ICV-EUiA: Una bona oposició

ARNAU MUNIESA

Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa, des dels seus orígens, ha sabut combinar un discurs basat en el compromís amb les classes baixes i mitjanes, donant suport a polítiques socials; i les propostes mediambientals a favor d’un model de societat més sostenible. Des que ens trobem immersos en aquesta greu crisi econòmica, ICV-EUiA s’ha postulat clarament a favor dels més perjudicats per les polítiques d’austeritat i les retallades, secundant vagues i reivindicacions sindicals. Ara, a més, els ha tocat pronunciar-se en un àmbit en què mai havien destacat: el del dret a decidir.

EL CANDIDAT.- Joan Herrera és com el delegat de classe a qui se li ha girat feina. El seu to és serè, excessivament fred, poc creïble quan emfatitza o es fa l’indignat. Acostuma a acabar les frases amb un somriure irònic que frega la pedanteria. Tot i que el seu discurs és, segurament, el més constructiu de tota la campanya, el to que fa servir és excessivament queixós i negatiu. La seva imatge recorda a la d’un membre de comitè d’empresa: més sindicalista que no pas polític, sempre encamisat i amb un parell de botons sense cordar. Poc l’ajuda la fama de nen de la bicicleta que s’ha guanyat, i desprendre-se’n no serà fàcil. S’ha mostrat més contundent que en la seva primera campanya com a cap de llista, ara fa dos anys, i s’ha reivindicat, de llarg, com el polític més dur amb la gestió de Mas, exercint de cap real de l’oposició.

EL DISCURS.- En comparació amb campanyes anteriors, es troben a faltar referències mediambientals en el discurs d’ICV-EUiA, segurament per la importància que han pres, d’una banda, l’eix social a causa de la crisi econòmica, i de l’altra, l’eix nacional degut al procés sobiranista català. Enmig d’un debat tan intens i suculent com l’actual, poca cosa hi pinten els tomàquets. Però malgrat tot, la coalició ecosocialista ha sabut trobar un bon espai polític per tirar endavant el seu discurs, prou contundent com per guanyar l’atenció de bona part de l’electorat. Abans de començar la campanya, era evident que els qui més explotarien el discurs nacional en pro de la independència serien Solidaritat, Esquerra Republicana i Convergència i Unió; i que si ICV-EUiA hi volia entrar tenia totes les de perdre, ja que mai n’havia dit gaire res i que entre els seus militants hi ha federalistes, independentistes i  d’altres que encara no s’ho han acabat de pensar. Però en un moment en què aquest debat crema més que mai, la coalició ha sabut adoptar una postura intel·ligent i clara: Iniciativa donarà total suport al dret a decidir –“davant l’Estat i davant els Mercats”- i apostarà per una reforma de l’actual model de relació amb l’Estat per la vida del referèndum. I un cop aclarit això, el debat es centra en una aferrissada crítica a les retallades i mesures de CiU, i en un seguit de propostes socials per preservar i consolidar l’actual estat del benestar, que és on el partit es troba més còmode: ICV-EUiA s’erigeix com la força política que fa costat a les protestes del carrer, a les vagues, als estudiants que no poden pagar la matrícula, als nens que han de dinar amb carmanyola.

LA CAMPANYA.- El d’ICV-EUiA és un dels millors cartells de l’actual campanya. Recorrent a l’ús del blanc i negre que els seus publicistes fan servir des de ja fa unes quantes legislatures, ens mostra la imatge del candidat en una postura informal i desenfadada, mirant cap a un costat amb expressió esperançadora. Els únics colors que s’hi troben són el verd del partit i els detalls vermells del logo a un lateral. L’eslògan, “...i tant si podem!” apareix en majúscules acompanyat de la frase “Dret a decidir, sí; drets socials, també!”, amb les paraules “sí” i “també” remarcades de color verd, color amb què els ecosocialistes, que ocupen l’espai situat més a l’esquerra de l’eix social al parlament, es volen identificar en detriment del vermell tradicional que han utilitzat el desaparegut PSUC o el PSC. L’espot televisiu, en canvi, no destaca per ser gaire original. Joan Herrera es dirigeix a càmera des d’una sala d’espera improvisada. A mida que el zoom li enfoca la cara, el candidat deixa anar un breu discurs sobre tot allò en què creu respecte l’actual crisi i les polítiques socials. Finalment, quan ja ha aparegut en pantalla l’eslògan de campanya sobre un fons verd i l’anunci sembla acabat, Herrera deixa anar unes últimes paraules a mode de postdata: “Per cert, tenim tot el dret a decidir”.

