CiU: la força del líder

ARNAU MUNIESA

Les eleccions del 25N, Convergència i Unió les té guanyades. Ja les tenia el 12 de setembre, l’endemà de la històrica manifestació de la diada, en què Artur Mas i el seu fidel seguici van fer un estudiadíssim pas endavant per passar a liderar el procés sobiranista del poble català cap a l’Estat Propi. En aquest moment, i tapant la més que qüestionable gestió dels dos escassos anys del govern dels millors, Mas va passar de President de la Generalitat a candidat a la presidència. ¿I com s’encara una campanya electoral quan es té tot tan guanyat que l’únic que queda és perdre-ho i en la qual l’única fita que resta per assolir és la pràcticament impossible majoria absoluta?

EL CANDIDAT.- Artur Mas és un líder innat. Pel que fa a la imatge dels candidats, el cap de llista convergent guanya per golejada: amb el seu to serè i un discurs carregat de conceptes punyents ha sabut consolidar l’electorat sobiranista i s’ha sabut fer seu l’independentista, que feia anys que capitalitzava Esquerra Republicana. Als cartells hi apareix com un líder messiànic, el guia d’un desorientat poble català després de set anys (més dos) de travessia pel desert. Igual que a l’espot televisiu, se’l pot veure amb els braços estesos, fent les quatre barres amb els dits i amb posat orgullós, sent aclamat per una massa entregada que oneja senyeres, estelades i banderes de la unió europea en proporcions ben calculades. Tot i haver afirmat en més d’una ocasió que aquest procés que ha iniciat no respon a deliris de grandesa personals, la manera com s’ha plantejat la campanya indica tot el contrari: les sigles del partit perden pes al costat de la seva figura, i és ell i només ell qui sembla donar sentit a aquest projecte. El missatge de #totsambelpresident, un dels hashtags que la coalició ha proposat a les xarxes socials, no sembla presentar Mas com un servidor del poble català, sinó que suggereix sutilment el contrari: un poble als peus del seu líder.

LA CAMPANYA.- Els diferents actes s’han organitzat com la versió ampliada de l’espot televisiu. Darrere l’escenari, de manera que pugui ser captada per les càmeres televisives, s’improvisa una grada jove –aquesta, segurament, amb el vistiplau dels mossos– que oneja les corresponents banderes. Així, quan el president, en els moments àlgids de les seves intervencions, deixa anar la frase lapidària de torn, queda envoltat d’un mar de colors, aplaudiments i crits d’aprovació. Aquest fet respon a la importància que CiU ha donat als símbols i a les metàfores: la mida, abundància i proporció de les banderes, els crits d’Independència al moment adequat, el decorat net i polit. El lema de la campanya: “la voluntat d’un poble”. Són actes de masses, mítings pensats a l’americana, on la importància del candidat és tal que tot gira al seu voltant i fins i tot el contingut del seu discurs queda eclipsat per la seva persona.

EL DISCURS.- El missatge de campanya ha estat plantejat de manera semblant a fa dos anys, substituint el caramel del Pacte Fiscal amb el de l’Estat Propi. I mantenint, en certa manera, les ambigüitats. L’única proposta clara que el candidat Artur Mas fa a la societat catalana és la convocatòria d’un referèndum o una consulta. I, com a contrapunt, fent ostentació del “seny” que caracteritza els catalans –com molt bé indica l’anunci del Sabadell- s’absté de prometre el final de les retallades. A Can Convergència se sap que sigui com sigui Mas tornarà a ser el president com a mínim quatre anys més, i que els pressupostos no s’aproven sols. I cal tenir present que molt probablement els de l’any que ve vindran acompanyats d’un nou paquet d’ajustos. No podent esgrimir propostes socials i econòmiques per convèncer l’electorat, el president recorre a la qüestió de l’eix nacional, més abstracta però més còmode de teixir i garant de bons resultats en moments d’embriaguesa independentista. En aquest sentit, una de les pedres de toc de la candidatura de CiU és presentar-se com el vot útil davant els votants d’altres formacions amb  el presumpte objectiu de front a un govern espanyol del PP amb majoria absoluta.

