PP: L'home del sac

ARNAU MUNIESA

A una setmana de les eleccions, el Partit Popular veu com les enquestes li pronostiquen uns resultats al voltant dels divuit escons, en pugna amb el PSC i Esquerra Republicana per esdevenir la segona força al parlament durant la propera legislatura. Per Alícia Sánchez-Camacho, però, el repte més important d’aquesta campanya és assolir el suport suficient per frenar un procés cap a l’Estat Propi que abocaria Catalunya a la catàstrofe més absoluta. I d’exemples desoladors no li falten. Combinant el discurs tremendista amb el trauma identitari que suposaria la secessió, la cap de llista popular s’ha postulat en pro de l’unionisme com la líder més destacada de la Catalunya que vol ser espanyola.

EL CANDIDAT.- Que Alícia Sánchez-Camacho sigui l’única dona entre els caps de llista dels partits amb representació parlamentària encapçalant la candidatura de la formació més conservadora de l’hemicicle català no deixa de ser una curiositat. Després de guanyar-li les primàries l’any 2008 a Montserrat Nebrera -que ara ha resultat ser independentista-, Sánchez-Camacho ha sabut recuperar dins el Partit Popular de Catalunya el caràcter d’espanyolitat de Vidal-Quadras que Josep Piquè, amb pell de xai, havia interromput en el seu intent fracassat de gir catalanista. Amb la imatge de mestressa de casa moderna i un look aparatós i provincià, el maquillatge és l’últim recurs que li queda per esmenar uns trets facials als quals res no han pogut les múltiples sessions de quiròfan. Parla un català après amb un accent força acceptable, però és capaç de deixar anar destrosses formals, lèxiques i sintàctiques com “solsament volem dir-lis quelcom”. El seu to recorda al de les àvies que expliquen amb passió contes de llops i plagues intentant alliçonar moralment un públic infantil i innocent. Vestits ajustats, cara tibada, català forçat. Quan l’aparença s’embolcalla amb tota aquesta artificialitat, costa de creure’s la persona que hi ha al darrere.

EL DISCURS.- L’argument principal triat per aquesta campanya és el tremendisme sistemàtic –altrament dit discurs de la por- davant qualsevol proposta o hipòtesi sobre la independència de Catalunya. Un partit que va acusar el govern de manca d’ètica per l’espot institucional del 25N no s’està ara d’espantar l’electorat amb arguments dantescs com la sortida de l’Euro i de la UE, la baixada de les pensions, la invalidació dels títols universitaris o l’advertència amoral que els funcionaris de la Catalunya independent ens faran canviar els cognoms d’arrel castellana. La demagògia acostuma a ser més subtil. Pel que fa a l’encaix d’una Catalunya en el marc internacional, el PP no mostra cap mena de pudor en demostrar la seva satisfacció quan des d’òrgans com la Unió Europea se’ns afirma que la nostra permanència no hi està garantida. Una mostra més que expressions com “la maté porque era mía” també tenen sentit en l’àmbit de la política. Aquest discurs de la por s’alterna amb el debat identitari: l’argument més sòlid que ha trobat el PP per batre l’independentisme és, senzillament, que Catalunya és espanyola i que molts catalans tenen família arreu de l’Estat. Remenar els orígens per rebutjar destins. Per acabar de lligar aquestes dues línies de discurs, els populars han trobat un punt de suport en la incertesa que genera aquest procés. I és que ha quallat entre l’espanyolisme la idea que els catalans som una societat manipulada per uns mitjans de comunicació manipulats i un model educatiu adoctrinador que ens converteix en anyells sense criteri seguint el ramat a la nostra perdició. Per tant, pobres de nosaltres, el que necessitem abans que el dret a decidir, és el “dret a saber”. I en aquest sentit, no ho dubteu, el PP i Espanya hi tenen molt a dir.