Un dels contratemps que estan trobant els ecosocialistes en aquesta campanya és el salt a les autonòmiques de les Candidatures d’Unitat Popular, que s’han fet lloc de forma contundent entre l’electorat més d’esquerres. Les llistes de les CUP han rebut amplis suports entre el moviment estudiantil i les protestes del carrer: es presenten com una alternativa radical, com un “cavall de Troia” preparat per entrar al Parlament. Com diu el seu eslogan, “ho volem tot”, no només en l’àmbit nacional sinó també en el social. És el problema que es genera quan apareix una nova força a l’esquerra dels que hi ha més a l’esquerra. I aquí és on Iniciativa s’haurà de reivindicar i ensenyar les dents per, com a mínim, no perdre escons.

A diferència del PSC, ICV-EUiA ha sabut respondre a la qüestió nacional de manera clara i coherent amb el discurs tradicional del partit, sense vendre sopars de duro que després no podrien ni voldrien acomplir. ICV ha entès que l’actual fase del debat no requereix encara elegir entre autonomisme, federalisme, independència o altres models, sinó que ens trobem en una fase prèvia: si podem, o no, decidir què volem ser dins un Estat suposadament democràtic. I la resposta dels ecosocialistes és clara: i tant si podem.

PP: L'home del sac

ARNAU MUNIESA

A una setmana de les eleccions, el Partit Popular veu com les enquestes li pronostiquen uns resultats al voltant dels divuit escons, en pugna amb el PSC i Esquerra Republicana per esdevenir la segona força al parlament durant la propera legislatura. Per Alícia Sánchez-Camacho, però, el repte més important d’aquesta campanya és assolir el suport suficient per frenar un procés cap a l’Estat Propi que abocaria Catalunya a la catàstrofe més absoluta. I d’exemples desoladors no li falten. Combinant el discurs tremendista amb el trauma identitari que suposaria la secessió, la cap de llista popular s’ha postulat en pro de l’unionisme com la líder més destacada de la Catalunya que vol ser espanyola.

EL CANDIDAT.- Que Alícia Sánchez-Camacho sigui l’única dona entre els caps de llista dels partits amb representació parlamentària encapçalant la candidatura de la formació més conservadora de l’hemicicle català no deixa de ser una curiositat. Després de guanyar-li les primàries l’any 2008 a Montserrat Nebrera -que ara ha resultat ser independentista-, Sánchez-Camacho ha sabut recuperar dins el Partit Popular de Catalunya el caràcter d’espanyolitat de Vidal-Quadras que Josep Piquè, amb pell de xai, havia interromput en el seu intent fracassat de gir catalanista. Amb la imatge de mestressa de casa moderna i un look aparatós i provincià, el maquillatge és l’últim recurs que li queda per esmenar uns trets facials als quals res no han pogut les múltiples sessions de quiròfan. Parla un català après amb un accent força acceptable, però és capaç de deixar anar destrosses formals, lèxiques i sintàctiques com “solsament volem dir-lis quelcom”. El seu to recorda al de les àvies que expliquen amb passió contes de llops i plagues intentant alliçonar moralment un públic infantil i innocent. Vestits ajustats, cara tibada, català forçat. Quan l’aparença s’embolcalla amb tota aquesta artificialitat, costa de creure’s la persona que hi ha al darrere.

EL DISCURS.- L’argument principal triat per aquesta campanya és el tremendisme sistemàtic –altrament dit discurs de la por- davant qualsevol proposta o hipòtesi sobre la independència de Catalunya. Un partit que va acusar el govern de manca d’ètica per l’espot institucional del 25N no s’està ara d’espantar l’electorat amb arguments dantescs com la sortida de l’Euro i de la UE, la baixada de les pensions, la invalidació dels títols universitaris o l’advertència amoral que els funcionaris de la Catalunya independent ens faran canviar els cognoms d’arrel castellana. La demagògia acostuma a ser més subtil. Pel que fa a l’encaix d’una Catalunya en el marc internacional, el PP no mostra cap mena de pudor en demostrar la seva satisfacció quan des d’òrgans com la Unió Europea se’ns afirma que la nostra permanència no hi està garantida. Una mostra més que expressions com “la maté porque era mía” també tenen sentit en l’àmbit de la política. Aquest discurs de la por s’alterna amb el debat identitari: l’argument més sòlid que ha trobat el PP per batre l’independentisme és, senzillament, que Catalunya és espanyola i que molts catalans tenen família arreu de l’Estat. Remenar els orígens per rebutjar destins. Per acabar de lligar aquestes dues línies de discurs, els populars han trobat un punt de suport en la incertesa que genera aquest procés. I és que ha quallat entre l’espanyolisme la idea que els catalans som una societat manipulada per uns mitjans de comunicació manipulats i un model educatiu adoctrinador que ens converteix en anyells sense criteri seguint el ramat a la nostra perdició. Per tant, pobres de nosaltres, el que necessitem abans que el dret a decidir, és el “dret a saber”. I en aquest sentit, no ho dubteu, el PP i Espanya hi tenen molt a dir.

