Benvingut, mister Sheldon

Sembla ser que, més que l'estira i arronsa pel Pacte fiscal, les negociacions sobre la vaga de treballadors de TMB i les declaracions del gendre del Rei en el procés judicial en el qual està imputat; el que més interès desperta als catalans -amb permís de la renovació del Pep- és si el projecte Eurovegas acabarà sent una realitat a Catalunya.

Són moltes i diverses les opinions que intervenen en aquest debat, des dels opositors més radicals fins als que en són partidaris, passant per progres, ecologistes i ludòpates. Però l'Eurovegas només té dues opcions: Madrid o Catalunya. El govern català haurà de pugnar amb la capital del Reino per tal de persuadir el magnat Sheldon Adelson -propietari de Las Vegas Sands i possessor d'una immoral fortuna de 23.300 milions de dòlars- perquè s'acabi decantant pel Principat i alhora haurà de convèncer la ciutadania que l'aposta pel macro-complex dels luxes, el vici i els excessos serà un bon impuls per l'economia catalana.

Per tal de reprendre negociacions i emmenar Adelson a apostar per Catalunya, el president Mas el va convidar a passar un dia en la seva companyia. Coneixent els orígens jueus del multimilionari, els encarregats d'organitzar la trobada van fer bé d'ocupar-se en comptar amb diverses personalitats catalanes vinculades al judaisme. Només hi faltava Pilar Rahola. El magnat va aterrar a l'aeroport del Prat amb el seu jet particular -mostra de la seva humilitat-, va ser rebut al palau de la Generalitat pel molt honorable president i el seu seguici al més pur estil Bienvenido Mr. Marshall, va reunir-se amb el conseller d'economia Andreu Mas-Colell i va ser acompanyat a veure quatre pantans del Baix Llobregat. Pocs dies després, Mas, defensant davant els ciutadans el projecte d'instal·lació del complex, va afirmar que l'Eurovegas seria un reclam pel turisme de qualitat, contestant els qui al·legaven que el negoci es convertiria en un niu de borratxos i prostitutes. No hi esperis estudiosos de la llengua, Artur.

La primera pregunta que ens hem de fer és en què volem convertir Catalunya. Ens interessa ser un país pioner del joc, la droga i el putiferi? Val la pena carregar-se encara més un Baix Llobregat ja prou destrossat per fer-hi construir un casino? És innegable que la realització d'aquest macro-projecte repercutirà en la generació de nous llocs de treball, però amb quines condicions? Cambrers, dealers i encarregats de local cobraran dos duros i els qui realment en trauran benefici seran els de sempre. I a això sumem-hi els negocis perifèrics i il·legals que se'n beneficiaran, com les drogues o la prostitució. No té massa sentit tancar el mític Club Riviera i iniciar un procés judicial contra els propietaris del prostíbul de La Junquera -una mena de Zara de la prostitució- si amb l'altra mà s'impulsa un projecte que acabarà reforçant encara més aquest negoci. Bé, com a mínim les treballadores no quedaran sense feina.

Cal dir, d'altra banda, que si guanya Madrid -com apunten tots els pronòstics- la imatge d'una eufòrica Esperanza Aguirre cantant el 'Que viva Espanya' al Karaoke el dia de la seva inauguració ens farà una ràbia que durarà dies. I el que és més, si és així, ja ens podem anar acomiadant de la futura organització de congressos i fires com el MWC que se celebra aquesta setmana. Hem de pensar quina Catalunya volem deixar a les futures generacions, però aquesta reflexió no ens servirà de gaire: al cap i a la fi, la decisió la prendrà un iaio amb molts quartos a qui li importa un rave el que pensem els catalans.

Arnau Muniesa i Juan, 28-II-2012

Catalans blancs i catalans bruns

Fa pocs dies, circulant en cotxe pel carrer vaig haver de parar l'automòbil a causa d'un altre aturat al mig d'un pas de vianants sense causa aparent. Es tractava d'un cotxe pilotat per un àrab. Un acompanyant del cotxe va entonar un 'no sé si ets racista, però sempre són els moros'. Amb aquest text no vull tractar les diferències entre àrabs i catalans, entre d'altres motius perquè comença a ser complicat fer aquesta diferència.