LA CAMPANYA.- Plantejar aquesta campanya no haurà estat fàcil per l’Alícia i el seu equip, i encara menys sense disposar del monopoli del vot espanyolista, perdut amb l’entrada de Ciutadans al Parlament el 2006 i que rebaixa el mínim d’escons que el PP tenia garantit abans de la irrupció d’Albert Rivera a l'hemicicle. A diferència de Ciutadans, el PP no té legitimitat per atacar el govern de Mas per la mala gestió i les retallades a causa del trist paper que Rajoy i el seu gabinet de sicaris fan des de la Moncloa. I tampoc se’l pot atacar directament –sí que es fa a través de mitjans de comunicació afins i mundans- pels casos de corrupció, ja que el PP és un niu de gàngsters i corrupteles de primera categoria. Així doncs, igual que Convergència i Unió però des del bàndol oposat, als populars no els queda més que l’eix nacional per teixir l’actual campanya.

Seguint aquesta via, el lema triat es remet al conflicte identitari que suposa l’independentisme: “Catalunya sí, España también”. Un eslògan bilingüe que conté un missatge inclusiu en contraposició al trencament i l’exclusió social que suposaria l’Estat Propi. Els cartells publicitaris no tenen misteri: mostren la foto de la candidata –al bottox i al maquillatge s’hi han d’afegir filtres de Photoshop- davant un fons blanc i neutre que vol denotar netedat. I el lema, de color blanc sobre el blau del partit, apareix acompanyat d’una senyera que en mostrar el seu revers interior ens descobreix la rojigualda, bandera común de todos los españoles. És, molt probablement, el pitjor cartell de tota la campanya. Els anuncis tampoc són massa lluïts: en un, el partit ens recorda que durant l’anterior campanya ja havia avisat que hi hauria acord per celebrar un referèndum d’autodeterminació –acord, ara per ara inexistent- i aprofita per anar més enllà en les seves advertències: un avi queixós veu com, en una Catalunya independent, el president Mas ha d’endarrerir les pensions per falta de liquiditat. En un altre espot, presentat aquesta mateixa setmana, una veu en off que alterna català i castellà ens presenta un grup de persones que esmorzen en un mateix bar. El narrador explica les seves lleus diferències –un és del Barça i un altre de l’Espanyol- i dóna pas a Sánchez-Camacho, que aixecant el cap del diari, ens recorda allò que a tots uneix: Espanya.

Com li passa a Pere Navarro, els comentaris que puguin fer altres militants del seu propi partit a la resta d’Espanya poden ser molt influents el dia de les eleccions. Que José Ignacio Wert aposti per espanyolitzar els alumnes catalans o Esperanza Aguirre faci una classe sobre els tres mil anys de la història d’Espanya no depèn d’Alícia Sánchez-Camacho, però és feina seva saber-ho gestionar de cara l’electorat català.

La societat catalana, si per alguna cosa no destaca, és per ser homogènia. Es tracta d’una terra que engloba diferents maneres de fer, de pensar, diferents idiomes, diferents sensibilitats. El nombre de partits del seu hemicicle així ho corrobora. Al llarg de la seva història, ha estat terra d’acollida, zona de pas entre la península i Europa i un port obert a mercats de tot el món. I la diversitat, sovint, porta al conflicte. El conflicte suposa un xoc d’idees, un enfrontament. Però també suposa diàleg, relació i debat. Actualment, a Catalunya, hi convivim set milions i mig de catalans. Molts tenen les arrels arreu de l’Estat, molts han vingut de fora, i són ben pocs els que són d’ascendència només catalana. A Catalunya hi ha unionistes, federalistes i independentistes, monàrquics i republicans, franquistes i comunistes, hippis i xenòfobs. El dret a decidir servirà per expressar quin és el denominador comú que ens uneix a la majoria dels que hi vivim. Però de tot aquest procés el que està clar, si és que s’acaba duent a terme, és que comptarà amb tothom, serà inclusiu i construirà les bases d’un país obert i modern. Tots tranquils, que els cognoms no es tocaran.