LA CAMPANYA.- Plantejar aquesta campanya no haurà estat fàcil per l’Alícia i el seu equip, i encara menys sense disposar del monopoli del vot espanyolista, perdut amb l’entrada de Ciutadans al Parlament el 2006 i que rebaixa el mínim d’escons que el PP tenia garantit abans de la irrupció d’Albert Rivera a l'hemicicle. A diferència de Ciutadans, el PP no té legitimitat per atacar el govern de Mas per la mala gestió i les retallades a causa del trist paper que Rajoy i el seu gabinet de sicaris fan des de la Moncloa. I tampoc se’l pot atacar directament –sí que es fa a través de mitjans de comunicació afins i mundans- pels casos de corrupció, ja que el PP és un niu de gàngsters i corrupteles de primera categoria. Així doncs, igual que Convergència i Unió però des del bàndol oposat, als populars no els queda més que l’eix nacional per teixir l’actual campanya.

Seguint aquesta via, el lema triat es remet al conflicte identitari que suposa l’independentisme: “Catalunya sí, España también”. Un eslògan bilingüe que conté un missatge inclusiu en contraposició al trencament i l’exclusió social que suposaria l’Estat Propi. Els cartells publicitaris no tenen misteri: mostren la foto de la candidata –al bottox i al maquillatge s’hi han d’afegir filtres de Photoshop- davant un fons blanc i neutre que vol denotar netedat. I el lema, de color blanc sobre el blau del partit, apareix acompanyat d’una senyera que en mostrar el seu revers interior ens descobreix la rojigualda, bandera común de todos los españoles. És, molt probablement, el pitjor cartell de tota la campanya. Els anuncis tampoc són massa lluïts: en un, el partit ens recorda que durant l’anterior campanya ja havia avisat que hi hauria acord per celebrar un referèndum d’autodeterminació –acord, ara per ara inexistent- i aprofita per anar més enllà en les seves advertències: un avi queixós veu com, en una Catalunya independent, el president Mas ha d’endarrerir les pensions per falta de liquiditat. En un altre espot, presentat aquesta mateixa setmana, una veu en off que alterna català i castellà ens presenta un grup de persones que esmorzen en un mateix bar. El narrador explica les seves lleus diferències –un és del Barça i un altre de l’Espanyol- i dóna pas a Sánchez-Camacho, que aixecant el cap del diari, ens recorda allò que a tots uneix: Espanya.

Com li passa a Pere Navarro, els comentaris que puguin fer altres militants del seu propi partit a la resta d’Espanya poden ser molt influents el dia de les eleccions. Que José Ignacio Wert aposti per espanyolitzar els alumnes catalans o Esperanza Aguirre faci una classe sobre els tres mil anys de la història d’Espanya no depèn d’Alícia Sánchez-Camacho, però és feina seva saber-ho gestionar de cara l’electorat català.

La societat catalana, si per alguna cosa no destaca, és per ser homogènia. Es tracta d’una terra que engloba diferents maneres de fer, de pensar, diferents idiomes, diferents sensibilitats. El nombre de partits del seu hemicicle així ho corrobora. Al llarg de la seva història, ha estat terra d’acollida, zona de pas entre la península i Europa i un port obert a mercats de tot el món. I la diversitat, sovint, porta al conflicte. El conflicte suposa un xoc d’idees, un enfrontament. Però també suposa diàleg, relació i debat. Actualment, a Catalunya, hi convivim set milions i mig de catalans. Molts tenen les arrels arreu de l’Estat, molts han vingut de fora, i són ben pocs els que són d’ascendència només catalana. A Catalunya hi ha unionistes, federalistes i independentistes, monàrquics i republicans, franquistes i comunistes, hippis i xenòfobs. El dret a decidir servirà per expressar quin és el denominador comú que ens uneix a la majoria dels que hi vivim. Però de tot aquest procés el que està clar, si és que s’acaba duent a terme, és que comptarà amb tothom, serà inclusiu i construirà les bases d’un país obert i modern. Tots tranquils, que els cognoms no es tocaran.

PSC: El Federalisme en què ningú creu

ARNAU MUNIESA

El Partit Socialista de Catalunya afronta les eleccions més decisives de la seva història des del restabliment de la democràcia: el partit ha passat de ser la tradicional i sòlida segona força al Parlament de Catalunya -liderant la oposició durant vint-i-tres anys de pujolisme i governant durant els set de tripartit- a descompondre’s a causa d’una greu crisi política i manca de projecte que l’han assetjat en el moment menys adequat. Aquesta campanya electoral i el judici de les urnes seran les que decidiran el pes que els catalans donen a aquesta formació en la Catalunya que ha de venir. Les enquestes en pronostiquen una pèrdua de deu diputats, però la davallada sembla no tenir límits. A partir del 26 de novembre, quin és el PSC que trobarem al Parlament, una força encara destacada o un partit residual i en descomposició interna?

