Qui mana, paga

ARNAU MUNIESA


El darrer 19 de juliol, dijous, es va fer pública la fiança de 3,3 milions d’euros que Josep Maria Pijuan, jutge que investiga el saqueig i desmantellament del Palau de la Música, va imposar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) com a responsable civil “a títol lucratiu” del que es podria titllar d'un dels robatoris a mà armada més greus i escandalosos de la Catalunya dels últims anys.

La interlocutòria del jutge, que descriu amb pèls i senyals una trama circular perfecta en la qual hi intervenen la constructora Ferrovial Agroman, la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana i la societat Mail Rent conjuntament amb les seves filials, New Letter SL i Letter Graphic SL; ve a dir el següent:

CDC, des del govern d’institucions com l’ajuntament de Sant Cugat del Vallès o la Generalitat de Catalunya, va encarregar a l’empresa Ferrovial la construcció d’obra pública a canvi de sucoses comissions que la constructora pagava a la Fundació Orfeó Català en forma de patrocinis. La Fundació del Palau, després d’embutxacar-se el percentatge corresponent –i aquí hi intervenen Millet i Montull–, desviava els fons a Mail Rent i les seves filials mitjançant la facturació “en concepte de lloguer de maquinària” –que no s’arribava a produir–  i finalment CDC rebia els diners a partir de donatius o entregues opaques. Presumptament.

A Can Convergència ho neguen i s’indignen, però per més que rebufin saben perfectament que han tingut una sort que no la mereixen i de la qual encara no en són conscients del tot. Saben que la interlocutòria arriba tard, que arriba després de les eleccions autonòmiques de 2010, en què si l’electorat hagués arribat a conèixer profundament les artimanyes aberrants dels que es fan dir defensors de la pàtria catalana, el cava seguiria guardat quatre anys més als congeladors del Majèstic.

No descarto que aquesta interlocutòria, presentada en la situació actual d’auge de catalanisme i replantejament de relacions entre Catalunya i Espanya, sigui una estratègia política, un as guardat a la màniga brodada dels estaments judicials espanyols. I més encara valorant la qüestionable separació de poders de l’Estat. Però una cosa no treu l’altra.

De fet, la resposta convergent també ha estat, clarament, una altra estratègia política. Per fer efectiu el pagament de la fiança, el partit ha escenificat un préstec amb les escriptures de la seu del carrer Còrsega com a aval i ha traspassat els límits establerts de la seva manca de dignitat. El partit de la burgesia catalana, una de les formacions que més comissions ha rebut dels lobbis i grups de poder catalans i espanyols, ara necessita avalar la seva seu per esquitxar tres milions.

En el seu historial recent hi apareixen el tracte de favor recíproc amb el grupoGodó, el blindatge que han proporcionat a Abertis com a favor personal a Salvador Alemany, l’escàndol del palau i el que no sabem. Al costat del pessic que en deuen haver tret de tot plegat, els 3,3 milions d’euros de la fiança deuen ser com la escassa propina que es deixa al restaurant que no et dóna bé de menjar. I haver de fer el paripé d’aquesta manera per pagar-los? Quanta misèria. Quan els caigui la propera, què avalaran? Potser l’Alemany s’ofereix a deixar-los el peatge de Martorell, però jo no hi comptaria.

Només hi tenen una cosa al cap: poder. Perquè la burgesia catalana, encarnada políticament en CDC, creu que el govern de Catalunya els pertoca i els pertocarà sempre per do diví. Els dos tripartits foren tota una travessia pel desert. Pitjor que un exili: l’electorat els desterrà de la trona a què s’havien aferrat durant vint-i-tres anys. Va ser dolorós, i saben que no ha de tornar a passar.

I si ara cal parlar d’Independència, se’n parla. Considerant-la, però, un objectiu fictici i tan inaccessible com l’horitzó. CDC mai ens hi conduiria perquè se li acabaria automàticament el xollo. Un cop assolida, es quedaria sense discurs per convèncer l’electorat i hauria de passar a organitzar xocolatades als casals d’avis, com el PSC.

Els mítings i els discursos no valen per res, per més farcits de senyeres que estiguin. Que ningú es deixi enganyar, el que realment val és allò que voten al Parlament i al costat de qui ho voten. Defensen un model elitista, i la crisi actual és la situació perfecta per imposar-lo a cop de retallada i mirada trista. Són la dreta pura, el partit de la burgesia catalana. Tan il·limitada arriba a ser la seva covardia que es defineixen com un “partit de centre que recull diverses sensibilitats” per no mullar-se i seguir fent equilibris. Per quedar bé amb tothom i obtenir les majories que necessiten.

Però la societat catalana comença a veure de quina pasta estan fets. Pijuan només ha obert una escletxa de la caixa dels trons i n’hi ha hagut prou per fer-los pagar. Ni independència ni pacte fiscal ens salvaran de res si no ens adonem que qui ens mana s’aprofita de nosaltres, que es fa d’or mentre ens exigeix que ens ajustem el cinturó.

La societat està tipa de veure com setmanalment van sortint casos de polítics corruptes de sota les pedres, ja sigui per blanqueig de diners, desviació de fons públics o tràfic il·legal de tabac. En democràcia, el fet d’introduir el vot en una urna es basa en un acte de fe, de confiança. És precisament per això, per la confiança, que als dirigents del nostre país el que se’ls hauria de demanar com a primer requisit, molt abans que el nivell C de català, és un bri d’honradesa. Avui, més que mai, tenim pressa.

