L'eufemisme ha fet molt mal

Darrerament s'ha posat de moda per part de sectors de protesta del xiringuito de la barricada modificar fins i tot el registre lingüístic en pro de la igualtat de gèneres. Així doncs, a l'hora de referir-se als individus d'un col·lectiu, en comptes de fer servir el plural masculí de tota la vida, han adoptat el plural femení.

Aquesta mesura tant útil i pionera té una senzilla explicació sintàctica: segons ells, el plural femení es refereix a “persones”, que faria de subjecte elidit amb l'objectiu que ningú se senti exclòs. Potser algú, molt amablement, els hauria d'explicar que en català el plural es forma a partir del masculí tot i que comprèn els dos gèneres sense que això comporti una discriminació. I en el cas que algú se senti ofès, això vol dir que el personatge en qüestió té un greu complex identitari.

No arribo a entendre quin cap cèlebre va poder gestar una idea tant blana i ridícula, ni tampoc com és que aquesta va acabar sent acceptada per tota la claca de defensors del dret col·lectiu. En un marc de crisi ideològica i intel·lectual tant greu sembla ser que per donar una imatge de correcció, evitant realment buscar solucions eficients als problemes socials, hi ha qui agafa a la primera imbecilitat proposada com qui agafa un autobús sense mirar on va.

I alerta, que aquest només és un dels nombrosos casos: el Bonisme, com a gran aparador d'imbecilitats, ha deixat una herència que malauradament mai ens traurem del damunt. La correcció política, l'eufemisme, el parlar molt i no dir res. Les polítiques de discriminació positiva, l'actitud tova i ambigua envers allò que és intolerable, milions d'euros en subvencions que han acabat de cap a l'abocador. El bonisme va arribar de forma contundent el 2004, expandint-se com una pandèmia per totes les esferes i institucions polítiques de l'Estat durant les legislatures de Zapatero -aquell president que va negar la crisi i que ara es dedica a voltar pel món oferint conferències sobre economia a tant el quilo- i els dos tripartits. Però ha acabat sent una farsa, un fracàs.

Ens hem omplert la boca parlant d'igualtat de gènere, de tolerància zero contra el racisme, d'integració dels grups d'exclusió social. Els prejudicis, però, són els mateixos que fa deu anys. Tota mesura que treballi per una societat més justa hauria de ser clara i eficaç, amb pautes estratègiques marcades per aconseguir i consolidar els objectius que es proposen, sobretot a llarg termini. El bonisme, en canvi, representa la bona cara i el posat tou, la manca d'ambició, la falsa modernitat i el quedar bé amb tothom a curt plaç girant l'esquena a un problema real travat que no avança cap a la solució. La lluita per la igualtat social s'acaba convertint en un flam tou, caducat i poc convincent.

Hem d'entendre que la llengua té com a funció principal l'entesa entre tots els individus que formen una societat. Com més rica és una llengua més conceptes es poden transmetre i compartir. La correcció és evidentment necessària per garantir el respecte i mantenir una certa formalitat, però excedir-se és perillós, perquè tanta retòrica i eufemisme acaba esdevenint una barrera lingüística per tothom i compondre una frase es converteix en una tasca complicada. Les idees, perquè s'entenguin, s'han d'explicar dient les coses pel seu nom, sense patètics maquillatges.

Totes vosaltres, floretes eufemístiques, hauríeu de deixar-vos d'hòsties -sí, hòsties- i buscar realment on rau el problema real de les desigualtats socials per buscar una solució eficient.