EL CANDIDAT.- A qui més ha perjudicat aquest avançament electoral pel 25N ha estat a Pere Navarro. El cap de llista socialista és el que més feina ha hagut de fer per arribar a l’inici de la campanya en igualtat de condicions respecte els altres candidats. Per l’alcalde de Terrassa, fer el salt de la política municipal a dirigir el Partit Socialista de Catalunya en les hores més baixes de la seva història ha estat una contrarellotge per donar-se a conèixer davant l’electorat. No ho ha tingut gens fàcil, i els resultats són, si més no, qüestionables. La falta d’experiència a l’hora de dirigir-se al públic es fa més que evident. Per transmetre proximitat, als mítings evita les americanes, mostrant camisa blanca arremangada a mitja màniga i corbata vermella a joc amb el decorat. No se’l veu còmode: baixa massa la mirada, llegeix del paper, parla amb cantarella. El seu to i discurs no desprenen optimisme. No mostra l’actitud ni la confiança d’algú que es vol presentar com un líder en qui confiar en moments difícils. Inclús Montilla semblava més carismàtic.

LA CAMPANYA.- Als actes de campanya, Pere Navarro es fa acompanyar per altres membres destacats del partit. No és estrany: la formació necessita mostrar que els seus dirigents fan pinya al voltant del candidat després de la divisió interna patida els últims mesos. Igual que en el cas de CiU, els actes del PSC són esdeveniments ben preparats, de masses, on no s’escapa cap detall. Però a diferència dels mítings de la coalició nacionalista, els del PSC són més freds. No hi ha eufòria ni crits, i d’aplaudiments, els justos i necessaris. Al carrer Nicaragua no passen pel seu millor moment. Als cartells, el més destacable és el primeríssim i poc afortunat pla de Pere Navarro acompanyat del lema “Federalisme: l’alternativa sensata”, de color vermell sobre fons blanc, ben marcat. Depenent del format, els cartells també inclouen les llegendes “No Independència” i “No centralisme” a banda i banda sobre fons negre. L’objectiu és subratllar que aquest model que defensen és la via del mig, la opció més moderada i, per tant, la correcta. L’espot televisiu comença en una habitació fosca, on un Pere Navarro atabalat comparteix taula amb dos tertulians que mantenen una encesa discussió sobre independència, exèrcits i sobiranies. Tot seguit, es recuperen el fons blanc i el primeríssim pla del cartell i el candidat socialista demana el vot amb una breu intervenció. El to que fa servir és trist, poc convincent, fregant la súplica. L’eslògan final es podria substituir pel d’“Ell mai no ho faria, no l’abandonis” i no desentonaria.

EL DISCURS.- Ras i curt: Federalisme. Aquesta claredat és la resposta a les nombroses acusacions a la divisió i a la manca de projecte. Tot i no haver sabut llegir les preocupacions de la societat catalana, com a mínim els socialistes han sabut fer lectura de les crítiques rebudes els últims mesos i han respost dignament. No obstant, crida l’atenció que es posin ara a defensar una idea per la qual no s’havien mullat mai: cal recordar que fa menys de dos anys ocupaven el govern de la Moncloa, el de la Generalitat, les diputacions i alcaldies de destacats ajuntaments. I mai, excepte Pasqual Maragall en l’estatut posteriorment mutilat, van moure un sol dit en pro del federalisme ni des de Ferraz ni des de la seva sucursal a Catalunya. I és ara, després que el clam independentista s’hagi fet evident al carrer, quan surten de sota les pedres els federalistes de tota la vida. Es tracta d’una reacció a la desesperada, d’un intent de fer equilibris i no afectar cap de les sensibilitats que el partit recull en una conjuntura de polarització política i social. A més, el fet de presentar-lo com l’”Alternativa sensata” és un altre argument fal·laç: l’error de defensar una opció esgrimint com argument principal que aquesta és la més moderada. Però el més greu de tot plegat, la deslleialtat més gran que el PSC ha comès amb els seus votants, és adoptar amb tanta fermesa l’aposta per un Federalisme que saben perfectament que no tenen opcions d’aconseguir, que ben poca gent vol a Espanya i que, de fet, no volen ni ells.

A Catalunya, molts socialistes es deuen preguntar on ha quedat el PSC que tenia la raó de ser en la regeneració política i el catalanisme. Basats en l’afany d’entesa amb l’Estat i la socialdemocràcia, sí, però defensant els interessos de Catalunya a través d’un model d’Espanya basat en la pluralitat nacional. Molts d’aquests socialistes, com Ernest Maragall, ja se n’han desentès. I igual que ell, molts dels seus votants: probablement el sector més crític.

Un dels grans problemes és que encara no s’ha fet net amb la mala imatge del tripartit. I tampoc ajuden Pere Navarro els comentaris dels darreres dies d’alguns dirigents socialistes espanyols: fa poc, Guillermo Fernández Vara, expresident socialista d’Extremadura, demanava que una Catalunya independent hauria de tornar el capital humà format pels qui van immigrar-hi entre els anys cinquanta i seixanta, incloent-hi els seus fills i néts. José Montilla ironitzava fa poc sobre els referèndums, afirmant que són les eines de consulta preferides pels dictadors; i avui mateix, José Bono, en un acte de campanya de Ciutadans, comparava l’Independentisme de Mas amb el Nazisme de Hitler.

Tot plegat, amanit amb la presència de personatges de la talla moral, política i intel·lectual de Carmen Chacón, la impossibilitat manifesta de representar una veu diferent a la del PSOE a Madrid i la nul·la capacitat de reacció demostrada per les últimes cúpules del partit; sembla accelerar una ràpida descomposició a què les enquestes vaticinen nefastos resultats de cara el 25N. S’admeten apostes. 

CiU: la força del líder

ARNAU MUNIESA

Les eleccions del 25N, Convergència i Unió les té guanyades. Ja les tenia el 12 de setembre, l’endemà de la històrica manifestació de la diada, en què Artur Mas i el seu fidel seguici van fer un estudiadíssim pas endavant per passar a liderar el procés sobiranista del poble català cap a l’Estat Propi. En aquest moment, i tapant la més que qüestionable gestió dels dos escassos anys del govern dels millors, Mas va passar de President de la Generalitat a candidat a la presidència. ¿I com s’encara una campanya electoral quan es té tot tan guanyat que l’únic que queda és perdre-ho i en la qual l’única fita que resta per assolir és la pràcticament impossible majoria absoluta?

EL CANDIDAT.- Artur Mas és un líder innat. Pel que fa a la imatge dels candidats, el cap de llista convergent guanya per golejada: amb el seu to serè i un discurs carregat de conceptes punyents ha sabut consolidar l’electorat sobiranista i s’ha sabut fer seu l’independentista, que feia anys que capitalitzava Esquerra Republicana. Als cartells hi apareix com un líder messiànic, el guia d’un desorientat poble català després de set anys (més dos) de travessia pel desert. Igual que a l’espot televisiu, se’l pot veure amb els braços estesos, fent les quatre barres amb els dits i amb posat orgullós, sent aclamat per una massa entregada que oneja senyeres, estelades i banderes de la unió europea en proporcions ben calculades. Tot i haver afirmat en més d’una ocasió que aquest procés que ha iniciat no respon a deliris de grandesa personals, la manera com s’ha plantejat la campanya indica tot el contrari: les sigles del partit perden pes al costat de la seva figura, i és ell i només ell qui sembla donar sentit a aquest projecte. El missatge de #totsambelpresident, un dels hashtags que la coalició ha proposat a les xarxes socials, no sembla presentar Mas com un servidor del poble català, sinó que suggereix sutilment el contrari: un poble als peus del seu líder.

LA CAMPANYA.- Els diferents actes s’han organitzat com la versió ampliada de l’espot televisiu. Darrere l’escenari, de manera que pugui ser captada per les càmeres televisives, s’improvisa una grada jove –aquesta, segurament, amb el vistiplau dels mossos– que oneja les corresponents banderes. Així, quan el president, en els moments àlgids de les seves intervencions, deixa anar la frase lapidària de torn, queda envoltat d’un mar de colors, aplaudiments i crits d’aprovació. Aquest fet respon a la importància que CiU ha donat als símbols i a les metàfores: la mida, abundància i proporció de les banderes, els crits d’Independència al moment adequat, el decorat net i polit. El lema de la campanya: “la voluntat d’un poble”. Són actes de masses, mítings pensats a l’americana, on la importància del candidat és tal que tot gira al seu voltant i fins i tot el contingut del seu discurs queda eclipsat per la seva persona.