Monago para todos

ARNAU MUNIESA


Per poder sobreviure dins el panorama polític, des dels últims anys del Franquisme i amb l'arribada de la democràcia, la dreta espanyola i els notables individus que l'han compost han hagut d'anar-se reciclant, canviar d’aspecte, respondre a noves necessitats, formar nous sectors i, a grans termes, modernitzar-se. En alguns casos inclús han fet falta litres d’H&S per rematar la feina.

Espanya demostrà ser un país covard i poc ambiciós deixant morir al llit un dictador responsable de crims aberrants al llarg de quaranta anys i permetent que els seus hereus polítics directes –lleugerament adaptats a les noves circumstàncies, però hereus en definitiva– fossin els encarregats de tallar el bacallà durant els primers compassos de l’etapa posterior, en què es va gestar el que avui dia coneixem com a Estat de dret i democràtic.

No va ser la passió pels ideals de modernització política els que van conduir Adolfo Suárez i la seva Unión de Centro Democrático a dirigir la transició sinó la consciència sobre la necessitat d’actualitzar-se per sobreviure. No obstant, el franquista que millor va saber aplegar i reconstruir una nova dreta espanyola sense amagar d’on venia, va ser amb tota seguretat el gran demòcrata Manuel Fraga Iribarne, aquell a qui tots lloaven després de la seva mort ara fa uns mesos, fundant l’Alianza Popular que, mica en mica i després de dotze anys de govern socialista, va assolir el poder l’any 1996 rebatejada com a Partido Popular de la mà del metamòrfic José Maria Aznar. I dic metamòrfic perquè va ser el protagonista d’una de les transformacions més radicals en la política espanyola dels últims temps, passant de parlar català en la intimitat –“l’antelameng dal mong a l’obaja dals mos”– a convertir-se en un Felip II modern, líder del nou imperi espanyol al costat de Tony Blair i George W. Bush. Una foto que sens dubte quedarà per la posteritat.

I va ser durant la segona legislatura d’Aznar, la legislatura de l’“España va bien”, quan les cares de la dreta actual espanyola van passar de retrat a caricatura. Es van treure la careta i van mostrar al món quina classe de polítics eren –i són– realment. D’una banda, un ampli sector es va mostrar com l’espanyolisme rapinyaire, caspós i franquistòfil que mai havia acabat de desaparèixer, representat per Esperanza Aguirre i Ángel Acebes i amb capital espiritual a Salamanca. Però a València, i en extensió a tot el litoral mediterrani, va emergir amb força un circ nou, el de la corruptela i l’especulació, el del totxo i la bombolla immobiliària, amb Paco Camps i Eduardo Zaplana com a principals figures visibles. 

© ABC

Des dels últims mesos, potser per la por de ser extingit i les ganes d’auto-reivindicar-se, ha emergit un tercer grup que, com diria el bo d’en Mourinho, de moment només té un únic component. I aquest component és José Antonio Monago, el president extremeny. Sí, el vell amic de Xavier Trias que quan l’alcalde de Barcelona va afirmar amb tota la raó que construir un AVE de Madrid a Extremadura en la conjuntura de crisi actual era una catàstrofe, va entonar el ja famós “si ten cojong, dímelo a la cara”, una versió pseudo-catalanitzada del tipical spanish “dímelo a la cara y te la rompo”. Més enllà de l’obsessió malaltissa que tenen alguns dels dirigents del PP en demostrar les seves inigualables dots de pronunciació en llengua catalana, les declaracions van ser una demostració populista i prepotent pròpia dels matons caciquistes de finals de segle XIX. Mossegar la mà del qui et dóna de menjar.

Monago trepitja fort, fent-se lloc entre els polítics mediàtics però oblidant que és un mediocre president de baix perfil d’una comunitat que viu de la subvenció gràcies al café para todos i del dèficit fiscal que altres han de patir demanant, a més, unes infraestructures completament innecessàries que només serviran per alimentar aquesta presumptuositat provinciana. S’està confonent solidaritat amb abús. I aquest café para todos, que es va inaugurar concedint règim d’autonomia a tot Déu l’any 1977, es segueix aplicant avui cada cop que Catalunya assoleix alguna fita després de dures i llargues negociacions. Perquè acte seguit el privilegi, estatut o infraestructura en qüestió també és concedit a les comunitats restants que la reclamen per emulació. “no queremos ser más que nadie pero tampoco menos que nadie”. Que Catalunya té AVE? No pateixin, ara en tindrà tothom.

I aquesta situació engendra Monagos, polítics ploraners que tot ho exigeixen mastegat i subvencionat amb els diners d’altri. L’últim minut de glòria del molt deplorable president va tenir lloc fa poc, quan afirmà com a rèplica al senyor Trias i emprant una estructura sintàctica similar, que seria catastròfic per Extremadura concedir el concert econòmic a Catalunya. Evidentment que seria catastròfic, per la simple raó que els catalans començarien a beneficiar-se del capital que ells mateixos produeixen en comptes de contemplar com altres se’ls gasten. Sembla que Monago va entenent la pel·lícula.

L’Estat Espanyol s’enfonsa, i l’actual crisi i imminent rescat només són les dues puntes de l’iceberg que evidencien que a sota hi ha tota una estructura que fa anys que està podrida. Que ja va néixer podrida. Monago només és un trist personatge amb esmòquing que toca un violí a coberta, apartat a un lateral, provocant i entretenint mentre d’altres proposen estèrils solucions o, directament, fugen a veure la final de la Eurocopa. Amb dos cojongs.

