Sempre que parlem sobre la independència de Catalunya hem assegurat la salvaguarda de la llengua i cultura catalanes, una forta projecció de l'economia que ens situaria al top europeu i en definitiva, el divorci amb totes les pegues que l'estat espanyol posa a Catalunya com a nació.
No dubto que, tot i una primera etapa de riscos econòmics, aquesta projecció econòmica seria real, però com va dir Miquel Calçada al programa 'El Convidat' d'Albert Om (3/X/2011), els independentistes, a banda de lluitar per la independència, hem de mirar de la independència enllà.
Empleo jo almenys aquestes paraules com una resposta a l'independentisme nacionalista malaltís, el que busca, com sigui, separar-se d'Espanya emfebridament garantint així la integritat de Catalunya en tots els sentits de per si, concebent la independència com una meta i no un punt de partida, sent aquest últim el parer que em convenç.
Són molt altes les catedrals que albirem després de la independència, però tot el conjunt benefactor i paradisíac que prometem implica tota una planificació. Ens omplim la boca parlant del nostre Estat independent emancipat d'Espanya; doncs a part d'això, diria que hauriem de planejar prèviament la distribució del mobiliari si ens volem emancipar, ni que fos amb un croquis inicial.
A grans trets, qualsevol independència implica una guerra de diversos fronts, i en el cas català podriem parlar del fiscal, econòmic, cultural-ingüístic i el geopolític.
A nivell fiscal assenyalo els impostos com a quid de la qüestió. Si comencem a queixar-nos d'Espanya, el que més anomenem sol ser la paraula impostos. Per això em pregunto 'I què fariem al nostre Estat amb els impostos?'. Per quina opció optariem, per l'americana o la sueca? Acceptariem qüestionar l'estat de benestar amb uns impostos baixos? Som una societat cohesionada com la sueca que de grat paga altes taxes?
Crec que, per molt que el nostre PIB estigui a l'alçada de l'alemany o el suec, nosaltres els catalans, som tan mediterranis com la resta de penínsules del nord del Mare Nostrum; Ibèria, la Península Itàlica i Grècia quedem retratats com autèntiques entitats deficients envers el rigor econòmic i institucional, a banda de la potència econòmica dins del comerç i el món empresarial europeu.
A tot arreu hi ha corrupció i robatoris, però està cantat que dins de la zona euro, els especialistes en delinqüència i triquimanyes som qui som, i per a res del món en descarto Catalunya; o és que Fèlix Millet no pertanyia a una institució més catalana que el pa amb tomàquet i va robar-hi amb plena comoditat?
No pertany pas el meu conciutadà Ricard Pagès (exdirector de Caixa Penedès) a la família Codorniu, una marca catalana internacional?
No senyors, a mi ningú em ven que en aquest aspecte civilitzatori ens podem comparar al nivell nòrdic.
En segon lloc, una altra joia embrutada de l'aixovar català: la cultura i la llengua.
Les perpetuariem senzillament pel fet de tenir un estat propi? La sabriem projectar al món? Els joves aniriem a ballar sardanes o a cantar caramelles? Què fariem amb el castellà? Els immigrants comencarien a parlar català als pocs dies?
Evidentment que el català es guanyaria un lloc dins els llibres de text mundials ja que d'una vegada per totes seria llengua oficial d'un estat pressumtament fort en l'economia i per tant important ni que sigui en un marc europeu.
D'altra banda ja sabem que el català ha estat molt influenciat pel castellà lingüísticament i ho seguirà sent atesa la inevitable convivència amb tal llengua i siguem independents o no, no crec que depurem ni purifiquem la nostra llengua en cap futur, en part perquè pels mitjans de comunicació catalans sol córrer molt el catanyol, entre d'altres cercles.
Per anar acabant, quan parlo de geopolítica, em refereixo generalment al centralisme o descentralisme (federació) com a matriu de país, això que ens talla tant les ales i envejem d'alemanys, suïssos o nord-americans.
Em sembla digne de menció ja que, a les terres de l'Ebre, una zona especialment delmada per la presència d'animals com el mosquit tigre i el cargol americà, es troba molt desatesa per part de les autoritats catalanes, cosa que em recorda la desatenció centralista espanyola.
En definitiva, vull plantejar generalment qüestions que considero pluriparadigmàtiques per Catalunya i la seva independència, qüestions que requereixen una prudència emancipatòria no compartida, a priori, pel sector nacionalista català.
16/II/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada