ARNAU MUNIESA
Les
eleccions del 25N, Convergència i Unió les té guanyades. Ja les tenia el 12 de
setembre, l’endemà de la històrica manifestació de la diada, en què Artur Mas i
el seu fidel seguici van fer un estudiadíssim pas endavant per passar a liderar
el procés sobiranista del poble català cap a l’Estat Propi. En aquest moment, i
tapant la més que qüestionable gestió dels dos escassos anys del govern dels
millors, Mas va passar de President de la Generalitat a candidat a la presidència.
¿I com s’encara una campanya electoral quan es té tot tan guanyat que l’únic
que queda és perdre-ho i en la qual l’única fita que resta per assolir és la
pràcticament impossible majoria absoluta?
EL CANDIDAT.- Artur Mas
és un líder innat. Pel que fa a la imatge dels candidats, el cap de llista
convergent guanya per golejada: amb el seu to serè i un discurs carregat de
conceptes punyents ha sabut consolidar l’electorat sobiranista i s’ha sabut fer
seu l’independentista, que feia anys que capitalitzava Esquerra Republicana.
Als cartells hi apareix com un líder messiànic, el guia d’un desorientat poble
català després de set anys (més dos) de travessia pel desert. Igual que a
l’espot televisiu, se’l pot veure amb els braços estesos, fent les quatre barres
amb els dits i amb posat orgullós, sent aclamat per una massa entregada que
oneja senyeres, estelades i banderes de la unió europea en proporcions ben
calculades. Tot i haver afirmat en més d’una ocasió que aquest procés que ha
iniciat no respon a deliris de grandesa personals, la manera com s’ha plantejat
la campanya indica tot el contrari: les sigles del partit perden pes al costat
de la seva figura, i és ell i només ell qui sembla donar sentit a aquest
projecte. El missatge de #totsambelpresident, un dels hashtags que la coalició ha proposat a les xarxes socials, no
sembla presentar Mas com un servidor del poble català, sinó que suggereix
sutilment el contrari: un poble als peus del seu líder.
LA CAMPANYA.- Els diferents
actes s’han organitzat com la versió ampliada de l’espot televisiu. Darrere
l’escenari, de manera que pugui ser captada per les càmeres televisives,
s’improvisa una grada jove –aquesta, segurament, amb el vistiplau dels mossos–
que oneja les corresponents banderes. Així, quan el president, en els moments
àlgids de les seves intervencions, deixa anar la frase lapidària de torn, queda
envoltat d’un mar de colors, aplaudiments i crits d’aprovació. Aquest fet
respon a la importància que CiU ha donat als símbols i a les metàfores: la
mida, abundància i proporció de les banderes, els crits d’Independència al
moment adequat, el decorat net i polit. El lema de la campanya: “la voluntat d’un poble”. Són actes de
masses, mítings pensats a l’americana, on la importància del candidat és tal
que tot gira al seu voltant i fins i tot el contingut del seu discurs queda
eclipsat per la seva persona.
EL DISCURS.- El missatge
de campanya ha estat plantejat de manera semblant a fa dos anys, substituint el
caramel del Pacte Fiscal amb el de l’Estat Propi. I mantenint, en certa manera,
les ambigüitats. L’única proposta clara que el candidat Artur Mas fa a la
societat catalana és la convocatòria d’un referèndum o una consulta. I, com a
contrapunt, fent ostentació del “seny” que caracteritza els catalans –com molt
bé indica l’anunci del Sabadell- s’absté de prometre el final de les
retallades. A Can Convergència se sap que sigui com sigui Mas tornarà a ser el
president com a mínim quatre anys més, i que els pressupostos no s’aproven
sols. I cal tenir present que molt probablement els de l’any que ve vindran
acompanyats d’un nou paquet d’ajustos. No podent esgrimir propostes socials i
econòmiques per convèncer l’electorat, el president recorre a la qüestió de
l’eix nacional, més abstracta però més còmode de teixir i garant de bons
resultats en moments d’embriaguesa independentista. En aquest sentit, una de
les pedres de toc de la candidatura de CiU és presentar-se com el vot útil
davant els votants d’altres formacions amb
el presumpte objectiu de front a un govern espanyol del PP amb majoria
absoluta.
Convergència
i Unió no representa una majoria absoluta real en la societat catalana. Però
això no treu que, culminant una bona campanya, la coalició pugui assolir-la al
Parlament. Si l’objectiu del partit és aquest, l’estratègia triada no
pot ser millor: anestesiar l’electorat amb allò que vol sentir sobre el xoc de
trens i la il·lusió històrica. Però si el que vol, com els seus destacats dirigents
afirmen, és carregar el poble català d’arguments reals i raons per dur a terme
el procés cap a l’Estat Propi de manera eficient i fugint d’afanys personals, Convergència
comet el greu error de caure en el populisme i l’adulació al president –expressió
que resumeix els seus espots–, aconseguint carregar realment de raons els
partits i sectors espanyolistes que volen desautoritzar el debat legítim d’un
poble sobre la seva identitat i llibertat. Aquesta imatge dóna ales als qui
pretenen relacionar nacionalisme i nazisme i acusen els partidaris de la
independència de voler alçar murs, trencar societats i dividir famílies.
Tot apunta
que Convergència no ha canviat en res, que segueix venent la moto i posant per
davant els interessos del partit enlloc de l’interès col·lectiu del poble que
afirma defensar. Pel que és necessària una majoria absoluta és per governar –i retallar-
sense ser necessari pactar res amb ningú, no per consolidar el projecte
nacional davant el govern de la Moncloa. La solidesa d’aquest projecte es
reflectirà en la mesura que les forces partidàries del dret a decidir tinguin
la voluntat i capacitat de presentar-se com un sol bloc, i per això no és
necessària cap majoria absoluta. Un cop acabada la campanya,
celebrades les eleccions i reafirmat Mas a la presidència caldrà veure si el
camí cap a l’Estat propi segueix en peu i se’n concreten els punts o només es
queda en allò que de moment és: una gran estelada de fum.
LA Estelada del cartell, col·locada ben estratègicament, en el lloc exacte, i en el nombre exacte, si.
ResponElimina