Albert Rivera: "El veritable peatge que tenim a Catalunya és Convergència"

Em dirigeixo al Parlament un dia de ple. M’avisen que el diputat amb qui m’he citat té programada una roda de premsa i és probable que haguem d’interrompre l’entrevista. És l’Albert Rivera, president de Ciutadans, partit que contra tot pronòstic va obtenir tres parlamentaris durant la darrera legislatura i que en les passades eleccions va tenir la capacitat de mantenir-los. No trigo a adonar-me de per què té la fama de ser un dels millors oradors de l’hemicicle.

Per Albert Rivera, Catalunya és…

Catalunya és la terra on he nascut, és una comunitat autònoma i ha de ser el motor d’Espanya i una regió molt important d’Europa.

I els habitants d’aquesta Catalunya-motor-d’Espanya, han de tenir dret a decidir?

Hem de tenir dret a decidir quan hi ha eleccions i amb les competències que tenim. Si hem de decidir coses que afecten tot Espanya ho hem de decidir entre tots els espanyols. Això és així, ho diu la Constitució. Qui vulgui canviar-ho –és a dir, els partits que defensen la independència a Catalunya– ha de ser conscient que el marc jurídic és aquest.

Tampoc han de tenir dret a decidir com es gestionen els recursos i el capital que generen?

Tenen dret a decidir els recursos que van a la Generalitat. Per exemple, jo visc a la Garriga i el meu alcalde no pot confiscar i quedar-se els recursos dels habitants que hi vivim: una part va a la Generalitat, una va a la mateixa Garriga, una part a la Diputació i una altra va a l’Estat. El que un no pot fer és dir tot allò que es recupera, es genera i es guanya a Catalunya només va a una administració. Tenim un país descentralitzat, per sort, i hi ha Estat, Generalitat, ajuntaments... Els recursos s’han de repartir entre les administracions.

I en aquest sentit, què en pensa del Pacte fiscal?

Nosaltres, a Ciutadans, sempre hem defensat un model federal on hi participi la descentralització però on hi hagi una hisenda comuna, i en aquest sentit, doncs, estem en contra dels sistemes forals navarresos i bascos.

És a dir que, a part d’estar en contra del pacte fiscal proposat a Catalunya, també està a favor de derogar el pacte establert a Navarra i al País Basc?

Nosaltres volem un model com l’alemany, que té una hisenda comuna, unes competències descentralitzades, uns impostos recaptats una part pels länders i una altra per la federació... Hi ha länders que tenen més pes econòmic dintre d’Alemanya i d’altres que menys. Jo prefereixo que dins d’Espanya, Catalunya sigui un motor i no un vagó de cua. En aquest sentit, Ciutadans demana una millora de l’actual Pacte Fiscal. També demanem que hi hagi un fons únic, i no quatre com fins ara, que sigui finalista per garantir un mínim comú de sanitat, educació, serveis socials i justícia, però no per pagar la festa de ningú.

I què en pensa de la hisenda pròpia que planteja Mas?

Des de Ciutadans defensem la hisenda compartida, no com ara en què hi ha una Agencia Tributaria i una hisenda catalana amb molt poques competències. Volem un model federal de llibre.

Si Catalunya ha de ser el motor, no troba injustos els atacs que rebem els catalans en termes de nacionalisme espanyol?

Crec que no hem de barrejar sentiments legítims amb temes econòmics. Al capdavall, que un se senti més català o més espanyol, les dues coses alhora o cap de les dues, és una cosa molt individual i legítima. Dit això, hem de buscar mecanismes d’equilibri econòmic, mecanismes que garanteixin per una banda la corresponsabilitat fiscal, l’autonomia de Catalunya i alhora mecanismes de redistribució de riquesa a tot Espanya. No veig incompatible sentir-se català i espanyol, el que se’n diu sentiment dual, però penso que aquests sentiments no tenen res a veure amb el model autonòmic i en com l’hem de millorar.

I si aquest model autonòmic acaba fracassant i es proclama la independència de Catalunya, quin és el paper que adoptaria Ciutadans?

No m’ho he plantejat mai. No puc dir què faríem com a partit, perquè es tracta d’una situació hipotètica poc concreta, no sabem ni com seria, ni quin règim polític tindria. Però personalment em sentiria molt decebut que dins el meu país, que és Espanya, i de la meva terra, Catalunya, decidíssim fer fronteres i canviar els passaports. Crec que Catalunya és molt més forta dins Espanya i Europa que no pas fora. Avui dia el debat europeu és sobre com trobar mecanismes d’unió i de coordinació. No crec que sigui millor una Catalunya independent. Però ja dic, tot és millorable i l’estat autonòmic té moltes coses a canviar.

Per exemple?

Aposto per un model federal nítid, en què siguin Estat i autonomies qui participin de forma corresponsable. Necessitem mecanismes de coordinació, treballar de la mà. Si s’ha de prendre una decisió sobre educació i sanitat, les comunitats que tenim la competència som qui ha de dir com i de quina manera, com a mínim des del punt de vista pràctic. El ministeri ha de quadrar comptes, sí, perquè ha de justificar els números a la Unió Europea.

#nacionalismoescrisis és un lema que feu servir molt. Expliqui’m per què.

