El Rapinyerisme

 “Rapinyaire: Dit de l'ocell que té el bec ganxut i urpes ben desenvolupades amb els quals mata les seves preses”

-Diccionari de la Llengua Catalana

Sembla una definició prou acceptable. Potser oblida el fet que el rapinyaire acostuma a aprofitar-se d'animals morts per menjar en comptes de caçar-los, tot i així la donarem per bona. Però un rapinyaire ha de ser necessàriament un ocell? Rotundament no.

És més, l'Espanya pepera i casposa en què vivim ara mateix n'està plena. Ésser un rapinyaire està de moda, s'està començant a notar, i cada dia serà més evident. Que ningú s'espanti, era un fet previsible. Vuit anys d'un socialisme que -seguint aquell discurs tant aznarià- ens presentava l'Estat Espanyol com un estat modern, van fer que comencéssim a pensar que sí, que definitivament l'Espanya rància estava morta. Però no, pobres infeliços. Que les rates s'amaguin a la claveguera no significa que no puguin tornar a treure el cap. Permetre que els hereus polítics directes d'una dura dictadura feixista de quaranta anys tornin a manar el país després de dues legislatures a l'armari té efectes, i un d'ells és que la caspa brolli com mai. De fet, la popularització d'Intereconomía en va ser un preludi, donant veu per primer cop en molt de temps a éssers llefiscosos i corrosius que fins llavors, tancats al sarcòfag, semblava que la havíen perduda.

L'última prova de l'ascens de tota aquesta calanya es va fer palesa diumenge, en els dos actes commemoratius que familiars, amics i víctimes de terrorisme van celebrar, dividits. Perquè sí, si Espanya està dividida, les víctimes del terrorisme també. I el que hauria de ser un solemne acte de record va esdevenir, a causa de l'actitud rapinyaire d'alguns, un xou polític en què ambdues parts -una notablement més que l'altra- es van dedicar a llençar-se merda fermentada des de la distància. Pilar Manjón, presidenta de la Asociación 11-M afectados por el Terrorismo, acompanyada de CCOO i la UGT -altres estils de rapinyerisme oportunista-, va fer un clam a la unió i va recordar que l'autoria dels atemptats de fa vuit anys va ser reconeguda per l'islamisme yihadista i que, per tant, al seu entendre el cas està tancat. Però a l'altra banda del taulell, la presidenta de la Asociación Víctimas del Terrorismo (AVT), Ángeles Pedraza, recolzada pels il·lustríssims Ministre de Justícia senyor Alberto Ruiz-Gallardón, l'alcaldessa de Madrid senyora Ana Botella i el Fiscal General de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, va aprofitar per recordar que el cas està més obert que mai i que es tornarà a obrir una investigació que apunti ETA. En termes generals: els atemptats d'Atocha, els morts, ferits i la tristesa d'amics i familiars, seran aprofitats un altre cop com a instrument polític per carregar-se allò que molesta els rapinyaires casposos, sigui ETA, el PSOE o el ridícul Zapatero. Els mateixos corbs que no deixen destapar les fosses del Franquisme -amb l'excusa d'evitar reobrir ferides- per por que els seus avis hi acabin esquitxats, són els mateixos que ara es decideixen a tornar a furgar uns successos que ja van quedar tancats en el seu moment. Perquè al cap i a la fi, les funcions d'una entitat de víctimes del terrorisme han de ser les bàsiques: lluitar contra aquesta amenaça, preservar el record dels que han mort i reclamar-ne el reconeixement. Buscar la tranquil·litat dels afectats al marge de la opinió política dels que la componen.

I sí, és trist, però el Rapinyerisme ha arrelat fort a tot arreu. És fàcil de reconèixer: La mateixa actitud, les mateixes males arts, els mateixos gests. La roba fosca, els pins d'agulla, els cabells llepats, la caspa, la pudor de ranci. Els mateixos voltors sobrevolant de cadàver en cadàver per treure'n el seu propi benefici. I, abans d'acabar, un ultim missatge per als catalanets pamfletaris que creuen tenir en la Independència la solució de tots els seus mals, que no els enganyin. No per grallar en català es deixa de ser un corb.

Arnau Muniesa i Juan

14-III-2012