ERC: Decidint un nou país

ARNAU MUNIESA

Esquerra Republicana de Catalunya ha estat tradicionalment l’única formació favorable a la independència al Parlament. La greu crisi patida després del segon tripartit li va fer perdre onze dels vint-i-un escons de què disposava i, a més, va afavorir la decisió de Joan Laporta de fundar un partit i presentar-se com a cap de llista d’una nova coalició: Solidaritat Catalana per la Independència. Si aquesta competència no era suficient, en els propers comicis haurà de pugnar amb CiU –impulsor d’aquest gran gir “estatpropista” social- i les CUP per guanyar-se l’electorat independentista. ¿Després d’un treball exhaustiu de canvi d’imatge i de candidat, serà capaç Esquerra de batre rècords assolint la segona força al Parlament?

EL CANDIDAT.- La imatge no és el tret fort de l’Oriol Junqueras, gras i amb un ull per sincronitzar. Tot i la seva trajectòria a la televisió, a la ràdio, i impartint classes a la universitat, quan parla en públic gesticula de forma poc natural i adopta una cantarella en parlar, com l’actor amateur dels Pastorets de la parròquia. Tot i això, ell és conscient dels seus defectes i no se n’amaga. En política, la imatge d’un candidat és importantíssima, i que algú amb les dificultats de l’Oriol Junqueras hagi arribat a ser el cap de llista d’un partit com Esquerra Republicana quan no fa ni dos anys que hi milita, és un mèrit i diu molt de les seves capacitats polítiques i intel·lectuals. Oriol Junqueras és una persona molt hàbil mentalment, que sembla creure en allò que diu quan parla. Ha sabut vèncer de llarg la mala imatge de la primera impressió i ha aconseguit que l’electorat el vegi com allò que és: un bon polític.

EL MISSATGE.- Esquerra Republicana ha anat un pas més enllà que la resta de partits que plantegen la independència. Mentre uns es debaten sobre quin és el concepte d’Estat que volem, si l’Estat Lliure de Baviera, Massachussetts o Holanda, Esquerra ja pensa en el model, en com serà aquest nou país. En una societat tan heterogènia com la catalana, amb un 40% de castellanoparlants, Esquerra ha fet, al llarg d’aquesta campanya, una gran tasca , defensant una idea de país integradora, inclusiva. Ha deixat ben clar que el model que volen per Catalunya és aquell que accepti la cooficialitat de la llengua castellana. D’altra banda, Esquerra ha mantingut la línia de discurs basada en el dèficit fiscal, en la deslleialtat històrica a les institucions catalanes per part de l’Estat espanyol i els constants atacs a la llengua. Esquerra defensa que amb la Independència guanyaríem en qualitat de vida, reduiríem l’atur i podríem refer l’estat del benestar.

CAMPANYA.- És aquesta il·lusió allò en el que basa l’actual campanya d’ERC en tots els àmbits. En el cas del lema de campanya, la relació és evident: “un nou país per a tothom”. Denota també aquesta actitud integradora. A l’espot televisiu veiem Junqueras viatjant per diferents indrets de Catalunya, en cotxe i en tren, mirant com al seu voltant hi pengen estelades. Poc a poc, van apareixent al seu costat persones que caminen en la seva mateixa direcció, i el miren somrient, metaforitzant l’avanç de la societat cap a la independència. Els cartells són força atapeïts i segueixen la línia dels de Joan Puigcercós el 2010: Junqueras hi apareix davant un paisatge muntanyós sota un cel blau. Un paisatge natural, verd, verge, sense poblar, que representa aquest nou país que ens presenta el candidat. De la seva cara, que recorda a una senzilla foto de carnet si no fos per aquest fons, en surt una bafarada groga que cutreja força on s'hi pot llegir "Vota Independència".Tot i això, Esquerra ha comès un error de discurs durant aquesta campanya. Ha emprat el mateix argument del vot útil que CiU ha fet servir per ells amb altres formacions com Solidaritat o les CUP, al·legant que són l’únic vot independentista que té assegurat la seva traducció en escons al parlament, fet que aquests altres partits independentistes no tenen tan fàcil.

Esquerra es troba, després dels dos tripartits i el canvi de cúpula i president, en una situació difícil: per l’electorat més proper a CiU, Esquerra és i serà sempre el partit que va permetre que Montilla fos president. I aquests votants no li perdonen. En canvi, pels sectors d’esquerres contraris a les retallades, votar Esquerra en les properes eleccions serà sinònim de votar una sucursal de CiU i, per tant, avalar els paquets d’ajustos que de segur que estan per venir.

El que Esquerra i Junqueras tenen clarament a favor, és el fet que han estat durant anys i panys l’única força que ha insistit en la necessitat de constituir un estat propi per satisfer plenament les necessitats i ambicions de Catalunya com a nació. I en aquesta línia, és possible que la formació recuperi molts dels seus votants tradicionals que després dels dos tripartits s’havien decantat per altres opcions. Els resultats esperats ronden entre els quinze i els vint diputats i la consecució o no del segon lloc, depenent de l’enquesta i el mitjà que la publica. Per saber-ho, caldrà esperar a diumenge a les vuit del vespre.