Hi ha una percepció d’Espanya que no entén que un estat descentralitzat necessita respectar, comptar amb l’altre, respectar l’autonomia i alhora combinar-se; i n’hi ha una altra, la nacionalista, que es pensa que el que s’ha de fer és un cercle al costat de la comunitat autònoma i viure-hi al mig. Els dos punts de vista fallen perquè necessitem autonomia però alhora coordinació. I això no és aplicable només a Espanya, penso que avui dia és un debat molt europeu.

I, parlant de nacionalisme, es creu la retòrica sobiranista de CiU?

Home, jo em crec el que llegeixo en les seves ponències electorals. I en aquest cas, la ponència que han aprovat parla obertament d‘aconseguir un Estat Català, i en aquest sentit hi ha una part de convergència, el nucli dur, el piñón, els mateixos que estaven amb el Catalonia is not Spain durant els anys 90 –Oriol Pujol, Quico Homs, Josep Rull–, que són els mateixos que avui governen. Per tant, sí que em crec la seva voluntat independentista, tot i que és cert que el fet de ser una federació amb moltes sensibilitats que pretén obtenir majories molt àmplies els obligui a haver de fer molts equilibris.

No ho veu com una cortina de fum?

Crec que el nacionalisme de convergència no és massa coherent. Efectivament, l’altre dia parlavem sobre si també calia retallar els privilegis dels expresidents de la Generalitat i s’omplien la boca parlant de la bandera, la història de la Generalitat, Guifré el Pilós... Però del que estavem parlant realment és sobre si un expresident s’ha d’emportar 120.000 euros de pensió, tenir tres assessors en un despatx i un cotxe ofial. Ells s’emboliquen amb tot això sempre. Per una banda pacten amb el PP i després parlen de xoc de trens. Juguen molt amb la retòrica pròpia del nacionalisme, d’indentitat, símbols. Per no parlar de retallades millor que parlem de pacte fiscal. Ara farem cimeres cada mes, però aquí encara no han donat la cara per explicar les últimes retallades en polítiques socials.

Com veu la relació entre CiU i determinats grups de pressió?

Veient els informes policials sobre el Cas Palau on es vinculen les renovacions de peatges, les concessions d’aigües, de la ITV, d’altres coses; i tenint en compte el llistat de comissions i de percentatges, es pot dir sense equivocar-se que el veritable peatge que tenim a Catalunya és convergència. Jo mateix els hi he preguntat molts cops si serveixen els ciutadans de Catalunya o els nuclis de poder. Fa poc defensaven que s’indemnitzi a les concessionàries per tots aquells cotxes que no passen per les radials de Madrid! Què hi fa convergència a Madrid? Però a qui defensen?

Ara que parla dels peatges, quin fonament tenen les multes de cent euros imposades als qui han fet un #novullpagar? 

Hi ha un buit legal. Abertis ho va confirmar, ells s’estan acollint a una norma de saltar-se la barrera, que representa una multa de 100€; però la gent no s’està saltant la barrera: la gent està arribant a un peatge i està dient a la concessionària que no vol pagar. Posant multes, el que s’intenta és frenar la voluntat de gent de diferents ideologies que estan farts d’aquesta situació. Jo les recorreria totes. El #novullpagar serveix per destapar la correlació entre els peatges renovats pel govern de CiU: Pujol i el seu govern van deixar els peatges lligats per anys i panys, i és vergonyós veure com hi ha peatges que han estat amortitzats fins a quaranta vegades, com el Terrassa-Manresa. No deixa de ser curiós que mentre diuen que no es pot pagar ajuntaments ni proveïdors diguin també que és intocable renegociar un contracte i posar-lo al dia de la situació econòmica actual de Catalunya i Espanya. Quan veus aquest vincles penses que potser sí que hi ha algú que és intocable.

Lobbis de poder?

Sí, això és una cosa que existeix a tot arreu, però a Catalunya passa que la burgesia catalana i els seus representants històricament són els mateixos que durant el tardofranquisme estaven en el poder i, ara, hi segueixen estant. Amb altres noms, amb altres etiquetes, amb altres històries... però a Convergència i Unió hi ha molta presència d’això. En el fons representen un nucli de cent famílies, no representen a tots els ciutadans de Catalunya.

Quin és el model lingüístic que proposeu?

En l’àmbit públic demanem que s’acompleixi el bilingüisme institucional que està aprovat en la Constitució. En l’àmbit privat, tenint en compte que el català és una llengua amb menys parlants i que ha de ser protegida, defensem que l’ús del català s’ha de fomentar.

I quina és la millor manera de fomentar-lo?

Fomentar el català no vol dir posar multes, vol dir fer cursos de català, oferir possibilitats d’aprendre’l a la gent que ve des de fora de Catalunya. Una cosa molt paradoxal que ha demanat Ciutadans i que la gent no sap, és que s’ajudi econòmicament a la gent que es vulgui treure el nivell C, que és en moltes ocasions un requisit laboral i és molt car. No és el mateix ajudar a que la gent se’l tregui que no pas dir “si no el tens, no treballes”. És una política equivocada: és millor seduir que imposar. Ja hem viscut a Catalunya que significa una imposició, i no dóna resultats. No hem de fer del català una llengua oficialista i antipàtica, ha de ser una llengua social, i en això queda molta feina per fer.

És normal que només hi hagi un 3% de cinema en català?