EL DISCURS.- El missatge de campanya ha estat plantejat de manera semblant a fa dos anys, substituint el caramel del Pacte Fiscal amb el de l’Estat Propi. I mantenint, en certa manera, les ambigüitats. L’única proposta clara que el candidat Artur Mas fa a la societat catalana és la convocatòria d’un referèndum o una consulta. I, com a contrapunt, fent ostentació del “seny” que caracteritza els catalans –com molt bé indica l’anunci del Sabadell- s’absté de prometre el final de les retallades. A Can Convergència se sap que sigui com sigui Mas tornarà a ser el president com a mínim quatre anys més, i que els pressupostos no s’aproven sols. I cal tenir present que molt probablement els de l’any que ve vindran acompanyats d’un nou paquet d’ajustos. No podent esgrimir propostes socials i econòmiques per convèncer l’electorat, el president recorre a la qüestió de l’eix nacional, més abstracta però més còmode de teixir i garant de bons resultats en moments d’embriaguesa independentista. En aquest sentit, una de les pedres de toc de la candidatura de CiU és presentar-se com el vot útil davant els votants d’altres formacions amb  el presumpte objectiu de front a un govern espanyol del PP amb majoria absoluta.

Convergència i Unió no representa una majoria absoluta real en la societat catalana. Però això no treu que, culminant una bona campanya, la coalició pugui assolir-la al Parlament. Si l’objectiu del partit és aquest, l’estratègia triada no pot ser millor: anestesiar l’electorat amb allò que vol sentir sobre el xoc de trens i la il·lusió històrica. Però si el que vol, com els seus destacats dirigents afirmen, és carregar el poble català d’arguments reals i raons per dur a terme el procés cap a l’Estat Propi de manera eficient i fugint d’afanys personals, Convergència comet el greu error de caure en el populisme i l’adulació al president –expressió que resumeix els seus espots–, aconseguint carregar realment de raons els partits i sectors espanyolistes que volen desautoritzar el debat legítim d’un poble sobre la seva identitat i llibertat. Aquesta imatge dóna ales als qui pretenen relacionar nacionalisme i nazisme i acusen els partidaris de la independència de voler alçar murs, trencar societats i dividir famílies.

Tot apunta que Convergència no ha canviat en res, que segueix venent la moto i posant per davant els interessos del partit enlloc de l’interès col·lectiu del poble que afirma defensar. Pel que és necessària una majoria absoluta és per governar –i retallar- sense ser necessari pactar res amb ningú, no per consolidar el projecte nacional davant el govern de la Moncloa. La solidesa d’aquest projecte es reflectirà en la mesura que les forces partidàries del dret a decidir tinguin la voluntat i capacitat de presentar-se com un sol bloc, i per això no és necessària cap majoria absoluta. Un cop acabada la campanya, celebrades les eleccions i reafirmat Mas a la presidència caldrà veure si el camí cap a l’Estat propi segueix en peu i se’n concreten els punts o només es queda en allò que de moment és: una gran estelada de fum.

Senyeres de fum

ARNAU MUNIESA

Han passat només quinze dies des de la multitudinària manifestació independentista que bloquejà el centre de Barcelona en motiu de la diada, i els efectes han sigut tants i de tal magnitud que els esdeveniments que s’han anat succeint des d’aquella data ens han conduit, molt més ràpidament del que ningú podia preveure, a una cruïlla sense precedents pel futur d’aquest país. Només quinze dies han calgut al president Mas, que s’ha deixat arrossegar pel milió i mig de persones que sortiren al carrer, per dissoldre les corts i convocar eleccions pel 25 de novembre. Dos anys més tard, els catalans tornem a les urnes.

I arribats a aquest punt, la primera pregunta que cal fer-nos és: era aquesta la millor opció pel país? El perquè del canvi de cicle que estem vivint passa per un fet clau: Independentisme i Autodeterminació han passat de ser un espectre que sobrevolava vagament l’àmbit polític fa només mig any a ser el punt destacat de l’ordre del dia al Parlament de Catalunya, la tertúlia del Divendres a TV3, el Gran Debate de Telecinco i la convenció del rifle i el sarcòfag d’Intereconomía. Quan un milió i mig de persones van fer palès que ara el debat és sobre el model de relació amb Espanya, es va evidenciar també que és necessari que el poble –que és on, en tota democràcia, rau la sobirania- torni a fer-se sentir.

Convergència i Unió, fent ús de l’astúcia política que sempre els ha caracteritzat i reforçats pels vots i suport d’una societat catalana tradicionalment mediocre i covarda políticament, ha sabut presentar el gir independentista i aquesta maniobra de final de legislatura com una heroïcitat quan realment ha estat la perfecta culminació d’una altra de les seves artimanyes. L’afer és com segueix: Artur Mas puja al govern després d’una campanya electoral basada en el caramelet del Pacte Fiscal. En els primers compassos de la legislatura, el president introdueix un nou concepte amb denominació d’origen convergent –sona molt bé, però ningú sap massa bé què vol dir-: la Transició Nacional. I un cop arribats aquí, austeritat, retallades, reajustaments, manifestacions, càrregues policials, i casos Palau. Arriba l’11 de setembre del 2012 i fa el joc als independentistes que surten al carrer. La popularitat comença a pujar. El dia 20 se’n va a Madrid a negociar el punt estrella de la seva campanya i es peta la reunió amb Rajoy en dues hores. “Això no ha anat bé” i cap a les eleccions. Senyeres de fum, estelades de fum.

