L'emoció de les llotges

Des que la van posar de moda, la figura d'un president sempre ha estat objecte de supervisió, no només pels fruits que dóna -o deixa de donar- la seva gestió, sinó també per la imatge que aquest transmet de cara al públic, factor estretament lligat a la seva personalitat.

En l'àmbit públic i polític és preferible que la persona que ocupa un càrrec destacat sigui un líder sobri, serè, que doni una imatge de seguretat i control de la situació. I encara que no sigui així, ha de fer mans i mànigues perquè, com a mínim en públic, ho sembli. A mode d'exemple: si ens fixem en el recentment popular Alex Salmond, Primer Ministre d'Escòcia que ha fet pujar la mosca al nas a la casta política britànica -i espanyola- en plantejar un referèndum per la Independència pel 2014; trobem un polític amb personalitat, que sembla saber què diu i perquè ho diu i tenir uns objectius molt clars. Fent-li el contrapunt, anem a parar a l'entranyable Hugo Chavez, presidente venezolano, amb un ego inflamat i un tarannà provocador que l'ha fet donar la volta al món per episodis més polèmics que polítics. Però per buscar polèmica no cal anar tan lluny: ningú oblida el procés de decadència que va començar a patir el molt honorable expresident Aznar, arribant fins el punt de convidar el respectable a agafar el cotxe amb unes copetes de més. No podemos conducir por ti, Josemari.

En el món de l'esport, els requisits necessaris per ser un bon president canvien considerablement. El primer que s'ha de tenir clar és que l'esport és un espectacle, i això comporta l'aparició d'una figura clau que sustenta tota l'estructura d'aquest circ: l'espectador. Per més mal gust que tingui, és l'espectador a qui li ha d'agradar el que veu per tal d'entretenir-se. Així doncs, el president d'un club de futbol és un element més en tot aquest muntatge. Tots tenim al cap les ploreres de Josep Lluís Núñez, els crits de Gaspart celebrant la xilena de Rivaldo mentre un eufòric Gabriel Masfurroll bota d'alegria, la baixada de pantalons de Laporta a l'aereoport i les pixades fora de test de José María del Nido. En aquells temps teniem garantida, independentment dels resultats futbolítsics, la diversió a la llotja i a les rodes de premsa. És cert que en temps de Gaspart anar al Camp Nou feia caure en depressió el culer més entregat, però només ell tenia aquest savoir faire que el feia capaç de baixar a la gespa del Bernabéu amb la bufanda dels Boixos Nois o respondre una pregunta en un xinès que es treia de la patilla. Fins i tot de donar la mà a Florentino Pérez sense mirar-li els ulls i girant-li la cara! I no vulguem saber amb què ens hagués sorprès Laporta si hagués continuat en el càrrec uns anys més. Però l'estiu passat, de cop, ens asseuen a la trona Sandro Rosell, més descafeïnat que l'aigua de l'aixeta i envoltat d'una junta directiva amb l'humor de Mari Pau Huguet. No dubto de la seva validesa -com a mínim, no en la de tots ells- però han convertit el Barcelona en una empresa de la qual n'han esdevingut executius. No se surten mai del guió, i quan ho fan en escasses ocasions, cauen patosament de peus a la galleda.

Per sort, sobre la gespa els resultats acompanyen, i aquest Barça ens té molt ben acostumats. Però, com és sabut, res no és per sempre, i el dia en què això s'acabi -esperem que d'aquí molt de temps- trobarem a faltar aquella essència gaspartiana i genuïna dels presidents d'abans, la que ens feia viure l'esport de la gespa i l'emoció de la grada, la que alimentava polèmiques i despertava aficions.

Arnau Muniesa, 27-I-2012
Carta publicada a La Vanguardia