No és normal, però no podem pretendre que el propietari d’un cinema que es juga els seus diners hagi de tenir les sales buides. Ciutadans proposava un acord amb el sector del cinema que consistia en digitalitzar les sales i que, en funció del territori, la demanda, els horaris i el tipus de pel·lícula, es pogués canviar l’idioma amb un sol botó. Avui dia el cinema encara funciona amb el sistema analògic, i comprar una pel·lícula en un sol idioma costa uns mil cinc-cents euros. Si en vols dos, el preu es multiplica. El que fan les sales, en veure que la majoria de la demanda és en castellà, és comprar les cintes només en aquesta llengua. Una bona iniciativa que va tenir el sector del cinema va ser demanar ajuda per finançar la digitalització de les sales catalanes en quatre anys. Això dóna flexibilitat al món del cinema i alhora dóna una solució pràctica al problema lingüístic del cinema. Estic convençut que així s’avançaria molt.

I en aquest problema lingüístic, què et sembla el paper que fa TV3?

TV3 ha tingut fins ara un paper fonamental en això, però crec que també s’ha confós el paper important de normalització. Partíem d’una base en què a Catalunya no hi havia ni ràdios ni televisions en català. Però ara això s’ha sobredimensionat en costos i estructures. TV3 no pot ser només una escola de català! TV3 és una televisió pública i, per tant, ha de ser plural, ha de tenir en compte com de diversa és Catalunya. Gràcies a TV3 tenim televisió en català, però no es pot posar al costat d’una ideologia i al servei d’una “construcció nacional”. Una cosa és fer televisió en català i una altra és que posis el mapa dels països catalans a l’espai del temps.

Però si vols veure el mapa d’Espanya també pots posar TVE.

Sí, però TV3 és la televisió pública de Catalunya, i el més lògic és que surtin els mapes de Catalunya, Espanya i Europa. És un exemple simbòlic. TV3 s’ha convertit en una eina al servei de la ideologia nacionalista que ha governat Catalunya. Fins que TV3 no es reconegui com un ens comú, molta gent no sentirà que TV3 és la seva. També hauríem de començar a estructurar un sistema sostenible de televisions: no pot ser que actualment hi hagi sis canals temàtics a Televisió de Catalunya i tota una xarxa de televisions comarcals. Els propis professionals t’ho reconeixen.


Arnau Muniesa.

Transaccions transsilvanes

ARNAU MUNIESA 


Nosferatu és el nom de l'adaptació que Friedrich Wilhem Murnau va fer a la gran pantalla de la novel·la Dracula, de Bram Stoker. Nosferatu, estrenada l'any 1922, és una mostra de la bellesa del cinema mut i de terror de l'expressionisme alemany. Cada escena, cada pla, estan rodats de forma curosa i artística de la mà d'Albin Grau, que va potenciar la sinistralitat dels ambients i els personatges dotant-los d'una gran personalitat.

Però com sempre que algú culmina un projecte amb èxits i beneficis i, en aquest cas, a més, contribuint al patrimoni cultural humà; la frustració de terceres persones fracassades i envejoses va fer trontollar els resultats de l'excel·lent treball de Murnau i el seu equip. Va ser la vídua d'Stoker, que en veure que els productors de la pel·lícula no pagaven ni un ral per adquirir els drets d'autor que havia heretat del seu difunt marit -fet pel qual tant el títol de la pel·lícula com el nom dels personatges van ser modificats respecte la novel·la-, va decidir imposar una demanda i va aconseguir una ordre de destrucció de totes les còpies del film.

Per sort, l'excel·lent tasca de restauració de les cintes que aquesta repugnant inquisició no va aconseguir destruir han fet arribar Nosferatu als nostres dies i em permetran establir exemples per exposar el tema del que em decideixo a tractar. Si a Godó o els interessos transsilvans parlava de la conxorxa entre el GrupoGodó i CiU (i en extensió, el govern), avui detallaré l'entramat del tracte de favor entre el mateix govern d’Artur Mas i la concessionària Abertis. Com a mínim, fins on les meves humils percepcions em permetin arribar.

Pels qui no el coneguin, el president del grup Abertis –grup que ens cobra la major part dels peatges de les autopistes catalanes– és Salvador Alemany, qui curiosament és també el cap del consell assessor del President de la Generalitat. El president a l’hora de repartir les conselleries i abans d’oferir la cartera d’economia a Andreu Mas-Colell va tantejar el propi Alemany, però s’hi va negar. I el per què d’aquesta negativa és ben senzill: com a cap del consell assessor del President, Alemany era conscient que podia influir igual o més que des d’una conselleria sense, a més, haver de ser el blanc de totes les mirades. I és que, com tot personatge transsilvà, prefereix estar a l’ombra.

L’autèntic càncer que hi ha avui dia a Catalunya és la corrupció, entesa com a tràfic il·legal d’influències, poder i diners, molts diners. L'amor entre CiU i Abertis no és cosa d'ara, ve de lluny. El grup concessionari, com a empresa privada, és lliure de finançar amb el seu capital el partit que vulgui. Però si el partit, en aquest cas CiU, rep un finançament  de 150.000 euros a canvi d'una prorrogació dels peatges no estem parlant de donatiu, estem parlant de suborn. Quan, mitjançant la difusió de les xarxes socials, es va posar en marxa el moviment #novullpagar, Felip Puig va manifestar en unes declaracions que el govern s'hi sentia proper. Però no es va trigar ni un mes en amenaçar amb multes de 100 euros a tots aquells qui havien marxat d'un peatge sense pagar i als qui tenien intenció de fer-ho. Una multa fruit d'una més que rigorosa interpretació de l'article 153 del codi de circulació.