Convergència i Unió no representa una majoria absoluta real en la societat catalana. Però això no treu que, culminant una bona campanya, la coalició pugui assolir-la al Parlament. Si l’objectiu del partit és aquest, l’estratègia triada no pot ser millor: anestesiar l’electorat amb allò que vol sentir sobre el xoc de trens i la il·lusió històrica. Però si el que vol, com els seus destacats dirigents afirmen, és carregar el poble català d’arguments reals i raons per dur a terme el procés cap a l’Estat Propi de manera eficient i fugint d’afanys personals, Convergència comet el greu error de caure en el populisme i l’adulació al president –expressió que resumeix els seus espots–, aconseguint carregar realment de raons els partits i sectors espanyolistes que volen desautoritzar el debat legítim d’un poble sobre la seva identitat i llibertat. Aquesta imatge dóna ales als qui pretenen relacionar nacionalisme i nazisme i acusen els partidaris de la independència de voler alçar murs, trencar societats i dividir famílies.

Tot apunta que Convergència no ha canviat en res, que segueix venent la moto i posant per davant els interessos del partit enlloc de l’interès col·lectiu del poble que afirma defensar. Pel que és necessària una majoria absoluta és per governar –i retallar- sense ser necessari pactar res amb ningú, no per consolidar el projecte nacional davant el govern de la Moncloa. La solidesa d’aquest projecte es reflectirà en la mesura que les forces partidàries del dret a decidir tinguin la voluntat i capacitat de presentar-se com un sol bloc, i per això no és necessària cap majoria absoluta. Un cop acabada la campanya, celebrades les eleccions i reafirmat Mas a la presidència caldrà veure si el camí cap a l’Estat propi segueix en peu i se’n concreten els punts o només es queda en allò que de moment és: una gran estelada de fum.

Senyeres de fum

ARNAU MUNIESA

Han passat només quinze dies des de la multitudinària manifestació independentista que bloquejà el centre de Barcelona en motiu de la diada, i els efectes han sigut tants i de tal magnitud que els esdeveniments que s’han anat succeint des d’aquella data ens han conduit, molt més ràpidament del que ningú podia preveure, a una cruïlla sense precedents pel futur d’aquest país. Només quinze dies han calgut al president Mas, que s’ha deixat arrossegar pel milió i mig de persones que sortiren al carrer, per dissoldre les corts i convocar eleccions pel 25 de novembre. Dos anys més tard, els catalans tornem a les urnes.

I arribats a aquest punt, la primera pregunta que cal fer-nos és: era aquesta la millor opció pel país? El perquè del canvi de cicle que estem vivint passa per un fet clau: Independentisme i Autodeterminació han passat de ser un espectre que sobrevolava vagament l’àmbit polític fa només mig any a ser el punt destacat de l’ordre del dia al Parlament de Catalunya, la tertúlia del Divendres a TV3, el Gran Debate de Telecinco i la convenció del rifle i el sarcòfag d’Intereconomía. Quan un milió i mig de persones van fer palès que ara el debat és sobre el model de relació amb Espanya, es va evidenciar també que és necessari que el poble –que és on, en tota democràcia, rau la sobirania- torni a fer-se sentir.

Convergència i Unió, fent ús de l’astúcia política que sempre els ha caracteritzat i reforçats pels vots i suport d’una societat catalana tradicionalment mediocre i covarda políticament, ha sabut presentar el gir independentista i aquesta maniobra de final de legislatura com una heroïcitat quan realment ha estat la perfecta culminació d’una altra de les seves artimanyes. L’afer és com segueix: Artur Mas puja al govern després d’una campanya electoral basada en el caramelet del Pacte Fiscal. En els primers compassos de la legislatura, el president introdueix un nou concepte amb denominació d’origen convergent –sona molt bé, però ningú sap massa bé què vol dir-: la Transició Nacional. I un cop arribats aquí, austeritat, retallades, reajustaments, manifestacions, càrregues policials, i casos Palau. Arriba l’11 de setembre del 2012 i fa el joc als independentistes que surten al carrer. La popularitat comença a pujar. El dia 20 se’n va a Madrid a negociar el punt estrella de la seva campanya i es peta la reunió amb Rajoy en dues hores. “Això no ha anat bé” i cap a les eleccions. Senyeres de fum, estelades de fum.

