de la democràcia, la dreta espanyola i els notables individus que l'han compost han hagut d'anar-se reciclant, canviar d’aspecte, respondre a noves necessitats, formar nous sectors i, a grans termes, modernitzar-se. En alguns casos inclús han fet falta litres d’H&S per rematar la feina.

Espanya demostrà ser un país covard i poc ambiciós deixant morir al llit un dictador responsable de crims aberrants al llarg de quaranta anys i permetent que els seus hereus polítics directes –lleugerament adaptats a les noves circumstàncies, però hereus en definitiva– fossin els encarregats de tallar el bacallà durant els primers compassos de l’etapa posterior, en què es va gestar el que avui dia coneixem com a Estat de dret i democràtic.

No va ser la passió pels ideals de modernització política els que van conduir Adolfo Suárez i la seva Unión de Centro Democrático a dirigir la transició sinó la consciència sobre la necessitat d’actualitzar-se per sobreviure. No obstant, el franquista que millor va saber aplegar i reconstruir una nova dreta espanyola sense amagar d’on venia, va ser amb tota seguretat el gran demòcrata Manuel Fraga Iribarne, aquell a qui tots lloaven després de la seva mort ara fa uns mesos, fundant l’Alianza Popular que, mica en mica i després de dotze anys de govern socialista, va assolir el poder l’any 1996 rebatejada com a Partido Popular de la mà del metamòrfic José Maria Aznar. I dic metamòrfic perquè va ser el protagonista d’una de les transformacions més radicals en la política espanyola dels últims temps, passant de parlar català en la intimitat –“l’antelameng dal mong a l’obaja dals mos”– a convertir-se en un Felip II modern, líder del nou imperi espanyol al costat de Tony Blair i George W. Bush. Una foto que sens dubte quedarà per la posteritat.

I va ser durant la segona legislatura d’Aznar, la legislatura de l’“España va bien”, quan les cares de la dreta actual espanyola van passar de retrat a caricatura. Es van treure la careta i van mostrar al món quina classe de polítics eren –i són– realment. D’una banda, un ampli sector es va mostrar com l’espanyolisme rapinyaire, caspós i franquistòfil que mai havia acabat de desaparèixer, representat per Esperanza Aguirre i Ángel Acebes i amb capital espiritual a Salamanca. Però a València, i en extensió a tot el litoral mediterrani, va emergir amb força un circ nou, el de la corruptela i l’especulació, el del totxo i la bombolla immobiliària, amb Paco Camps i Eduardo Zaplana com a principals figures visibles. 

© ABC

Des dels últims mesos, potser per la por de ser extingit i les ganes d’auto-reivindicar-se, ha emergit un tercer grup que, com diria el bo d’en Mourinho, de moment només té un únic component. I aquest component és José Antonio Monago, el president extremeny. Sí, el vell amic de Xavier Trias que quan l’alcalde de Barcelona va afirmar amb tota la raó que construir un AVE de Madrid a Extremadura en la conjuntura de crisi actual era una catàstrofe, va entonar el ja famós “si ten cojong, dímelo a la cara”, una versió pseudo-catalanitzada del tipical spanish “dímelo a la cara y te la rompo”. Més enllà de l’obsessió malaltissa que tenen alguns dels dirigents del PP en demostrar les seves inigualables dots de pronunciació en llengua catalana, les declaracions van ser una demostració populista i prepotent pròpia dels matons caciquistes de finals de segle XIX. Mossegar la mà del qui et dóna de menjar.

Monago trepitja fort, fent-se lloc entre els polítics mediàtics però oblidant que és un mediocre president de baix perfil d’una comunitat que viu de la subvenció gràcies al café para todos i del dèficit fiscal que altres han de patir demanant, a més, unes infraestructures completament innecessàries que només serviran per alimentar aquesta presumptuositat provinciana. S’està confonent solidaritat amb abús. I aquest café para todos, que es va inaugurar concedint règim d’autonomia a tot Déu l’any 1977, es segueix aplicant avui cada cop que Catalunya assoleix alguna fita després de dures i llargues negociacions. Perquè acte seguit el privilegi, estatut o infraestructura en qüestió també és concedit a les comunitats restants que la reclamen per emulació. “no queremos ser más que nadie pero tampoco menos que nadie”. Que Catalunya té AVE? No pateixin, ara en tindrà tothom.

I aquesta situació engendra Monagos, polítics ploraners que tot ho exigeixen mastegat i subvencionat amb els diners d’altri. L’últim minut de glòria del molt deplorable president va tenir lloc fa poc, quan afirmà com a rèplica al senyor Trias i emprant una estructura sintàctica similar, que seria catastròfic per Extremadura concedir el concert econòmic a Catalunya. Evidentment que seria catastròfic, per la simple raó que els catalans començarien a beneficiar-se del capital que ells mateixos produeixen en comptes de contemplar com altres se’ls gasten. Sembla que Monago va entenent la pel·lícula.