A Madrid no hi va a buscar el Pacte Fiscal, hi va a buscar el “No” com a excusa per convocar unes eleccions que l’avalin quatre anys més. És preciós veure en Mas com un salvapàtries, però darrere hi té una gran ombra que es va allargant. L’estratègia és, no obstant, excel·lent.

Aprofitem-ho, doncs. Encara som a la cruïlla, no l’hem travessada i tot està per fer. Aprofitem que, sigui per les raons que sigui, ara mateix Convergència es mira l’Independentisme amb bons ulls. Doncs és innegable que, quan Catalunya assoleixi l’Estat Propi, serà perquè els Convergents s’hi hauran posat de cara. El moment és immillorable, però caldrà esperar a veure com es planteja la campanya electoral. Serà vital que cada partit especifiqui quin és el seu model de relació –o no-relació– amb l’Estat i deixi clar que, en cas d’arribar al govern, dedicarà la legislatura a establir-lo. I, en aquest sentit, els tríptics de Convergència seran un baròmetre del seu compromís. L’electorat que es plantegi confiar-los el vot farà bé de fixar-se en si el to ha canviat i la Independència hi apareix com a projecte real i principal o si, per contra, segueix amb les seves ja típiques ambigüitats.

I pel que fa als altres partits, es preveu un canvi considerable en la distribució de l’hemicicle. El debat sobre l’Estat Propi ha alterat considerablement els colors polítics de la societat catalana, i això es veurà reflectit en els discursos electorals i en els resultats dels comicis. Esquerra, partit obertament independentista des de la instauració de la democràcia, comptarà amb ICV, que opta per una autodeterminació amb tics federalistes, com a principal aliada. A l’altra banda del ring els partits obertament espanyolistes, el PP i Ciutadans, empraran qualsevol mena de recurs per guanyar força i batre’s a les formacions que defensen l’estat propi. I enmig d’aquest foc creuat hi tindrem un PSC sense rumb liderat per Pere Navarro (aka l’anticarisma) disparant a cegues contra qualsevol cosa que es mogui. L’estratègia i els intents dels socialistes per mantenir l’equilibri  han estat lamentables i deficients. Com a partit inadaptat i cagadubtes, no s’han sabut fer seu part de l’Independentisme i ha acabat fragmentat i dividit entre els qui prefereixen la S o la C de les sigles.

Ens esperen dos mesos d’agitació social, d’ofenses, acusacions i crispació. Per l’Independentisme és moment d’argumentar i convèncer els indecisos que una Catalunya independent i socialment justa seria no només viable, sinó positiva pels seus habitants. De moment, els qui sempre havien optat pel vell mètode de no mullar-se han acabat caient a l’aigua per pressió popular. Ara falta saber què en pensen els seus patrons, Fainé, Alemany i els presidents de les altres empreses que CiU duria a la samarreta si fos un equip de futbol. I també quin grau d’influència tindran aquestes opinions –habitualment a la penombra– en el devenir del partit de la burgesia catalana a partir d’avui mateix.

Problemes d'un Catalanisme efervescent

ARNAU MUNIESA

Acaba el partit a quarts d’una, el Madrid és el nou campió de la Supercopa. Apago la tele i em disposo a anar a dormir, més emprenyat pels nous i surrealistes horaris que no pas pel resultat. De sobte, la meva somnolenta i endormiscada consciència es veu sobresaltada per un crit simiesc i primitiu que el meu afinat sistema auditiu acaba de percebre. Ve de fora, de la casa del davant. Trec el cap a la terrassa i miro: veig llum a una finestra i, a dins, un personatge mòrbid i greixós desproveït de samarreta que fa salts pel menjador de casa, ensenyant generós part de la seva quilomètrica i peluda ratlla del cul perquè entre tanta gresca els pantalons del seu club aimat han anat cedint terreny enfront una massa lípida. I el paio, en ple moment d’èxtasi i celebració, deixa anar perles com “Viva España y Puta Cataluña” o “Jodeos, putos llorones y puta tevetré”.