Fins ara no ens hem trobat amb cap situació semblant i tots els ciutadans morenos o grocs i amb noms estrangers eren, precisament, estrangers majoritàriament immigrants; ni de bon tros s'assemblava ni s'assembla la nostra situació a la dels EEUU o megalòpolis europees com Londres o París, nuclis interracials de primer terme.

De la mateixa manera que a França o Itàlia no es poden extraditar rumanesos (carnassa de polítics populistes) perquè Rumania forma part de la Unió Europea, a Catalunya més val que qui culpi els moros ho faci amb reflexió perquè moltes famílies han tingut fills aquí i d'aquí uns anys seran generacions amb ús propi de raó i autonomia intel·lectual formades i educades dins de l'estat espanyol, el mateix que el nostre.

D'altra banda, les noves generacions de catalans d'ascendència àrab no suposen un debat a nivell minoritari com el d'aquest blog, ni tan sols de partits minoritaris com PxC. En el seu dia ja es va autoretratar el mateix Duran i Lleida amb la sentència <<Em preocupa que neixin més Mohamed que Jordi>>, però al mateix temps afirmava que no li preocupen els naixements d'immigrants argentins perquè no entraran a un hospital exigint que la seva dona no sigui atesa per un home.

Més enllà d'un nacionalisme més que ranci, no trobo cap altra explicació a tot plegat que una espècie de fòbia a la diferència. El debat de la poca natalitat de Jordis o Joseps el deixo de banda, com tampoc cal analitzar ara la necessitat demogràfica de població jove com la que proporciona la immigració en una societat envellida i de futur envellit (amb tot el que comporta) com la de Catalunya.

A Duran i Lleida li preocupa que neixin catalans amb noms no llatinitzats ni llatinitzables, li preocupa que neixin catalans amb diferents matrius culturals i religioses.

És innegable que catalans i àrabs convivim poc a nivell social i que l'ús que fan dels avantatges i subvencions públiques pel fet de ser immigrants són osbcurs, però si a un li molesta que neixin catalans amb el nom de Mohamed, li molesta la respectiva cultura i religió. No vull dir més del que dic.

Godó o els interessos transsilvans

ARNAU MUNIESA

El 10 de setembre de 1983, un joveníssim Joan Pera apareixia en la primera emissió de Televisió de Catalunya per donar la benvinguda a un públic que de temps ençà reclamava un canal amb programació de qualitat i en català. Des d'aquell mateix dia TV3 es va convertir en un projecte de caire nacional, esdevenint una eina per revifar un catalanisme afeblit per quaranta anys de dictadura franquista. Amb el temps, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), de la qual en formen part Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio, s'ha anat guanyant la fidelitat de sectors ben diversos de la societat, situant la llengua catalana com a referent i convertint-la en un idioma de primera categoria.  

La CCMA, com a òrgan públic, a part de finançar-se amb els ingressos de la publicitat que apareix als seus mitjans, rep fons de les arques de la Generalitat. Però ja fa força temps que el grupoGodó, grup privat de telecomunicacions propietari de mitjans com La Vanguardia, RAC1 i 8TV, intenta fer-se amb la propietat d'aquests beneficis. Javier Godó, Conde de Godó i president del grup, està fent mans i mànigues per situar líders els seus mitjans: La Vanguardia sempre ha estat un diari de referència i RAC1 ha guanyat l'audiència nacionalista que els darrers anys ha perdut una Catalunya Ràdio en hores baixes. La llaga al dit petit del peu del Conde és 8TV. Cal més que una bona empenta per fer competitiva una televisió que basa la seva graella en Walker Texas Ranger i películes de sèrie B. El recent fitxatge de Josep Cuní pot ser un bon primer pas.