A Madrid no hi va a buscar el Pacte Fiscal, hi va a buscar el “No” com a excusa per convocar unes eleccions que l’avalin quatre anys més. És preciós veure en Mas com un salvapàtries, però darrere hi té una gran ombra que es va allargant. L’estratègia és, no obstant, excel·lent.

Aprofitem-ho, doncs. Encara som a la cruïlla, no l’hem travessada i tot està per fer. Aprofitem que, sigui per les raons que sigui, ara mateix Convergència es mira l’Independentisme amb bons ulls. Doncs és innegable que, quan Catalunya assoleixi l’Estat Propi, serà perquè els Convergents s’hi hauran posat de cara. El moment és immillorable, però caldrà esperar a veure com es planteja la campanya electoral. Serà vital que cada partit especifiqui quin és el seu model de relació –o no-relació– amb l’Estat i deixi clar que, en cas d’arribar al govern, dedicarà la legislatura a establir-lo. I, en aquest sentit, els tríptics de Convergència seran un baròmetre del seu compromís. L’electorat que es plantegi confiar-los el vot farà bé de fixar-se en si el to ha canviat i la Independència hi apareix com a projecte real i principal o si, per contra, segueix amb les seves ja típiques ambigüitats.

I pel que fa als altres partits, es preveu un canvi considerable en la distribució de l’hemicicle. El debat sobre l’Estat Propi ha alterat considerablement els colors polítics de la societat catalana, i això es veurà reflectit en els discursos electorals i en els resultats dels comicis. Esquerra, partit obertament independentista des de la instauració de la democràcia, comptarà amb ICV, que opta per una autodeterminació amb tics federalistes, com a principal aliada. A l’altra banda del ring els partits obertament espanyolistes, el PP i Ciutadans, empraran qualsevol mena de recurs per guanyar força i batre’s a les formacions que defensen l’estat propi. I enmig d’aquest foc creuat hi tindrem un PSC sense rumb liderat per Pere Navarro (aka l’anticarisma) disparant a cegues contra qualsevol cosa que es mogui. L’estratègia i els intents dels socialistes per mantenir l’equilibri  han estat lamentables i deficients. Com a partit inadaptat i cagadubtes, no s’han sabut fer seu part de l’Independentisme i ha acabat fragmentat i dividit entre els qui prefereixen la S o la C de les sigles.

Ens esperen dos mesos d’agitació social, d’ofenses, acusacions i crispació. Per l’Independentisme és moment d’argumentar i convèncer els indecisos que una Catalunya independent i socialment justa seria no només viable, sinó positiva pels seus habitants. De moment, els qui sempre havien optat pel vell mètode de no mullar-se han acabat caient a l’aigua per pressió popular. Ara falta saber què en pensen els seus patrons, Fainé, Alemany i els presidents de les altres empreses que CiU duria a la samarreta si fos un equip de futbol. I també quin grau d’influència tindran aquestes opinions –habitualment a la penombra– en el devenir del partit de la burgesia catalana a partir d’avui mateix.

Problemes d'un Catalanisme efervescent

ARNAU MUNIESA

Acaba el partit a quarts d’una, el Madrid és el nou campió de la Supercopa. Apago la tele i em disposo a anar a dormir, més emprenyat pels nous i surrealistes horaris que no pas pel resultat. De sobte, la meva somnolenta i endormiscada consciència es veu sobresaltada per un crit simiesc i primitiu que el meu afinat sistema auditiu acaba de percebre. Ve de fora, de la casa del davant. Trec el cap a la terrassa i miro: veig llum a una finestra i, a dins, un personatge mòrbid i greixós desproveït de samarreta que fa salts pel menjador de casa, ensenyant generós part de la seva quilomètrica i peluda ratlla del cul perquè entre tanta gresca els pantalons del seu club aimat han anat cedint terreny enfront una massa lípida. I el paio, en ple moment d’èxtasi i celebració, deixa anar perles com “Viva España y Puta Cataluña” o “Jodeos, putos llorones y puta tevetré”.

