Quan el 1931 el regnat d’Alfons XIII arribava a la seva fi després de vuit anys
de dictadura, el dirigent socialista Julián Besteiro afirmà que “algunos exploradores africanos cuentan
haber visto, en las selvas, elefantes que permanecen en pie después de muertos,
sostenidos por el enorme peso de su mole: la monarquía española es uno de esos
elefantes”.
I això és exactament el que li passava a aquest Barça fins la derrota al
Calderón.
Ara, però, l’elefant ha caigut. Portava temps mort, i el seu final havia
estat llarg i tràgic, però ningú se n’havia volgut adonar. Perquè narcotitzats
pels títols i bons resultats fruit de la inèrcia provocada per l’herència del
millor Barça de la història –i no per la mediocre gestió dels interins que se n’han
fet càrrec després– ningú havia volgut llevar el vel que cobria l’evidència. I
la inèrcia, en no ser de nou estimulada per una junta directiva nefasta i
inoperant, s’ha acabat esgotant, provocant amb el seu esgotament que el joc de
l’equip acabés sumit en la quietud a la qual tendia i en la caricatura en la
qual s’estava convertint.
Després de la marxa del millor entrenador del món, de l’humiliació a Johan
Cruyff en ser-li retirada de la forma més matussera la presidència d’honor, de
la desaparició de la fundació benèfica més prestigiosa del planeta de la
samarreta i del seu recanvi per propaganda a un règim absolutista i a les seves
línies aèries, d’un 7-0 en unes semifinals de Champions, del menyspreu a l’Eric Abidal, d’investigacions d’Hisenda a causa
d’un fitxatge turbulent, de la dimissió d’un president corrupte i pròfug i de la
seva substitució per un interí de baix perfil, d’una duríssima sanció de la
FIFA, i, sobretot, d’un referèndum vergonyant en què el soci del Barça ha
demostrat la seva baixesa de mires i la facilitat amb la qual se’l pot enganyar amb un caramelet de marca blanca;
després de tot això i del que em deixo, el que ens queda encara és massa.
Perquè si les opcions de guanyar Lliga i
Copa que encara queden a l’equip acaben solidificant-se en títols, la
derrota d’avui, de la mateixa manera que el 7-0 contra el Bayern de l’any
passat, no haurà servit de res. Per aquest motiu, si alguna cosa m’ha fet mal avui potser més i tot que la derrota i l’eliminació, ha sigut veure tot un capità com Xavi Hernández
afirmant al final del partit davant dels micròfons que l’equip havia merescut
com a mínim assolir la pròrroga.
No, Xavi, no mereixíeu res.
 |
| Foto: Joan Monfort, Sport.es |
No podem seguir sent reus de la ceguesa. L’elefant ha caigut, i en els
propers dies i portades es veurà fins a quin punt l’entorn blaugrana ha estat
capaç de sentir el terrabastall. Si n’hi ha que, veient-lo mort, volen tornar a
aixecar el cadàver per enèsima vegada, ajudeu l’elefant a caure, i un cop
caigut enterreu-lo amb tota la fastuositat que mereix. I un cop superat el dol,
mirem llavors sí cap al futur. Un futur que, de ben segur, ens depara noves
eres glorioses i brillants.
