ARNAU MUNIESA
Han passat només quinze dies des de la
multitudinària manifestació independentista que bloquejà el centre de Barcelona
en motiu de la diada, i els efectes han sigut tants i de tal magnitud que els
esdeveniments que s’han anat succeint des d’aquella data ens han conduit, molt
més ràpidament del que ningú podia preveure, a una cruïlla sense precedents pel
futur d’aquest país. Només quinze dies han calgut al president Mas, que s’ha
deixat arrossegar pel milió i mig de persones que sortiren al carrer, per
dissoldre les corts i convocar eleccions pel 25 de novembre. Dos anys més
tard, els catalans tornem a les urnes.
I arribats a aquest punt, la primera
pregunta que cal fer-nos és: era aquesta la millor opció pel país? El perquè del
canvi de cicle que estem vivint passa per un fet clau: Independentisme i Autodeterminació
han passat de ser un espectre que sobrevolava vagament l’àmbit polític fa només
mig any a ser el punt destacat de l’ordre del dia al Parlament de Catalunya,
la tertúlia del Divendres a TV3, el Gran Debate de Telecinco i la convenció del
rifle i el sarcòfag d’Intereconomía. Quan un milió i mig de persones van fer
palès que ara el debat és sobre el model de relació amb Espanya, es va
evidenciar també que és necessari que el poble –que és on, en tota democràcia,
rau la sobirania- torni a fer-se sentir.
Convergència i Unió, fent ús de l’astúcia
política que sempre els ha caracteritzat i reforçats pels vots i suport d’una
societat catalana tradicionalment mediocre i covarda políticament, ha sabut
presentar el gir independentista i aquesta maniobra de final de legislatura com una
heroïcitat quan realment ha estat la perfecta culminació d’una altra de les
seves artimanyes. L’afer és com segueix: Artur Mas puja al govern després d’una
campanya electoral basada en el caramelet del Pacte Fiscal. En els primers
compassos de la legislatura, el president introdueix un nou concepte amb
denominació d’origen convergent –sona molt bé, però ningú sap massa bé què vol
dir-: la Transició Nacional. I un cop arribats aquí, austeritat, retallades,
reajustaments, manifestacions, càrregues policials, i casos Palau. Arriba l’11
de setembre del 2012 i fa el joc als independentistes que surten al carrer. La
popularitat comença a pujar. El dia 20 se’n va a Madrid a negociar el punt
estrella de la seva campanya i es peta la reunió amb Rajoy en dues hores. “Això no ha anat bé” i cap a les eleccions. Senyeres
de fum, estelades de fum.
A Madrid no hi va a buscar el Pacte
Fiscal, hi va a buscar el “No” com a excusa per convocar unes eleccions que l’avalin
quatre anys més. És preciós veure en Mas com un salvapàtries, però darrere hi
té una gran ombra que es va allargant. L’estratègia és, no obstant, excel·lent.
Aprofitem-ho, doncs. Encara som a la
cruïlla, no l’hem travessada i tot està per fer. Aprofitem que, sigui per les
raons que sigui, ara mateix Convergència es mira l’Independentisme amb bons
ulls. Doncs és innegable que, quan Catalunya assoleixi l’Estat Propi, serà
perquè els Convergents s’hi hauran posat de cara. El moment és immillorable, però caldrà
esperar a veure com es planteja la campanya electoral. Serà vital que cada
partit especifiqui quin és el seu model de relació –o no-relació– amb l’Estat i
deixi clar que, en cas d’arribar al govern, dedicarà la legislatura a
establir-lo. I, en aquest sentit, els tríptics de Convergència seran un
baròmetre del seu compromís. L’electorat que es plantegi confiar-los el vot
farà bé de fixar-se en si el to ha canviat i la Independència hi apareix com a projecte
real i principal o si, per contra, segueix amb les seves ja típiques ambigüitats.
I pel que fa als altres partits, es
preveu un canvi considerable en la distribució de l’hemicicle. El debat sobre l’Estat
Propi ha alterat considerablement els colors polítics de la societat catalana, i això es veurà reflectit en els discursos electorals i en els resultats dels comicis. Esquerra, partit obertament independentista des de la instauració
de la democràcia, comptarà amb ICV, que opta per una autodeterminació amb tics
federalistes, com a principal aliada. A l’altra banda del ring els partits
obertament espanyolistes, el PP i Ciutadans, empraran qualsevol mena de recurs
per guanyar força i batre’s a les formacions que defensen l’estat propi. I
enmig d’aquest foc creuat hi tindrem un PSC sense rumb liderat per Pere Navarro
(aka l’anticarisma) disparant a cegues contra qualsevol cosa que es mogui. L’estratègia
i els intents dels socialistes per mantenir l’equilibri han estat lamentables i deficients. Com a
partit inadaptat i cagadubtes, no s’han sabut fer seu part de l’Independentisme
i ha acabat fragmentat i dividit entre els qui prefereixen la S o la C de les
sigles.
Ens
esperen dos mesos d’agitació social, d’ofenses, acusacions i crispació. Per l’Independentisme
és moment d’argumentar i convèncer els indecisos que una Catalunya independent
i socialment justa seria no només viable, sinó positiva pels seus habitants. De
moment, els qui sempre havien optat pel vell mètode de no mullar-se han acabat
caient a l’aigua per pressió popular. Ara falta saber què en pensen els seus
patrons, Fainé, Alemany i els presidents de les altres empreses que CiU duria a
la samarreta si fos un equip de futbol. I també quin grau d’influència tindran aquestes
opinions –habitualment a la penombra– en el devenir del partit de la burgesia
catalana a partir d’avui mateix.
Hablas de democracia cuando deseas imponer los deseos de 600.000 personas (ni un millon erais matematicamente y la mayoria niños lobotomizados, lo cual es ser de la peor calaña). Olé tus cojones macho.
ResponElimina"Hablas de democracia cuando deseas imponer los deseos de 600.000 personas (ni un millon erais matematicamente y la mayoria niños lobotomizados, lo cual es ser de la peor calaña). Olé tus cojones macho"
Elimina¿Te has leído el texto?
Quin atac mes gratuït. M'ha agradat Arnau. Ara, mes que fa un any, crec en un Catalunya fora d'Espanya. ¿Per què? Fàcil, el canònic i inexistent nacionalisme espanyol ha fet xixines de la cultura catalana. Sempre he cregut en una Espanya multinacional, amb determinació. He cregut en una Espanya federal on pot coexistir catalans, bascs, gallecs, gent del centre del territori estatal i andaluses. Però he vist en les darreres dècades com a la meva terra natal, majorment de cultura gallega, no li deixen pertànyer a una Galiza. Sempre m'he considerat gallec, ara un català d'acollida. I recolzo l'autodeterminació del poble català. I no em fa falta posar un comentari com a "Anònim."
ResponElimina¡Visca Catalunya i Visca el poble català! ¡Viva Galiza e o pueblo galego!