Mai he tingut el suficient criteri per apreciar aquesta fina prosa i, finalment, quan venço la meva temptació de deixar-li anar un renec, emprenc camí cap al jaç tot cavil·lant una nova reflexió sobre el número de cromosomes de l’individu que acabo de conèixer. I al llit, allò que valores les sensacions que t’ha deixat el dia, concloc satisfet que anem per bon camí. Que anem per molt bon camí. Que no ens ha de molestar que la flor i nata de l’Espanya rància fregui l’orgasme després que el Madrid ens guanyi 2-1, patint al seu propi camp i per culpa d’errors propis. Al contrari, ens ha d’enorgullir. I que si, pocs dies després, el coronel de torn surt de les clavegueres –com fan les rates quan plou– per escopir tanta merda i tant junta que no deixa passar la llum en unes declaracions a un diari digital neofranquista, el que hem de fer és sentir-nos afalagats. No ens hem de molestar. Mai. I encara menys preocupar-nos, perquè el fet que personatges de l’Espanya profunda mostrin actituds bel·ligerants i agressives sempre que l’encaix Catalunya-Estat trontolla és part del procés. És una reacció natural, estan sensibles i salten a la primera de canvi.

I és que l’independentisme català tendeix a ofendre’s sempre que algun espanyolet neandertaloide en fa de les seves. Tradicionalment, la postura presa per l’indepe és la indignació i queixa sempre que algun reaccionari s’ha fet sentir. Tampoc ens hem de sentir molestos perquè Sánchez-Camacho amenaci en no assistir als homenatges de la diada si aquets “adquireixen un caire independentista” o perquè Ciutadans emeti un comunicat exigint la dimissió dels alcaldes de Figueres i Girona per haver posat al servei de la ciutadania un comboi per anar a la manifestació de la diada. Ai, aquest tren... el dinamitaran al més pur estil Spaghetti Western? Ja m’imagino el bo d’en Vidal-Quadras disfressat de Gian Maria Volonté a l’estació de Massanet-Massanes –a mig camí entre Figueres i Barcelona, pels qui no estigueu avesats a les mitges distàncies de Renfe– amb un detonador a les mans i a punt de fer explotar un pont. Sortosament –o no–, el polític sempre actua amb certa diplomàcia conscient de la transcendència dels seus actes i reaccions. O gairebé sempre. Per això, en aquesta cruïlla vital pel futur de Catalunya, les decisions preses per Sánchez-Camacho, C’s i altres tendències unionistes són el que s’havia d’esperar.

Doncs la situació, entenent com a situació tot allò que envolta la actualitat política, econòmica i social de Catalunya, està més calenta que mai. Se’ns presenta un setembre calent marcat per una importantíssima manifestació el dia 11. Catalunya avança, sense opció al retorn, cap a l’autodeterminació. M’agradaria dir que avança cap a la Independència, però això encara està per veure, igual com està per veure el nivell de covardia dels que es fan dir els nostres líders i dirigents. Una cosa està directament lligada a l’altra. Amb l’autodeterminació podrem decidir per nosaltres mateixos, decidir què volem ser i quin model de societat volem establir. Si volem canviar o estem bé com estem. Amb l’autodeterminació haurem vençut la maleïda barrera dels estèrils debats sobre independència o autonomisme sempre que tinguem intenció d’abordar temes polítics. Llavors podrem parlar de política de veritat, i construir.

Hi ha qui creu que, amb una manifestació multitudinària per la diada, l’endemà dia 12 ens llevarem sent ja independents. I és molt més difícil que això. La nova societat catalana és i serà cosa de tots, i la seva construcció hauria de començar ara mateix. Podem aixecar-la i decidir com la volem. O podem seguir com fins ara, traient l’estelada al balcó un cop l’any i rebolcant-nos en la merda que de tant en tant deixen anar, entre onomatopeies i sons guturals, anacrònics personatges com el coronel Alamán. Podem seguir amb els vicis de l’independentista autonòmic. Podem seguir donant majories àmplies a Convergència. Que anem pel bon camí no vol dir que aquesta trajectòria no es pugui tòrcer i acabem deixant passar una oportunitat històrica.

