Godó o els interessos transsilvans

ARNAU MUNIESA

El 10 de setembre de 1983, un joveníssim Joan Pera apareixia en la primera emissió de Televisió de Catalunya per donar la benvinguda a un públic que de temps ençà reclamava un canal amb programació de qualitat i en català. Des d'aquell mateix dia TV3 es va convertir en un projecte de caire nacional, esdevenint una eina per revifar un catalanisme afeblit per quaranta anys de dictadura franquista. Amb el temps, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), de la qual en formen part Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio, s'ha anat guanyant la fidelitat de sectors ben diversos de la societat, situant la llengua catalana com a referent i convertint-la en un idioma de primera categoria.  

La CCMA, com a òrgan públic, a part de finançar-se amb els ingressos de la publicitat que apareix als seus mitjans, rep fons de les arques de la Generalitat. Però ja fa força temps que el grupoGodó, grup privat de telecomunicacions propietari de mitjans com La Vanguardia, RAC1 i 8TV, intenta fer-se amb la propietat d'aquests beneficis. Javier Godó, Conde de Godó i president del grup, està fent mans i mànigues per situar líders els seus mitjans: La Vanguardia sempre ha estat un diari de referència i RAC1 ha guanyat l'audiència nacionalista que els darrers anys ha perdut una Catalunya Ràdio en hores baixes. La llaga al dit petit del peu del Conde és 8TV. Cal més que una bona empenta per fer competitiva una televisió que basa la seva graella en Walker Texas Ranger i películes de sèrie B. El recent fitxatge de Josep Cuní pot ser un bon primer pas.

La qüestió és que durant el segon tripartit el Conde -no em negaran que els elements semblen extrets d'una novel·la de terror- va adreçar-se a Joan Puigcercós demanant-li la retirada de la publicitat de Catalunya Ràdio amb l'argument que, tractant-se d'un mitjà públic, ja en tenia prou nodrint-se de les aportacions del contribuent en forma d'impostos i que, per tant, no necessitava d'anunciants. És a dir, el Conde reclamava un tall de pastís més gran del que disposava en aquells moments. Puigcercós va contestar les reiterades demandes d'aquest grup al·legant que no tenia competències en aquest àmbit ni necessitat de moure fitxa al respecte. Però tot va canviar amb el triomf de CiU a finals de 2010 i l'arribada d'Artur Mas a la presidència de la Generalitat, després del tracte de favor que els mitjans del Conde havien prestat a la seva candidatura. Un cop al poder, el nou govern dels millors només havia de tornar les ajudes, però trobant-se en majoria casi-absoluta, necessitava una parella de ball per pactar els pressupostos. I en aquest tema, el PP no va necessitar ni que els anessin a buscar. Veient la ocasió com la oportunitat definitiva de tombar una televisió independent i, segons la dreta, promotora del nacionalisme català separatista; la firma dels populars no es va fer esperar. Així doncs, immersos en un context de crisi i amb la llagrimeta del no tenir-ne més remei, fa pocs dies es va aprovar la nova llei de la CCMA començant, de moment, per la retirada de la publicitat de Catalunya Ràdio. Tocats de mort.

Per TV3, la retallada d'un 30% dels pressupostos suposa haver de renunciar a diferents ofertes de la seva programació, com el Banda Ampla o la Lliga de Futbol Professional -posats a sacrificar, podrien petar-se també la Fòrmula1- però una retirada total de publicitat com la que haurà d'afrontar Catalunya Radio podria voler dir l'adéu a altres espais de gran audiència i interès nacional com, per exemple, l'APM? o el Polònia, que de ben segur no seria tan ben rebut. I aquest buit que deixin, qui l'omplirà? Un altre vuit.