La qüestió és que durant el segon tripartit el Conde -no em negaran que els elements semblen extrets d'una novel·la de terror- va adreçar-se a Joan Puigcercós demanant-li la retirada de la publicitat de Catalunya Ràdio amb l'argument que, tractant-se d'un mitjà públic, ja en tenia prou nodrint-se de les aportacions del contribuent en forma d'impostos i que, per tant, no necessitava d'anunciants. És a dir, el Conde reclamava un tall de pastís més gran del que disposava en aquells moments. Puigcercós va contestar les reiterades demandes d'aquest grup al·legant que no tenia competències en aquest àmbit ni necessitat de moure fitxa al respecte. Però tot va canviar amb el triomf de CiU a finals de 2010 i l'arribada d'Artur Mas a la presidència de la Generalitat, després del tracte de favor que els mitjans del Conde havien prestat a la seva candidatura. Un cop al poder, el nou govern dels millors només havia de tornar les ajudes, però trobant-se en majoria casi-absoluta, necessitava una parella de ball per pactar els pressupostos. I en aquest tema, el PP no va necessitar ni que els anessin a buscar. Veient la ocasió com la oportunitat definitiva de tombar una televisió independent i, segons la dreta, promotora del nacionalisme català separatista; la firma dels populars no es va fer esperar. Així doncs, immersos en un context de crisi i amb la llagrimeta del no tenir-ne més remei, fa pocs dies es va aprovar la nova llei de la CCMA començant, de moment, per la retirada de la publicitat de Catalunya Ràdio. Tocats de mort.

Per TV3, la retallada d'un 30% dels pressupostos suposa haver de renunciar a diferents ofertes de la seva programació, com el Banda Ampla o la Lliga de Futbol Professional -posats a sacrificar, podrien petar-se també la Fòrmula1- però una retirada total de publicitat com la que haurà d'afrontar Catalunya Radio podria voler dir l'adéu a altres espais de gran audiència i interès nacional com, per exemple, l'APM? o el Polònia, que de ben segur no seria tan ben rebut. I aquest buit que deixin, qui l'omplirà? Un altre vuit.

Després de la independència

Sempre que parlem sobre la independència de Catalunya hem assegurat la salvaguarda de la llengua i cultura catalanes, una forta projecció de l'economia que ens situaria al top europeu i en definitiva, el divorci amb totes les pegues que l'estat espanyol posa a Catalunya com a nació.

No dubto que, tot i una primera etapa de riscos econòmics, aquesta projecció econòmica seria real, però com va dir Miquel Calçada al programa 'El Convidat' d'Albert Om (3/X/2011), els independentistes, a banda de lluitar per la independència, hem de mirar de la independència enllà.

Empleo jo almenys aquestes paraules com una resposta a l'independentisme nacionalista malaltís, el que busca, com sigui, separar-se d'Espanya emfebridament garantint així la integritat de Catalunya en tots els sentits de per si, concebent la independència com una meta i no un punt de partida, sent aquest últim el parer que em convenç.

Són molt altes les catedrals que albirem després de la independència, però tot el conjunt benefactor i paradisíac que prometem implica tota una planificació. Ens omplim la boca parlant del nostre Estat independent emancipat d'Espanya; doncs a part d'això, diria que hauriem de planejar prèviament la distribució del mobiliari si ens volem emancipar, ni que fos amb un croquis inicial.

A grans trets, qualsevol independència implica una guerra de diversos fronts, i en el cas català podriem parlar del fiscal, econòmic, cultural-ingüístic i el geopolític.

A nivell fiscal assenyalo els impostos com a quid de la qüestió. Si comencem a queixar-nos d'Espanya, el que més anomenem sol ser la paraula impostos. Per això em pregunto 'I què fariem al nostre Estat amb els impostos?'. Per quina opció optariem, per l'americana o la sueca? Acceptariem qüestionar l'estat de benestar amb uns impostos baixos? Som una societat cohesionada com la sueca que de grat paga altes taxes?

Crec que, per molt que el nostre PIB estigui a l'alçada de l'alemany o el suec, nosaltres els catalans, som tan mediterranis com la resta de penínsules del nord del Mare Nostrum; Ibèria, la Península Itàlica i Grècia quedem retratats com autèntiques entitats deficients envers el rigor econòmic i institucional, a banda de la potència econòmica dins del comerç i el món empresarial europeu.

A tot arreu hi ha corrupció i robatoris, però està cantat que dins de la zona euro, els especialistes en delinqüència i triquimanyes som qui som, i per a res del món en descarto Catalunya; o és que Fèlix Millet no pertanyia a una institució més catalana que el pa amb tomàquet i va robar-hi amb plena comoditat?

No pertany pas el meu conciutadà Ricard Pagès (exdirector de Caixa Penedès) a la família Codorniu, una marca catalana internacional?

No senyors, a mi ningú em ven que en aquest aspecte civilitzatori ens podem comparar al nivell nòrdic.

En segon lloc, una altra joia embrutada de l'aixovar català: la cultura i la llengua.

Les perpetuariem senzillament pel fet de tenir un estat propi? La sabriem projectar al món? Els joves aniriem a ballar sardanes o a cantar caramelles? Què fariem amb el castellà? Els immigrants comencarien a parlar català als pocs dies?

Evidentment que el català es guanyaria un lloc dins els llibres de text mundials ja que d'una vegada per totes seria llengua oficial d'un estat pressumtament fort en l'economia i per tant important ni que sigui en un marc europeu.

D'altra banda ja sabem que el català ha estat molt influenciat pel castellà lingüísticament i ho seguirà sent atesa la inevitable convivència amb tal llengua i siguem independents o no, no crec que depurem ni purifiquem la nostra llengua en cap futur, en part perquè pels mitjans de comunicació catalans sol córrer molt el catanyol, entre d'altres cercles.

Per anar acabant, quan parlo de geopolítica, em refereixo generalment al centralisme o descentralisme (federació) com a matriu de país, això que ens talla tant les ales i envejem d'alemanys, suïssos o nord-americans.

Em sembla digne de menció ja que, a les terres de l'Ebre, una zona especialment delmada per la presència d'animals com el mosquit tigre i el cargol americà, es troba molt desatesa per part de les autoritats catalanes, cosa que em recorda la desatenció centralista espanyola.

En definitiva, vull plantejar generalment qüestions que considero pluriparadigmàtiques per Catalunya i la seva independència, qüestions que requereixen una prudència emancipatòria no compartida, a priori, pel sector nacionalista català.

Raimon Salas Mata

16/II/2012

Uns premis de fireta

Com cada any, amb l'arribada de febrer sona el tret de sortida al seguit de gales de cinema que se celebren arreu del món. Les acadèmies pioneres i les grans indústries, repartides pels països de més tradició cinematogràfica -i capacitat econòmica- nominen les pel·lícules més convenients i, en un esdeveniment amb llums i trompetes, guardonen les cintes que tenen -o haurien de tenir- més qualitat.

I a Catalunya, com a gran nació que som, hem de demostrar al món la importància que tenim celebrant la nostra magnífica gala. No podia ser d'una altra manera. I per fer-la pujar ben amunt i ben dreta quins són els ingredients? Fixem-nos en els Òscar: seleccionar les pel·lícules més bones de l'any, convidar les personalitats de moda, vestir-les de vint-i-un botons, comprar quilòmetres de catifa vermella i trobar un presentador amb certa gràcia. Vist el guió, sembla fàcil. I aquí, amb el ja famós què tenim, seleccionem les quatre produccions catalanes de l'any -on sempre actuen els mateixos actors-, convidem les mòmies del catalanisme del segle passat i els quatre espavilats que s'han sabut fer lloc, els guarnim, disfressem i apa: ja tenim la fireta arreglada. I el nom de tot plegat, els Gaudí. Punyent, si més no. És evident, si els espanyols poden anomenar Goya els seus premis de cine, aquí també podem buscar el nom d'algun personatge històric aliè al món audiovisual. I si, a més, el personatge és un dels catalans més coneguts arreu del món i dóna joc al disseny de l'estatueta, Joel Joan i la seva troupe es coronen salvadors de la cultura nacional.

I sent lamentable la interpretació, la posada en escena va ser pitjor encara. Els dos presentadors, Xavi Mira i Alba Florejachs, van aconseguir avergonyir el sentiment de catalanitat col·lectiva amb un repertori d'acudits nefastos. L'home vestit de cavall, més propi d'un guinyol francès, va ser la cirereta d'un pastís amb massa nata. Només calia fixar-se en l'expressió de Luis Tosar, que semblava més avorrit que un nord-coreà mirant la teletienda. Tot plegat, una cerimònia per oblidar.

Aquest és només un exemple de l'ús que fan les elits mediàtiques catalanes del terme nació. Perquè sí, és clar que ho som, la nostra tradició ho avala. Som una nació històricament lligada a un Estat, però amb una identitat pròpia innegable. El període en què ens trobem marcarà de forma clau el nostre futur. Podem esdevenir una nació amb majúscules o una regió colonial. A la societat catalana hi ha molta gent preparada, amb iniciativa, demostrant el perquè som una nació, treballant a l'ombra d'una casta benestant que viu de la iconoclàstia i que es dedica a trepitjar els que pugen per evitar que perilli la seva posició de catalanet referent. Un catalanisme de pic-nic que està instaurant les bases d'un model insostenible, la Nació subvencionada. Basem-nos en la història, en la tradició i, sobretot, en la nostra actitud treballadora. El que és una evidència és que vestir-nos d'esmòquing i fer-nos el ianqui repartint estatuetes no ens farà ser més nació.

Arnau Muniesa, 14-II-2012

El Divorci Nacional

Per escalfar la prèvia de la reunió d'aquesta tarda a la Moncloa entre Artur Mas i Mariano Rajoy, la revista alemanya Frankfurter Allgemeine ha publicat una entrevista al president de la Generalitat en què es recullen les impressions que Mas vol traslladar al seu fals homòleg espanyol pel que fa, sobretot, a la situació de les presents relacions entre l'Estat i la -ara per ara- comunitat autònoma.

Entre els fragments extrets de les sensacions que el president ha transmès als periodistes de la publicació alemanya, crida especialment l'atenció el concepte d'emancipació nacional; és a dir, la comparació de les relacions entre Catalunya i Espanya amb l'escena familiar del fill que, sense trencar relacions amb els papes, diu que marxa de casa. Convida, si més no, a la reflexió. Per què en aquesta comparació Mas situa Catalunya en un estrat inferior? Per què la defineix com a descendent d'una Espanya que realment aprofita qualsevol mostra de feblesa per atemptar contra la seva identitat? No cal anar gens lluny: aquests darrers dies, un consell de Ministres que semblava més aviat discret durant els primers mesos de govern del PP, ha començat a bombardejar-nos de sobte amb la càrrega pesada. Wert ha constatat l'intenció d'incrementar la presència del castellà a les escoles catalanes i Arias-Cañete -més sinistre que ministre- ja ha anunciat un projecte de pla hidrològic solidari, o el que és el mateix, el transvasament de l'Ebre 2.0. Clars casos d'amor paternofilial.

Considerant d'on venim, tenint en compte el trajecte que les dues nacions -una de les quals subordinada a l'altra i en clar desavantatge- han recorregut, l'abundància d'episodis en què el desenllaç ha estat la crua imposició unilateral de l'Estat i la continuïtat d'intents de minvar les competències i el poder del poble català; no sembla massa escaient comparar la situació amb una relació de pares a fills. Seria més adequat, per exemple, assimilar-ho als maltractaments, també en l'àmbit familiar, d'una persona malcarada i ambiciosa al seu cònjuge, coaccionant-lo amb amenaces legals perquè no l'abandoni i, a més, obligant-lo a quedar-se per poder-se'n beneficiar econòmicament.

Òbviament, un càrrec polític com el que ostenta el president Mas l'impossibilita d'emprar aquests termes pel ressò que adquiririen les seves declaracions, però si s'analitzen bé la història i els precedents és evident que allò que el President titlla d'emancipació seria més aviat un divorci. No és que el nen se'ns faci gran: és el matrimoni, que es trenca. I pel tema de la canalla, que no es preocupin: València se la poden quedar, que ha sortit pastada a la mare.

Arnau Muniesa, 1-II-2012