Siguem conscients de la realitat, sí, del moment sense precedents en què la independència apareix com una opció real a articles, eslògans, portades, pancartes i converses quotidianes. Però siguem també conscients de les dificultats que s’alçaran a partir del dia que ens hi posem seriosament i tinguem present que ningú ens ho posarà fàcil. Espanya s’hi jugarà molt en aquesta batalla, perquè si Catalunya assoleix la independència fiscal s’haurà acabat un dels espolis territorials més atroços i premeditats de la història. Però aquest no és el problema més important. És cert que vendran la pell molt cara, i amb una mica de sort tot el planeta veurà què són capaços de fer Alamán-Castro, Monago i altres éssers depriments per mantenir a tota costa el sistema parasitari que els permet cobrar un sou a final de mes. Dissortadament, i no serà la primera vegada, em temo que quan tinguem el timó a les mans, el principal problema dels catalans serem nosaltres mateixos.

De porc i de senyor, se n'ha de venir de mena

MARTÍ VALLVÉ

Rebel·lió dels animals és una faula escrita per George Orwell, en la qual els animals d'una granja expulsen al granger i creen un sistema de govern propi amb unes suposades aspiracions igualitàries que s'acaben convertint en un règim totalitari. És una sàtira de la revolució Russa i la posterior corrupció del poder a la URSS de Stalin.

A Catalunya l'independentisme es consolida, un sentiment de “fins aquí hem arribat” s'apodera dels ciutadans indignats a l'estil Jaume Barberà. Cada cop és veu més com una alternativa real: la solució a molts problemes. El que fa uns anys era cosa de provincians radicals ha passat a tendència urbana: la confessió de l'expresident Pujol, el populisme de Laporta, el nacionalisme espanyol i la crisi econòmica han convertit l'independentisme en l'objectiu de totes les classes socials.

Trasllado la situació. Rebel·lió a la granja, una majoria amplia de la població vota sí a la independència. El granger Jones és expulsat pels animals a la faula, el govern espanyol és vençut pels catalans. El gra és administrat d'una manera més equitativa si qui el reparteix són els animals, tot són avantatges si Catalunya té la clau de la caixa.

Però qui se'n beneficia d'aquest traspàs de poder? A la granja, els porcs apliquen l'ideari igualitari per la resta d'animals i ells acumulen privilegis. La resta d'animals esclaten d'alegria perquè han aconseguit l'objectiu de deslliurar-se dels humans opressors. Tot i això, a vegades senten que les coses no estan anant del tot bé però els porcs no tarden en recordar-los que com a mínim estan millor que abans i així aconseguir mantenir els animals tranquils. Si a tot això hi afegeixes la propaganda que fan els porcs de les victòries militars a l'exterior, o el que és el mateix, els triomfs del Barça a la Champions League, en surt una població dominada per un poder diferent però igual de corrupte.

Els porcs, símbol de l'elit, es comporten com l'anterior poder, adopten actituds humanes. No fa falta gaire imaginació per canviar els porcs pels polítics que ens governen o ens han governat i que tot i criticar les maneres espanyoles i defensar la singularitat catalana, actuen de la mateixa manera tot barrejant-hi en el discurs el nacionalisme català de pandereta, el mateix discurs que quan el veiem per la televisió dit per un polític espanyol ens escandalitza per espanyolista.

Parlo dels diputats del PSC votant a favor d'incloure el Corredor Central dels Pirineus com a projecte transeuropeu prioritari, en detriment de l'Eix Mediterrani, i hores més tard excusant-se en l'error per no deixar en evidència que estan subordinats al PSOE. Parlo dels vots d'ERC que han evitat que Artur Mas comparegui al parlament per donar explicacions per la decisió judicial que exigeix a CDC una fiança de 3,2 milions d'euros per lucrar-se en el cas Palau dels diners robats per l'amic Millet. Parlo dels partits de l'oposició que quan tasten el poder canvien els seus principis o dels partits minoritaris creixents que es basen en el populisme.