Fotograma de la pel·lícula  Nosferatu (1922)

A tall informatiu vull fer constar que Abertis pertany en un 31% a la Caixa, entitat financera vicepresidida pel vell amic Javier de Godó i Valls, Conde de Godó. Si a tots aquests ingredients afegim que alguns excàrrecs de CiU, com Miquel Roca i Junyent, formen part de la direcció de la concessionària, ja tenim el pastís llest per servir i repartir-ne els talls. No cal pensar malament, només pensar.

L'últim capítol va tenir lloc quan el govern de la Generalitat, entonant el ja típic no-hi-ha-diners, va anunciar que privatitzaria TABASA, empresa pública gestora d'infraestructures com, per exemple, el túnel del Cadí. El procés es faria mitjançant una subhasta, en la qual Abertis s'ha col·locat en posició preferent. I això em recorda a una de les primeres escenes de Nosferatu, quan el grotesc senyor Knock, propietari d’una firma immobiliària, envia el protagonista al castell del Comte per tancar una transacció de deu finques. “Només us costarà una mica de sang”. És evident que quan li diu què ha de fer, sap perfectament on l’està enviant i quines conseqüències tindrà. I quan Salvador Alemany, amb una mà li diu al President Mas que privatitzi TABASA, sap perfectament que serà ell amb l’altra mà, la d’Abertis, qui la comprarà.

Evidentment CiU mai parlarà d'aquestes transaccions subterrànies en veu alta. S’amagaran al cau i quan surtin per fer un míting s’enarboraran en la senyera i la dignitat de Catalunya per enganyar els seus votants amb la patuleia del xoc de trens i la transició nacional. És fum. Fum per tapar el què realment voten al Parlament i al costat de qui ho voten.

No creieu que la culpa que els catalans paguem peatges és a Madrid, no cal mirar tant lluny. CiU és qui va concedir i prorrogar els peatges a Abertis a canvi de finançament, i Abertis és de la Caixa. Tots ells amb accent català. Aneu, doncs, amb compte: són sinistres i nocius, i posant alls al capçal del llit no en tindreu prou, perquè a vosaltres no us costarà la sang, el que us volen fotre és la cartera.

Material d'interès:

Nosferatu (1922)

Godó o els interessos transsilvans

Dolors Camats: “El carrer ha de ser un espai de reivindicació”

Arribem a l'hora exacta de la cita al deu seu despatx, després de passar pel protocol d'entrada al Parlament. Encara està reunida, l'esperem en una sala i quan surt ens convida a un refresc. És la nostra primera entrevista, i abans de començar ens dóna quatre consells. Dolors Camats, portaveu del grup d'ICV-EUiA al Parlament, parla amb calma i té les idees clares.

Després d’estar governant amb el  tripartit, què pot fer Iniciativa per Catalunya des de la oposició tenint en compte els governs de dretes a Catalunya, amb Convergència i  Unió; i a Espanya amb el Partit Popular? Podeu realment influir en decisions?

És fonamental que un país, en les seves institucions, tingui govern i oposició. Que uns plantegin un programa de govern i d’altres plantegin que hi ha alternativa. És de salut democràtica que aquesta oposició, molt present al carrer, es traslladi a les institucions. Això no vol dir que no hi hagi punts d’acord en aspectes concrets. La oposició és fonamental, sobretot en la situació actual, en què predomina un discurs únic que diu que en un context de crisi l’únic que es pot fer és retallar. I això és fals! A ICV defensem que, a banda de  polítiques d’austeritat, reduint despesa  també es poden augmentar ingressos. Però d’això no en volen sentir parlar... Per tant, des de la nostra posició hem de denunciar i assenyalar allò que ens sembla inadequat i millorar fent aportacions en casos de coincidència amb el govern però també des de la divergència.

I com us sentiu a l’oposició? Us sentiu menystinguts pel grup de CiU?

Convergència és un grup parlamentari amb 62 diputats però actua com si tingués majoria absoluta. Això ho pot fer perquè compta amb el grup popular, el grup socialista i ERC, que recolzen alternativament algunes de les seves propostes. Això els permet jugar a la geometria variable. A Iniciativa no hem entrat en aquest joc.

No han comptat amb vosaltres?

Vam estendre la mà al president per defensar l’estatut, l’autogovern i els drets nacionals dels catalans, però també hem mostrat bel·ligerància quan s’ha tractat de debatre les seves polítiques econòmiques i socials.

Tot i això, no és cert també que Iniciativa se sent més còmoda a l’oposició podent opinar sobre qualsevol tema i participant de manifestacions?

No, crec que som un partit molt conscient que les coses es canvien governant. Des de l’oposició es poden fer coses, sí; però se’n poden fer més des del govern. És cert que amb el tripartit ens trobàvem en moltes contradiccions, i ara podem actuar més lliurement. Però les contradiccions, en política, es donen si governes i si tens principis. Si no governes, és cert, tens un marge d’acció més gran. I si no tens valors, només cal governar guiant-te pel baròmetre d’opinió del ciutadà, fent allò que doni més vots.

Cal recordar que va ser el conseller Saura qui va reprimir amb càrregues les protestes estudiantils pel pla de Bolonya. Va ser això una d’aquestes contradiccions?

