El clam d'un vot que no serà escoltat

FRANCESC DALMAU Sóc un vot. Un vot, estimats polítics, al que mai han escoltat, un vot que mai podran conèixer. Sempre, per vostès, seré només un mitjà per arribar al poder i no una eina per transformar, revolucionar i innovar aquesta terra que m’ha vist néixer i créixer i em veurà a morir, com tants altres ha vist.

Estimats polítics, aquest vot sempre ha estat amagat darrere seu, com el nen petit que s’amaga rere les cames del seu pare per por i vergonya d'afrontar una situació desconeguda. Però ara aquest nen ha crescut, ha madurat i mica en mica s’adona que viure en la penombra no es bo ni per ell ni per ningú. Així doncs, és el moment de fer un pas endavant i parlar clar:

Aquest vot no pot veure més com vostès, apreciats polítics, estan constantment enganyant, robant i atacant els seus companys de professió, que són la seva còpia exacta en un matís cromàtic diferent.

Des de ben petit que vostès, amb un sistema educatiu força deplorable, empobrit i envellit per més de dos segles d’existència i minses innovacions, ens intenten canalitzar i fer-nos pensar com la majoria i sancionen i qüestionen els infants amb pensament lliure. En aquest aspecte, vostès em diran que el problema és directament del professorat. Jo no ho crec així: el problema és del sistema educatiu que els ha format i ells, sent millors o pitjors professionals, batallen cada dia pels vostres interessos sense ser-ne conscients, ja que s’han de cenyir al marcat i pautat sistema educatiu que vostès varen dictaminar. Això si, encara no conec cap fill seu que hagi trepitjat l’escola pública que vostès han de defensar i de la qual fan bandera de ser igual o millor que les privades on vostès els eduquen. Amb aquesta reflexió no vull ni desprestigiar l’escola pública ni el seu professorat, simplement m’agradaria que des de ben petits no comencessin a separar-nos com animals: uns al seu canal per intentar donar-nos la forma que vostès volen i intentar encegar-nos, i els altres la forma que vostès com a pares creuen correcte i a la qual, molts de nosaltres, els seus vots, no podem ni podrem aspirar mai.

A part de l’educació que rebem tots els que hem estat sota el seu sistema educatiu, que retallen sense cap mena d'escrúpols, voldria fer una altre reflexió. Com vostès, figures públiques suposadament clares, directes i amb la veritat i sinceritat com a màxim exponent de la confiança envers el poble que representen, poden mirar els seus fills els ulls cada dia, desprès de mentir  i enganyar-nos en cada moment?

Per sort o per desgracia la meva família m’ha inculcat el valor de la veritat i la sinceritat, i aquest valor és la base per assentar qualsevol projecte, sigui material o emocional, així que li demano que perdi un petit instant de la seva atrafegada vida i pensi en la meva reflexió. Un cop hagi fet això miri el seu fill directament i intenti explicar-li per què ell no es com el fill de l'empleat o empleada que cada dia li neteja el despatx. Si se'n surt sense patir cap fiblada de dolor quan intenti amagar-li la veritat -fixi’s que no dic mentir-li- a un fill, és que a vostès ja no els queda cap mena de consciència i moral, així que el felicito: vostè ja ho ha aconseguit, és un perfecte manipulador.

Arribats a aquest punt, crec oportú dir per què és en aquest moment en el què decideix-ho fer aquest pas endavant i intentar fer-li arribar la meva veu.

El motiu d’aquest clam no es cap més que el desencís que vostès han creat envers una de les millors creacions del pensament racional humà, la política i la democràcia.

La política i la democràcia, eines que en essència van néixer i créixer per escoltar la veu del poble, eines que vostès han ensordit al pas dels anys i ara són com un malalt que ni escolta ni raona a causa del medicament narcòtic que el manté en vida. Són vostès aquest narcòtic: el mantenen en vida però juguen amb ell com un gat amb un cabdell de llana. Vostès han convertit aquestes eines en un tema tabú del que molta gent no vol ni sentir a parlar, vostès han creat un desencís per un dret que ha costat moltes vides i moltes revolucions. Vostès, amb el seu posat de bona persona, conciliador i a l’abast del poble quan ens necessiten per arribar al poder. I un cop allí, ja no es recorden dels que varem creure en vostès.

No m’agradaria posar-los a tots al mateix sac, però cada cop crec que sí, que els hi hauria de posar a tots: des del més destacat de tots al regidor del poble més petit, sigui quin sigui el color que el defineix.

Com veuen, no em pronunciaré pas a favor de cap partit, ja que el meu desencant es tant gran que ja no crec que els hi interessi saber que penso.

Però immers en el context actual, vivint aquestes eleccions, els diré que sóc un independentista i catalanista fins al moll de l’os, però també els diré que no hi ha cap partit que m’inspiri confiança, això sense ni plantejar els partits que deriven del marcat centralisme d’aquest país, un centralisme irracional unitari i caspós, més feudal que democràtic.

Aquí conclou aquest clam que vostès, apreciats dirigents, no escoltaran mai, ja que són com mil patrons cridant ordres en un vaixell que va a la deriva, vaixell que vostès han enfonsat i enfonsaran mentre no callin i comencin a remar junts, amb la màxima sinceritat possible. Perquè vostès no han de ser els patrons cridaners i malcarats: han de ser els rems que fan navegar la societat cap a millor port.