No pretenc avaluar la utilitat de la independència, el dret a decidir és primordial pel bon funcionament de la democràcia, i una nació ha de tenir aquest dret. El que no em vull imaginar és una Catalunya governada pels mateixos de sempre, amb la mateixa llei electoral que beneficia als partits grans, la mateixa vinculació fins a l'extrem del poder judicial amb el legislatiu, la mateixa opacitat i la mateixa impunitat davant les mentides descarades o les estafes.

Cal defensar la immersió lingüística en català, les tradicions, la cultura i la memòria històrica però no hem de deixar que els polítics utilitzin aquests ideals com a arma política per perpetuar-se en el poder.

Fixem-nos en l'escriptor de la faula política, un anglès, comunista i crític amb la URSS. Aquesta és la moralitat de tot plegat, no ens hem de perdre l'esperit crític. Sobirania nacional és un terme que apareix a la Constitució i sembla que el tinguem oblidat, els ciutadans permeten a l'estat exercir el poder en nom seu, és un "contracte social" que deia Jean-Jacques Rousseau. Per això, no hem de permetre que la classe política actual es comporti com uns porcs que, si s'aconsegueix la independència, es fotran un bon banquet a costa nostre mentre per fi, aplaudirem els èxits de la selecció catalana.

Material dinterès:
Després de la independència

Qui mana, paga

ARNAU MUNIESA


El darrer 19 de juliol, dijous, es va fer pública la fiança de 3,3 milions d’euros que Josep Maria Pijuan, jutge que investiga el saqueig i desmantellament del Palau de la Música, va imposar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) com a responsable civil “a títol lucratiu” del que es podria titllar d'un dels robatoris a mà armada més greus i escandalosos de la Catalunya dels últims anys.

La interlocutòria del jutge, que descriu amb pèls i senyals una trama circular perfecta en la qual hi intervenen la constructora Ferrovial Agroman, la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana i la societat Mail Rent conjuntament amb les seves filials, New Letter SL i Letter Graphic SL; ve a dir el següent:

CDC, des del govern d’institucions com l’ajuntament de Sant Cugat del Vallès o la Generalitat de Catalunya, va encarregar a l’empresa Ferrovial la construcció d’obra pública a canvi de sucoses comissions que la constructora pagava a la Fundació Orfeó Català en forma de patrocinis. La Fundació del Palau, després d’embutxacar-se el percentatge corresponent –i aquí hi intervenen Millet i Montull–, desviava els fons a Mail Rent i les seves filials mitjançant la facturació “en concepte de lloguer de maquinària” –que no s’arribava a produir–  i finalment CDC rebia els diners a partir de donatius o entregues opaques. Presumptament.

A Can Convergència ho neguen i s’indignen, però per més que rebufin saben perfectament que han tingut una sort que no la mereixen i de la qual encara no en són conscients del tot. Saben que la interlocutòria arriba tard, que arriba després de les eleccions autonòmiques de 2010, en què si l’electorat hagués arribat a conèixer profundament les artimanyes aberrants dels que es fan dir defensors de la pàtria catalana, el cava seguiria guardat quatre anys més als congeladors del Majèstic.

No descarto que aquesta interlocutòria, presentada en la situació actual d’auge de catalanisme i replantejament de relacions entre Catalunya i Espanya, sigui una estratègia política, un as guardat a la màniga brodada dels estaments judicials espanyols. I més encara valorant la qüestionable separació de poders de l’Estat. Però una cosa no treu l’altra.

De fet, la resposta convergent també ha estat, clarament, una altra estratègia política. Per fer efectiu el pagament de la fiança, el partit ha escenificat un préstec amb les escriptures de la seu del carrer Còrsega com a aval i ha traspassat els límits establerts de la seva manca de dignitat. El partit de la burgesia catalana, una de les formacions que més comissions ha rebut dels lobbis i grups de poder catalans i espanyols, ara necessita avalar la seva seu per esquitxar tres milions.