L’Estat Espanyol s’enfonsa, i l’actual crisi i imminent rescat només són les dues puntes de l’iceberg que evidencien que a sota hi ha tota una estructura que fa anys que està podrida. Que ja va néixer podrida. Monago només és un trist personatge amb esmòquing que toca un violí a coberta, apartat a un lateral, provocant i entretenint mentre d’altres proposen estèrils solucions o, directament, fugen a veure la final de la Eurocopa. Amb dos cojongs.

El Rapinyerisme

 “Rapinyaire: Dit de l'ocell que té el bec ganxut i urpes ben desenvolupades amb els quals mata les seves preses”

-Diccionari de la Llengua Catalana

Sembla una definició prou acceptable. Potser oblida el fet que el rapinyaire acostuma a aprofitar-se d'animals morts per menjar en comptes de caçar-los, tot i així la donarem per bona. Però un rapinyaire ha de ser necessàriament un ocell? Rotundament no.

És més, l'Espanya pepera i casposa en què vivim ara mateix n'està plena. Ésser un rapinyaire està de moda, s'està començant a notar, i cada dia serà més evident. Que ningú s'espanti, era un fet previsible. Vuit anys d'un socialisme que -seguint aquell discurs tant aznarià- ens presentava l'Estat Espanyol com un estat modern, van fer que comencéssim a pensar que sí, que definitivament l'Espanya rància estava morta. Però no, pobres infeliços. Que les rates s'amaguin a la claveguera no significa que no puguin tornar a treure el cap. Permetre que els hereus polítics directes d'una dura dictadura feixista de quaranta anys tornin a manar el país després de dues legislatures a l'armari té efectes, i un d'ells és que la caspa brolli com mai. De fet, la popularització d'Intereconomía en va ser un preludi, donant veu per primer cop en molt de temps a éssers llefiscosos i corrosius que fins llavors, tancats al sarcòfag, semblava que la havíen perduda.

L'última prova de l'ascens de tota aquesta calanya es va fer palesa diumenge, en els dos actes commemoratius que familiars, amics i víctimes de terrorisme van celebrar, dividits. Perquè sí, si Espanya està dividida, les víctimes del terrorisme també. I el que hauria de ser un solemne acte de record va esdevenir, a causa de l'actitud rapinyaire d'alguns, un xou polític en què ambdues parts -una notablement més que l'altra- es van dedicar a llençar-se merda fermentada des de la distància. Pilar Manjón, presidenta de la Asociación 11-M afectados por el Terrorismo, acompanyada de CCOO i la UGT -altres estils de rapinyerisme oportunista-, va fer un clam a la unió i va recordar que l'autoria dels atemptats de fa vuit anys va ser reconeguda per l'islamisme yihadista i que, per tant, al seu entendre el cas està tancat. Però a l'altra banda del taulell, la presidenta de la Asociación Víctimas del Terrorismo (AVT), Ángeles Pedraza, recolzada pels il·lustríssims Ministre de Justícia senyor Alberto Ruiz-Gallardón, l'alcaldessa de Madrid senyora Ana Botella i el Fiscal General de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, va aprofitar per recordar que el cas està més obert que mai i que es tornarà a obrir una investigació que apunti ETA. En termes generals: els atemptats d'Atocha, els morts, ferits i la tristesa d'amics i familiars, seran aprofitats un altre cop com a instrument polític per carregar-se allò que molesta els rapinyaires casposos, sigui ETA, el PSOE o el ridícul Zapatero. Els mateixos corbs que no deixen destapar les fosses del Franquisme -amb l'excusa d'evitar reobrir ferides- per por que els seus avis hi acabin esquitxats, són els mateixos que ara es decideixen a tornar a furgar uns successos que ja van quedar tancats en el seu moment. Perquè al cap i a la fi, les funcions d'una entitat de víctimes del terrorisme han de ser les bàsiques: lluitar contra aquesta amenaça, preservar el record dels que han mort i reclamar-ne el reconeixement. Buscar la tranquil·litat dels afectats al marge de la opinió política dels que la componen.

I sí, és trist, però el Rapinyerisme ha arrelat fort a tot arreu. És fàcil de reconèixer: La mateixa actitud, les mateixes males arts, els mateixos gests. La roba fosca, els pins d'agulla, els cabells llepats, la caspa, la pudor de ranci. Els mateixos voltors sobrevolant de cadàver en cadàver per treure'n el seu propi benefici. I, abans d'acabar, un ultim missatge per als catalanets pamfletaris que creuen tenir en la Independència la solució de tots els seus mals, que no els enganyin. No per grallar en català es deixa de ser un corb.

Arnau Muniesa i Juan

14-III-2012