En la gestió d’un departament conflictiu com la conselleria d’Interior, que regula i gestiona les forces d’ordre públic, es poden donar situacions no gaire agradables. Però és un jutge qui ordena una acció judicial, la feina del conseller és determinar el mode en què es durà a terme. L’ordre del què es fa sempre ve donada pel jutge, però al conseller li toca decidir el com. Si el jutge ordena el desallotjament de la Universitat de Barcelona, el conseller només pot donar instruccions sobre les condicions en què els mossos ho han d’aplicar.

Així doncs, el grau de responsabilitat d’un Conseller d’Interior en una intervenció judicial no és tant elevat com es creu?

Al contrari, les seves decisions són importantíssimes! Hi ha una escala jeràrquica de comandaments per decidir com es duran a terme les intervencions, però el conseller és el responsable en última instància. En el cas del conseller Saura, per exemple, va decidir executar el desallotjament de la UB en ple dia i no de matinada. En aquell cas també es va establir un diàleg amb els manifestants que estaven tancats per decidir com s’efectuarien els desallotjaments. La mediació permetia que la gran majoria de les manifestacions no acabessin amb incidents. Una de les coses que ha fet el conseller Puig és desmantellar aquest programa de mediació perquè el considera innecessari. I això es nota! Són dues maneres diferents d’enfocar-ho.

Tens la sensació que la dreta minva el dret de manifestació?

La dreta, en situacions de crisi i augment del conflicte social, té com a reacció natural la reducció del dret de manifestació. I en això, el ministre Fernández-Diaz i el conseller Puig coincideixen. Clar que no sempre es pot mediar, perquè hi ha sectors que busquen la violència per la violència, i això és intolerable, però són una minoria. El carrer és un espai d’opinió pública i la desobediència civil és un element de pressió política. El carrer ha de ser un espai de reivindicació.

En quin sentit?

Avui dia hi ha sectors de pressió que amb només una trucada poden incidir en decisions polítiques. Però la immensa majoria de la societat no ho podem fer, no se’ns posarien al telèfon! Per tant, hem d’utilitzar altres vies: si no tenim el telèfon d’un conseller que ens faci cas, el carrer és un espai per fer-nos sentir.

Realment estan tan buides les arques de la generalitat com ens estan dient per arribar a imposar tot aquest sistema de retallades?

Les arques estan buides perquè no es volen omplir, en gran mesura. Però també perquè part del que recaptava la Generalitat en els darrers anys era fruit de la construcció i  aquests ingressos  han caigut en picat.  Per tant si que hi ha una part de la crisi incideix directament en la arques del govern. Un altre tema és el deute que s'ha de pagar i el preu del qual no para d'augmentar perquè ens costa més col·locar-lo.

Tot i això, hi ha un marge d'alternativa, que certament la Generalitat el té més petit que l'estat i la UE: augmentar els ingressos. Però quan la primera decisió del govern de la Generalitat és treure l'impost de successions, és a dir, prescindir de l'herència de les famílies més riques de Catalunya, estan donant un missatge molt clar: tenen altres prioritats.

L'impost de successions no afecta també a les famílies pobres?

No. L'impost de successions que quedava -perquè ja hi havia una part que havia estat reformat pel tripartit- deia que l'herència de pares a fills quedava exempta de l'impost de successions sempre i quan fos inferior a 500.000 € de valor cadastral. No hi ha cap família de classe mitjana que deixi en herència als seus fills un immoble de 500.000 € de valor cadastral. Per tant, és evident que la gran majoria d'herències de Catalunya ja estaven fora d'aquest impost, quedaven les herències de 100 famílies. A més a més, el 60% de les famílies de Catalunya quan moren  no deixa un pis en herència.

O fins i tot deixa deutes...

Exacte. Per tant és un impost que afecta a una minoria de la gent i dins d'aquesta minoria ja n'havíem exclòs una gran majoria: la classe mitjana. Se n'ha fet molta demagògia sobre aquest impost.

El president de la Generalitat va anunciar en el debat de política general del mes de novembre que ell estava a favor d'un impost sobre la riquesa. Això va ser portada a tot arreu, especialment a La Vanguardia, i a partir d'aquí es va retirar l'impost de successions i d'aquest anunci sobre la riquesa no se n'ha sabut res més. A més a més, en els anys anteriors, CiU va votar totes les reformes fiscals del PSOE fetes per treure pressió fiscal a les rendes més altes. Per exemple la creació de la SICAP, societats patrimonials de gent que té més d'un milió d'euros i que només tributen l'1%. Això existeix gràcies a CiU

Com s'haurien d'omplir, doncs, les arques de la Generalitat?

La nostra proposta fiscal consisteix en augmentar impostos de diversos formes: recuperar una part de l'impost de successions i gravar l'energia nuclear, per exemple. Nosaltres parlem de fiscalitat redistributiva i verda: redistributiva perquè gravem les rendes més altres, i verda, perquè apliquem desgravacions fiscals per aquells qui no contaminen. A més, la fiscalitat verda té les dues cares: paga qui contamina i qui no contamina rep bonificacions fiscals. S'ha demostrat que en països com Alemanya, aquesta fiscalitat verda no només ajuda a ingressar més diners, ajuda l'economia i l'empresa a millorar i modernitzar-se.

No creus que el marge de decisió del govern català  és poc?