En el seu historial recent hi apareixen el tracte de favor recíproc amb el grupoGodó, el blindatge que han proporcionat a Abertis com a favor personal a Salvador Alemany, l’escàndol del palau i el que no sabem. Al costat del pessic que en deuen haver tret de tot plegat, els 3,3 milions d’euros de la fiança deuen ser com la escassa propina que es deixa al restaurant que no et dóna bé de menjar. I haver de fer el paripé d’aquesta manera per pagar-los? Quanta misèria. Quan els caigui la propera, què avalaran? Potser l’Alemany s’ofereix a deixar-los el peatge de Martorell, però jo no hi comptaria.

Només hi tenen una cosa al cap: poder. Perquè la burgesia catalana, encarnada políticament en CDC, creu que el govern de Catalunya els pertoca i els pertocarà sempre per do diví. Els dos tripartits foren tota una travessia pel desert. Pitjor que un exili: l’electorat els desterrà de la trona a què s’havien aferrat durant vint-i-tres anys. Va ser dolorós, i saben que no ha de tornar a passar.

I si ara cal parlar d’Independència, se’n parla. Considerant-la, però, un objectiu fictici i tan inaccessible com l’horitzó. CDC mai ens hi conduiria perquè se li acabaria automàticament el xollo. Un cop assolida, es quedaria sense discurs per convèncer l’electorat i hauria de passar a organitzar xocolatades als casals d’avis, com el PSC.

Els mítings i els discursos no valen per res, per més farcits de senyeres que estiguin. Que ningú es deixi enganyar, el que realment val és allò que voten al Parlament i al costat de qui ho voten. Defensen un model elitista, i la crisi actual és la situació perfecta per imposar-lo a cop de retallada i mirada trista. Són la dreta pura, el partit de la burgesia catalana. Tan il·limitada arriba a ser la seva covardia que es defineixen com un “partit de centre que recull diverses sensibilitats” per no mullar-se i seguir fent equilibris. Per quedar bé amb tothom i obtenir les majories que necessiten.

Però la societat catalana comença a veure de quina pasta estan fets. Pijuan només ha obert una escletxa de la caixa dels trons i n’hi ha hagut prou per fer-los pagar. Ni independència ni pacte fiscal ens salvaran de res si no ens adonem que qui ens mana s’aprofita de nosaltres, que es fa d’or mentre ens exigeix que ens ajustem el cinturó.

La societat està tipa de veure com setmanalment van sortint casos de polítics corruptes de sota les pedres, ja sigui per blanqueig de diners, desviació de fons públics o tràfic il·legal de tabac. En democràcia, el fet d’introduir el vot en una urna es basa en un acte de fe, de confiança. És precisament per això, per la confiança, que als dirigents del nostre país el que se’ls hauria de demanar com a primer requisit, molt abans que el nivell C de català, és un bri d’honradesa. Avui, més que mai, tenim pressa.

Monago para todos

ARNAU MUNIESA


Per poder sobreviure dins el panorama polític, des dels últims anys del Franquisme i amb l'arribada de la democràcia, la dreta espanyola i els notables individus que l'han compost han hagut d'anar-se reciclant, canviar d’aspecte, respondre a noves necessitats, formar nous sectors i, a grans termes, modernitzar-se. En alguns casos inclús han fet falta litres d’H&S per rematar la feina.

Espanya demostrà ser un país covard i poc ambiciós deixant morir al llit un dictador responsable de crims aberrants al llarg de quaranta anys i permetent que els seus hereus polítics directes –lleugerament adaptats a les noves circumstàncies, però hereus en definitiva– fossin els encarregats de tallar el bacallà durant els primers compassos de l’etapa posterior, en què es va gestar el que avui dia coneixem com a Estat de dret i democràtic.

No va ser la passió pels ideals de modernització política els que van conduir Adolfo Suárez i la seva Unión de Centro Democrático a dirigir la transició sinó la consciència sobre la necessitat d’actualitzar-se per sobreviure. No obstant, el franquista que millor va saber aplegar i reconstruir una nova dreta espanyola sense amagar d’on venia, va ser amb tota seguretat el gran demòcrata Manuel Fraga Iribarne, aquell a qui tots lloaven després de la seva mort ara fa uns mesos, fundant l’Alianza Popular que, mica en mica i després de dotze anys de govern socialista, va assolir el poder l’any 1996 rebatejada com a Partido Popular de la mà del metamòrfic José Maria Aznar. I dic metamòrfic perquè va ser el protagonista d’una de les transformacions més radicals en la política espanyola dels últims temps, passant de parlar català en la intimitat –“l’antelameng dal mong a l’obaja dals mos”– a convertir-se en un Felip II modern, líder del nou imperi espanyol al costat de Tony Blair i George W. Bush. Una foto que sens dubte quedarà per la posteritat.

