Uns premis de fireta

Com cada any, amb l'arribada de febrer sona el tret de sortida al seguit de gales de cinema que se celebren arreu del món. Les acadèmies pioneres i les grans indústries, repartides pels països de més tradició cinematogràfica -i capacitat econòmica- nominen les pel·lícules més convenients i, en un esdeveniment amb llums i trompetes, guardonen les cintes que tenen -o haurien de tenir- més qualitat.

I a Catalunya, com a gran nació que som, hem de demostrar al món la importància que tenim celebrant la nostra magnífica gala. No podia ser d'una altra manera. I per fer-la pujar ben amunt i ben dreta quins són els ingredients? Fixem-nos en els Òscar: seleccionar les pel·lícules més bones de l'any, convidar les personalitats de moda, vestir-les de vint-i-un botons, comprar quilòmetres de catifa vermella i trobar un presentador amb certa gràcia. Vist el guió, sembla fàcil. I aquí, amb el ja famós què tenim, seleccionem les quatre produccions catalanes de l'any -on sempre actuen els mateixos actors-, convidem les mòmies del catalanisme del segle passat i els quatre espavilats que s'han sabut fer lloc, els guarnim, disfressem i apa: ja tenim la fireta arreglada. I el nom de tot plegat, els Gaudí. Punyent, si més no. És evident, si els espanyols poden anomenar Goya els seus premis de cine, aquí també podem buscar el nom d'algun personatge històric aliè al món audiovisual. I si, a més, el personatge és un dels catalans més coneguts arreu del món i dóna joc al disseny de l'estatueta, Joel Joan i la seva troupe es coronen salvadors de la cultura nacional.

I sent lamentable la interpretació, la posada en escena va ser pitjor encara. Els dos presentadors, Xavi Mira i Alba Florejachs, van aconseguir avergonyir el sentiment de catalanitat col·lectiva amb un repertori d'acudits nefastos. L'home vestit de cavall, més propi d'un guinyol francès, va ser la cirereta d'un pastís amb massa nata. Només calia fixar-se en l'expressió de Luis Tosar, que semblava més avorrit que un nord-coreà mirant la teletienda. Tot plegat, una cerimònia per oblidar.

Aquest és només un exemple de l'ús que fan les elits mediàtiques catalanes del terme nació. Perquè sí, és clar que ho som, la nostra tradició ho avala. Som una nació històricament lligada a un Estat, però amb una identitat pròpia innegable. El període en què ens trobem marcarà de forma clau el nostre futur. Podem esdevenir una nació amb majúscules o una regió colonial. A la societat catalana hi ha molta gent preparada, amb iniciativa, demostrant el perquè som una nació, treballant a l'ombra d'una casta benestant que viu de la iconoclàstia i que es dedica a trepitjar els que pugen per evitar que perilli la seva posició de catalanet referent. Un catalanisme de pic-nic que està instaurant les bases d'un model insostenible, la Nació subvencionada. Basem-nos en la història, en la tradició i, sobretot, en la nostra actitud treballadora. El que és una evidència és que vestir-nos d'esmòquing i fer-nos el ianqui repartint estatuetes no ens farà ser més nació.

Arnau Muniesa, 14-II-2012