Mai he tingut el suficient criteri per apreciar aquesta fina prosa i, finalment, quan venço la meva temptació de deixar-li anar un renec, emprenc camí cap al jaç tot cavil·lant una nova reflexió sobre el número de cromosomes de l’individu que acabo de conèixer. I al llit, allò que valores les sensacions que t’ha deixat el dia, concloc satisfet que anem per bon camí. Que anem per molt bon camí. Que no ens ha de molestar que la flor i nata de l’Espanya rància fregui l’orgasme després que el Madrid ens guanyi 2-1, patint al seu propi camp i per culpa d’errors propis. Al contrari, ens ha d’enorgullir. I que si, pocs dies després, el coronel de torn surt de les clavegueres –com fan les rates quan plou– per escopir tanta merda i tant junta que no deixa passar la llum en unes declaracions a un diari digital neofranquista, el que hem de fer és sentir-nos afalagats. No ens hem de molestar. Mai. I encara menys preocupar-nos, perquè el fet que personatges de l’Espanya profunda mostrin actituds bel·ligerants i agressives sempre que l’encaix Catalunya-Estat trontolla és part del procés. És una reacció natural, estan sensibles i salten a la primera de canvi.

I és que l’independentisme català tendeix a ofendre’s sempre que algun espanyolet neandertaloide en fa de les seves. Tradicionalment, la postura presa per l’indepe és la indignació i queixa sempre que algun reaccionari s’ha fet sentir. Tampoc ens hem de sentir molestos perquè Sánchez-Camacho amenaci en no assistir als homenatges de la diada si aquets “adquireixen un caire independentista” o perquè Ciutadans emeti un comunicat exigint la dimissió dels alcaldes de Figueres i Girona per haver posat al servei de la ciutadania un comboi per anar a la manifestació de la diada. Ai, aquest tren... el dinamitaran al més pur estil Spaghetti Western? Ja m’imagino el bo d’en Vidal-Quadras disfressat de Gian Maria Volonté a l’estació de Massanet-Massanes –a mig camí entre Figueres i Barcelona, pels qui no estigueu avesats a les mitges distàncies de Renfe– amb un detonador a les mans i a punt de fer explotar un pont. Sortosament –o no–, el polític sempre actua amb certa diplomàcia conscient de la transcendència dels seus actes i reaccions. O gairebé sempre. Per això, en aquesta cruïlla vital pel futur de Catalunya, les decisions preses per Sánchez-Camacho, C’s i altres tendències unionistes són el que s’havia d’esperar.

Doncs la situació, entenent com a situació tot allò que envolta la actualitat política, econòmica i social de Catalunya, està més calenta que mai. Se’ns presenta un setembre calent marcat per una importantíssima manifestació el dia 11. Catalunya avança, sense opció al retorn, cap a l’autodeterminació. M’agradaria dir que avança cap a la Independència, però això encara està per veure, igual com està per veure el nivell de covardia dels que es fan dir els nostres líders i dirigents. Una cosa està directament lligada a l’altra. Amb l’autodeterminació podrem decidir per nosaltres mateixos, decidir què volem ser i quin model de societat volem establir. Si volem canviar o estem bé com estem. Amb l’autodeterminació haurem vençut la maleïda barrera dels estèrils debats sobre independència o autonomisme sempre que tinguem intenció d’abordar temes polítics. Llavors podrem parlar de política de veritat, i construir.

Hi ha qui creu que, amb una manifestació multitudinària per la diada, l’endemà dia 12 ens llevarem sent ja independents. I és molt més difícil que això. La nova societat catalana és i serà cosa de tots, i la seva construcció hauria de començar ara mateix. Podem aixecar-la i decidir com la volem. O podem seguir com fins ara, traient l’estelada al balcó un cop l’any i rebolcant-nos en la merda que de tant en tant deixen anar, entre onomatopeies i sons guturals, anacrònics personatges com el coronel Alamán. Podem seguir amb els vicis de l’independentista autonòmic. Podem seguir donant majories àmplies a Convergència. Que anem pel bon camí no vol dir que aquesta trajectòria no es pugui tòrcer i acabem deixant passar una oportunitat històrica.

Siguem conscients de la realitat, sí, del moment sense precedents en què la independència apareix com una opció real a articles, eslògans, portades, pancartes i converses quotidianes. Però siguem també conscients de les dificultats que s’alçaran a partir del dia que ens hi posem seriosament i tinguem present que ningú ens ho posarà fàcil. Espanya s’hi jugarà molt en aquesta batalla, perquè si Catalunya assoleix la independència fiscal s’haurà acabat un dels espolis territorials més atroços i premeditats de la història. Però aquest no és el problema més important. És cert que vendran la pell molt cara, i amb una mica de sort tot el planeta veurà què són capaços de fer Alamán-Castro, Monago i altres éssers depriments per mantenir a tota costa el sistema parasitari que els permet cobrar un sou a final de mes. Dissortadament, i no serà la primera vegada, em temo que quan tinguem el timó a les mans, el principal problema dels catalans serem nosaltres mateixos.