I va ser durant la segona legislatura d’Aznar, la legislatura de l’“España va bien”, quan les cares de la dreta actual espanyola van passar de retrat a caricatura. Es van treure la careta i van mostrar al món quina classe de polítics eren –i són– realment. D’una banda, un ampli sector es va mostrar com l’espanyolisme rapinyaire, caspós i franquistòfil que mai havia acabat de desaparèixer, representat per Esperanza Aguirre i Ángel Acebes i amb capital espiritual a Salamanca. Però a València, i en extensió a tot el litoral mediterrani, va emergir amb força un circ nou, el de la corruptela i l’especulació, el del totxo i la bombolla immobiliària, amb Paco Camps i Eduardo Zaplana com a principals figures visibles. 

© ABC

Des dels últims mesos, potser per la por de ser extingit i les ganes d’auto-reivindicar-se, ha emergit un tercer grup que, com diria el bo d’en Mourinho, de moment només té un únic component. I aquest component és José Antonio Monago, el president extremeny. Sí, el vell amic de Xavier Trias que quan l’alcalde de Barcelona va afirmar amb tota la raó que construir un AVE de Madrid a Extremadura en la conjuntura de crisi actual era una catàstrofe, va entonar el ja famós “si ten cojong, dímelo a la cara”, una versió pseudo-catalanitzada del tipical spanish “dímelo a la cara y te la rompo”. Més enllà de l’obsessió malaltissa que tenen alguns dels dirigents del PP en demostrar les seves inigualables dots de pronunciació en llengua catalana, les declaracions van ser una demostració populista i prepotent pròpia dels matons caciquistes de finals de segle XIX. Mossegar la mà del qui et dóna de menjar.

Monago trepitja fort, fent-se lloc entre els polítics mediàtics però oblidant que és un mediocre president de baix perfil d’una comunitat que viu de la subvenció gràcies al café para todos i del dèficit fiscal que altres han de patir demanant, a més, unes infraestructures completament innecessàries que només serviran per alimentar aquesta presumptuositat provinciana. S’està confonent solidaritat amb abús. I aquest café para todos, que es va inaugurar concedint règim d’autonomia a tot Déu l’any 1977, es segueix aplicant avui cada cop que Catalunya assoleix alguna fita després de dures i llargues negociacions. Perquè acte seguit el privilegi, estatut o infraestructura en qüestió també és concedit a les comunitats restants que la reclamen per emulació. “no queremos ser más que nadie pero tampoco menos que nadie”. Que Catalunya té AVE? No pateixin, ara en tindrà tothom.

I aquesta situació engendra Monagos, polítics ploraners que tot ho exigeixen mastegat i subvencionat amb els diners d’altri. L’últim minut de glòria del molt deplorable president va tenir lloc fa poc, quan afirmà com a rèplica al senyor Trias i emprant una estructura sintàctica similar, que seria catastròfic per Extremadura concedir el concert econòmic a Catalunya. Evidentment que seria catastròfic, per la simple raó que els catalans començarien a beneficiar-se del capital que ells mateixos produeixen en comptes de contemplar com altres se’ls gasten. Sembla que Monago va entenent la pel·lícula.

L’Estat Espanyol s’enfonsa, i l’actual crisi i imminent rescat només són les dues puntes de l’iceberg que evidencien que a sota hi ha tota una estructura que fa anys que està podrida. Que ja va néixer podrida. Monago només és un trist personatge amb esmòquing que toca un violí a coberta, apartat a un lateral, provocant i entretenint mentre d’altres proposen estèrils solucions o, directament, fugen a veure la final de la Eurocopa. Amb dos cojongs.