A Catalunya s'han començat a dur a terme les retallades dels serveis públics molt abans que a la resta d'Espanya, i fins i tot han exigit que el govern espanyol vagi més enllà. El conseller Mas-Colell ha proposat a l'Estat que el decret de Salut ha d'anar més enllà en el copagament, que no només ha de ser dels medicaments sinó que una persona que estigui hospitalitzada ha de pagar cinc euros al dia, o que les persones amb rendes de més de 100.000€ paguin la totalitat del preu dels medicaments.

Nosaltres creiem que els medicaments s'han de pagar a través dels impostos, no per “guixeta”, ja que sinó el que fa és expulsar a les classes mitjanes del sistema públic d'atenció a la salut. I si tu ja tens fora del sistema públic sanitari totes les classes mitjanes, que es paguen una assistència privada, el pas següent és bonificar-los la seva assistència privada amb desgravacions a la renda, per tant, acabem amb un sistema públic només per pobres i finançat pobrament.


Fins on arriben les retallades?

Les estan aplicant en educació, salut, mitjans de comunicació... Els mitjans públics s'estan quedant sense finançament i ara, a més, treuran la publicitat a Catalunya Radio. Tothom acabarà per escoltar les ràdios i les teles privades.

No creus que les decisions econòmiques de Catalunya i Espanya ja venen donades des d'Alemanya degut al deute dels bancs espanyols amb els alemanys?

Hi ha un marge de maniobra tot i que reconeixem que és petit. Nosaltres hem demanat des del primer dia tan al govern català com a l'espanyol que vagin a Brussel·les a dir que és intolerable que  plantegin objectius del dèficit per un estat amb cinc milions d'aturats. S'han posat els primers a dir que calia retallar i reduir dèficit, avui comencen a dir que també s'ha d'estimular el creixement, però aquí no s'està fent res: cap dels pressupostos del govern de la Generalitat ni dels recentment aprovats pressupostos del govern Rajoy van en la línia de donar crèdit a les empreses, d'obligar als bancs a donar crèdit a els famílies, d'incentivar l'economia, de canviar el model productiu o incentivar l'ocupació. Al revés: tot deprimeix l'economia, i hi ha una voluntat premeditada per afavorir un model enlloc d'un altre que nosaltres portem anys defensant.

Dit així sembla una conspiració!

No és una conspiració, és clarament intencionat! La crisi és la millor excusa per aplicar un programa de desmantellament de l'estat del benestar. Els que no creuen en un estat del benestar fort són els lliberals, justament són els que ens estan governant avui des de Barcelona, Madrid i Brussel·les.

Es vol acabar amb l'estat del benestar?

En aquesta situació de crisi hi ha una necessitat real de posposar inversions, però també existeix la voluntat d'acabar amb un sistema públic d'educació, salut i assistència social per afavorir la mercantilització de tots aquests serveis.  Hi ha hagut gent que durant molts anys va fer diners amb el totxo, això ara s'ha acabat i s'acabarà per dècades, per tant, el diner ara podrà fer negoci amb els serveis públics que deixaran de tenir la qualitat i la universalitat que tenien fins ara i la gent els haurà de pagar.

Com veu Dolors Camats el futur de Catalunya com a nació?

Jo sóc independentista, som una nació i crec que la millor manera de garantir-ho és tenint un estat propi. Probablement hauria d'estar federat a Espanya ja que hi ha molts vincles entre els dos territoris.

Des d'aquest punt de partida, un sentiment personal identitari, crec que tot el marasme de discurs sobiranista en el que estem és una pantalla atiada per CiU per embolcallar la seva ideologia com a partit de dretes lliberal-conservador -lliberal Convergència, conservador Unió-. És a dir, posant sempre la pantalla nacional: primer l'estatut, els drets històrics, el pacte fiscal, la transició nacional, per amagar la realitat ideològica del partit que actua com un gran lobby i fins ara els ha funcionat bastant bé.

Però entens que la independència és el camí perquè Catalunya s'administri millor?

Dubto que sent independents siguem un país més o menys assenyat, és indiferent. Jo hi penso en una clau molt personal, no em sento espanyola però puc entendre perfectament que algú s'hi senti i visqui a Catalunya, per tant no m'atreviria a posar per llei allò que forma part del meu sentiment. L'avenç de l'estatut va ser possible perquè hi havia una immensa majoria a Catalunya que ho recolzava, el pacte fiscal caurà pel seu propi pes perquè també hi ha molta gent que el reclama.  Més que la independència jo parlaria del dret a l'autodeterminació, del dret a decidir en el sentit que una immensa majoria a Catalunya decideixi avançar cap a una direcció o cap a una altre. No crec que es pugui plantejar la independència amb el 51% a favor, seria absurd, irreal i conflictiu.

Marti Vallvé i Arnau Muniesa.

Novetats!

Aquestes setmanes L'imparcial ha estat treballant per aconseguir obrir una nova secció, entrevistes. Pròximament un personatge de l'esfera política catalana serà sotmès a les nostres preguntes. Aquest projecte, que considerem una oportunitat per innovar i fer més variades les publicacions, servirà per enriquir la informació en benefici del lector i per dotar el blog d'una perspectiva més àmplia gràcies a la diversitat d'opinions que hi tindran cabuda. 

Recordem que, tot i aquest parèntesi en què no hem tingut ocasió d'actualitzar, seguirem penjant les nostres columnes d'opinió independentment de les entrevistes, com hem fet fins ara.

Estigueu atents al blog i no us les perdeu.

Moltes gràcies a tots!